El vaixell de la meva vida

Avui, d'una vegada per totes vaig a començar a viure, respirar, caminar per mi mateixa, porto tants anys ancorada a port que per fi el meu vaixell salparà cap a terra promesa. Baixaré sense mirar enrere, veloç i veloç a la sala de màquines i posaré a funcionar tot el complex i delicat mecanisme que semblava oxidat i caduco.Tomaré el timó de la meva vida fortament amb les dues mans, fixar un rumb i surcaré cap als mars del meu vida, que és només meva, em pertany! Em despojaré d'aquestes robes malmeses de polissó pudent, i em vestiré amb els meus millors vestits, de contramestre, començaré a assaborir la vida instant a instante.Desde la cofa divisaré tot el que els meus ulls en tant de temps no han pogut admirar per tanta llàgrima cristal vessada. Em recrearé en tot allò que va passar pel meu costat i que vaig ser incapaç de veure. He de treure la pols de la meva cabina grinyolant i auster, la meva barra de llavis favorita, Àsia 040, es va quedar oblidada en temps i lloc.
El vent de llevant no deixa de xiuxiueja a l'oïda una i altra vegada el guapa que sóc, necessitava sentir alguna cosa afectuós, tant de temps sense frases plenes d'afecte que fins m'he ruboritzat, que tonta. Aquí puc ser lliure i respirar a ple pulmó, no hi ha més solitud d'estar al costat d'algú que no em escolta, entén i menysprea, que no fa res per saber de mi, la seva dona. Trobaré per la mar tot aquest equipatge que em pesa tant i no em deixa explorar nous horitzons, no hi ha pitjor llibertat que la soledat imposada. No puc, ni he de deixar passar aquest vaixell de mi vida.Ahora em toca a mi gaudir de les gavines en ple vol, de l'olor de mar endins, del salnitre, el vent, la nit i les estrelles.
Vés-te'n, allunya't de mi! I tomàquet com és habitual en tu, les dues ampolles de rom vell, fa temps que les vas canviar per mi companyia.