Cercador
ELS MEUS MACARRASQUERRIS
Un relat de: LOURDES GARRIGA I VILANOVA- Compartir:
ELS MEUS MACARRASQUERRIS (PRIMER CAPÍTOL)
PRIMER CAPÍTOL
En Josep baixava l’escala corrent cada matí quan anava cap a l’escola. Content d’estar viu i poder observar els tranvíes baixant per davant de casa, esperava, sentat a la vorera a que baixés Maria, sa germana.
Mentre esperaba, s’imaginaba quantes coses li agradaria ser quan fos gran, però com que Maria baixaba mólt ràpid, mai tenia temps per acabar d’aprofundir en aquest pensament que el tenia sempre tant capficat.
- Josep. Apa baixa d’Arbeca, que farem tard a l’escola.
- Ja vaig. A sobre que cada dia he d’esperar-te , m’ esbronques.
En arrivar a léscola, a Josep se li omplia el cor de joia, per ell, totes les coses eren boniques, sempre estaba disposat a aprendre, a estudiar, a investigar, i sobretot sempre reia, perque per ell, sortir cada matí al carrer significaba ser feliç, i ho encomanaba a tots els que parlaben amb ell. La seva alegria era medicinal.
Maria també era somniadora. Tota sola hagués volgut arreglar el mon, doncs no podia soportar les injustícies, contra la gent pobre, la gent desvalguda, i, els nens. A qui se l´hi podria passar pel cap fer patí a un nen, pensaba. És monstruós.
Els seus pares eren botiguers, la seva millor virtut no era la estimació, eren bastant freds,sempre pensan en la botiga i els guanys.
Això pot semblar mol dur, vist així, però en temps de guerra, les famílies que teníen algún negoci, per petit que fos tenien que lluitar com a lleons per poder conservar-lo i així poder anar vivin. Es ben cert que en Josep i Maria tenien una casa que molts nens haguessin volgut. Habia un jardinet, no molt gran però lo suficient per tenir-hi quatre plantes, també un corralet amb gallines i un parell de conills, per si anaven mal donades.
L’escola en aquella època no estava per romanços. T’ensenyaven a sumar, restar, multiplicar i dividir. Prou feina tenian els professors per concentrar-se en les classes i en sentir les sirenes que els avisaven que venien els avions a bombardeijar. Aquells moments eren molt durs pels mestres, però mólt durs també pels pares, que sempre pensaven. Ai! Deu meu Senyor, que no els hagi passat res als meus fills.
SEGÓN CAPÍTOL
Com ja us deia, l’escola d’aquella època no matava, és a dir, que no era un lloc a on els nens podien il.lustrar-se d’allò més, però això sí, el que tenía la sort de poder anar-hi, tonto no surtia.
En Josep i Maria, tot s’ha de dir, eren dos criatures molt aplicades. Els seus pares estaven contents doncs pensaven, que l’il.lusió dels seus nens era portar la botiga quand fossin grans, i de pas, que això i fa molt, seguirien la tradició de la família. Quin honor!!!!
Doncs no, no anaven per aquí les il.lusions dels nostres petits amics. L’últim que ells volien, era dedicar-se al negoci familiar i passar-se la vida tancats a la botiga coleccionan diners, per no res, doncs els pares tampoc en gastaven ni un. Que en farien amb tots els diners que guanyaven a la botiga?
Mai veien cap prova de que el negoci rutllés. Potser s’els guardaven per quand acabés la guerra, fer un creuer, o viatjar per terres llunyanes. La veritat era molt diferent, als somnis. Mai hi hauria cap creuer, ni cap viatge inèdit. Els senyors Saurina, creien que la vida era, treballar, treballar, i de tant en tant, un diumenge al cinema.
Diumenge, paraula màgica. – I dic jo, Deia en Josep - Perquè diantre ens hem de posar aquestes robes tant incòmodes. Un dia que tenim cine, que podem disfrutar d’una película que ens pot fer volar la imaginació, i amb aquestes robes tant incòmodes que no ens deixen tant sols ni respirar d’abotonats que anem. És injust.
- La veritat Josep. Deia Maria en sortir del cinema. - És que la película ha estat bé.
- T’imagines tu en el paper del xèrif heroi que salva tot el poble d’aquell pistoler, més dolent que la tinya?
- Apa! Que jo soc pacifista. Ja saps prou que a mi no m’agraden les armes.
- Ja ho sé home. Però si fos per una causa justa, ¿Qué faries?
- Va deixem, no siguis pesada
- Doncs a mi si que m’agradaria, poder salvar a la gent que em necessités, Ala!
