El temps no fa l'oblit

Un relat de: nyitus

Son els meus ultims dies de feina a vanç de començar les vacances, ja gairabé sabie el que faria en aquestes dos setmanes de festa: he d'anar a Girona a casa d'un amic, ma'n proposat anar a Andorra, m'agradaria trucar als amics del camping de Manresa per trobarn'os tots, ho fare, trucare a l'Alba nomes surti de treballar aquesta tarda.
A la tarda només despedirme dels company i just avanç d'arrancar el cotxe agafo el mobil i marco el numero de l'Alba, esta sonant... segueix sonant... no me'l agafa; no passa res, estara ocupada. Ja la trucare més tard. Al arribar a cas torno a trucar-la... segueix sense contestar, potser que estigui dormint, comença aser tard. Ja la trucare dema.
Estema divendres, no hi ha gaire feina i ja quasi bé es l'hora de plegar, el meu encargat no esta i puc sortir un moment a fer una trucada, truco a l?alba i te el mobil apagat, truco a la Cris, tampoc contesta. Decepcionat torno a aentrar i em poso a ajudar a un company, com no hi ha feian i el company ja ha acabat em vaig a rentar les mans que les duc brutes, mentres me les rento em comença atremolar la butxaca, és el mobil que mestan trucant. M'aixugo rapiadment les mans per faig tard surt "tiene una llamada perdida" miro a veure qui ha estat que ma trucat i es la Cris, corrents surto del taller i marco el seu numero, contesta una veu alegre i emocionada, en dos segons ens expliquem l'estiu sencer i decidim quedar per veurens el dilluns, he d'anar jo a Manresa, amb el cotxe no Arriva a una hora de cami i ella ha d'agafar el tren i son gairebé dos hores perdudes. Al sortir de la feina truco a L'irene per dirli que hem quedat per veurens, s'anima i diu que vindra amb el seu cosí, finalment no pot venir que en el seu viatge a El Salvador li an perdut una maleta i l'ha d'anar a reclamar. Amb tot aixó jo torno a trucar a l'Alba, no contesta ningú.
Diumenge L'irene i jo ens veiem, m'explica el viatge i el succés de la maleta. Si l'Irene no va a Manresa el seu cosí tampoc, així que el illuns he de pujar tot sol.
Arriva dilluns, hem llevo a les 8, hem dutxo, esmorzo, m'estic uan estona parlant amb els pares, mon pare se'n va a treballar, a la meva mare encara li falta una estona. Jo decideixo marxar d'hora que m'agradaria passar el cotxe pel tunel de rentat i he de repostar que sino no arrivo no a l'autopista. Primer de tot pato al banc, trec diners, passo per la feina que em sembla que duc les rodes fluixes, les inflo i vaig a netejar el cotxe. El tunel de rentat esta tancat, no passa re, el cotxe tampoc esta tan brut, vaig a repostar, omplo el diposit (65 euros de super sense plom) i començo a fer via.
Truco a la Cris per dir-li que acabop de sotir iq ue tardare meny d'una horai que quan estigui a Manresa la tornare a trucar que no me'n recordo com van els carrers i tampoc se on viu. El cami mol bé, molt tranquil i sense problemes, pero cada cop més nervios per saber com sera la retrovada. Arrivo a l'estació de la renfe de Manresa, torno a trucar a la Cris i em passa a buscar.
Quan ens veiem, ens fonem en una abraçada, feia tres anys que no ens veiem... Ens coneixem desde que teniem 10 anys i ara ja en tenim 20.
La Cris sempre ha estat un apersona que m'ha cridat l'atenció, sempre m'agradat la seva forma de ser i de pensar, és una noia dinámica i molt divertida, té les idees clares i lluita pel que vol fins que ho aconsegueix, i no es dona per vençuda fàcilment. Moltes vegades he pensat com seria la meva vida al seu costat, pero sempre he trobat que la distància és un gran inconvenient.
Un cop acabades les salutacions pugem al cotxe i nem a buscar al Jordi el seu germa petit, que viu amb els seus pares a un poble a tres quilometres de Manresa. Un cop ja es amb nosaltres ens anem al pis de la Cris. La seva millo amiga viu a l'escala del costat i la crida, decidei venir a dinar amb nosaltres, serem quatre persones a taula. Mentre les noies fan el menjar en Jordi i jo nem a buscar les posteres i el pa i aprofitem per parlar una estona.
Avent diant torno a intentar parlar amb l'Alba, pero ara ja te el mobil a pagat, suposem que sera fora o que l'haura perdut.
Recordant anecdotes del camping ens ve a la emoria una altre noia de Manresa que també es diu Cristina i que la Cris de tant en tant la veu. Jo el telefon de la Cristina no el tinc pero l'ultim cop que la Cris i la Cristina es varen veure se'l varen donar, així que truquem a la Cristina per veure que fa i ens diu que ha overt una botiga de roba i que ens passem una estona a veurela.
Després que la Cris ens ensenyes unes fotografíes de les seves vacances ens decidim a anar a visitar a la Cristina. Jo ja no me'n recordo de Manresa, fa gairabé 8 anys que no hi pasejo i ma'n d'anar indicant cap on hem d'anar amb el cotxe ( la Cris no te cotxe i el Jordi només te 16 anys). Un cop estem a la botiga de la Cristina, ens la ensenya, ens diu ue esta molt contenta de tornarnos a veure, ens fa fotos i ens ensenya fotografís de l'inaguracio de la botiga i d'un amic seu.
Al cap d'una estona d'estar amb la Cristian arriva una altre amic seu i decidim marxar tots, la Cristina tanca la botiga i marxem cap a casa al Cris que les dos Cristines an quedat per a anar a dinar a casa de la Cris el dimecres.
A l'hora de marxar decidim tots (la Cris, la Cristina, l'amic de la cristina, que també es diu Jordi, i jo) que el dijous baixaran a Barcelona per la nit per nar de festa.
La Cristina m'ha convidat al seu aniversari que es el 14 de septembre i el celebre al 16, li he dit que no se si podre anar pero que ja li diria quelcom.
Tots marxem, cadascú pel seu camí, amb mi ve la Cris i el seu germa, que els he de dur a casa dels seus pares, en Jordi perue viu alla i a la Cris perque ha d'agafar al moto. A Sant Joan (poble on viuen els pares de la Cris) ens trobem els pares de la Cris i com que ens coneixem del camping baixop a saludals i a veure com estan, em pregunten pels pares i ens conviden un diumenge a fer una barvacoa. Ja es tard i he de marxar, em despedeixo de tothom i a la Cris la trono a abraçar, quin moment... em diu que quan arrivi a casa li fassi saber.
Pel camí vaig donantli voltes al cap, la Cris sempre ha estat una noia que m'ha agradat, pero per culpa de la distància mai he estat el prou valent per dir-li'ho i avui tampoc ho he fet. De moment no passa gaire perque ens veurem en menys d'una setmana, pero ella esta començant una aventura amb un altre noi...

