El tirà (XI)

“El Torrijas” voltava per les seves terres, cercant les fites i valorant si cap veí havia aprofitat la seva prolongada absència per escatimar-li algunes hectàrees. Era aquest un exercici banal, perquè l’home patia un glaucoma que li havia provocat la pèrdua progressiva de les fibres nervioses de la retina. La seva visió estava cada cop més deteriorada. Sota el foc tirànic dels dies de juliol, el cant de les cigales conqueria el camp manxec com el desgavell estrident de cent portes que grinyolen en un obrir i tancar incansable. Als arbres, els cadàvers de llebrers penjats pel coll, conservant en molts casos més mosques que pell, conferien un matís sinistre a la passejada solitària d’”El Torrijas”.

Caminava a poc a poc, recolzat en una antiga vara de ginebre de la qual el seu pare ja s’havia ajudat abans de la guerra. Intentava trobar les senyals de les pedres amuntegades, però es guiava més pel record que no dels seus ulls per localitzar les indicacions limítrofes dels seus terrenys. La deficiència visual li conqueria l’ànim, motiu pel què remugava ple de desconfiança contra els veïns. Li semblava que uns i altres li havien usurpat les terres, una mica d’aquí, una mica de més enllà.

La samarreta de tirants, ajustada a la desmesurada figura d’”El Torrijas”, regalimava una suor espesa que es filtrava dibuixant fileres com terminacions nervioses. Acostumat a la xafogor enganxosa de Barcelona, l’home ni parava esment. El seu pas era lent i pesat, però el seu cap semblava pres per una frenesia clarificadora malgrat intuir-se uns obscurs fonaments. La benvinguda al matrimoni Rendón a Fuensanta havia estat cordial pels coneguts que encara hi vivien, si bé a “El Torrijas” no se li havia passat per alt certes mirades capcioses ni el murmuri mal dissimulat tant a l’entrada de l’Església com a la sortida.

Però tot plegat només alimentava amb engrunes l’incipient neguit d’”El Torrijas”, que on veritablement prenia força era de portes en dins de casa. A l’Asunción el poble la deprimia i la tornava més callada i desconfiada que de costum. Després de missa ja no intercanviava opinions amb Déu i el diable sobre els propers moviments immobiliaris de la família.

I “El Torrijas” no s’hauria desanimat més si en arribar a Fuensanta la seva casa se li hagués presentat en runes i conquerida per una colònia de babuïns enfurismats. Tot era en ordre, les eines, els mobles, ni que fossin coberts d’una visible capa de pols. La casa el rebia tal i com l’havien deixada, i precisament per aquesta raó “El Torrijas” no va trigar en comprendre que aquell ja no era el seu lloc.

En aquests pensaments hi era immers, quan “El Torrijas” no calculà correctament el canvi de rasant que el terreny pronunciava i després d’una passa massa curta que no trobà recolzament sòlid, l’home es desequilibrà sense opció a aferrar-se a res i els cent-vint-i-dos quilos de pes s’estavellaren com un cos mort contra la terra seca. El primer que pensà “El Torrijas” en posició horitzontal fou en la extrema calidesa de la terra groguenca abrasada pel sol.

Amb un esforç titànic, per tal de reprendre la digna verticalitat, es recolzà en un arbre d’on penjaven els ossos d’un gos a qui altres bèsties ja havien llevat la pell i que segurament va trobar aquesta trista jubilació massa cec i vell com per seguir el rastre de perdius, conills i feristeles. “El Torrijas” tenia la cara a un pam de les restes corruptes del llebrer, i la segona cosa que pensà és que la seva terra natal no el veuria morir.