Els Origens-Otger Cataló

Un relat de: AVERROIS
ELS ORÍGENS: OTGER CATALÓ

PRÒLEG

Els trobadors han cantat sempre les llegendes en totes les parts del món. Els seus cants han travessat muntanyes, valls, fins i tot mars i oceans. Dels seus cants ha nascut el que ara anomenem història. Una història de la nostra terra que es perd entre fosques maquinacions per destruir-la.
Ara com un trobador més, intentaré endinsar-vos en els primers moments del naixement del que anys després seria la nació catalana. Algunes coses són reals, altres tan sols llegendes, i la resta són producte de la imaginació.
Tot i així la idea de mantenir viva la nostra nació ha trencat les cadenes que ens portaven a desaparèixer, i sigui mitjançant llegendes o “seny i rauxa” tenim una història que ens omple d’orgull.

INVASIÓ

Els romans van deixar pas als bàrbares i, d’entre ells, els visigots van ser els que regnaren a la península. Però per culpa de les maquinacions internes, els sarraïns es van aliar amb una de les faccions que volien fer-se amb el poder. Un cop a dins i en veure que els exercits visigots estaven debilitats, s’aprofitaren per envair la península.
Després de algunes batalles, els sarraïns van arribar als pirineus i davant d’ells es van trobar a les restes del exercit visigot ajudats per cavallers vinguts de França. D’entre ells Otger Cataló vingut del castell de Cataló, situat en els Camps Catalàunics i que té fama de coratjós i valent. Ara seguit pels seus vassalls i acompanyat d’altres capitans estan esperant enfrontar-se al enemic.
I aquí comença el meu relat...

DERROTA

Els corns i els timbals ressonen a tota la vall. L’exèrcit sarraí supera als nostres de tres a un. Els cavalls nerviosos renillen amb moviments d’exasperació tan sols aturats per les brides dels cavallers, i és llavors quan l’Otger com a comandant ordena l’atac.
Els arquers de les dues bandes fan bé la seva feina. Cavallers i soldats dels dos bàndols cauen molt abans de poder veure la cara del seu enemic. La distancia que separa els dos exercits sembla immensa, però com dues onades de tots colors s’abalancen una a sobre de l’altra i el xoc és espectacular. El soroll de les armes ressona altra cop a la vall, i els crits dels ferits i de lluita omplen cada racó de la explanada. Els cavalls, fent sevir les potes, intenten obri-se pas entre els soldats de a peu que arriben a la lluita. Les simitarres sarraïnes, molt més lleugeres, fan estralls, i les llances fan caure als cavallers dels dos bàndols, de les seves cavalcadures, sent rematats cruelment quan arriben al terra. A l’Otger també l’han descavalcat i amb una fúria digne d’un colós, lluita per la seva vida. Al seu costat i guardant-li les espatlles es troba en Galceràn de Pinós, un dels altres capitans. Al voltant d’ells es va omplint de sarraïns morts i tan sols a traïció són ferits per els dards llençats des de una cavalcadura. L’Otger al veure’s ferit agafa una llança del terra i envesteix al sarraí que els ha atacat. El mateix fa en Galceran amb un altra que s’apropava per rematar-los. Tan un com l’altra, ajudats per uns soldats de a peu, pugen als cavalls i continuen lluitant.
Dues hores després i la batalla està perduda. La desbandada és general i l’exercit sarraí canta victòria fent sonar els corns, mentre les restes del nostre exercit és perseguit i massacrat. Els capitans i els que tenen cavalls són els únics que poden escapolir-se, i sort que el Sol s’ha amagat els sarraïns deixen la persecució.
Però l’Otger encara es manté lluitant amb un grapat de sarraïns que el volen fer caure del cavall i les ferides ja s’estenen per tot el seu cos. Quan sembla que la lluita està perduda i un dels infidels ha agafat el cavall pel morral, se se’n un fort lladruc i és el Ganguill, el fidel gos del Otger que s’havia mantingut fora de la batalla, el que es llença al damunt del sarraí i d’aquest manera deslliure el cavall, que esperonat pel Otger surt a galop seguit del gos.