Comentaris

  • Sóc la primera a comentar-te...[Ofensiu]
    Queca | 22-09-2006

    Em sap greu no haver-ho fet abans, però ja coneixes el meu ritme de vida.
    Ja m'havies comentat alguna cosa d'aquells dies... el que no sabia era això que senties de la Cris... en fi, ara ja és igual.
    M'agradaria comentar-te un parell de coses sobre l'escrit. Ja sé que és el teu taló d'Aquil·les, però no per això ho has d'oblidar: al tanto amb les faltes d'ortografia! També n'hi ha unes quantes que són errades de no fixar-se, has de repassar el que escrius. No voldira que t'ho prenguessis malament... Jo no sóc la més indicada per corretgir-te.
    Bé, centrant-nos més en el tema d'aquesta noia... ja n'hem parlat moltes vegades, que dius que ara no tens ganes de res, que si el llistó està molt alt (cosa que no crec), etc. Mira, has de ser valent. Te'n recordes d'aquell poema/escrit que es deia "Lluita"? El vaig escriure per a tu, suposo que ja ho saps. Només enfocant-ho cap a on tu vols (alló era pels estudis, ara és per a l'amor), et donarà quelcom on agafar-te. Si tu creus que aquesta noia pot ser per a tu, lluita per ella, aferrat-hi i per res del món et rendeixis. Serà molt afortunada.
    Doncs res més nin, espero poder tenir un moment per saber de tu, si no, ja saps que em pots trucar sempre que vulguis, o podem tornar a recòrrer al mètode dels mails.
    Cuida't molt i sigues feliç! I no et tormentis amb el passat, queda't tan sols amb allò bo, però aprèn d'allò dolent.
    Que tinguis molta sort, t'he la mereixes tota.
    Mil besades i una infinitud de somriures per a tu ninon!!

l´Autor

nyitus

8 Relats

20 Comentaris

13900 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00