Ella

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

Quan en Tomàs va arribar a casa se'l veia molt nerviós. Anava xop de cap a peus i respirava acceleradament. El seu rostre era completament blanc.
-¿Què et passa? -va preguntar l'Anna, la seva dona. El va mirar de dalt a baix i després va girar el cap per mirar cap el finestral del menjador, per on entraven, fugaces, les llampegades que no havien parat des de bon matí.
En Tomàs no va contestar. Es va treure la gavardina, va deixar el seu maletí al terra i va entrar al menjador fent grans passes. Va apartar lleugerament les cortines i va mirar al carrer.
Amb un gemec, va deixar la cortina al seu lloc i va mirar la seva dona.
-És allà. Encara és allà. Ho sé.
-¿Qui? ¿Qui és allà, Tomàs? -va dir l'Anna, que s'anava amoïnant per moments. Mai havia vist el seu marit d'aquella manera. Ara, la tarda s'havia transformat en una foscor tempestuosa que devorava l'interior del pis. El só de la pluja, les autèntiques explosions dels trons (que feien vibrar els vidres de les finestres) i els fulgors dels llampecs més agressius que havia vist en la seva vida, col·laboraven amb el Tomàs a crear una atmosfera d'estranya inquietud, de neguit incontrolable.
-Ella -va dir en Tomàs.
-¡Parla, si et plau! ¿Què passa?
El Tomàs es va deixar caure al sofà i va fer un gest per què l'Anna segués al seu costat. Ella va obeir immediatament, passant-li una mà pels cabells mullats, per la cara. En Tomàs estava tremolant, però l'Anna, tot veient la seva expressió, va començar a dubtar que fos pel fred.
-¿Per què no has agafat el paraigües? -va dir amb la veu càlida, intentant calmar-lo i calmar-se ella mateixa.
El Tomàs va empassar saliva (o ho va provar) i va mirar l'Anna. Els seus ulls semblaven els d'un nen que s'estigués creient, fil per randa, una història de fantasmes. El seu habitual color blau s'havia esvaït fins un gris gèlid. Els llavis havien desaparegut, convertits en una fina i tremolosa línia fosca, com un tall horrible sobre la pell pàl·lida.
-En sortir de la feina, a la parada de l'autobús, m'he adonat que em mirava -va dir el Tomàs, ignorant l'observació de la seva dona-. M'aixoplugava sota la marquesina, amb la que està caient, ja veus…
-Si…
-De cop i volta, he sentit que m'observaven. No sé, ho notava, ¿ho entens?
-Si. A mi també m'ha passat algun cop.
-Però no… A tu no t'ha passat això, n'estic segur.
En Tomàs semblava haver adoptat un to histèric, una tremolor a la veu que va sumir l'Anna en un estat de pànic inexplicable.
-¿M'ho vols explicar d'una vegada? -va quasi gemegar-li al seu marit.
-Era allà. Dreta, amb els braços caiguts als costats del seu cos, els palmells de les mans cap a dins, tocant-se les cames. Duia un vestit massa fresc pel dia que fa… massa fresc. D'estiu. Gris. I em mirava. Fixament.
En Tomàs va deixar anar un alarit quan un llampec semblà entrar al saló i endur-se la llum.
A les fosques, l'Anna encara notava al Tomàs més espantat. I ella mateixa també ho estava.
-Però no ho entenc, Tomàs ¿Per què estàs així de nerviós?
-Ella se m'ha acostat. No sabria explicar-te per què, però mirant-la, la seva cara blanca, els ulls apagats, la boca de llavis grisos, els pòmuls que semblaven a punt d'estripar-li la pell del rostre… he sentit un mareig horrible, i he perdut la noció del temps. Ha creuat tot el carrer, caminant pausadament, sota la pluja. M'he trobat aterrit, desitjant que arribés d'una vegada l'autobús. Quan ha estat just davant meu, s'ha limitat a assenyalar-me amb un dit sec i llarg. Després ha fet mitja volta i ha marxat.
L'Anna es va apropar al seu marit. A la penombra, semblava tremolar més, estar més arrupit sobre sí mateix. El va abraçar i va tractar de calmar-lo, ara que havia escoltat la seva història i creia haver recuperat el capteniment.
-És ben estrany -va fer-. Però pensa que aquella dona devia estar sonada…
-No… no ho entens -va somiquejar el Tomàs-. Ella, se m'ha acostat. Ha creuat tot el carrer sota aquesta puta pluja torrencial… I quan ha arribat davant meu, estava completament seca. ¡Seca!
Un nou llampec va precedir un tro eixordador. Ara en Tomàs plorava de manera oberta.
-Sé per què m'ha assenyalat, Anna. Vindrà a buscar-me. Vindrà.
El Tomàs va tornar a aixecar-se i va caminar cap a la finestra. L'Anna no sabia què dimoni dir, ni què fer. Només va saber aixecar-se i anar al costat del Tomàs.
-És allà -va tornar a dir ell.
L'Anna va mirar per la finestra. Tot i que no va veure res al carrer, va sentir un calfred recorrent-li l'esquena.
I no sabia tampoc per què, però tenia la fosca certesa que aquella seria la darrera nit que passaria amb el Tomàs.