EN EL BOSC

Les restes del que queda del nostre exercit s’endinsen al bosc. L’Otger, degut a les ferides, s’aguanta sobre el cavall amb les últimes forces que li queden, i l’animal també molt malferit galopa entre els arbres tan sols guiat pel seu instint. Quan se li acaben les forces el cavaller es deixa anar a sobre del coll de l’animal . Minuts després, la seva cavalcadura s’atura i s’agenolla caient a un costat morta. L’Otger ha estat llançat a pocs metres, i cavall i genet resten immòbils mentre el Ganguill somica al voltant del seu amo tot llepant-li la cara.
En el seu deliri l’Otger somia que el cel està núvol i ell va a peu al costat d’un riu. De sobte mira a les seves aigües i pot veure al fons un escut blau com el seu. S’agenolla i el treu, amb la sorpresa de que en el escut hi apareix dibuixat una forma coneguda per ell, el seu gos Ganguill quasi dret i aguantant-se per les potes del darrera.
Mentre l’Otger està desmaiat delirant, la lluna deixa passar reflexes de llum per entre els arbres i tot resta en silenci. De sobte en Ganguill es posa dret ensenyant les dents i mirant fixament cap una arbreda de la que surten dos colossals porcs-senglars, i en mig d’ells una dona vestida de negre i que porta la cara tapada. El gos fa l’acció de defensar el seu amo, però la dona amb un delicat gest fa que el Ganguill es tranquil·litzi i s’aparti a un costat. Amb un altre subtil gest dona ordres als porcs-senglars que s’apropen al Otger caigut de boca terrosa. Un dels dos grans exemplars es posa paral·lel al heroi, mentre l’altre, amb suavitat, passa el seu morro per sota de l’Otger, tenint molt de compte en no clavar-li els seus fenomenals ullals, i l’aixeca com si fos un ninot espatllat deixant-lo a sobre el llom de l’altre animal. Un cop ha passat això, la dona sense dir ni paraula, arreplega de la cavalcadura morta el corn del cavaller, la seva espasa, i s’endinsa en l’arbreda seguida de a prop per el Ganguill i els porcs-senglars que porten l’Otger.
Entre ombres i raigs de llum que es filtren per les branques del arbres, la estranya comitiva avança i el silenci és total. Poc després arriben al peu d’un penya-segat i la dona alçant les mans murmura paraules inintel·ligibles. Tot d’una, les roques semblen cobrar vida i s’aparten per deixar veure l’entrada a una cova.


LA COVA

Sense presa entren a dins del que sembla la gola d’un llop. A mida que van passant, per encanteri s’encenen torxes per guiar el camí que els du al cor de la muntanya. Pocs metres més i entren en una cavitat més gran a on un gran foc amb una caldera penja d’uns tres peus. Ampolles amb líquids de tots colors, pots de vidre amb substancies de difícil reconeixença i prestatgeries amb antics llibres, ho omplen tot. El terra està recobert de pells de llops i d’ós, donant caliu. Al fons es pot escoltar el soroll de les gotes que regalimant per les parets cauen a un petit estany de aigua clara.
La dona sense dir res, senyala un lloc a un racó de l’estança i el porc-senglar que porta al Otger s’hi apropa i suaument s’ajeu tot deixant-lo a sobra de les pells. Després s’aixeca i va a l’altra banda de la cova. La dona agafa de sobre una taula ,que sembla ser el centre de tot, un fi ganivet i es dirigeix a on està l’Otger, mentre el Ganguill s’ho mira des de els peus del seu amo.
Amb precisos talls treu la cota de malla i la roba de l’Otger, per deixar al descobert el seu cos malmès. Després li treu el tros de fletxa que encara tenia a la cama i agafant un tros de roba blanca i un bol, l’omple d’aigua de l’estany i li neteja les ferides. Llavors sense immutar-se agafa una fina agulla d’os i li enfila un estrany fil lluent, cosint una per una les ferides sense que l’Otger es desperti del seu desmai.
Quan ha acabat, es dirigeix a la taula i agafant diferents substancies, les va barrejant en un bol més gran. Després escampa l’ungüent per a tot el cos de l’Otger i el tapa amb una gran pell d’ós.
Passen els dies i encara està en coma. En els seus deliris lluita amb sarraïns. Veu caure castells dels infidels i onejar estranyes banderes grogues amb quatre barres vermelles. Observa com trons seguits de llamps poderosos trenquen muralles. Vaixells sense veles lluiten en la mar...
Ja han passat dues setmanes i la dona s’apropa, li mira les ferides i després a poc a poc el vesteix. Seguint la mateixa cerimònia és posat a lloms d’un dels porc-senglars i surten de la cova.


