Els meus Mestres

Un relat de: Fifo


En el transcurs de la nostra vida tots hem estat influenciats d'una banda per l'entorn i de l'altra per persones properes a nosaltres (família, amics, mestres) que amb la seva actitud, consells i ensenyaments han deixat petjada i han ajudat a formar la nostra personalitat.
Jo personalment he après de molta gent i segueixo estant encuriosit per molts temes; però reconec que he tingut la sort de topar-me en el meu camí a quatre persones excepcionals que mai he dubtat en anomenar-les els meus mestres.
De tots he après, però si no hagués estat pel primer no hauria pogut assimilar les vivències ni els ensenyaments dels altres. A aquest al deixarem pel final del record.
El "Choi", així s'anomenava un dels meu mestres, era un vell anarquista que va perdre la guerra però no la capacitat de somiar amb la llibertat i un món millor. El vaig conèixer quan jo tenia uns setze o disset anys, i apart de procurar-me en alguna ocasió alguna cuixa de pollastre del seu plat de carn d'olla, també em deixava de quan en quan aquells llibres prohibits aleshores que ell es procurava al Mercat de San Antoni de Barcelona. Autors amb una visió tan diferent de com havia d'ésser la societat, com Bakunin, Rousseau o Fourier, m'ajudaven a entendre'l quan deia que els homes i a la vegada el mon, poden millorar gràcies a la solidaritat i sobre tot mitjançant la cultura.
El senyor Climent era un catalanista que estimava la nostra terra com un enamorat la seva núvia. Era una estimació desinteressada, platònica, plena de riscos i sobresalts. Ell, per poder-ne gaudir més, se n'anava a Andorra de quan en quan, per sentir enyorança de tot el que en aquell temps desitjava poder fer amb normalitat a la seva terra: comprar i llegir llibres escrits en català, parlar la nostra llegua sense entrebancs... en fi, gaudir d'un espai de llibertat.
Les seves converses, la forma de viure aquest enamorament, no van deixar indiferents als que vam tenir la sort de compartir estones de tertúlia amb ell.
Parlar d'aquests dos grans amics i dels seus ensenyaments ha estat relativament fàcil. Un em va imbuir l'estima a conceptes i valors universals: a la societat, a la llibertat, a la cultura com a eina de desenvolupament de l'ésser humà. L'altre a estimar coses més properes, coses de la nostra terra, de la nostra vida diària, que si són impregnades dels conceptes abans esmentats i del respecte als altres, crec que agafen una dimensió molt més transcendental.
El Manel era un savi i a la vegada un erudit, malgrat que molt sovint ell deia que un erudit no és savi, i que un savi no és erudit; ell n'era l'excepció, suposo. Era un home d'una cultura molt extensa que no traslluïa i d'una categoria humana excepcional.
El que va intentar ensenyar-me (dic intentar), és més difícil de poder explicar, doncs són conceptes que afecten al que podríem dir el creixement personal. Ell deia: no vulguis canviar el món, canvia tu i el teu entorn canviarà. D'ell, com dels altres, en podria escriure moltes pàgines.
Com podeu veure han estat vivències, ensenyaments diferents, i a la vegada complementaris sobre el món, la societat, la política, l'estima al lloc on vius, el respecte als altres i sobre tot a un mateix.
Bé doncs, tot el que aquí he exposat, té l'origen al meu poble i gràcies al meu Mestre. En vaig tenir d'altres però d'ell en guardo un record molt profund. Em va ensenyar a aprendre gaudint-ne, a tenir curiositat per les coses, a intentar conèixer el significat dels temes estudiats, no solament a memoritzar-los. Era i és un home amb vocació que de segur ha transmès als seus alumnes (em venen al cap els noms d'Edelmir i de Manuel, segur que en són més). Es notava que gaudia fent aquesta tasca, ens estimulava amb detalls (el 6 de Juny de 1951, va organitzar un repartiment de premis, consistent en llibres per tothom; em va tocar un d'editat el 1939 que guardo en un lloc preferent).
Tinc molts records de com ensenyava; en aquells temps per a mi era un innovador. Utilitzàvem ells llibres però també l'observació directa de les coses. Dos exemples: una nit d'aquelles que sols es poden veure al Mas, vam escodrinyar el cel per saber distingir unes constel·lacions de les altres: La Cassiopea, La Creu del Cigne, El Carro… Un altre dia vam portar flors del camp i a la vegada que anava separant les seves parts ens anava explicant el seu nom i utilitat, i així moltes altres.
Era molt jove quan va arribar. Venia d'un poble mariner, L'Almadrava, d'una orografia molt diferent a la del Mas; orografia la del meu poble que li va fer patir molt, doncs quan pujava del seu (Jesús) ho feia en bicicleta.
Crec que encara recorda les faves seques estufades (amb les celles negres com el carbó) que li feia la meva iaia per sopar, que ell deia que li agradaven molt (deia mentides piadoses).
És , era Don José. Ja no està entre nosaltres, però el seu magisteri, la seva gran humanitat em van deixar petjades tan fortes, que sempre en faran companyia i procuro seguir.
Quina sort vaig tenir.
Fifo.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Fifo

Fifo

54 Relats

118 Comentaris

49818 Lectures

Valoració de l'autor: 9.70

Biografia:
Naixcut el 1941 a Mas de Barberans (Mon tsià), he viscut quasi sempre a Bcn.
Graduat Social i Tecnic informatic des de 1968, estic gaudin d'un descans en el treball actiu, aprofitan-lo per escriure vivencies i sentiments en forma de relats i poemes.


fifoaika@gmail.com