Cercador
ELS MEUS MACARRASQUERRIS (CAPÍTOL 5)
Un relat de: LOURDES GARRIGA I VILANOVA- Compartir:
CAPÍTUL 5
Pel carrer Asturias, havia mes moviment de lo nomal. Pares i mares amb nens es dirigíen tots cap el mateix lloc.
En arribar al lloc assenyalat, els van fer posar tots amb cua i els anaven cridant per agafar-los les dades personals.
Maria era a la cua amb cara de somniatruites, però Josep controlava tot el que passava al seu alrededor. De cop es tombà i una nena molt bonica li va fer un somriure. Josep li va tornar, però vermell com un titot. Quina nena mes bonica, quins ulls mes grans i simpàtics. El cor li anava mes ràpid cada vegada, semblava una locomotora. La nena li picà a l’esquena, però ell no es volía tombar estava avergonyit
i totalment enamorat. La nena li tornà a picar i li digué . Noi em pots dir que és el que pregunten aquests senyors de la coral?
En Josep es tambà i vermell i tot li va dir. Doncs ancara no ho se. Però, Com et dius? Pepita. Que vius per aquí? Si visc a la Travessera de Gràcia. Carai doncs vivim ben aprop, jo visc al Torrent de l’olla.
En Josep dessitjava deixar la cua i anar-se’n a passetjar amb la seva bonica amiga, però no podia ser, doncs la Maria que faria soleta, mentre la mare havia aprofitat per anar a la merceria a comprar botons. De tota manera Pepita tampoc hagués pogut anar a passetjar perque anava amb el seu germanet petit i tampoc el podia deixar sol.
Veient que era impossible sortir d’aquella maleída cua, en Josep va començar a reaccionar i li preguntar a la seva princesa tot el que li va passar pel cap. No volia deixar de perdre la oportunitat de poder estar a prop d’ella.
Pepita era una nena de cabells rinxolats, un somriure preciós i una olor de sabor fet a casa que tenien al nostre Josep enamorat.
El pare de Pepita treballava a una imprenta i era un dels encuadernadors mes anomenats i de més prestigi del barri, al menys fins al començament de la guerra.
La mare era una dona dolça i carinyosa que tant sols pensava amb els seus fills i el seu marit. Cosia a casa i amb els diners que li pagaven les clientes i anava comprant roba i sabates per na Pepita i en Miquel.
La nostra amigueta també va quedar copsada per l’encantador nou amiguet i la veritat és, que a partir d’aquell día van ser inseparables. S’estimaven amb l’inocència dels nens i amb la intensitat d’un huracà. Ja rès els podriai separar mai.
Els pares de tots dos ho sabien. Però deien: encara són molt joves. Espera que es fassin grans i coneguin altres nois i noies. I així va ser. Es van fer grans van coneixer nova gent i no hi va haver res que pogués trencar aquest amor, aquesta complicitat venia de lluny. De molt lluny.
La coral de nens es va anar fent cada dia més gran i cada vegada ho feien mes bé.
Cantaven pels pobles, a les misses, actes d’inauguració, i d’aquesta manera també era una forma que tenien d’expressar amb les seves cançons de la terra, la seva incomformitat amb el sistema polític dictatorial.
En Josep cantava pensant amb la seva noia, mes enamorat que mai, amb una cara dolça com un buladu.
La Maria era petita però tenia molta empenta. Una veu forta surtia d’aquell petit cosset.
El carrer estava silenciós, feia esfereir, doncs era una calma imaginada, la veritat estava en el cel, tan sols miraves el cel t’en adonaves de que era un silenci irreal.
Les famílies esperoguides no gozaven treure el cap per la finestra, per por que una bala perduda s’escolès i segués la vida de qualsevol criatura o menbre de la familia. Varen esser uns temps inoblidables pels meus pares i mil.lers d´altres pares, els nens i nenes, nois i noies de la guerra.Jo crec que el temps de la guerra civil, va modificar el comportament de totes les persones que la varen viure, pel reste de les seves vides, i aquest sentiment d’impotència davant de tal fenòmen tan antinatural com és, el matar al veí del costat per què té unes idees polítiques diferents a les teves, oblidant que fins el dia que va esclatar la guerra, era amic entre cometes.