RECUPERACIÓ

És de nit i la comitiva camina molta estona fins que arriba a una balma al costat d’una petita cascada d’aigua. La dona estén una pell d’ós i el porc-senglar hi deixa suaument l’Otger. Al costat li col·loca la seva espasa, anomenada Vilardella, el seu corn i uns quants aliments. Agafa quatre troncs i fa un foc. Un cop fet això la dona desapareix per l’arbreda tot deixant els dos porcs-senglars i al Ganguill que guardin el són del Otger.
El dia següent, el Sol travessa les capçades dels arbres i un raig il·lumina la cara de l’Otger que obre els ulls tot tancant-los altra cop. Quan això succeeix els dos porcs-senglars s’allunyen desapareixent entre els matolls. El Ganguill, al veure que el seu amo es mou, li comença a llepar la cara. L’Otger intenta aixecar-se però encara li fallen les forces. Llavors veu els aliments, la seva espasa i el seu corn blanc. No sap que ha passat, el seu últim record és a sobre del seu cavall cavalcant ferit. Es mira les ferides i les veu quasi curades...
- Algú ha tingut que cuidar de mi, però qui? –Es pregunta –
- Si poguessis parlar em diries qui ha estat el meu benefactor i així algun dia podria agrair-li. – Diu dirigint-se al Ganguill que se’l mira com si intentés entendre’l –
De mica en mica les seves forces van tornant i a la tarda ja es posa en peu. Els dies següents intenta saber qui és el que cada nit li deixa menjar al costat del seu jaç sense que ell ni el seu fidel gos se’n adonin. Quan ja ha recuperat del tot les seves forces, de la mateixa manera que han aparegut els aliments, deixen de fer-ho. L’Otger comprèn que el seu benefactor sap que ha de començar a caçar i a espavilar-se.
Dia rere dia va augmentant la seva vitalitat. Quan ja es troba bé, comença a pensar en la lluita amb els sarraïns. L’ultratge que van sofrir s’ha de venjar. No sap a on estan els seus capitans i la resta del exèrcit, però potser si toca el seu corn li contestin. I així ho fa...


LA PRIMERA LLUITA

El so del seu corn ressona per valls i serralades a l’espera de que algú li respongui. El seu so és inconfusible i els seus segur que saben que és ell, el seu comandant. Després de fer-lo sonar dues vegades més, amb el perill que alguna patrulla sarraïna pugi saber a on és, escolta el so d’un altra corn amb la mateixa tonada. L’han sentit i li contesten. Sense pensar-ho envia el seu gos a trobar-los...
- Ves, busca’ls i els hi dius a on sóc! Corre!!
El gos surt corrents muntanya avall. L’espera es fa eterna. Les hores passen, cada segon sembla una eternitat i llavors escolta soroll de cavalls, però és previngut i s’amaga en un matoll per veure que són tres cavallers sarraïns. L’Otger es posa la mà a l’espasa. Al ser tres ha de calcular molt bé com els ha d’atacar. Després de veure com és el terreny, entra en acció. Puja a d’alt d’una roca i quant passa el darrer genet, li salta al damunt fent-lo caure del cavall mentre li talla el coll en rodó. Els altres dos volen girar per fer-li front, però ha triat molt bé el lloc i els cavalls estan en mig d’uns arbrers i no poden donar la volta. Llavors agafa d’una revolada el punyal del caigut i el llança al primer sarraí que troba en el seu camí, clavant-li al coll i fent-lo caure. El tercer al veure que no pot recular i el cavall del seu company està empenyent-lo, opta per intentar fugir, però de cop cau amb una fletxa clavada al pit.
Sense saber que ha passat i amb l’espasa Vilardella a la mà, observa el bosc sense veure res. De sobte una veu el fa girar cap a uns matolls...
- Que pensaves lluitar tot sols contra els sarraïns de la comarca? - Exclama un cavaller sorgint amb d’altres d’entre els arbrers –
- Galceran de Pinós? Però, si ets tu!! Amb aquesta barba quasi no t’he reconegut.
Un cop a dit això en Ganguill, que el tenien agafat, li salta al damunt tot fent-li festes. Pocs després cinc cavallers, l’Otger i seguits d’en Ganguill baixen a cavall per la vessant de la muntanya.
Mentre marxen, una figura negra com la nit i acompanyada de dos formidables porcs-senglars els observa des de dalt del cim, i llavors una veu fina i suau ressona suaument entre arbrers i matolls fins a l’oïda del Otger...
“Corre a deslliurar la Terra. Les teves gestes seran recordades per sempre més, però la vida que t’he donat és efímera. No la malgastis”


