EL VERITABLE ENEMIC

Cada matí em recordava la meva existència, jo, atemorit, evitava la confrontació amb la realitat. Passaven els minuts i, inmòvil, encara em trobava davant de la porta de les meves pors. L’únic que s’interposava entre nosaltres era aquell llenç, el meu beneit escut. Ja estava armat, ulls tancats, mà al llenç: la batalla començava. L’adversari esperava el meu primer moviment. Inquiet, vaig fer un brusc gest amb el braç, havia llançat la meva protecció, només em faltava obrir els ulls per estar completament despullat.

Era l’hora, l’intent de prolongació no funcionava més. Respirava irregularment, no veia al meu enemic, però a jutjar pel seu mític comportament, segurament es trobava en un estat d’impassibilitat, res li afectava, n’estava segur.

Em vaig renyar, no havia d’empatitzar amb el rival. «Deixa de desviar-te de l’objectiu, centra’t». Una inhalació profunda em va calmar. Sabia què havia de fer: obrir els ulls.

Titubejant vaig fer cas a l’obligació imposada. Lentament les parpelles s’aixecaven i deixaven entreveure la silueta del malvat enemic. Era realment espantós, era jo.