El violí

Tenia setze anys, els seus pares el miraven desde els seients, barrejats amb el públic expectant. Ell, des de l'escenari, feia anar l'arquet amunt i avall de les cordes, deixant escapar la melodía suau, tendre, especial. Era la seva composició, el resultat de mesos de treball. Va plorar d'emoció, al públic se li va posar la pell de gallina. I llavors va fallar, l'arquet va escapar-se-li d'entre els dits i el volí va proferir un gall que va tallar la melodía en sec. En Pol va deixar caure el violí i va fugir corrents rera l'escenari. El violí va estavellar-se contra el terra de fusta i es va trencar. I ell, mentre sentia el so de l'instrument explotant, va prometre's a si mateix que no tocaria mai més.
És per això que ara, dinou anys després, quan veu el violí col·locat dins la seva caixa negra, damunt la tableta, no sap què dir. La Sara el mira somrient. "És tot teu", l'hi ofereix. En Pol tanca l'estoig amb un cop sec i es dirigeix cap a la finestra, és negra nit.
-Jo no sé tocar el violí, torna'l a la botiga -li diu a la seva dona
-Pensava que t'agradaria- diu ella
-I m'agrada. Però no sé tocar-lo.
-El teu pare no m'ha explicat el mateix.
-El meu pare és músic i vol que jo també sigui músic. Però no ho sóc, no sóc cap músic. No sé tocar.
-Tothom pot equivocar-se, Pol
-No
-Proba'l
-No -fa negant amb el cap -Em vaig jurar a mi mateix que no tornaria a tocar un violí en tota la meva vida.
La Sara suspira i s'asseu a la vora de la finestra, una cama fora, caient al buit, penjant. Està preciosa.
-Jo també em vais prometre a mi mateixa que no m'enamoraria mai més -somriu- però no vais cumplir la meva promesa. Em vaig enamorar de tu.
En Pol la mira de sobte, sorprès. És el primer que cop en quinze anys que li sent dir que l'estima. La primera vegada. Va cap a l'estoig que resta damunt la tableta, l'obre, en treu el violí. Se l'acomoda a l'espatlla i fa ballar l'arquet amunt i avall. La Sara tanca els ulls i escolta la música. Després de tants anys, torna a tocar. Ella s'ho mereix.