La vida

Laura s'aixeca cada dia a les cinc del matì per poder agafar el primer autobús que surt de la posta a les cinc i vint. Arriba a la fàbrica sobre les sis menys deu, el just per canviar-se de roba y començar a treballar. Però abans de sortir de casa, entra a l' habitació contigua i posa el rellotge despertador a les vuit del matí, hora en què s' haurà d' aixecar Maria per anar al col· legí. Amb una suavitat meridiana besa a la seva filla de set anys i la cobreix amb la manta.
Laura surt de l'habitació intentant de fer el més petit soroll possible, amb llàgrimes en els ulls. Aquestes llàgrimes que algun dia s' han vessat de felicitat i que avui es tenyeixen d' agonia i dolor.
No, no hi ha Maria, se la van emportar un vint d' octubre uns angelets blancs a un parc on no existeix el dolor, i no, no hi ha Laura avui és una caricatura del que ha estat.