El tirà (V)

Un cop acabada la Guerra Civil, María de los Ángeles, la germana d’Asunción, es va instal·lar a Barcelona, la ciutat on els seus somnis revolucionaris foren esmicolats el gener de 1939. Havia trobat feina i casa com a interina al carrer de Petritxol, propietat d’un viatjant conegut com a senyor Josep, en un pis prou gran com per diversificar el seus ingressos: una part funcionava com a pensió per a gent de pas, i l’altra com a casa de barrets. María de los Ángeles era una dona de caràcter aspre i ferm, de poques paraules. El camp d’Argelès-sur-mer l’havia fet dura com una roca. Va conèixer moltes penúries, però només en una ocasió va témer realment per la seva vida: un dels guàrdies del camp, que va veure com ella i una altra companya compartien un tomàquet mig podrit que havien robat de la cuina, les apallissà fins que les dues dones quedaren reduïdes a un embalum de sang, cabells i roba bruta. Però María de los Ángeles se’n sortí.

Quan El Torrijas arribà a Barcelona, a la tardor de 1954, s’allotjà a mitja pensió al pis on treballava la seva cunyada.

La relació entre els dos era inexistent, quan no d’una hostilitat silenciosa i soterrada. Per ell, la germana de la seva dona no deixava de ser una soltera comunista que malvivia en una casa de putes. Es feia difícil que El Torrijas la pogués menysprear més. Per altra banda, si hagués estat per María de los Ángeles, El Torrijas s’hauria d’haver buscat allotjament a les barraques de Montjuïc. Però la dona no oblidà que era l’home de la seva germana petita, el pare dels seus nebots, en certa mesura la darrera reminiscència que la lligava amb una vida familiar.

El Torrijas trobà feina a la construcció ferroviària. L’arribada massiva d’homes en edat de treballar havia permès abaratir el cost de mà d’obra. Els tres mesos previstos van passar, i es van allargar fins al mig any. Herminio havia perdut a Barcelona el sobrenom d’El Torrijas, i amb ell, la consideració i respecte que a Fuensanta s’hi retribuïa. Es va haver d’acostumar a que homes que no li arribaven al melic el cridessin i manessin com si fos un poca-pena, i això sense comptar amb el menyspreu palès i generalitzat dels treballadors autòctons que acusaven als immigrants de vendre’s per un plat de llenties.

Malgrat aquestes circumstàncies, El Torrijas tornà a Fuensanta amb una decisió presa: tota la família se n’anava a viure a Barcelona. Es va vendre l’ase, el carretó i algunes hectàrees, per poder aconseguir les 30.000 pessetes d’entrada per un pis que valia 70.000 i que pagaria amb unes lletres de 500 pessetes mensuals. El pis estava situat al nord-oest de Barcelona, al carrer Verdum, una zona plena de vinyes i carrers amb fang, molt a prop de l’Institut Mental que el Dr. Pi i Molist va projectar al segle XIX. A El Torrijas no li acabava de convèncer dur a viure als fills i a la dona a Ciutat Vella. “Están acostumbrados a trotar por el campo, y si los meto en esas callejuelas por donde no pasa ni un rayo de sol, se nos mueren”, li raonava a l’Asunción, que se l’escoltava com si li parlés d’un altre món, incapaç d’imaginar quina mena de carrerons vetaven la llum del sol.

El 17 de desembre de 1955 la família Rendón arribà a Barcelona, al carrer de Verdum. El pis era un quart amb balcó, des d’on l’horitzó es presentava blau marí, delatant que aquella era una ciutat mediterrània. El bagul amb la roba, els llençols i els mobles encara trigaria un mes en arribar al seu destí, perquè per un error s’envià al port de València.

Aquella primera nit, la família Rendón va dormir plegada al terra de la cuina. I el fill més petit, en Francisco, que aleshores comptava amb tres mesos, dormí en una caixa de fruites.