ELS NOU BARONS DE LA FAMA (CAVALLERS DE LA TERRA)

Aquest xiuxiueig li ressona dins del cap i es gira per veure, tan sols un moment, aquelles tres figures mentre desapareixen.
“Corre a deslliurar la Terra” segueix repetint aquella veu...”Corre a deslliurar la Terra, Otger”.
Baixen fins a la plana, per després tornar-se a enfilar cap a la serra de Montgrony. Una bona estona després s’obre el bosc per donar pas a on està el campament del Galceran i els seus homes. Uns cinc-cents homes i dones l’aclamen quan arriba i aquella nit una gran festa omple tothom d’alegria. Per fi tornaran a lluitar!
Les setmanes següents són esgotadores. De tots els racons del Pirineu arriben guerrers a l’explanada de Montgrony. El primer és Gerau d’Alemany, el segon Bernat d’Anglesola, el tercer Galceran de Cervelló, el quart Galceran de Cervera, el cinquè Bernat Roger d’Erill, el sisè Hug de Mataplana, el setè Dapifer de Montcada, el vuitè Gispert de Ribelles i el novè és en Galceran de Pinós que ja estava amb l’Otger al campament.
Quant estan tots junts es reuneixen a una petita ermita, a on la gent ha amagat la Mare de Déu negre coneguda com Nostra Senyora de Montgrony. Allí, davant de la imatge, juren no deixar de lluitar fins expulsar als sarraïns de la nostra terra o morir en l’intent. Alcen les espases i les ajunten tot deixant-les al terra senyalant cap a la Mare de Déu. Llavors s’agenollen i diuen ben alt el que serà el seu crit de guerra “Per la Terra Lliure”. L’Otger en aquell instant els anomena Barons, com a representants del que serà un nou naixement de la llibertat.
Altra cop estan junts els nou i l’Otger, i lluitaran per deslliurar la terra dels sarraïns. La gent del poble els anomena Otger i els nou Cavallers de la Terra o també coneguts per els Nou Barons de la Fama.
Es prenen el seu temps per ordir un pla per atacar als infidels. Les discussions duren dies. Gerau d’Alemany, Bernat Roger d’Erill, Galceran de Cervera, Hug de Mataplana i Dapifer de Montcada, creuen que lluitant per separat i atacant en llocs diferents debilitaran al enemic i després, un cop final de tots plegats els donaria una victòria segura. Però en Bernat d’Anglesola, Galceran de Cervelló, Galceran de Pinós, Gispert de Ribelles i el propi Otger, creuen que val més atacar tots junts i avançar recuperant poc a poc el territori. Després de moltes hores, no es posen d’acord i queden dividits en dos bàndols. Cinc cavallers per bàndol. Els uns faran una guerra més de guerrilles atacant aquí i allà als sarraïns ajudant als altres cinc perquè pugin efectuar el seu avanç sense entrebancs. I els que van amb l’Otger agruparan la seva gent i atacaran els castells, per conquerir-los i així anar guanyant territori.
Els cinc primers, cadascú d’ells seguits de la seva gent, s’encaminen cap a diferents llocs per atacar als sarraïns. L’Otger pot reunir cinc mil homes i amb aquets atacaran primer els castells més dèbils i mica en mica avançaran cap el mar. Així els sarraïns, que estan debilitats i desorientats per la derrota que Carles Martel els hi ha infligit a Poitiers, recularan a altres terres.



TEMPS DE VICTÒRIES


Per estendard ja ondeja en el seu campament. L’Otger, ha escollit el seu escut blau a on hi apareix el gos Ganguill amb un collar d’or per la seva fidelitat.
Amb la seva gent, els quatre barons manats per Otger surten dels boscos de Montgrony dirigint-se a Ripoll. Allí hi ha una fortalesa que guarda la zona de pas entre la depressió central catalana i l’altre part dels Pirineus. No és cap gran fortificació però esperen una gran resistència. A la tarda, han rodejat el castell i han plantat el campament amb cinc mil homes, dos mil a cavall i tres mil a peu. Les màquines de guerra, encara que no en són moltes, retallen l’horitzó. Abans de que es pongui el Sol, l’Otger i dos barons més s’apropen a la fortalesa per parlamentar. Des de les muralles surt el comandant de la guarnició. Llavors l’Otger parla...
- Sé que sou valents i lluitaríeu fins a la mort, però us ofereixo una sortida. Deixeu-nos entrar i les vostres vides i les dels vostres seran respectades. Però si us enfronteu a nosaltres, entrarem igual i llavors us degollarem a tots.
- Com puc saber que complireu la vostra paraula? - Respon el comandant de la fortalesa. –
- Us juro pel meu Déu que així serà. La paraula d’Otger Cataló com a comandant serà respectada.
- Ho hauré de parlar amb els meus capitans.
- Teniu de temps fins a l’alba. Llavors vindré per saber la vostra resposta: De vida o de mort.

