El tirà (IV)

La convivència a casa dels Rendón era manifestament insofrible, i les penúries econòmiques no feren més que empitjorar aquesta mar de fons. I és aquí quan l’amant convidada d’El Torrijas es guanya el seu nom: Remedios, com la Mare de Déu de Fuensanta. La Remedios, veient en quina mena de calvari passava les jornades i molt lluny, a diferència de l’Asunción, d’apostar la seva darrera carta a la sort d’un home com El Torrijas, prengué la decisió de marxar i buscar-se les gallofes per una altra banda. Davant d’una mare que busca el millor pel seu fill és prudent abaixar les armes; fins i tot el nostre tirà ho sabia. El Torrijas la posà en contacte amb la seua germana que vivia a València, la Pilar, que es compadí de la situació de la Remedios. Gràcies a aquest contacte, la Remedios va trobar feina de sirventa en una casa de l’Avinguda França de la capital del Túria, fet que li permeté tirar endavant.

No cal oblidar que la condició de mare soltera, en aquells anys 50 del segle passat, no era un estigma gens menyspreable. Com sigui, aquesta és una altra història. Abans, però, d’oblidar el breu pas de la Remedios per la biografia d’El Torrijas, deixarem escrit que el destí exercí la seua particular venjança poètica: el fill que més s’assemblà físicament al seu pare fou el bastard, el de la Remedios.

Asunción se sentia cofoia i alleugerida davant el que, en el seu esquema mental, no era altra cosa que la fugida de la seva rival. La dona meditava fer-se respectar davant El Torrijas, recuperar-se de la humiliació viscuda a ulls de tothom a través de la fredor i l’actitud distant envers el seu marit, però ja ho diuen que les armes del feble solen ser armes febles. El Torrijas no estava per gaire punyetes, i quan va percebre el joc rancuniós de la seva dona, un vespre agafà la vara que feia servir per esperonar a l’ase i l’aplicà sobre la seva dona amb severitat i ànim, en una pluja de més d’un centenar de cops.

El Torrijas no estava per gaires punyetes, perquè els diners no arribaven d’enlloc. Els dos fills grans, Marcial i José Antonio, tenien una cartilla escolar immaculada: a l’escola no se’ls hi veia el pèl. Ben aviat havien començat a acompanyar a son pare a segar, malgrat que cap dels dos havia heretat l’extraordinària força d’El Torrijas.

A sobre, per primera vegada a la seua vida, el murmuri popular de Fuensanta feia befa de la seua persona. Manuel García, El Tiras, un home vell i encongit, que de jove havia servit a la Marina, a Cadis, i que des d’aleshores sentia el gust d’utilitzar frases fetes relacionades amb la mar (un gest de distinció a Fuensanta, on ni el capellà l’havia vista), resumí la percepció popular sobre El Torrijas: “Demasiado barco para tan poco capitán”.

Com empés per una fiblada, un capvespre El Torrijas aparegué a casa seva amb un posat resolutiu. Segué en una pedra de l’horta, amb la samarreta de tirants enfosquida de pols i suor i amb una cigarreta penjada als llavis, i cridà:
- ¡Mujer, prepara los bártulos, que me voy a Barcelona!
Asunción se’l mirà tota estranyada, i se li apropà a poc a poc, com si aquell home fos una cosa mai vista, exòtica i qui sap si perillosa.
- No me mires así, mujer. Yo me voy tres meses, y si la cosa va bien, os venís conmigo, y si no, me vuelvo.