I així, passaven la tornada a casa, tot xino xano, i discutint la jugada. Ai carai de canalla!
PRIMER CAPÍTOL
En Josep baixava l’escala corrent cada matí quan anava cap a l’escola. Content d’estar viu i poder observar els tranvíes baixant per davant de casa, esperava, sentat a la vorera a que baixés Maria, sa germana.
Mentre esperaba, s’imaginaba quantes coses li agradaria ser quan fos gran, però com que Maria baixaba mólt ràpid, mai tenia temps per acabar d’aprofundir en aquest pensament que el tenia sempre tant capficat.
- Josep. Apa baixa d’Arbeca, que farem tard a l’escola.
- Ja vaig. A sobre que cada dia he d’esperar-te , m’ esbronques.
En arrivar a léscola, a Josep se li omplia el cor de joia, per ell, totes les coses eren boniques, sempre estaba disposat a aprendre, a estudiar, a investigar, i sobretot sempre reia, perque per ell, sortir cada matí al carrer significaba ser feliç, i ho encomanaba a tots els que parlaben amb ell. La seva alegria era medicinal.
Maria també era somniadora. Tota sola hagués volgut arreglar el mon, doncs no podia soportar les injustícies, contra la gent pobre, la gent desvalguda, i, els nens. A qui se l´hi podria passar pel cap fer patí a un nen, pensaba. És monstruós.
Els seus pares eren botiguers, la seva millor virtut no era la estimació, eren bastant freds,sempre pensan en la botiga i els guanys.
Això pot semblar mol dur, vist així, però en temps de guerra, les famílies que teníen algún negoci, per petit que fos tenien que lluitar com a lleons per poder conservar-lo i així poder anar vivin. Es ben cert que en Josep i Maria tenien una casa que molts nens haguessin volgut. Habia un jardinet, no molt gran però lo suficient per tenir-hi quatre plantes, també un corralet amb gallines i un parell de conills, per si anaven mal donades.
L’escola en aquella època no estava per romanços. T’ensenyaven a sumar, restar, multiplicar i dividir. Prou feina tenian els professors per concentrar-se en les classes i en sentir les sirenes que els avisaven que venien els avions a bombardeijar. Aquells moments eren molt durs pels mestres, però mólt durs també pels pares, que sempre pensaven. Ai! Deu meu Senyor, que no els hagi passat res als meus fills.
SEGÓN CAPÍTOL
Com ja us deia, l’escola d’aquella època no matava, és a dir, que no era un lloc a on els nens podien il.lustrar-se d’allò més, però això sí, el que tenía la sort de poder anar-hi, tonto no surtia.
En Josep i Maria, tot s’ha de dir, eren dos criatures molt aplicades. Els seus pares estaven contents doncs pensaven, que l’il.lusió dels seus nens era portar la botiga quand fossin grans, i de pas, que això i fa molt, seguirien la tradició de la família. Quin honor!!!!
Doncs no, no anaven per aquí les il.lusions dels nostres petits amics. L’últim que ells volien, era dedicar-se al negoci familiar i passar-se la vida tancats a la botiga coleccionan diners, per no res, doncs els pares tampoc en gastaven ni un. Que en farien amb tots els diners que guanyaven a la botiga?
Mai veien cap prova de que el negoci rutllés. Potser s’els guardaven per quand acabés la guerra, fer un creuer, o viatjar per terres llunyanes. La veritat era molt diferent, als somnis. Mai hi hauria cap creuer, ni cap viatge inèdit. Els senyors Saurina, creien que la vida era, treballar, treballar, i de tant en tant, un diumenge al cinema.
Diumenge, paraula màgica. – I dic jo, Deia en Josep - Perquè diantre ens hem de posar aquestes robes tant incòmodes. Un dia que tenim cine, que podem disfrutar d’una película que ens pot fer volar la imaginació, i amb aquestes robes tant incòmodes que no ens deixen tant sols ni respirar d’abotonats que anem. És injust.
- La veritat Josep. Deia Maria en sortir del cinema. - És que la película ha estat bé.
- T’imagines tu en el paper del xèrif heroi que salva tot el poble d’aquell pistoler, més dolent que la tinya?
- Apa! Que jo soc pacifista. Ja saps prou que a mi no m’agraden les armes.
- Ja ho sé home. Però si fos per una causa justa, ¿Qué faries?
- Va deixem, no siguis pesada
- Doncs a mi si que m’agradaria, poder salvar a la gent que em necessités, Ala!
I així, passaven la tornada a casa, tot xino xano, i discutint la jugada. Ai carai de canalla!