Els temps de la ficció 1

Un relat de: Aprenent.

ELS TEMPS DE LA FICCIÓ 1

"Enmig d'una descripció t'entrebanques amb els vaig i els va i tot sona vulgar i repetitiu. Et surt el crític de dintre i ja no hi ha manera d'escriure res que valgui la pena". Això em deia el meu germà bessó Calderer al principid'aquesta dèria d'escriure que, de fa un parell d'anys, el consumeix. "He descobert com es diu: perifràstic. Fins i tot el nom és lleig: pretèrit perifràstic" Un fet excepcional ja que el meu germà sempre ha abominat de la gramàtica i mai li ha trobat cap utilitat. "M'has d'ajudar, aconsella'm, a tu sempre t'han agradat aquestes foteses gramaticals".
I aquí em teniu, investigant els temps verbals adients per escriure ficció. I consti que jo no en faig de ficció, no tinc imaginació jo, tota se la va emportar el meu germà; paradoxes de la genètica, suposo. Des de llavors hi rumio, llegeixo, prenc notes i escric quatre reflexions sobre aquest tema i alguns altres que Calderer em consulta. No penseu què sóc un expert, res més lluny de la realitat. Com a molt un aficionat a la gramàtica i a la teoria literària igual com el meu germà és un escriptor de ficció aficionat. Ell també té clar les meves limitacions però suposo que em consulta i em demana consell per la proximitat i per la confiança que em té.
La primera de les reflexions que em vaig fer (cony de perifràstic), que em faig, és el per què d'aquesta dificultat. Per què la forma de passat normal en la llengua parlada resulta tan poc literària? I aquí caldria un llarga reflexió sobre els segles de decadència de la nostra llengua, sobre la repressió, sobre la manca d'un estandart literari durant segles... reflexió que he desenvolupat però que, per massa coneguda, us estalvio. El fet és que la distància entre la llengua parlada vulgar i un estandart literari més o menys culte és molt gran, massa gran; només els mestres saben saltar aquesta distància sense dificultat aparent i fer-nos-la oblidar. No és estrany, doncs, que el pobre Calderer tingui dificultats i s'entrebanqui.
I pensant en els mestres vaig decidir de consultar-los. I aquí em teniu rellegint per quarta o cinquena vegada La plaça del Diamant, cercant el secret de la Rodoreda:

Me'l vaig mirar molt amoïnada i li vaig dir que em deia Natàlia i quan li vaig dir que em deia Natàlia encara riu i va dir que jo només em podia dir un nom: Colometa. Va ser quan vaig arrencar a córrer i ell corria al meu darrere...

Cap problema amb el perifràstic, doncs, per part de la Rodoreda. Quan calia el feia servir sense manies. És clar que la novel·la en qüestió s'escriu en primera persona, un llarguíssim monòleg-narració que té com un dels trets més distintius l'utilització d'una llengua senzilla, oral, planera. ¿O potser és el geni de l'autora el que ens fa pensar en una llengua oral i planera? Ho deixo a la vostra consideració.

El següent mestre va ser (fou) el gran Pere Calders. En obrir una pàgina a l'atzar de Tots els contes vaig trobar:

Aquestes paraules meves van irritar el capità. Va donar un cop damunt la taula amb la mà plana, va alçar-se i m'agafà una solapa (Allò que fa tanta ràbia).

Aquest sí que era un argument de pes per al meu germà Calderer. Calders, perdoneu la cacofonia la culpa la té ell per posar-se aquest pseudònim, tampoc en feia d'escarafalls amb el perifràstic. L'utilitzava a tots els contes i, fitxant-nos en l'exemple, no tenia inconvenient en barrejar dos perifràstics amb un preterit simple en la mateixa frase.
Quan li vaig llegir aquests dos exemples al meu germà quedà mig convençut. Però li sortí la vena tossuda:"I dels moderns què? Quin us en fan dels pretèrits? No ens quedem en els autors ja finats, potser ja estan superats". Encara que m'ho deia amb aquell posat burleta que té ell i que el fa composar rodolins en les situacions més inversemblants el vaig atendre i li vaig buscar referències més modernes.
Repassant la meva biblioteca a la recerca d'un modern vaig trobar "La pell freda". Una ullada ràpida em permet constatar que en Sanchez Piñol tampoc té problema en utilitzar-lo. El dia que ens veiem amb el tete li faig llegir algunes pàgines del llibre i li mostro l'abundància de perifràstics que hi ha.
"Llavors,què? Com m'ho faig quan el text se m'ompli de vaig, van i vam? Pensa que estic obsessionat amb el tema, fins i tot hi somio".
I ja em teniu pensant fórmules i trucs que permetin al pobre Calderer utilitzar els temps verbals de forma adient i amb un resultat acceptable. El resultat en el proper escrit.









Comentaris

  • Molt interesant![Ofensiu]
    copernic | 21-12-2008



    Molt interessant la teva disertació, fins i tot, des del punt de vista literari. Sí, efectivament, els clàssics no fan escarafalls amb el perifràstic. La Rodoreda pot ésser és l'exemple més clar. I no solament amb el perifràstic si no amb la conjunció "i". Imitant una mica a la Rodoreda: "I li vaig dir que ja no me'l estimava. I em va agafar les mans i em va preguntar si hi havia un altre home. I li vaig dir que no, que simplement les coses tenien un principi i un final i que nosaltres haviem de deixar-nos per no fer-nos més mal i etzètera, etzètera... En Josep Pla també utilitzava el perifràstic sense cap problema però el combinava amb el pretèrit simple. Una de les coses que sonen malament de'n Pla és l'ús de la mateixa paraula en un tros de text curt: Cinc o sis en tres línies, per exemple. En fi, hi ha tema per a debat i jo crec que hauriem de portar totes aquestes disquisicions al fòrum. Crec que tindria bastant d'èxit.
    Bona tarda, Lluís!

  • La cacofonia perifràstica[Ofensiu]
    Vladimir | 18-12-2008

    Espero amb interés la segona entrega! Suposo que alguna de les solucions que contemplaràs per evitar la reiteració perifràstica -que a mi (malgrat Rodoredes, Calders i Piñols) sí em molesta- inclourà l'ús del pretèrit imperfet, un excel.lent recurs salvador de frases cacofòniques. També hi ha l'ús del present per narrar el conte, però penso que del present se n'ha abusat massa en la literatura catalana (segurament per culpa, una vegada més, de la cacofonia perifràstica!). I, de fet, sempre m'he preguntat si no és una mica postís això de narrar en present una història que ja ha passat (hi ha algú que expliqui contes als nens en present?).
    Gràcies pel teu text. Una abraçada.
    Vladimir.

  • mmmmmm[Ofensiu]
    Teclac | 17-12-2008 | Valoració: 8

    Original, simplement original.

    Bona reflexió. :)

l´Autor

Aprenent.

4 Relats

11 Comentaris

4868 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00