Els núvols vistos des de dalt

Un relat de: Sibil·la de Fortià

Escric davant la nuesa d'un full blanc. Sense res més. Només la tremolor del dit que m'acompanya. La buidor de les paraules que s'avesen a un destí incert. Enllaçades les unes amb les altres. Formant un tot que encara no he trobat... Voldria fer-me'l meu... Que l'entenguessin.

Estic perdut. Aboco el cap a la finestreta. L'avió que brama. Que fa rum-rum. Que esquinça amb una feixuguesa emmascarada aquest cel que encara resta net. Aquí dalt, em sento sol. Estic perdut i sóc un altre. No vull baixar... A sota, les masses de ciment fumegen. S'empaiten les unes a les altres. Em fan venir mareig i alço el cap.

Albiro el sol, que tot ho escalfa. Contemplo les grapes foguejants, que esveltes s'allargassen una vegada més, abastant-ho tot. El cotó fluix majestuós. Aquest silenci... Voldria asseure-m'hi al damunt. Reposar el cap en un coixí de núvols. Adormir-me sense pensar en l'endemà. I veure com l'hostessa amb els diaris es va allunyant. L'avió atapeït de gent. Les quatre parets tortes que s'escapen. Aquest xiuxiueig que no cessa. El full en blanc que vaig vestint de frases inconnexes...

Tan sols sóc jo, que escric. Que explico contes que imagino bells, que empastifo els desconeguts que vaig creant amb les meves pròpies misèries. Els relats plens de persones que són jo i els altres que m'envolten. N'explico pestes. Els vesteixo de colors estantissos, els dono passats incerts. Futurs que esperen tensos. Els desigs que es pudreixen de tan vells, els delers frustats. Les mans que no he tingut entre les meves... Vull viatjar.

Vull veure món desde la foscor de l'anonimat. Sentir-me'n llire. Arrecerat de les persones. Deixar el passat que no m'agrada. Anar-me'n lluny. Pintar el que veig a la nuesa d'aquest full que ja no és blanc del tot. Voldria omplir-lo de projectes. De la vida de persones amarades de llum, que diuen que són felices, que somriuen, que atrapen els encisos fugissers i els serven a dins seu... Voldria ser més lliure.

I calar foc als sentiments que vaig perdent... Tenir-ne d'altres. Sortir a fora i veure el sol. Deixar que m'acaroni la pell ja mig encesa.

Estar despert. I escriure.


Comentaris

  • Renovació[Ofensiu]
    Biel Martí | 23-08-2004 | Valoració: 9

    Tan pel que fa al relat, que el trobo fresc (encara que no sigui d'avui, vaig amb retard per haver començat tard) com pel que sembles voler dir, si no m'equivoco (i si m'equivoco és el que he interpretat jo i ja em val), la renovació que tots necessitem com a persones, i els escriptors necessitem (o siguem o ho pretenguem només) per deixar entrar idees noves i aclarar el cervell d'idees encallades. Però dalt d'un avió... no hi he pensat mai :-)

  • Avions...[Ofensiu]

    La veritat és que jo no he viatjat mai en el sentit més propi de viatjar, és a dir, anar a altres països i altres cultures... Però aquest setembre aniré amb altres companys de la universitat a fer un Curs de Simulació de Parlament Europeu al Quebec i, per primera vegada, pujaré en un avió. L'expectativa en sí no em fa precisament una graaan il·lusió. Llegir aquest teu relat m'ha fet pensar en això. Potser el recordaré quan contempli els núvols vistos des de dalt ;-)
    El final em recorda un poema meu, Voldria cremar les paraules. Suposo que el cel sempre inspira com una mena de desig de llibertat.
    Fins la propera (que espero que sigui aviat! Encara que pel que veig en el teu cas ressalta més la qualitat que la quantitat, un factor molt important!)