El dimoni enamorat

El dimoni enamorat

Fa eons i eons de temps, abans que La Terra fos tota inundada d'aigua, abans del món que ara coneixem, a un país anomenat Blau per ser aquest el color que més predominava, hi vivia una família nombrosa i feliç.
Dels set fills que tenien, tres eren dones, i d'aquestes una era la més maca de totes. Tant que tots els homes de la contrada es barallaven per aconseguir-la.
Ella no els feia cas, els trobava lletjos i brutots, en resum: poc interessants. Es passava el dia banyant-se, perfumant-se, pentinant-se i mirant-se al reflex del riu que hi havia vora casa seva.
Els seus pares la deixaven fer perquè sabien que la casarien bé, i els seus germans se la estimaven tal com era. Era la nena mimada de la llar, la trobaven divertida i cofoïa.
Un dels seus germans, en Riuk, estava secretament enamorat d'ella.
Mentres ella nedava al riu, ell l'espiava. "Si no fos ma germana!", pensava el desgraciat.
Però no era l'únic que estava perdudament per ella: un dimoni anomenat X (no és bo que sapiguem el nom de cap d'ells, doncs tenen el costum d'aparèixer si se'ls crida) feia temps,des que tenia la noia deu anys, que la voltava.
Ara, amb divuit anyets recent complerts, ja era tota una doneta i havia arribat el moment que es presentés com cal.
La Bianca, així es deia aquella verge antiga, va demanar permís als seus pares per anar de compres a la ciutat (si, en aquells temps també hi havien, encara que eren ben diferents de les d'ara). Per suposat, en Riuk es va oferir a acompanyar-la. Ella se l'estimava molt, més que a ningú. Potser per això no s'havia decidit encara a casar-se. Llàstima que fos el seu germà!
Els seus avantpassats sí que podien ajuntar-se entre germans, la seva sang no estava corrompuda, però ara estava terminantment prohibit en bé de la descendència. Quin remei!
A la ciutat (en la qual tota l'energia s'obtenia per mitjans ecològics) va veure un munt de coses boniques. Va agafar els seus crèdits i va comprar-se un parell de vestits (en totes les èpoques les dones han sigut sempre coquetes, això no canviarà mai).
L'X, agafada la figura atractiva i quasi idèntica a la d'en Riuk llevat del cabell i els ulls, va aparéixer en acció. La Bianca, en veure'l, va enamorar-se perdudament. En Riuk, compungit, ho va acceptar i va desitjar als ods que siguessin molt feliços.
Cada dia, L'X anava a cercar-la, passejaven junts, xerraven, es miraven, s'acariciaven... i l'X demanà la mà als seus pares dient que era foraster de Nefíl (un lloc on tots posseien poders màgics), amb lo qual no es van estranyar gens quan va ensenyar-los la casa que s'havia construït.
Era tota de cristall totalment transparent, llevat del dormitori que era de diamant rosat.
Meravellats, van preparar les noces.
En Riuk, a mesura que s'atansava el dia, no podia parar de pensar en la Bianca, i no menjava ni dormia.
Un dia, en plena nit, es llevà i després de donar-li un petó al front a la seva estimada i pujar els llençols perquè no es refredés, s'anà a donar un tomb.
De sobte, va veure un llum vermellós. Es va apropar i va veure que provenia del riu. Era l'X! I al seu costat hi havia un dimoni!
-X, no pots fer-ho: va contra les normes!- li amonestava el dimoni.- Va, les normes! Aquestes ens les saltem i tu el primer. No em facis parlar!- El dimoni canvià de color i es tornà negre com el carbó.
-Bé, he de reconéixer que és formosa, però els humans envelleixen i moren, ja ho saps: no pot durar gaire!- Ja ho sé, però me l'estimo!- Ah, l'amor! He perdut a més d'un de nosaltres pel maleït amor dels nasos.- En Riuk no podia creure el que veia i sentia. L'X era un dimoni!
