El vaig trobar

Era el matí d'un 3 de gener. Un dia d'hivern molt fred i grisenc.

De sobte ens vam veure. Era ros, molt prim i amb uns ulls molt grossos, rodons i foscos, tenia la mirada plena de por.

No es recordava si venia o anava, estava perdut. Tremolava, segurament del fred que feia i de l'angoixa que portava, no sabia què li passava.

Em va mirar... i no vaig poder més que emportar me'l cap a casa.

Va menjar com si no ho hagués fet en molt de temps. Bevia com si estigues bevent per primera vegada i al cap d'una estona, al final és va adormir.

Es despertà més tranquil, però igual de perdut.
A la tarda vam anar a caminar per tots els barris de la ciutat, a veure si es recordava d'on havia vingut i per si algú el reconeixia i l'acompanyava a casa seva.

Després de " cinc hores ", vam desistir.
Jo estava exhausta, primer pel sotrac d'haver-lo trobat d'una manera tan inusual i després per la gran caminada que portàvem.

La meva família el va acceptar a casa , fins que algú donés raó d'ell.

Posàrem durant tres setmanes un anunci al diari comarcal, a veure si els que l'estaven cercant ho llegien i podien trobar-se.

Tot va ser inútil, ningú el va trobar a faltar. Era molt trist !.

Ja ens havíem agafat confiança i semblava que tota la vida hagués viscut amb nosaltres, s'havia adaptat molt bé a la familia, era un més.

No sabíem com és deia i entre tots vam buscar-li un nom.
Un nom que portaria la resta de la seva vida , vivint a la nostra familia.

Tots dèiem la nostra, però la meva mare de sobte va dir :
- Ja està, ja tinc el nom i li escau i molt !. És dirà MENUT,
és un nom molt maco per un caniche-.

En MENUT ja fa cinc anys que està a casa, és el gosset més feliç del món i nosaltres... també !!.