El tirà (VII)

Una nit, un cop enllitats i a les fosques, l’Asunción li parlà en to de confidència a El Torrijas: “En la calle del Molino se vende un bajo por 400.000 pesetas y piden la mitad de entrada”. El Torrijas, en un primer moment, no entengué què tenia a veure ell amb aquell pis en venda, i quan l’Asunción li argumentà que era una bona oportunitat, gairebé cau del llit: “Pero mujer, ¿de dónde vamos a sacar esos dineros?”. L’Asunción, tranquil·la perquè el primer pas sempre costa més, li explicà com s’ho farien. I amb aquells plans al cap, tots dos es dormiren.

Dos dies després Asunción era a Fuensanta, on se’n va anar de dret a veure a Ángel Gutiérrez, un home solter i sense fills, que s’havia dedicat a fer fortuna a base de deixar diners amb uns interessos hiperbòlics. Asunción li va demanar les 200.000 pessetes a canvi de disposar durant dos anys en condició d’usdefruit d’unes terres excel·lents amb vinyes i ametllers. I si complerts aquests dos anys, els Rendón no li retornaven el préstec, les terres passarien a ser propietat d’Ángel Gutiérrez. L’usurer, sorprès perquè aquelles hectàrees eren terra molt bona i el seu preu ben segurament doblava la quantitat fixada, pensà que els Rendón les devien estar passant magre a Barcelona. Però acostumat a fer negocis gràcies a les misèries de la gent sense per això comprometre la pietat cristiana, acceptà el negoci.

Asunción tornà a l’endemà cap a Barcelona. Sota la faixa i les calces, durant les disset hores de tren, duia amagades les 200.000 pessetes que van servir per a l’entrada del pis del carrer Molí, al barri de Prosperitat. El van llogar a una família gallega per 4.000 pessetes al mes. Aquesta nova propietat, però, lluny de satisfer les ànsies patrimonials d’Asunción, no va fer més que alimentar la seva ambició.

Com disposaven de dos anys per ajuntar les 200.000 pessetes del préstec, l’Asunción anuncià als seus fills: “Hasta que no devolvamos el dinero, no os voy a comprar ni un calcetín, así que ¡ojo con no cuidar la ropa!”. Davant d’aquest anunci, cap fill protestà, malgrat que els quatre més grans ja guanyaven un sou. Tant la figura de la mare com la del pare els hi inspiraven un respecte temorós. La vida a ciutat els hi encantava, era un món ple de possibilitats, però la insubmissió filial no era imaginable.

Només María de los Ángeles -María, en endavant- mostrava obertament un cert tipus d’inconformisme, un malestar. I raons no li mancaven, perquè era ella doblement explotada: no tan sols els diners que guanyava fora de casa se’ls quedaven els seus pares, sinó que a més havia de fer les tasques domèstiques que cap dels seus germans assumia. Era la minyona interina de la família. Tot i això, la influència de la seva tia, a qui li devia el nom, era latent, però innegable: malgrat ser una noia d’esperit alegre, compartia amb la germana d’Asunción un caràcter rocós i ferm, una voluntat aclaparadora que, evidentment, mai podria potenciar a casa de l’Herminio i l’Asunción. A més, María havia conegut un noi a la tapisseria on cosia, en Joan Santgenís, veí dels barris obrers de Camp de l’Arpa i el Clot, que l’havia començat a festejar. La María era una bonica jove de 15 anys, bruna de pell, amb un rostre delicat on tot era al seu lloc a la seva justa mesura, i on regnaven per sobre de tot uns ulls vius i petits.

Un dia la María va anunciar a casa que un noi la festejava, i que a ella li feia gràcia. L’Herminio Rendón El Torrijas li demanà com es deia aquest noi: “Padre, se llama Joan”, respongué ràpidament la María. “Eso es Juan, ¿no? Mándale que venga a presentarse formalmente”. L’ocasió es va presentar dues setmanes després, quan a la María la van operar d’angines i en Joan l’anà a visitar a casa.

Els dissabtes per la tarda en Joan i la María s’apropaven a l’Orfeó Martinenc a ballar. Per potenciar encara més la seva bellesa, la María, tota presumida, es pintava els ulls allargant amb una ratlla el toc oriental de la seva mirada. Un capvespre, al tornar a casa 10 minuts sobre l’hora marcada per l’autoritat paterna, El Torrijas l’agafà pel coll i li comença a refregar, endut per una fúria bruta, una tovallola per tota la cara mirant de treure aquell subtil maquillatge, mentre cridava: “¡Una hija mía no será puta!”, i d’altres barbaritats semblants.

Quan al dia següent, en Joan va veure la cara esgarrapada de la Maria, no s’ho va pensar gens: “Cuando vuelva de la mili, nos casaremos y te sacaré de esa casa”.