Aquella nit tothom està neguitós, és el començament de la lluita i no pot sortir malament. L’Otger i els altres quatre barons estan fins molt tard ultimant els preparatius. L’endemà serà un gran dia.
A l’albada s’apropen a la fortalesa. Quan són al davant, les portes de la mateixa s’obren. Per un moment temen que puguin sortir per assassinar-los. Però veuen que, portant una bandera blanca, surten el sarraïns alçant les mans i ensenyant les armes en senyal de rendició.
Tal com havia promès, no els hi fan cap mal. Tan sols els desarmen i els ordenen que vagin cap al Sud i que no tornin per aquelles terres.
Aquesta primera victòria ha donat eufòria als seus, ja que han aconseguit una fortalesa sense haver de lluitar. La gent dels poblets del voltant s’afegeixen a l’alegria i molts d’ells s’uneixen al exercit. Ara ja són sis mil homes.
Deixant una guarnició de mil homes per defensar el castell, el dia següent segueixen la seva creuada cap a Olot.
Per altra banda els altres cinc barons han anat destarotant els plans d’ajut al castell que ha atacat en Otger. Alguns petits castells d’aquesta banda dels pirineus també han caigut en mans dels altres cinc barons, com el castell de Corsavell. La gent de pobles i llogarets, com l’hi ha passat al l’Otger, s’afegeixen als llibertadors. L’eufòria creix per a on passen i cada cop són més. Emissaris entre els dos bàndols fan seguir les bones notícies que omplen de joia a tots.
A la tarda l’exercit de l’Otger ja està davant les muralles del castell d’Olot. Com va fer a Ripoll, s’avança amb dos dels seus barons amb la bandera blanca per poder parlar. Aquest és més gran que el de Ripoll i el fossar pot donar més problemes si han d’atacar. Mentre s’estan apropant i discutint les possibilitats d’una victòria ràpida, un núvol de fletxes surten de les muralles del castell. Al veure-les els tres barons giren cua i a galop intenten arribar fora de l’abast dels dards. Però en Gispert de Ribelles és ferit al braç.
L’Otger al arribar al costat dels seus i veure al seu company ferit, entra en còlera i un crit ressona entre les muntanyes que els rodegen...- M’ho pagareu maleits infidels! - La resta del exercit amb els seus crits “Mort al infidel” omplen la muntanya, a on hi ha el castell, d’una remor que sembla un terratrèmol.
Queden tan sols cinc hores perquè és pongui el Sol. L’Otger estrènyer els punys, voldria atacar ara mateix, però sap que seria una bogeria i girant-se al seu exercit crida...
- HI ENTREREM I HO PAGARAN!
El crit unànime dels seus soldats torna a fer ressonar les muntanyes. Demana als corns i els timbals que els facin sonar i aquella remor sembla que hagi de fer ensorrar les muralles.
A la nit les fogueres il·luminen els voltants del castell. Tot sembla en calma, una calma que a l’alba serà trencada.
Degut a que en la fortalesa de Ripoll hi havien dues catapultes, les màquines de guerra que té l’Otger poden fer més mal. Totes entren en acció i les muralles del castell reben tota mena de cops. En un principi semblen resistir però després i per qüestió de sort, una de les catapultes llença una gran pedra que ensorra la part de d’alt de la muralla on hi ha l’entrada principal, trencant les cadenes i fent caure el pont allevadís. Sense pensar-ho gens l’Otger ordena l’atac.
Poca estona després es lluita cos a cos a dins del pati i a les torres del castell. Sense pietat els defensors i els seus són degollats. Al migdia la sang corre per les pedres dels carrers, caient al fossar que s’ha tenyit de vermell. Tan sols deixen un sarraí viu, li donen un cavall perquè vagi fins a Besalú i els expliqui que ha passat.
