El tirà (VI)

Un relat de: Jordi Navarro
«Martorell & Guinovart S.A.», amb seu al carrer Nàpols de Barcelona, fou fundada al 1887 per José Martorell Capdevila i Antonio Guinovart Bofarull. L'empresa tenia com a principal activitat la confecció de roba de llar, i gràcies a la seva inclinació pel disseny i la innovació, va ser pionera a la fabricació de cobertors de jacquard. Al 1922 comptava amb més de seixanta telers automàtics propulsats per màquines de vapor. Després de la Guerra Civil, i malgrat la mancança de matèries primes, «Martorell & Guinovart S.A.» va consolidar una posició líder en el mercat espanyol, iniciant tanmateix exportacions a d'altres països europeus i, fins i tot, als Estats Units d'Amèrica.

El senyor Josep comercialitzava els cobertors i d'altres teixits de «Martorell & Guinovart S.A.» arreu de l'estat espanyol. I gràcies a la seva intermediació, Herminio Rendón El Torrijas, abandonà, tres anys després d'arribar a Barcelona, la seva feina a la construcció ferroviària i començà a treballar, de dilluns a dissabte al migdia, com a mosso de magatzem a la fàbrica de «Martorell & Guinovart S.A.» al carrer Nàpols. El Torrijas era feliç perquè la feina era ben pagada, els farcells de roba ni de lluny es podien comparar amb els que carregava a Fuensanta, i a més el treball en el sector tèxtil li era preuat perquè el considerava una indústria cabdal catalana.

No obstant aquesta posició estable, El Torrijas complementava el seu salari treballant els diumenges al matí en una pastisseria, on es dedicava a repartir en motocicleta pastissos i dolços per a les sobretaules dominicals de les famílies benestants. Gran part d'aquest sobresou el guanyava gràcies a les propines que les criades li donaven. I sempre s'en duia a casa algun pastís que hagués sobrat al llarg del matí. Val a dir que seria aquesta senzilla feina la què al final s'emportaria la salut d'El Torrijas.

L'únic vici que mantingué El Torrijas foren els dolços. Les aventures de faldilles quedaren en el record. I potser en la seva substitució, El Torrijas s'aficionà a jugar a la loteria totes les setmanes.

Per la seva banda, Asunción agraí la vida a Barcelona. Enrere quedaren les humiliacions viscudes a Fuensanta. A ciutat ningú s'interessava pels seus afers familiars; la seva n'era una de tantes històries. El seu caràcter ressentit i ombrívol, però, no s'apaivagà. Amb el marit fora de casa de sol a sol, Asunción governava amb mà de ferro la seva llar. No permeté que cap dels fills anés a escola, malgrat que la seva germana María de los Ángeles li raonava sobre la importància de l'educació. Els dos fills més grans, Marcial i José Antonio, començaren a treballar en una lampisteria, i la nena, María de los Ángeles, va aprendre a cosir en una tapisseria. Tots els diners que guanyaven els administrava Asunción. Se sentia poderosa, i quan els diumenges al matí tornava tota sola de la Parròquia de Sant Rafael després d'escoltar missa, parlava amb algú que ella confonia amb Déu i li deia: “Tan echá pa'lante que soy yo, y tan encogío que es mi marido, Señor... Ay, si supiera leer y me valiera por mí misma, ¿qué no haría? ¿de qué no sería capaz, Señor?”.

L'ambició d'Asunción no es reduïa a somnis ni deliris: al seu voltant el “desarrollismo” convertia el paratge de vinyes i muntanya en construccions verticals. Asunción ordia d'amagat una estratègia per ampliar el patrimoni familiar, sota la idea de deixar en herència un pis per a cada un dels seus sis fills.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer