El tirà (I)

Un relat de: Jordi Navarro
El seu nom era Herminio Rendón, malgrat que va ser popular pel sobrenom d'El Torrijas, a causa de la desmesurada afecció que va desenvolupar quan només era un infant per aquests dolços de pa amb llet, sucre i canyella, típics de Setmana Santa i Quaresma. Va veure el primer raig de sol l'any 1919, a Fuensanta, un poble manxec on l'horitzó despullava la planura d'unes terres àrides com un dia mal aprofitat. El Torrijas era el menor dels fills de Marcial Rendón i Remedios Cifuentes, llaurador i mestressa de casa, i germà de Marcial, Remedios i Pilar. El matrimoni havia tingut un parell de fills més, però un havia nascut mort i l'altre no sobrevisqué el primer any de vida.

Malgrat les estretors pròpies de la vida rural, El Torrijas assolí amb només vuit anys una alçada imponent, que encara havia d'augmentar en els anys d'adolescència, fins transformar-lo en una mena de roure vigorós. Els ulls blau acer, petits i buits, delataven manca d'enteniment, i una mandíbula compacte i d'angles rectes, com cisada en marbre, li atorgava l'aspecte d'un animal perillós. Des de ben petit, el seu pare se l'enduia a trenc d'alba a treballar la terra. El físic forçut va ser molt apreciat pels senyors de les terres, que es recomanaven els uns als altres la feina d'aquell vailet com si d'un bou extraordinari es tractés: “En una jornada hace el provecho de cuatro mozos hechos y derechos”.

El seu germà Marcial també acompanyava al pare a llaurar, i si bé no era tant alt i la seva força era més humana que la del seu germà petit, en Marcial destacava per posseir un esperit elevat que mai s'arribaria a sondar prou. Un dia d'octubre de 1931, quan el cos del pare ja reposava per sempre més a la fossana de Fuensanta, els dos germans es trobaven negociant el sou amb l'amo d'unes terres. El Torrijas, com fos que era ell qui duia el pes de la conversa, anava fent el cap cot mentre es fregava les mans. Sense volta ni solta, el seu germà Marcial li clavà un mastegot que el deixà estabornit, i el senyor de les terres, muntat a cavall, hagué d'acordar el preu dels jornals amb el germà gran. Més tard, de tornada a casa, en Marcial reprengué a El Torrijas:

- Hermano, nuevos tiempos corren como para que alientes la humillación ante cualquier señorito a quien malvender nuestra fuerza de trabajo. Padre no conoció más derechos que el servilismo ni más conquistas que las propias del esclavo. Pero tú eres un mozo joven que debe vislumbrar otro mundo que sólo ahora comienza a figurarse.

Aquelles paraules mai no arribaren a quallar a l'ànim d'El Torrijas, més amoïnat per tornar-li el cop de puny al seu germà en quant aparegués l'ocasió adient. No obstant aquest desig, l'esperada oportunitat no arribà mai. En Marcial se n'anà a Madrid, on primer provà sort al món de la boxa, per després, gràcies a les recomanacions de cert tinent amant d'aquest esport a qui va caure en gràcia, accedir a sub-oficial de la Guàrdia d'Assalt.

Finalitzada la Guerra Civil, el sub-oficial Marcial Rendón, que s'havia mostrat fidel al règim republicà, fou jutjat i condemnat per un tribunal militar i empresonat a Albacete. El seu germà petit mai no el va anar a visitar, però sí les seves germanes Remedios i Pilar, que li duien roba neta. Quan tornaven de la presó, desfetes i ploroses, explicaven a El Torrijas l'aspecte moribund i sangonós del germà gran: “Cuando le quitamos la camiseta para ponerle la muda, con la ropa nos llevamos jirones de piel y carne”. Davant la fortuna d'en Marcial, El Torrijas només fumava i remugava ple de rancúnia: “Gracias a Dios que madre ya ha muerto, si no ese rojo aún sería capaz de matarla a disgustos...”.

El calvari d'en Marcial no arribà a la primavera de 1940, car trobà la seva fi una matinada de febrer, quan el van passar per les armes juntament amb una cinquantena de presos més. El Torrijas, tan bon punt tingué coneixença de la mort del seu germà gran, adoptà l'aire resolut de qui, després de molt esperar-ho, és l'amo i senyor de la seva casa i de tot el que en ella es domina.

Comentaris

  • Retrats.[Ofensiu]
    Carles Ferran | 21-02-2012

    El primer relat que vas publicar, “L’anarquisme és un fusell carregat de bones raons”, ja em va deixar perplex, tocat pel sarcasme d’aquelles situacions que podrien ser premonitòries d’una massa possible propera situació polític-social, tal com se’ns està menjant el neo-libero-capitalisme que han desfermat, i que a més no oferia solució alternativa excepte la pobra clandestinitat residual del protagonista. El llenguatge i el domini del tempo el feien molt amè i agraït de llegir, malgrat la seva extensió. A la saga de l’enquestador ja et vas fer més social, sense perdre la sornegueria i la crítica, i el darrer, ja sense conyes, fa por, perquè has entrat de ple en la malícia de la política sectària, de la rancúnia com a motor, de l’ascens d’ineptes egocèntrics, envejosos i mesquins. D’allò que va ser la Guerra Civil, que ens recorda què n’és de fàcil obligar a fer marxa enrere quan els prepotents se senten amenaçats pels drets aconseguits.