Comentaris

  • Felicitats![Ofensiu]
    evie2 | 31-05-2010 | Valoració: 10

    No es podrien trobar millors paraules, ni construir una història incerta amb més certesa! l'has clavat!

  • Fantàstic[Ofensiu]
    domi1 | 02-03-2009 | Valoració: 10

    M'agrada com mantens el suspens argumental fins el final.

  • impressionant...[Ofensiu]
    anna | 07-04-2007 | Valoració: 10


    No sé què dir... encara tinc la pell de gallina i mai m'havia passat...

    Està molt ben aconseguit! Quina passada, m'ha encantat el detall de que ella estigués seca.

    Cuida't!

  • Un relat de qualitat[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 12-03-2007 | Valoració: 10

    Has donat en el clau, la dona esgarrifosa que ens tria: la mort. I com finalment convenç la seva dona en el que podria ser un simple deliri si no fos perquè era veritat. Molt bo el relat.

  • molt bo[Ofensiu]
    FRAN's | 15-09-2005

    el detall en que el veu que la dona està completament seca està molt ben trobat. es un bon relat, m'ha encantat.

  • Calfred[Ofensiu]
    drocera | 15-09-2005 | Valoració: 10

    Realment, al principi del relat he pensat que Ella seria una personificació de la Guerra, i la tempesta seria el front de la lluita; però a mig relat (quan explica lo de la noia que s'acosta, la manera com va vestida...) he anat pensant que Ella devia ser la Mort.
    I tot i pensant-m'ho, quan al final del relat es confirma, un calfred m'ha recorregut el cos. M'ha agradat molt.

  • Les cares de la por...[Ofensiu]
    Biel Martí | 20-07-2005

    Les cares de la por, el pànic a la mort, els fantasmes i allò inexplicable sembla ser el primer que invoca aquest relat, on la primera idea que m'he fet, tot recordant pel·lícules que no em fan por, ha estat la del fantasma de l'assassinat/da buscant venjança. Però no. Ja t'ho he dit molts cops però tens un estil d'escriure molt pulcre, molt pla i no em canso de llegir-te (ara feia temps que no et comentava, com un càstig per la teva desaparició sense internet...).

    Biel.

  • quina passada[Ofensiu]
    titina | 21-06-2005 | Valoració: 10

    m'encanten les histories de terror, encara que ho passi malament, has aconseguit que se'm posi la pell de gallina, inclús se m'han humitejat els ulls de por, m'ha encantat, has aconseguit que em poses en el lloc del protagonista i m'encanta!!!!

  • És...[Ofensiu]
    Underneath | 23-05-2005

    ...la mort que el busca? És que em recorda a un relat que àrab que parla d'un home que troba la mort en un mercat i fuig de la ciutat i s'amaga en una botiga de miralls i la mort, per error, s'emporta un mirall. No ho sé, potser ho interpreto malament, però igualment m'ha agradat molt... Aquest aire de dubte i el fet de deixar el final de la història a l'aire hi dona un aire terrorífic molt ben aconseguit.

  • la poruga[Ofensiu]
    Ainoa | 07-04-2005 | Valoració: 10

    Puf! No hauria d'haver llegit el text, jo que tin cun relat dedicat a la por, que sóc poruga fins i tot per anar al lavabo, només em falta quea questa nit em faci l asensacioq ue algú m'esta mirant o que algú esta amb mi a la habitació i.. em moriré del espant!! Si em pasa, prometo escriure't i odiar-te per sempre més, no t'ho prenguis a mal!! Per compensar un fort petó!!ES text és bo, però.. el tema és...m'entens, oi?

  • Molt bé![Ofensiu]
    ximxim | 09-03-2005 | Valoració: 10

    Quin relat més... buf! quan he acabat tenia la pell de gallina.
    Un clímax perfectament creat, en un relat curt però intens!

  • donablanca | 24-01-2005 | Valoració: 8

    m'ha agradat l'ultim gir.
    m'has fet dubtar

Valoració mitja: 9.7

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: