El soldat extraviat

El soldat extraviat

Hi havia una vegada, un soldat un pel despistat que s'havia extraviat.

Arribà a un poble i demanà hospedatge. Com que no es refiaven d'ell, hagué de passar la

nit al ras. Tenia una mica de fred i es trobava enmig de pensaments tristos i anyorosos: la

mare, el pare, els seus germans, amics, veïns, companys de sofrences... quan sentí un so-

roll. No semblava pas ser un animal qui passejava enmig d'aquella impenetrable foscor. Sen-

tí la remor de l'aigua, doncs prop d'allà es trobava un riu clar i cristal.lí.

Es va apropar i mirà qui era. Es sorprengué al veure que una noia es banyava dins les prís-

tines aigües.Les seves robes restaven a l'herba.

El soldat observà la jove. Aquesta, no sospitant res, nedava destrement. Quan es cansà sor-

tí de l'aigua i es vestí. El soldat quedà astorat, puig encara que la nit era fosca, la silueta ben

formada de la jove deixava endevinar plaers desitjats per qualsevol home.

S'enretirà i no aconseguí dormir gens.

Al matí, preguntà quantes noies casaderes hi havia en el poble. Li contestaren que dues: una

vivia a l'altra punta de lpoble i l'altra vora el riu. Convençut que devia ser la jove en qüestió

visità la casa més propera. Quin va ser el desencís al adonar-se'n que la noia era lletja i de-

forme de cos. Decidí provar l'altre casa i tampoc era ella: els seus cabells eren curts.

S'havia enamorat d'un fantasma! Una il.lusió! No la trobaria mai.

Decidí quedar-se una nit més per tornar a veure-la. Al caure la nit es quedà adormit. Passà

tot el dia sense menjar i anhelant retrobar aquella noia desconeguda i formosa.

Passà una tercera nit i aquest cop s'assegurà de no quedar-se adormit. Ben atent, escoltà

a la fi el mateix soroll. S'apropà i es fixà que la roba deixada al terra era una ample camisa

de dormir blanc. A l'aigua nedava la seva noieta. Què faria? No la deixaria escapar. S'apro-

pà a l'aigua i sense treure's la roba interior es despullà i començà a nedar cap a ella. La jove

s'adonà de la seva presència i es disposà a cridar.- Ssssss! No vull fer-te mal: només vull sa-

ber qui ets. -No t'ho puc dir. Sis plau, ves-te'n!- Suplicà amb llàgrimes als ulls. De prop era

tan maca que no es va poder estar. Agafà el seu braç i l'estirà cap a ell. Sentí la seva pell i

el seu desig s'encengué sense remei. -No!- , cridà la jove. No va fer cas i acaricià els seus

cabells. Era molt més fort i no va costar-li plantar un petó als seus saborosos llavis. Empenyé

la seva llengua i ella li deixà pas. Ja no plorava i es rendí a ell. Les seves boques es fongue-

ren en una sola. Era tan dolça... Començà a tocar els seus pits tous i tendres com una ma-

grana. La noia intentà apartar-se, però no pogué. S'emocionà en gran mesura, i amb un mo-

viment brusc i precís es desfé de la roba interior i la penetrà en sec. Era càlida i els seus ulls

confesaven ser la primera vegada. Les seves ungles es clavaren a l'espatlla amb cada em-

bransida i ell s'excità més i devorà els seus llavis, els seus pits, l'abraçà amb tanta força que

els seus gemecs augmentaren de to. Potser li feia mal. Estava a punt d'expolsar el seu espe-

rit quan sentí un cop a l'esquena. Mirà la jove i aquesta aprofità per anar-se'n. Es tocà l'es-

quena i veié que tenia una ferida fonda. S'estava desagnant! El seu desig l'havia dut a la mort,

una mort dolça i inesperada. Quin remei! Morí allà mateix al cap de pocs minuts, i el seu cos

inerme flotà sobre el riu fins que fou trobat al matí següent per un pagès.

Enterraren el cos marcant el lloc amb una creu de fusta, com era costum.

Tots els vilatans decidiren que no tornarien a negar hospedatge a cap foraster.

A la tarda, la noia que vivia vora el riu somreia, i a la nit es transformà en la jove preciosa

que havia meravellat al soldat.

Ja no era verge.- No t'amoïnis, t'estimo igual. Però d'ara endavant no et deixaré mai més

sola. -, li digué el seu nuvi. Cada nit tornava al seu cos de debó i nedava amb ell, en Pan.

Cada dia canviava i es feia lletja per poder continuar soltera. Un dia es casaria amb ell i res-

taria per sempre al seu costat. -T'estimo,- declarà la noia. -Jo també. Quan facis els divuit

et portaré amb mi i només jo seré el teu espòs. Et despediràs dels teus pares, del teu poble,

i marxarem riu amunt. Estàs segura que no trobaràs a faltar res?- No. Només vull estar amb

tu i poder ser jo mateixa dia i nit. Anhelo gaudir del teu amor en tot moment, i que el meu cos

ompli el teu.- Vindré el mes vinent i així serà.-

La boda sigué bonica, com totes les que se celebren amb amor veritable, i marxaren junts

riu amunt com havien planejat.

Els del poble ploraren la jove un temps i després s'oblidaren d'ella.Era tan lletja! No entenien

com algú la podia estimar. Els seus pares es feien creus, però s'alegraven per ella. Tenien al-

tres fills i sabien que estaria bé en companyia d'aquell jove maco i ric.

Els enamorats nedaren tot el dia, i al caure la nit, la noia es convertí en la bellesa oculta a la

llum per no canviar mai més. Havia arribat l'hora de convertir-se en la dona del seu estimat.

Per fi! Feia anys que ho esperava. En Pan la portà sobre l'herba,i tombant-la, l'acaricià la

cara, els pits, l'estomac, les cames... i es tregué la roba. El seu cos era tan perfecte con el

d'ella. Estaven fets l'un per l'altre. Separà les cames i poseí la noia lentament i suau.

Besà els seus acaramelats llavis, els seus ulls sucosos de l'emoció llargament continguda...

i agafà les seves mans. Ella gemegava de plaer. Accel.lerà el ritme i els dos arribaren a l'ho-

ra al final. Ella llepà el seu pit, ell el seu coll, la seva orella, els seus cabells llargs i rinxolats.

Al cap de nou mesos nasqué un nen. Era mig humà, mig diví. Quina part prevaldrà? El temps

ho dirà. L'amor no sap de fronteres.