ELS MEUS MACARRASQUERRIS (CAPÍTOL 4)

QUART CAPÍTOL

A la vila cada vegada quedaven menys espais verds per anar a jugar doncs les bombes ho havíen arrasat tot, convertin-ho amb muntanyes de runa. D’aquesta manera grans i petits van tenir que inventar-se formes per distreures, per passar el temps d’esbarjo i poder gaudir, tots plegats.
En Josep i Maria, estaven a casa, quan de cop van sentir per la ràdio un grup de nens que cantaven cançons populars catalanes a dues veus. La mare que cosia al seu costat els va dir:
Avui al forn, he vist un paper enganxat al vidre que deia : Es recerquen nens per fundar una coral al barri de Gràcia.
En aquell precís moment entrava el pare. I doncs que us passa, que esteu tan formals? Quan no sento crits ja tremolo!!!!
En Josep digué: Pare!!!!! la mare diu que podríem anar tant Maria com jo a fundar una coral aquí al Barri.
Que diu que?
Ai que ets barruer, noi !!!!
Ja saps que en el pare se li han de dir les coses amb calma i tranquilitat perque desseguida s’esbera.
Noi, quina fama!!!
Resulta que, avui al forn he vist un paper enganxat al vidre, que deia; Es busquen xiquets i xiquetes, per fundar una coral al Barri, i he cregut que seria molt bò per ells que tinguessin aquesta oportunitat de poder tenir contacte amb el món de la música.
No ens hem d’enganyar. Tal com està ara el carrer, i amb el perill dels bombardejos el millor que es pot fer ara és, una activitat que animi a la mainada.
Però, que te has vegut l’enteniment? Que no veus que no podrem pagar-ho.
Papa, però si es de regal!!!!
Que?
Que no s’ha de pagar res noi. El que ells volen es aconseguir nens i tal com están les coses si es tingués de pagar no hi aniria ningú doncs prou feines tenim tots plegats per poder menjar.
Si és així crec que per estar-se aquí escoltant la ràdio, més val que cantin o que ballin o que fagin el que sigui, però que s’entretinguin i aprenguin coses, doncs quan acabi la guerra, estarem tots tan ensorrats, que prou falta ens farà sentir cantar als vailets per rebifar-nos l ‘ànima.
L’endemà al matí que era dissabte la mare va possar-se la ma a la butxaca i va treure un paper. Era el paper del forn que el va agafar i s’el va amagar ben plegadet.
A veure si diu quin dia s’ha d’anar i el carrer. “ La trobada serà el dissabte 22 al carrer Asturias 98.
Però si es avui.
Abans que es despertin els hi prepararé la roba de mudar i m’els enduré després d’esmorçar.
Avui no hi ha manera de que s’aixequi ningú en aquesta casa. Hauré de tocar diana.
Va agafar una paella i una cullera i vinga cops i cops.
Maria va ser la primera en despertar-se amb el terrebastall.
Mare que et passa? Per qué piques d’aquesta manera? Que s’ha acabat la guerra?
No Maria, no, la guerra encara no s’ha acabat!!
Per cert Maria, avui posat aquell vestit que tens per anar a casa de la tieta Irene els diumenges.
Per que mare?. Avui no es diumenge.
Prou que ho se. Vés a avisar en Josep que s’aixequi mentre jo vaig fent l’esmorçar.
Josep, Josep, desperta, que la mare vol que et posis la roba de mudar!!!
Que? Això mai.
Josep, avui si. Caram Mare!!!
Voleu anar a la coral del Barri?
Oi tant !!
Doncs vinga vestiu-vos que farem tard.
En Josep li feia molta rabia posar-se guapo com deia ell, però com en aquest cas era per una bona causa, ja no li sabia tant de greu.
El pare havia sortit a buscar bolets amb el botiguer dels olis i sabons. La mare ja patia. En sortir de casa, la mare va deixar una nota a la porta que deia:
Hem anat a la coral
Carrer Asturias, 98.
No pateixis.