El teu cos nu

Cabells melats de palla, lliscant-te ran de cul;
ara i adés t'onegen, amb la galerna humida,
i avances despullada per la platja adormida ,
fins on la mar i el temps esdevenen bramul.

I saps que et vinc darrere, i em mires de biaix,
te m'endus sense escrúpols al paradís perdut;
arribo de genolls allà on sempre he volgut,
i beso amb els meus llavis, els teus llavis de baix.

I t'obro el cos golafre, encetant la mullena,
grimpant pel ventre càlid de pell de caramel.
Tremoles com un àngel que ha descobert el cel,
i t'entro endins amb rauxa sota la lluna plena.

Febril polifonia del teu crit desbocat,
dessota la celístia de l'estiu fulgurant.
S'acosten les sirenes, geloses del teu cant,
i a negra nit el sol rutila desvetllat.

Però saps?, malgrat la màgia, i a banda de l'esclat,
percebo més enllà, un astre més brillant;
més endins del que veig, i fins i tot més gran:
la bellesa invisible, que encara no he mirat.

Sublim iridescència, miratge que insinua,
molt més que aquesta icona de llum enlluernant.
Assedegat navego darrere el teu deixant,
cercant en cada cresta la teva imatge nua.

I a rampeu del teu traç, descobreixo als teus ulls,
una nena feliç, que se t'amaga a dins,
percaçant nius d'ocells als brancatges dels pins,
emmirallant-se al llac, i pentinant-se els rulls.

Repicant contra el vent, la pell de xocolata;
endinsant-se en el bosc, amb cabrioles i salts;
i arribant fins la mar, als espadats més alts;
somiant follament que se l'endú un pirata.

Més enllà, més endins, les gotetes de plata,
esdevenen brillants de tresors insondables;
vora els adults humans, els més savis i amables,
vas aprendre a pintar, cors de roig escarlata.

Més al fons del vitrall, del besllum que ara em crida,
m'enamoro de tu, del que es veu i el que no.
I percebo em l'oreig, una estranya cançó,
endinsant-me al teu cos, mentre adoro la vida.

Jeremias Soler