Jo sóc filla dels nens de la guerra, de Pepita i d’en Josep i tinc una idea molt clara i funesta de com es va viure en la ciutat, especialment en la “Vila de Gràcia”, el meu barri.Des de petitona els grans de la família, em van concienciar del que va passar, de la misèria que es va viure, de la por que els perseguia cada vegada que sentíen els avions quan s’acostaven per bombardejar.La veritat, és que estic molt orgullosa d’haver tingut l’oportunitat directe de poder tenir coneixement dels desastres que es van produïr, per que d’aquesta forma amb més o menys informació ho puc transmetre al meu fill.El día del 23 F, el pànic es va apoderà de totes les persones sensates que havíen viscut l’horror de la guerra, no s’atrevíen ni a parlar ni a donar el seu parè. Esperaven que passés un miracle, la por paralitzava les paraules. Jo tenía 19 anys, treballava y estudiava per les nits. Vaig enterar-me del assalt al Parlament, però com en aquell temps i encara ara, era i sóc totalment àcrata, em sentia bastant freda amb aquest tema. La política mai ha sigut el meu fort. No m’interessa.Vaig sortir de la fèina i m’en vaig anar cap a l’Institut, a seguir les meves classes. Pel carrer no hi havia ningú, no passaven ni tan sols cotxes, una calma que feia esgarrifar. Quan vaig arrivar tot estava tancat, no se sentia xivarri de joventut, no hi havia llum a les classes, la reixa estava tancada. En aquell moment vaig començar a donar-me conte del que realment passava. Em van agafar ganes de arrivar a casa desseguida. Tenia por, em sentia observada. La tornada cap a casa la vaig fer amb un pas diferent al de l’anada a L’Institut. No corria per no espantar-me més a mi mateixa, però anava ràpid. No calia parar-me als semàfors doncs no passava cap cotxe. Tot i que carregava els llibres ni els notava.
Per sort tot va acabar bé i els insurrectes “fatxes” varen esser reduïts. Val a dir que la meva actitut en quant a la política no va canviar gens, i encara avui penso en els meus Macarrasquerris més que mai, i si va valer la pena tant de patiment, tants morts, una guerra sense sentit, tants somnis esvaïts per les bombes.
No ploreu estimats Macarrasquerris demà sortirà el sol.
FI LUA GaVi
Pel carrer Asturias, havia mes moviment de lo nomal. Pares i mares amb nens es dirigíen tots cap el mateix lloc.
En arribar al lloc assenyalat, els van fer posar tots amb cua i els anaven cridant per agafar-los les dades personals.
Maria era a la cua amb cara de somniatruites, però Josep controlava tot el que passava al seu alrededor. De cop es tombà i una nena molt bonica li va fer un somriure. Josep li va tornar, però vermell com un titot. Quina nena mes bonica, quins ulls mes grans i simpàtics. El cor li anava mes ràpid cada vegada, semblava una locomotora. La nena li picà a l’esquena, però ell no es volía tombar estava avergonyit
i totalment enamorat. La nena li tornà a picar i li digué . Noi em pots dir que és el que pregunten aquests senyors de la coral?
En Josep es tambà i vermell i tot li va dir. Doncs ancara no ho se. Però, Com et dius? Pepita. Que vius per aquí? Si visc a la Travessera de Gràcia. Carai doncs vivim ben aprop, jo visc al Torrent de l’olla.
En Josep dessitjava deixar la cua i anar-se’n a passetjar amb la seva bonica amiga, però no podia ser, doncs la Maria que faria soleta, mentre la mare havia aprofitat per anar a la merceria a comprar botons. De tota manera Pepita tampoc hagués pogut anar a passetjar perque anava amb el seu germanet petit i tampoc el podia deixar sol.
Veient que era impossible sortir d’aquella maleída cua, en Josep va començar a reaccionar i li preguntar a la seva princesa tot el que li va passar pel cap. No volia deixar de perdre la oportunitat de poder estar a prop d’ella.
Pepita era una nena de cabells rinxolats, un somriure preciós i una olor de sabor fet a casa que tenien al nostre Josep enamorat.
El pare de Pepita treballava a una imprenta i era un dels encuadernadors mes anomenats i de més prestigi del barri, al menys fins al començament de la guerra.
