El Somni

Només és un somni.... Només és un somni, tranquil, això no és real, és ficció, aquesta carta és producte de la meva imaginació, una imaginació que oscil·la, variable, que a vegades pica molt amunt, polimòrfica, irreal....

Els somnis són així, petits instants en què tot és possible, breus moments on pots exagerar i pots comparar el cor amb un gran vitrall, espectacular, compacte, de colors i fràgil, encara que potser sigui cert;

Moments en què desafies lleis impossibles, somiar.... Que bonic!, sense anar mes lluny, l'altre dia vaig descobrir Orió al cel, la vaig estar mirant, la vaig estar admirant i vaig aclucar els ulls, vaig imaginar que un dia te l'ensenyaria, encara que potser ja saps quina és. Però m'agradaria que aquell dia es veiés més, que aquell dia l'estrella fos diferent per tu i per mi, per això la vaig desafiar, li vaig dir a l'astre que no seria capaç d'encendre's més aquell dia, i em va dir que si! Que s'encendria mes per nosaltres, perquè d'això se'n diu il·lusió, i és fàcil de fabricar...

Va ser com un conjur màgic, cantat per un ésser del bosc, sota la llum del sol gitano, acompanyat per les veus blanques de les fades... les fades!... les fades són mortes! Mai m'hauria imaginat que moririen, jauen a terra, els seus cossos de vidre s'omplen de cucs i es descomponen, però no tot deu acabar aquí.

L'Esperança té dos fills meravellosos: l'Enuig, per tal i com són les coses i el Valor, per canviar-les!

Intentaré no traçar mes reixes inconscientment, m'esforçaré per deixar de pintar presons en les estones mortes, i si les dibuixo, procuraré almenys que l'enuig no hi quedi gaire gravat, que sigui translúcid, serà suau aquesta vegada, en dono paraula!

L'olor que fa la casa, els carrers, els locals... sinestèsia... l'olor de tots aquells racons que ja fa temps que conec: placetes, carrers, jardins que la nostàlgia em fa associar a l'alegria i a la pena... i la seva olor...! Aquesta olor ja m'enpudega, m'afarta, em cansa...!

Puta soledat plena d'amics, puta plenitud manca d'amats!

Em pertorba la gent que "veu, comprèn i condemna", tots aquests veuen, si, però si realment comprenguessin no condemnarien!, respecte a les accions humanes, respecte els actes de cadascú, ningú és ningú per jutjar-los, tan sols s'ha d'intentar avenir-se.

A la boca encara hi guardo els petons, a les mans tu... m'agradaria veure't de nou, vull entendre que fas un esforç per no trair-me... jo el faig... però també puc entendre que t'és indiferent, em faig preguntes però no hi trobo cap resposta, i no perquè no en tinguin... no! És perquè al no caure-hi m'adono que he conegut a un subjecte completament desconegut, tot i així, penso en tu, més del que voldria. Mes potser del que et mereixes... no ho sé!

Acostumo a imposar-me fites, i n'he recollit moltes però menudes, les grosses s'han perdut, son gairebé irrecuperables. Potser per orgull, molts cops malmès, potser la por massa present. Malgrat això, encara que tinc la certesa de saber que hi ha llocs on no arribaré mai, sóc d'aquell tipus de persones que amb intensitat de pensament pot crear un plaer, encara que aquest sigui ínfim.

Francament, no sé quanta falsedat puc haver criat... quina paradoxa! Molta suposo, en la meva vida molta, com tothom! Per això crec que és difícil saber qui sóc?, com sóc?, on sóc? inclús per mi! Dubto, divago en l'espai i el temps, descontextualitzats moltes vegades. Busco i finalment em trobo, sóc dins del meu cap, imprès als papers més ocults, dins dels objectes, potser aquí... Sols aquí em trobo, només així es pot saber qui sóc!

Ara desperta, el somni s'ha aturat, està en un punt mort, potser es pot recuperar, potser es repeteix, de totes maneres desperta, ja que la vida és un somni, i els somnis, somnis són!