El tirà (III)

Ens hem acostumat a considerar que la vida ha d'imitar a l'art, quin frau! Que després d'un punt i a part ja no cal tornar enrere, que el final és el final, i que ha d'anar precedit per un gir inesperat de guió que faci recuperar l'avantatge al protagonista i que enfonsi a la misèria als seus adversaris. Que la vida persegueix un objectiu que cal copsar, que l'aprenentatge és acumulatiu i lineal, progressiu. I alhora, sempre llegim amb les ulleres de l'escepticisme ben posades, no comprem qualsevol cosa. Les casualitats literàries només se les empassen els babaus. El cos ens demana sorpreses, però que resultin versemblants, plausibles. I no obstant aquesta mania, la rutina de la vida s'actualitza d'una forma es diria que ensopida, en un anar fent que abalteix els esperits. I quan n'hi ha, per l'amor de Déu, de sorpreses, com ens costa d'assumir-les! “És increïble”, refutem.

Per exemple, el mateix dia que, a la seva cambra matrimonial, l'Asunción donava a llum una nena, María de los Ángeles, fent pare per tercera vegada a Herminio Rendón, El Torrijas, una altra dona, al rebost de la mateixa llar, també el feia pare; en el seu cas, per primera vegada i d'un nen, Herminio. Com dicta el coneixement biològic de la reproducció humana, la sorpresa no van ser aquestes naixences, ni tan sols la coincidència de donar a llum el mateix dia, sinó que es va produir en conèixer l'estat de bona esperança de totes dues dones, uns cinc mesos abans.

Herminio Rendón, El Torrijas, en saber-ho, no s'ho va rumiar gaire. Era ample d'esquenes com un armari de dues portes, i acostumat com estava des d'infant a carregar tot sol farcells que doblegarien l'esquena a homes adults i ben alimentats, El Torrijas decidí que dues dones i quatre fills no eren farcell suficient com per fer-li figa les cames. Amo i senyor de casa seva, s'endugué l'amant embarassada a conviure sota el mateix sostre que la dona i els fills.

Corria l'any 1949. Les situacions de gelosia i enveja de l'Asunción envers la nouvinguda eren constants i, per altra banda, raonables. Si mataven una gallina, l'Asunción volia que a l'hora de triar pit o cuixa, ella i els seus fills anessin primer que l'altra dona i el seu nen, però El Torrijas sempre exercia de jutge segons el seu criteri voluble i el seu ànim despòtic. Si a la nit El Torrijas no escollia el llit matrimonial i marxava a dormir al rebost convertit en l'alcova on havien fet lloc per a l'amant i el fill il·legítim, l'Asunción mossegava el coixí enfurismada i se l'emportaven milers de dimonis que li feien passar la nit del lloro. Pensava en enverinar a l'altra dona, tallar-li el coll amb un ganivet, cremar-la viva amb el seu infant... En aquelles dates Asunción envellí de cop vint anys, i la seva cara adoptà l'expressió de qui viu a l'infern i, a poc a poc, es va transformant ella mateixa en quelcom infernal.

El safareig que al poble s'hi feia d'aquesta situació no treia ni un minut de son a El Torrijas. Considerava que la seva actuació era la d'un home de debò, exemplar, i per partida doble: primer, en la naturalesa del problema, és a dir, que una dona no sigui suficient per a satisfer les seves ànsies virils, i segon, en la mena de solució escollida, això és: davant del problema, assumir-ho amb totes les conseqüències. Tot plegat, sota el seu parer, donava fe que era un home d'una peça. N'hi havia per estar orgullós. A més, ja no li calia d'anar a buscar res fora de casa, excepte, és clar, allò essencial per mantenir dues dones i quatre fills massa marrecs per guanyar un sou.

Dissortadament, en aquells anys les collites van ser ruïnoses, i el mercadeig de fusta no donava prou com per viure-hi. La situació al camp manxec era desesperada, i un flux interminable de fills d'aquelles terres famolenques marxava amb les maletes esvinçades cap a Madrid i Barcelona.