La mare era una dona dolça i carinyosa que tant sols pensava amb els seus fills i el seu marit. Cosia a casa i amb els diners que li pagaven les clientes i anava comprant roba i sabates per na Pepita i en Miquel.
La nostra amigueta també va quedar copsada per l’encantador nou amiguet i la veritat és, que a partir d’aquell día van ser inseparables. S’estimaven amb l’inocència dels nens i amb la intensitat d’un huracà. Ja rès els podriai separar mai.
Els pares de tots dos ho sabien. Però deien: encara són molt joves. Espera que es fassin grans i coneguin altres nois i noies. I així va ser. Es van fer grans van coneixer nova gent i no hi va haver res que pogués trencar aquest amor, aquesta complicitat venia de lluny. De molt lluny.
La coral de nens es va anar fent cada dia més gran i cada vegada ho feien mes bé.
Cantaven pels pobles, a les misses, actes d’inauguració, i d’aquesta manera també era una forma que tenien d’expressar amb les seves cançons de la terra, la seva incomformitat amb el sistema polític dictatorial.
En Josep cantava pensant amb la seva noia, mes enamorat que mai, amb una cara dolça com un buladu.
La Maria era petita però tenia molta empenta. Una veu forta surtia d’aquell petit cosset.
El carrer estava silenciós, feia esfereir, doncs era una calma imaginada, la veritat estava en el cel, tan sols miraves el cel t’en adonaves de que era un silenci irreal.
Les famílies esperoguides no gozaven treure el cap per la finestra, per por que una bala perduda s’escolès i segués la vida de qualsevol criatura o menbre de la familia. Varen esser uns temps inoblidables pels meus pares i mil.lers d´altres pares, els nens i nenes, nois i noies de la guerra.Jo crec que el temps de la guerra civil, va modificar el comportament de totes les persones que la varen viure, pel reste de les seves vides, i aquest sentiment d’impotència davant de tal fenòmen tan antinatural com és, el matar al veí del costat per què té unes idees polítiques diferents a les teves, oblidant que fins el dia que va esclatar la guerra, era amic entre cometes.
Jo sóc filla dels nens de la guerra, de Pepita i d’en Josep i tinc una idea molt clara i funesta de com es va viure en la ciutat, especialment en la “Vila de Gràcia”, el meu barri.Des de petitona els grans de la família, em van concienciar del que va passar, de la misèria que es va viure, de la por que els perseguia cada vegada que sentíen els avions quan s’acostaven per bombardejar.La veritat, és que estic molt orgullosa d’haver tingut l’oportunitat directe de poder tenir coneixement dels desastres que es van produïr, per que d’aquesta forma amb més o menys informació ho puc transmetre al meu fill.El día del 23 F, el pànic es va apoderà de totes les persones sensates que havíen viscut l’horror de la guerra, no s’atrevíen ni a parlar ni a donar el seu parè. Esperaven que passés un miracle, la por paralitzava les paraules. Jo tenía 19 anys, treballava y estudiava per les nits. Vaig enterar-me del assalt al Parlament, però com en aquell temps i encara ara, era i sóc totalment àcrata, em sentia bastant freda amb aquest tema. La política mai ha sigut el meu fort. No m’interessa.Vaig sortir de la fèina i m’en vaig anar cap a l’Institut, a seguir les meves classes. Pel carrer no hi havia ningú, no passaven ni tan sols cotxes, una calma que feia esgarrifar. Quan vaig arrivar tot estava tancat, no se sentia xivarri de joventut, no hi havia llum a les classes, la reixa estava tancada. En aquell moment vaig començar a donar-me conte del que realment passava. Em van agafar ganes de arrivar a casa desseguida. Tenia por, em sentia observada. La tornada cap a casa la vaig fer amb un pas diferent al de l’anada a L’Institut. No corria per no espantar-me més a mi mateixa, però anava ràpid. No calia parar-me als semàfors doncs no passava cap cotxe. Tot i que carregava els llibres ni els notava.
Per sort tot va acabar bé i els insurrectes “fatxes” varen esser reduïts. Val a dir que la meva actitut en quant a la política no va canviar gens, i encara avui penso en els meus Macarrasquerris més que mai, i si va valer la pena tant de patiment, tants morts, una guerra sense sentit, tants somnis esvaïts per les bombes.
No ploreu estimats Macarrasquerris demà sortirà el sol.
FI LUA GaVi