Una setmana després i davant del castell de Besalú té lloc la rendició sense lluita del mateix. L’estratègia ha salvat moltes vides i la terra està sent alliberada.
Els altres cinc barons, en la seva guerra de guerrilles, veuen que a l’altra banda del Pirineus les forces sarraïnes no poden enviar reforços donat que la desbandada infidel ha estat tan descomunal, que molts d’ells han de pactar una treva de pau amb els senyors feudals francs. Degut a això envien un emissari a l’Otger... “Creiem que ara és el moment d’anar tots a una i atacar Ficaris (Figueres)”
L’Otger els hauria demanat el mateix si els altres no se l’hi haguessin avançat. Ficaris és la ciutat més important, ja que és la cruïlla principal entre Barchinona (Barcelona) i el Rosselló. Però hi ha un gran inconvenient, és una ciutat emmurallada i serà difícil d’atacar, potser serà un setge llarg.
Queden d’acord en trobar-se amb els altres barons a la Torre de Vilanant que han conquerit en el seu camí cap a Ficaris.
Dos dies després la ciutat de Ficaris és assetjada per un exercit de onze mil homes. Tres mil a cavall i vuit mil a peu. Degut a les seves conquestes de petits castells els cinc barons també han aconseguit altres màquines de guerra. Sembla que la Reconquesta és un fet.
Els nou barons es reuneixen a la tenda principal. En Otger ja a anat a proposar una rendició i no la volen. La lluita està assegurada. També han sabut com és el plànol de la ciutat i quins són els punts més dèbils, ja que quan la gent de la ciutat s’ha assabentat que venien, molts d’ells han fugit. Aquesta ciutat no té fossar. Segurament perquè les seves muralles de deu metres d’alçària els hi deuen semblar defensa suficient. Els hi han dit que hi ha uns quatre mil soldats i unes tres mil persones més, amb aliments i aigua suficient per aguantar força temps.
Durant quatre dies les màquines de guerra llancen tota classe de projectils contra les muralles i les cases de la ciutat, i també els de la ciutat en llancen contra els nostres. Els esvorancs a la muralla encara no són suficients per poder atacar amb un mínim de garanties. Les fletxes xiulen d’una banda i de l’altra, però encara no hi hagut un enfrontament directe. L’Otger demana paciència.
Al cinquè dia, s’han obert dos esvorancs en dues parts de la muralla i l’Otger creu que és el moment oportú i dona l’ordre d’atacar. Quant veuen que els ataquen, els sarraïns criden “que venen els catalans” segurament degut a el cognom de l’Otger “Cataló”. Mentre els nostres al crit de “Per la Terra Lliure” s’abalancen sobre les muralles que els sarraïns intenten defensar com poden. Milers de fletxes, punyals, espases, llances, aigua bullent, pedres llançades de totes les maneres possibles intenten parar el que ja és inevitable; la conquesta de la ciutat.
Des de d’alt de la torre de l’homenatge veu com els seus homes maten sense pietat als infidels que han quedat amb vida. I la tristor omple el seu cor.
A la nit cent foguerades cremen els cossos dels morts. La victòria ha costat més de mil homes. Els cristians que vivien a la ciutat els reben amb joia i aquella nit tothom ho celebra. L’endemà han de sortir cap a Empúries, doncs necessiten un port, i aquest és el més important. Tampoc serà fàcil aconseguir-ho doncs els han informat que el seu castell està molt ben defensat. Però demà serà un altra dia. Ara vol descansar...






