EL SOFÀ DE SKAY *

El sofà de skay esperava, imponent, al racó del menjador. No era un moble qualsevol. Era una presència. La llum tènue de les tardes d’hivern lliscava sobre la seva superfície freda i artificial, creant reflexos d’un blau profund que semblaven aigua sota el cel nocturn. Recordava la pell d’un dofí, però sense la calidesa de l’animal.

Ella s’hi asseia cada tarda, després de treballar. El cruixit del material i el lleu rebot de la seva esquena eren els únics sons que trencaven el silenci. No era còmode, no acollia. Era un sofà per estar asseguda, no per estar bé. Però a ella li agradava aquell contacte fred i honest. No prometia el que no podia donar. No es feia el càlid ni el suau. Era el que era: un tros de skay resistent, imputable, que havia vist caure la pluja per la finestra i havia sentit les notícies de la ràdio. Era el testimoni silenciós de les seves hores mortes, un company auster i sense pretensions en la quietud de la vida que s’esvaeix.

*Recordant Clàudia de Santis.






2025