Li havia de dir a la Bianca, però com? No el creuria. Estava a punt de marxar quan sentí.- Ah, i en Riuk se l'estima. Què penses fer?- Que no descobreixi mai que no són germans i prou.
"Com? No eren germans? No podia ser!".- Haig de destruir la partida de naixement, la seva mare mai dirà que la vaig violar, no s'arriscarà a que ho sàpiga el seu espòs.-"Per això ell no s'assemblava als altres! El seu amor vers ella era lícit! Era l'home més feliç del món sencer.
Però... si era així era mig dimoni! Més valia ser-ho a mitges que ser-ho del tot. Per això s'assemblava tant a ell! Ara ho entenia tot".
En Riuk va anar-se'n el més sigilosament possible i va decidir avançar-se i anar a l'arxiu municipal a trec d'alba. Només obrir va demanar una còpia de la seva partida de naixement(en aquell temps no podien falsificar documents, tenien penes extremadament dures per aquest motiu), i se'n va anar abans que arribés l'X.
Quan aquest va agafar la partida i la va destruir no sospitava que hi havia una còpia (llavors encara no existien els espietes).
La Bianca estava emocionada: faltaven només dos dies pel seu anhelat casament. Era tan afortunada amb l'X! Era un home atent, carinyós, especial. S'assemblava molt al seu germà, i això li havia robat el cor.
-Estimada, ets aquí! Sí, tota teva. - Estava nerviosa i el seu pit pujava i baixava acceleradament. Quan ell la tocava, el seu cos explotava en un cúmul de reaccions estranyes i contradictòries.
Bé, en Riuk arribava amb un semblant greu. Què li devia passar?- Bianca, he de parlar amb tu en privat, sisplau.- L'X se'l va quedar mirant de fit a fit. "Si no fos el meu fill..." Fins i tot els dimonis respecten la família, i no volia fer mal ni a ell, ni a la seva mare, ni a ningú que la Bianca estimés. Aquest cop era diferent: estava bojament enamorat. No volia el seu coset, la volia tota ella per tota l'eternitat. No sabia com s'ho faria perquè ella no envellís, però ja se li acudiria alguna cosa (alguns ho havien aconseguit i havien sigut expulsats del clan).
-Bianca, l'X és un dimoni. Va violar la nostra mare i és el meu pare. - Un moment (el seu cap estava asimilant tota la informació rebuda en pocs segons), això vol dir que no som germans de pare i que l'X és el teu pare? Però si és jove!- És un dimoni, són inmortals.- La Bianca va fer honor al seu nom i es quedà pal.lida.
-Bé, i ara què farem perquè ningú s'assabenti i la mare no pateixi?-, va preguntar ella.-Tinc una idea. - Els dos van manegar la manera de fer que l'X tornés d'on havia vingut. La mare no l'havia reconegut perquè pensava que havia estat un humà i suposava que devia ser força gran a hores d'ara, encara que quan el mirava sentia un calfred indescriptible.
-Estimat, anem al riu?-, li proposà la bruna joguissera. Allà va desplegar tots els encants que havia heretat de les seves avantpassades, i l'X va bullir literalment de desig per ella.
-Si vols... pots pentinar els meus cabells.- Ell així ho féu i mentres estava ensimismat en aquesta llaminera tasca, en Riu sortí pel darrera i el llançà al riu.- X , X, X, torna a casa teva!
-cridà la Bianca.- Nooooo!- l'X va desaparéixer al fons del riu (aquesta mena de dimoni no es pot mullar sense retornar automàticament a casa seva per un espai de deu anys com a mínim fins a poder tornar).
En Riuk i la Bianca es van abraçar i els seus ulls es van trobar per primera vegada sense mala consciència.
Es casaren, foren feliços i menjaren perdius.
Van tenir varis fills, un d'ells una nena preciosa a la qual vàren anomenar Estela.
Un dia, passejant vora el riu, va veure un noi que s'assemblava al seu pare de jove.
-Vine, bufona, que t'ensenyaré coses que mai has somiat.- La noia, ja de divuit anys, va decidir que eren altres temps per esperar a casar-se i se'n va anar amb ell.