El tirà (VIII)

Un relat de: Jordi Navarro
En Joan Santgenís era prim i curt d’alçada, amb un rostre bell, sec i de traces accentuades. Els seus ulls, d’una tonalitat entre verdosa i grisa, miraven el món amb la desemparança de qui ha perdut la mare sent un infant. El seu tarannà circumspecte i una certa habilitat per passar desapercebut feren que durant el servei militar tothom el respectés o, com a poc, l’ignorés. D’aquest experiència, en Joan observà una lliçó vital: més val no cridar l’atenció, ni per molt murri ni per massa beneit.

Havia estat a Jaca, al Pirineu aragonès, i l’atzar jugà un paper cabdal a la seva supervivència. Un cop acabada la instrucció, i quan en Joan ja es veia destinat a la unitat d’esquiadors, carregat amb 30 kgs a l’esquena i duent a terme marxes llargues i fatigoses per les muntanyes que reblien aquells paratges, la fortuna volgué que acabés a la cuina de la residència de sots-oficials. Era una destinació còmoda: la residència era fora de la base militar per la qual cosa podia vestir de civil, i la seva tasca consistia en anar a buscar el dinar a la residència d’oficials i dur-la a la de sots-oficials. Com el menjar passava per les seves mans, sempre es reservava la millor part.

A més, cada parell de mesos, en Joan rebia un fardell que li enviava la María, amb embotits, formatge i alguna fotografia amb paraules amoroses i castes gargotejades al darrere.

Tres dies abans de jurar bandera, al desembre de 1967, en Joan hagué de tornar com un llampec a Barcelona per assistir a un funeral. El seu pare, Josep Santgenís i Vilaseca, havia mort tot sol a la seva casa del Clot. Per tal de treure’n profit dels pocs estalvis que el difunt havia acumulat, en Joan hagué de falsificar la signatura paterna en un munt de paperassa. En Josep Santgenís havia estat un home bo, fins a un punt manyac, que en els darrers deu anys de la seva vida havia passat pel delicat tràngol de ser un vidu enamorat irremissiblement de la seva dona. Per les nits, plorava en somnis i cridava patèticament amb veu d’ultratomba “Candelaaa! Candelaaaaa!”. Però la Candela ja no se l’escoltava, enterrada com estava a Montjuïc.

I a l’abril de 1968, en Joan feia honor a la seva paraula i contreia matrimoni amb María Rendón a l’església de la parròquia de Santa Engràcia, a Prosperitat, en una cerimònia oficiada pel capellà Estanislau Ferrer. La parella, després de cinc anys de festeig, es casava enamorada. Ella semblava una princesa i ell, un galant de Hollywood. Tots dos eren un oasi de felicitat envoltats de l’amargor general que acompanyà el banquet de noces. Herminio Rendón i la seva dona Asunción no van somriure en cap moment, i les seves cares més aviat feien pensar que estaven sent testimoni d’una desgràcia. En el seu càlcul economicista, estava força bé emparentar-se amb una família catalana de soca-rel, però lamentaven fer-ho amb una d’obrers pelats, i no de burgesos cosits d’or!

Durant la sessió de fotografies que immortalitzaren aquell dia, José Antonio Rendón s’apropà al nuvi i a cau d’orella li digué amb sornegueria: “Juanito, ándate con cuidado, que menuda pieza es mi hermana…”. En Joan es mirà el seu cunyat sense saber si engegar-lo a dida o fer-li una cara nova, però amb senzillesa li respongué: “Imagino que es tu manera de felicitarme”.

María, la filla i minyona dels Rendón, s’havia casat i marxava de casa. No era gens agosarat pronosticar que aquest canvi comportaria conseqüències de primera magnitud en l’ordre domèstic dels Rendón. Tanmateix, d’altres canvis més sobtats esperaven irrompre en escena: Ángel Gutiérrez, l’usurer, ja feia comptes que les terres de vinyes i ametllers passaven a ser seves, comptats els dos anys establerts en el préstec. Herminio Rendón El Torrijas, però, no se n’havia oblidat pas de retornar-li les 200.000 pessetes, i dies abans de concloure el termini, marxà a Fuensanta amb els diners amagats en un cistell.

Ángel Gutiérrez rebé amb enuig i contrarietat gens dissimulada les 200.000 pessetes. L’usurer lamentà haver-se deixat entabanar per l’Asunción, i veia clar que els Rendón havien fet negoci a costa seva. La sensació, no cal dir-ho, li era coneguda alhora que estranya: per primer cop el seu paper en el tripijoc s’havia intercanviat.

El Torrijas, un cop saldat el préstec amb l’usurer, retornà a l’estació de trens d’Albacete. I allà, tan alt com era, perdé el món de vista i va caure desplomat enmig de la multitud. De la seva boca només s’escapa un “¡Uh!” que no significava res.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer