El ximpanzé en 200m2

Un bon punt de vista. Ens interessen temàtiques similars.

Tal com diu en Jam Malson, estic d’acord en el fet que els humans mai serem plenament lliures i feliços. Sempre en volem més, i des de la Revolució Agrícola que l’humà ha volgut més i més. Cada vegada més comoditats però més complicacions. Allò que pensavem que ens feia més feliços ens tornava infeliços, i així fins l’actualitat. No n’aprenem ni ho farem mai.

La persona té necessitats directament físiques i també altres d’ordre moral i social.
Quan lluita per evitar qualsevol patiment ho fa per guanyar llibertat front la necessitat. Per guanyar benestar, la qual cosa és un tot.
Una persona tota sola, com en l’exemple, sense participació en un medi social gairebé ja és infeliç per definició.
Però quan hi ha l’amenaça de no sobreviure si no és cedint la llibertat, cas dels esclaus, pot convenir de mantenir-se viu, a l’espera d’un hipotètic alliberament.
O per por de morir.
Som en realitat tots nosaltres hostatges, víctimes d’una formació social injusta però canviable, és a dir, no natural i eterna, i hem d’optar per acotar el cap i viure, però sotmesos?
Crec que aquí sorgeix l’esperança.

La persona té necessitats directament físiques i també altres d’ordre moral i social.
Quan lluita per evitar qualsevol patiment ho fa per guanyar llibertat front la necessitat. Per guanyar benestar, la qual cosa és un tot.
Una persona tota sola, com en l’exemple, sense participació en un medi social gairebé ja és infeliç per definició.
Però quan hi ha l’amenaça de no sobreviure si no és cedint la llibertat, cas dels esclaus, pot convenir de mantenir-se viu, a l’espera d’un hipotètic alliberament.
O per por de morir.
Som en realitat tots nosaltres hostatges, víctimes d’una formació social injusta però canviable, és a dir, no natural i eterna, i hem d’optar per acotar el cap i viure, però sotmesos?
Crec que aquí sorgeix l’esperança.

Òbviament, quan escrius "gairebé cap humà seria més feliç en un tancat de 200m2 en comparació amb la llibertat" tots interpretem que "la llibertat" significa el retorn a una vida civilitzada en comú, que potser ja no és l'estat del benestar de fa cinquanta anys però déu n'hi do. Una cosa ben diferent seria que "la llibertat" signifiqués tornar a la selva de fa cent-mil ays (com qui diu abans d'ahir, en petites comunitats d'homo sapiens, per no anar més enrere i veure'ns convertits en homínids), sota l'imperi de la llei de la selva, valgui la redundància. En aquestes condicions potser molts optarien per quedar-se reclosos en els 200 m2 i tenir la subsistència assegurada.

Però, que no ho saps, Sandra, que a aquest món hi hem vingut a patir?

El problema arrel d’aquest plantejament es troba en la massificació que ha patit la nostra espècie. Avui en dia hi ha moltíssima gent per tot arreu i tot el què produïm i consumim es fa de manera intensiva, obtenint el màxim de beneficis amb el mínim de cost (a tots els nivells), i això provoca una sobreexplotació de l’entorn, que a la vegada ens duu a una tendència nihilista i egoista, ergo si tenim encara més llibertat el més probable que passi és que ens fem mal els uns als altres.

Els animals son nobles i mereixen la llibertat perquè saben conviure amb l’entorn, però nosaltres ens hem emancipat de la naturalesa i cada vegada tendim a ser més antinaturals.