L’ÚLTIM ESFORÇ

Deixa tres mil homes a la ciutat i la resta, que ha tornat a augmentar de nombre, marxen en direcció a Empúries. La marxa és lenta però la moral dels soldats és molt alta i això es fa palesa al veure’ls cantar. Vint quilòmetres els separen del seu objectiu, a la tarda estaran a lloc per aconseguir saber que els depara.
Les màquines de guerra van una mica més enrederides.
A cinc quilòmetres del port ja poden veure el castell. Està situat en un turó. Domina la platja on hi ha el port i tot el Golf de Roses. És un castell rodó i sembla que hi hagin dues muralles, una a dins de l’altra, i al vell mig de les dues, la torre d’homenatge que controla altiva tots els moviments a quilòmetres de distancia.
Quan ja hi són, posen setge a la fortalesa. Sort que cap de les seves muralles toca a la costa, doncs els hauria estat impossible el setge al no tenir cap vaixell. Poques hores després les màquines de guerra ja estan en posició. Aquell és l’últim bastió que els queda per poder partir en dos el territori i controlar el pas cap els Pirineus.
Abans de anar a parlar amb els del castell, arriba una partida que havien anat a inspeccionar els voltants i, informen al Otger que al altra banda del golf hi ha dos castells, el de Roses i un altre enfilat a la muntanya que li diuen Bufalaranya, des de on es veu tot el golf i molta part del interior.
Com que el setge d’Empúries creu que serà llarg, mana a dos mil homes que s’apropin als castells que els han esmentat i controlin que no els ataquin per l’esquena, i si les defenses són dèbils que els conquereixin.
Fet això es dirigeix al d’Empúries per demanar la seva rendició. A mida que s’hi atansen veuen que hi ha gent a dalt de les muralles. No saben a que es degut, però quan estan a menys distancia poden veure-ho bé. Són homes, dones i nens! Ells es paren al veure que apareix el que sembla el comandant de la plaça i llavors l’Otger parla...
- Esteu sols, els castells de Ficaris, Olot, Ripoll i d’altres dels Pirineus estan a les nostres mans. Us dono una sortida. Deixeu les armes, ens deixeu passar i salvareu la vida de tots els que estan a la fortalesa.
- No us tenim por, infidels. No temem a la mort i perquè veieu la nostra resposta... –Fa un gest amb la mà –
Al fer aquest gest les persones que estaven a sobre les muralles del castell, són empentades i cauen quedant pensades pel coll i colpejant contra la paret. Més de cinc-centes persones, homes, dones i nens. Amb la ràbia al cor i tristor a la cara, ordena tornar al campament mentre escolta les riallades del comandant de la fortalesa i els crits dels sarraïns fent-li costat. A l’altra campament un remor com un terratrèmol va en augment i un sol crit s’escolta...”MORT ALS SARRAÏNS”
Quan són a la tenda i reunit amb els seus barons, l’Otger està preocupat, aquella reacció dels del castell no és normal. Tot i així fan els preparatius per el setge. A l’alba començaran amb les màquines de guerra i no pararan fins veure caure la fortalesa. Mentre acaben de parlar-ne arriba un emissari del exercit que ha anat a Roses...
- Senyor! Les defenses del castell de Roses són dèbils i segurament després de demanar que es rendeixin, ho faran. El que preocupa més és el castell de Bufalaranya, que han rebutjat la rendició.
- Doncs li dius al baró Gerau d’Alemany que hi posi setge.
A l’alba tot està preparat. El castell d’Empúries té fossar, i encara que les muralles no són tan altes com les Ficaris són difícils d’atacar. Després dona l’ordre de començar l’atac amb les catapultes. Projectils amb foc i cents de pedres de totes les mides colpegen totes les muralles de la fortalesa. L’Otger demana que sigui la torre de l’homenatge la que rebi més l’atac i així les pedres enfonsaran els passadissos que van de la torre a la muralla central. L’atac surt efecte i la torre de l’homenatge queda incomunicada de les altres. Després fa el mateix entre les dues muralles.
L’atac dura dos dies i mentrestant els seus homes ja han conquerit el castell de Bufalaranya. El tercer dia i després de haver fet buidar el fossar, una part de les muralles han cedit. El castell està llest per ser conquerit.
Es lluita cos a cos i carrer per carrer. Els sarraïns saben que no hi haurà pietat i es defensen amb tot el que troben. L’enfrontament dura tot el dia i quan el Sol comença a amagar-se darrera de les muntanyes és quan un dels barons, Bernat Roger d’Erill, ensenya a d’alt de la torre de l’homenatge el cap del comandant del castell. L’Otger lluita incansable i quan vol entrar a la torre de l’homenatge per ajudar al seu company una fletxa el fereix lleument al coll. Per un moment sembla estar a punt de desmaiar-se i al mirar a les muralles veu altra cop aquella dona de negre i un xiuxiueig arriba a les seves oïdes...”El teu temps s’ha exhaurit” Però ha estat un instant i torna a ser ell per entrar a la torre.
La resta dels sarraïns han estat acorralats en una de les muralles exteriors i els arquers fan la seva feina. Més de mil piques amb els caps tallats donen la volta a les muralles, i en la torre de l’homenatge la del comandant.
El soldats es passen la nit celebrant-ho i els barons també fan al mateix a la tenda de l’Otger que sembla restablert de la ferida. L’endemà un missatger que ve des del castell de Bufalaranya fa que despertin al comandant...
- Què és això tan important que no pot esperar. –Demana l’Otger? –
- Senyor, un dels defensors del castell de Roses, ens ha demanat asil i a canvi ens donaria informació molt important. El capità l’hi ha concedit i aquesta informació és la que us porto. – Contesta el missatger tot entregant-li un rotlle de pergamí –
L’Otger al llegir-ho posa cara de preocupació. En l’escrit diu que en Yusuf ibn Abd al-Rahman, governador de Narbona i valí de la Septimania ha demanat reforços, i cent vaixells amb més de cinquanta mil homes venen per desembarcar a Empúries i travessar els Pirineus. Així per el Sud atacaran per sorpresa a l’exercit de Carles Martel. Ara entén perquè el comandant de la fortalesa estava tan segur. Es pensava que aguantaria el setge el temps necessari perquè arribessin els reforços...Si la informació no és falsa, no tardaran gaire en arribar. S’hauran de preparar per defensar la terra que acaben de deslliurar.








