Cercador
ELS MEUS MACARRASQUERRIS (CAPÍTOL 3)
Un relat de: LOURDES GARRIGA I VILANOVA- Compartir:
TERCER CAPÍTOL
Feia un dia clar i assolejat, es diria que algú havia rentat l’atmosfera amb el detergent més poderós. Tot i així el silenci dels carrers era esfereidor.
La bellesa d’aquest dia, era tant sols visual, doncs, desseguida la remor dels motors dels avions va trencar el silenci i de cop i volta els carrers il.luminats pel sol, van esclatar en un infern de bombes. Ningú podia arreglar aquelles destrosses.
Tot continuava en silenci.
Fins al cap d’un quart d’hora d’haver bombardejat, no van començar a sentir-se el grinyolar de les portes de fusta, que s’obrien lentament. Per si de cas!
La casa dels nostres amics, Josep i Maria estava intacta, a primera vista.
-Josep, Maria! Cridava la seva mare. Aneu en compte.
I tan en compte. Doncs va passar que, una de les habitacions de la casa del costat havia desaparegut, i el veí que era camarer del bar de la Plaça de la Vila, quan anava a entrar per arreglar-se, va quedar clavat a la porta. Havia caigut una bomba a la habitació i ja no hi quedaba res.
El home va quedar mut i paralitzat durant uns instants. – Ai Senyor. Va pensar. – I si arrivo a entrar fa deu minuts. Quan per fi va poder reaccionar, va tirar enrera amb cura de no caure i va començar a cridar demanant auxili.
Maria, que estava al pati, jugant a retallar diaris en formes divertides, va sentir els crits.
- Mare, a en Joan li ha passat una de grossa! No para de demanar auxili!
- Batua, pobre noi. Vaig a veure que li ha passat. Tu quedat a casa, i no surtis.
- Pro mare!!!!!!!
- He dit que et quedis a casa!
- D’acord, d’acord!
Maria estava molt preocupada pel seu amic en Joan, que sempre els hi feia jocs de mans a ella i a en Josep.
De cop i volta Josep va obrir la porta.
- Batua! quin susto m’has donat! On eres? Ja saps que la mare no vol que surtis quan bombardejen.
- Ja ho sé. Acabo de sortir ara a donar una volta.
- No saps el que ha passat oi?
- Doncs, i que ha passat?
- En Joan, n’hi ha passat una de grossa. Pobre Joan. La mare ha anat a veure que li passava, i m’ha dit que no surtís de casa.
De cop s’obre la porta, i apareix en Tomàs que així es deia el pare, que havía anat a cal farmacéutic a buscar medicament pel catarro i l’havia enganxat el bombardeig fora de casa.
L’home venia corrent nerviós, preocupat, pel carrer havia vist moltes cases destroçades.
- Pare, menys mal que ja estàs aquí. Varen dir els dos nens amb veu de coro.
En aquest moment va entrar l’Angelina , la mare dels nens, amb en Joan, blanc com un paper.
- Seu noi, que et donaré un gotet d’aigua del Carme que et farà reaccionar.
Després del gotet, l’home va tornar en si, mica en mica, i al cap d’una estona ja estava totalment recuperat i tocant de peus a terra.
Feia un dia clar i assolejat, es diria que algú havia rentat l’atmosfera amb el detergent més poderós. Tot i així el silenci dels carrers era esfereidor.
La bellesa d’aquest dia, era tant sols visual, doncs, desseguida la remor dels motors dels avions va trencar el silenci i de cop i volta els carrers il.luminats pel sol, van esclatar en un infern de bombes. Ningú podia arreglar aquelles destrosses.
Tot continuava en silenci.
Fins al cap d’un quart d’hora d’haver bombardejat, no van començar a sentir-se el grinyolar de les portes de fusta, que s’obrien lentament. Per si de cas!
La casa dels nostres amics, Josep i Maria estava intacta, a primera vista.
-Josep, Maria! Cridava la seva mare. Aneu en compte.
I tan en compte. Doncs va passar que, una de les habitacions de la casa del costat havia desaparegut, i el veí que era camarer del bar de la Plaça de la Vila, quan anava a entrar per arreglar-se, va quedar clavat a la porta. Havia caigut una bomba a la habitació i ja no hi quedaba res.
El home va quedar mut i paralitzat durant uns instants. – Ai Senyor. Va pensar. – I si arrivo a entrar fa deu minuts. Quan per fi va poder reaccionar, va tirar enrera amb cura de no caure i va començar a cridar demanant auxili.
Maria, que estava al pati, jugant a retallar diaris en formes divertides, va sentir els crits.
- Mare, a en Joan li ha passat una de grossa! No para de demanar auxili!
- Batua, pobre noi. Vaig a veure que li ha passat. Tu quedat a casa, i no surtis.
- Pro mare!!!!!!!
- He dit que et quedis a casa!
- D’acord, d’acord!
Maria estava molt preocupada pel seu amic en Joan, que sempre els hi feia jocs de mans a ella i a en Josep.
De cop i volta Josep va obrir la porta.
- Batua! quin susto m’has donat! On eres? Ja saps que la mare no vol que surtis quan bombardejen.
- Ja ho sé. Acabo de sortir ara a donar una volta.
- No saps el que ha passat oi?
- Doncs, i que ha passat?
- En Joan, n’hi ha passat una de grossa. Pobre Joan. La mare ha anat a veure que li passava, i m’ha dit que no surtís de casa.
De cop s’obre la porta, i apareix en Tomàs que així es deia el pare, que havía anat a cal farmacéutic a buscar medicament pel catarro i l’havia enganxat el bombardeig fora de casa.
L’home venia corrent nerviós, preocupat, pel carrer havia vist moltes cases destroçades.
- Pare, menys mal que ja estàs aquí. Varen dir els dos nens amb veu de coro.
En aquest moment va entrar l’Angelina , la mare dels nens, amb en Joan, blanc com un paper.
- Seu noi, que et donaré un gotet d’aigua del Carme que et farà reaccionar.
Després del gotet, l’home va tornar en si, mica en mica, i al cap d’una estona ja estava totalment recuperat i tocant de peus a terra.