El tren

L'Adrià no s'ho creia. El tren de l'atracció de fira era exacte al que tenia damunt de la prestatgeria. Havia estat el regal que li havien fet els avis quan feia un mes havia complert quatre anys. La màquina, imitació d'una de vapor, era verda vermella i negra i els tres vagons eren cada un d'un color diferent: groc, blau i taronja.
Era una tarda de mitjans de juny. L'avi havia anat a comprar el tiquet, mentre la dona preguntava a l'encarregat de l'atracció si encara el nen podia pujar-hi. Tot ventant-se amb un tros de cartró i amb l'altra mà fent-la servir de visera per guarir-se els ulls de la llum del sol; l'home li va contestar que sí.
Quina xamba! L'Adrià faria de maquinista i això que pensava que hi havia algú com a conductor perquè havia estat l'últim a pujar-hi! Primer s'havia fixat bé qui hi anava als vagons: dos nens que semblaven germanets, si fa o no fa de la seva edat; al del mig. A l'últim un nen una mica més petit que somicava. Una nena més grandeta, potser com l'Adrià, l'agafava de la mà.
─La màquina eztà zola. Per què no hi puges? Hi cal un maquinizta, oi? ─li havia dit una nena que anava al primer vagó. A l'Adrià li va semblar que era més gran que tots els altres i es fixà en la seva fisonomia. Tenia el nas llarg, duia ulleres i li faltaven les dents del davant. Aquella cara...
Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii va sonar el xiulet i lentament el trenet es va posar en marxa.
─Adéu, Adrià ─havia sentit dir als avis que s'havien quedat esperant-lo.
Els havia contestat amb somriure.
─Atura't a l'eztazió d'arrribada ¿eh? ─va sentir que li deia la nena tan bon punt havien començat a rodar. I eixugant-se les ulleres va afegir: ─No corriz gaire perquè volem veure bé el paizatge, oi?
De sobte l'Adrià s'adonà que no feia voltes, sinó que estava sortint d'una estació, com la del seu barri, però molt més clara, petita i acolorida...
Aaaapa! Poc després passava un pas nivell i deixava enrere una ciutat de dimensions de joguina, però amb cases altes, avingudes amb cotxes, botigues, magatzems... i s'endinsava al camp amb uns pagesos ajupits plantant o pageses que tenien cura del bestiar o collien pomes que eren vermelletes com les que adornen l'arbre de Nadal i quines maduixeres..! Els camps eren de molts tons de verd i enmig els passava una autopista amb cotxes que corrien més que el seu tren.
─T'haz ficzat, Adrià, com el nen de l'últim vagó ja no fa el ploramiquez? ─li deia la nena.
Aquesta vegada, l'Adrià, havia girat el cap i havia vist la nena del primer vagó per l'ull de bou de la màquina. Li recordava a algú, però no sabia a qui.
─No el puc veure. Estic conduint ─li havia contestat.
Però intuïa que el nen petit reia. Senyal que estava tan content com ell.
Passaven per un pont damunt un riu ple de peixos de colors on un pare i un fill pescaven i ficaven els peixets a una senalla. Un conill, que treia el cap entre unes mates, se'ls mirava encuriosit.
Ja faltava poc per aturar-se al primer poble, però primer havien d'enfilar per unes muntanyes i passar per túnels. En entrar, l'Adrià va fer xiular el tren. Semblava que la màquina anés volant!
En sortir, va veure al lluny l'estació amb un rellotge tan gran que gairebé no podia quedar-se penjat. Assenyalava l'hora. No s'havia retardat ni un segon. El tren estaria aturat vint minuts. Tothom havia sortit de l'estació. A fora, a la plaça era dia de fira i venien productes del camp. Aquelles pomes tan lluentes, però també hi havia parades de llaminadures, contes...
─Tu també volz pomez? ─va sentir que la nena li havia dit al nen petit.
El nen reia i ella li'n donà una. La més rodona. A la nena que li agafava la mà també li'n donà una altra. Els dos germanets del vagó del mig s'havien comprat uns llibres de contes i un gelat de xocolata enorme!
Era tard. Havien de tornar al tren. L'Adrià gairebé no havia tingut temps de comprar-se res, sols una poma ensucrada en una parada que venien núvol de sucre, pomes i gelats.
En posar-se a la cabina, va sonar el xiulet i el tren va agafar el camí de tornada. No eren les mateixes vies. ..
─Quinz colorz! Oi, Adrià? ─va sentir que li deia la nena.
S'amagava el sol? Tot es tacava de rosa i or com el vestit d'una fada dels contes que la mama tenia quan era una nena! La mama! I els avis? Què dirien els avis que se n'havia anat tan lluny?
Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii! I el trenet va començar a aturar-se.
Els avis l'esperaven amb un somriure.
─Com conduïes Adrià. No ens has mirat ni una vegada! ─li deia l'avi.
─De bé que t'ho has passat, oi? ─li preguntava l'àvia.
L'Adrià no contestava a cap dels dos. Estava encegat per la llum de la tarda. No s'estava ponent el sol? Amb els ulls aclucats, va veure passar la nena del primer vagó molt a prop seu. Duia una poma a la mà i amb l'altra li feia adéu. L'Adrià la mirava, mentre la figura s'esfumava com en un núvol de llum.
A qui s'assemblava amb aquestes ulleres i el nas llarg?
─M'ho he patxat moooolt bé, txaps? Un altre dia porrem tonar-hi? ─li deia el nen petit quan va passar pel seu costat, mentre menjava una poma rodona i vermella, com de dibuix.
La nena que li agafava la maneta va somriure a l'Adrià i li va donar una llaminadura que era una maduixa, mentre els dos germans del vagó del mig anaven llegint un conte en què hi havia una velleta desdentada i amb unes ulleres damunt d'un nas llaaarg... Duia un barret punxegut ple d'estrelles...
L'Adrià va donar la mà als avis. Volia anar a una atracció on hi havia un cotxe de carreres que...

Lavínia (Glòria Calafell)