NEIX UNA LLEGENDA

A corre cuita fan els preparatius per la defensa. Construeixen més catapultes i les col·loquen per tota la platja per defensar el port. Encara estan acabant de col·locar les últimes, quan des de la torre de l’homenatge del castell d’Empúries i des de el castell de Bufalaranya els fan senyals de que s’apropen les naus. Quan estan a la distancia oportuna, i a l’ordre de l’Otger, comencen a llençar les pedres i les boles de foc. A mida que van entrant cap el golf de Roses, els projectils encerten als vaixells i els obliguen a desviar-se per no ser enfonsats. L’atac dura poc, ja que el comandant de la flota la fa desviar per anar a desembarcar en un lloc més amigable a prop de Narbona, encara que així perdin la sorpresa del atac pel Sud.
Des del castell de Bufalaranya poden veure l’altra banda de golf de Roses, i comproven com la flota continua cap el Nord tot allunyant-se.
La victòria ha estat tan ràpida que tothom queda en silenci fins que les senyals des de d’alt del castell confirmen que han marxat. Llavors l’eufòria esclata.
En mig de l’alegria l’Otger sent com les cames li fallen i cau al terra. Al seu costat un dels barons, Hug de Mataplana, el posa entre els seus braços i comprova que té molta febre.
Poc ha durat la festa, ja que l’Otger resta a la seva tenda molt dèbil. Els metges creuen que la fletxa que la ferit al coll anava enverinada. Dos dies després, el gran lluitador de la terra s’està morint.
En Ganguill està al seu costat i a mitja nit els sentinelles cauen en un son profund. El gos escolta una remor i es posa en guàrdia per veure que per l’entrada apareix la dona de negre apropant-se al Otger, que despertant-se, la mira amb un somriure. Ella al arribar al seu costat, amb una mà acarona al gos que s’ajeu i estén l’altra cap a l’Otger que li agafa tot aixecant-se.
Van cap a la sortida de la tenda i l’Otger veu que ja va vestit amb la seva armadura i porta cenyida a la cintura la Vilardella. Llavors mira al jaç i es veu a ell mateix estirat sense vida i al seu gos Ganguill mort al seu costat.
Poc a poc els tres van caminant per la platja fins que suaument desapareixen.
La llegenda diu que va ser enterrat a la Illa de Ré, a Aquitania, però la veritat és que els nou barons el van portar fins el Cap de Creus, la part més Septentrional de la Península, i allí el van enterrar mentre posaven com a nom a la terra alliberada...CATALUNYA!




FI

Comentaris

  • Llegendes i faules [Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 25-05-2012

    Podríem prendre aquest relat teu com la base històrica de com varen succeir les coses, si poguérem demostrar que això va passar en realitat. Però cert o no, has teixit un relat molt interessant i agradable de seguir i que mereix tenir una consideració més amplia que la simple plana de relats, sense desmerèixer-la gens la nostra plana.
    Jo no em vaig atrevir amb aquesta llegenda històrica nostra, vaig creure que fora difícil treure'n un relat amb cara i ulls, tenint en compte quines són les meves preferències, però veig que tu has fet una molt bona feina, et felicito!

    Ferran

  • Qui no oblida els orígens, no perd l'identitat[Ofensiu]
    Joan Delgado | 25-05-2012 | Valoració: 10

    Excel•lent, amic Averrois.
    Bona feina; molt bona.

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370454 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!