El Setè Emissari - 8 i 9

Un relat de: Karles

Capítol 8

Era ben entrat el matí quan es van trencar els núvols per deixar passar enlluernadores traces de llum.
- Què li passa, a aquesta bestiola? —bramà l'oficial en sentir l'Anzu xisclar escandalosament—. Només fa que emprenyar! El seu lloc és a la cassola!
- Qui domina la còlera domina el pitjor enemic —li replicà Epicur sense malícia.
La resposta de l'oficial fou sense paraules, el seu rostre tens i la mirada desafiant deixaven palesa la rancúnia que sentia per l'ocell.
- Pobre de tu si li passa alguna cosa —amenaçà el capità fent valer una autoritat que, com totes, necessita cops d'efecte constants per esdevenir creïble i real—. Ja te'n cuidaràs de posar-li la mà a sobre!
- L'illa de Santa Margarita a estribord —anuncià Caterina.
Les consignes del capità serviren per deixar ben clar que no es variaria el rumb.
- Els habitants de Santa Margarita no podran gaudir de la nostra presència fins d'aquí unes setmanes —deixà anar el capità amb un to fatxenda.
El guacamai, descortès, no esperà que el seu amo acabés la frase i decidí enlairar-se amb la majestuositat que el caracteritzava. Aquell gran bec negre envoltat de blanc, el cap coronat de verd, les grans plomes blaves de les ales i el pit groc llampant formaven un conjunt vistós que no podia passar desapercebut. Els seus quatre pams de llarg i les plomes de colors vius el feien un animal espectacular. Encara més per la tripulació del Drac, mariners vinguts del vell continent, gens habituats a ocells exòtics capaços de pronunciar paraules. Agafant més i més alçada començà a voltejar sobre el vaixell. L'oficial no el perdia de vista i l'apuntava amb el seu rostre emprenyat cap allà on anava. A ningú l'afectava gaire veure el segon de bord malhumorat. De fet, era més fàcil veure'l disgustat que de cap altra manera. Seria difícil haver de recordar la darrera ocasió en què arquejà els llavis per somriure. Malacara, el sobrenom amb què tot el món pirata el coneixia, li esqueia a la perfecció. Reservat i desconfiat com pocs, el seu posat tens i les faccions tancades, generaven un cert rebuig. El servers tràngols que hagué de patir fins arribar al Drac Vermell esculpiren un rostre poc amigable. Va perdre els pares de ben petit, poc abans de complir els 5 anys. Se'n va fet càrrec una tieta soltera amb massa vicis per educar un nen. El renyava amb duresa quan feia alguna cosa que la molestava, que era gairebé sempre. Anul·là el nen convertint-lo en un petit servent. Passà la infantesa sense jocs, sense atencions i, el que és pitjor, sense cap mostra d'estima, arribà a l'adolescència només sabent obeir i servir amb gran eficàcia. Admirat per aquestes qualitats, un mariner l’entabanà per enrolar-se. Sense dir res a la seva mare adoptiva, pujà a un vaixell que li canviaria el destí, per primera vegada veia el futur amb il·lusió. Li semblava bé. I tant que sí! Era l'única possibilitat de canviar el rumb a la seva vida. Fins aquell moment no s'havia plantejat el futur, però aquell mariner li obrí uns ulls plens d'innocència i desig de canvi, finalment podria abandonar el pou en què el destí l'havia oblidat.
El patró, que li explicà meravelles de la vida en un vaixell, se l'endugué de matinada, després de passar la nit amb la tieta. A bord se li encomanaren unes tasques diferents a les que estava habituat i tenia una nova veu que el manava, encara que seguia obeint i servint amb eficàcia com havia fet en terra ferma. La vida era això: obeir i servir. La maduresa li arribà sense haver pres decisions, sense haver pogut mostrar cap indici d'iniciativa. Van haver de passar uns anys fins que la promesa d'una nova vida es començà a fer realitat. Es convertí, encara no entenia gaire bé com, en el segon d'un vaixell, a les ordres d'un nou capità, conegut com Jan Marc. Deixà de ser un dels últims marrecs que es carregava amb les tasques que els altres refusaven, va adquirir grans responsabilitats i, per primera vegada a la seva vida, se sentia respectat. Era honest, tenia un gran sentit del deure i era molt, molt seriós amb la feina. La seva expressió d'enuig permanent era més una protecció que el reflex del seu veritable estat d'ànim. Vestia les seves accions amb rigor i exigència per camuflar les febleses i amagar una inamagable inseguretat. No tenia mal fons però sovint la seva bondat passava desapercebuda. En poc temps el guacamai blau desaparegué cel enllà.
- Tan de bo no torni —va comentar en veu baixa l'oficial, però no prou fluixa perquè no el sentís gairebé tota la tripulació.
L'Índic, el petit dels Menéndez, s'acostà al germà gran per demanar-li si coneixia el motiu de tanta ira. Atlàntic li explicà el que ell havia sentit dir.
— Veniu —demanà als seus germans sense despertar sospites—. Sembla que l'oficial odia els animals, tot tipus d’animals, no li mereixen confiança, que hi farem. Li deu venir de les males experiències i la poca relació que ha tingut amb el regne animal. I, és clar, la mascota del capità no n’és una excepció. Es veu que l’Anzu, que és molt llest, va adonar-se d'aquest rebuig i va decidir venjar-se fent punteria amb els excrements sobre la seva calba. Això encara el va emprenyar més i la relació s'ha anat agreujant fins al punt que l'oficial sempre duu a sobre una bala pintada de blau que li té reservada. Si l'Anzu no fos la mascota del capità, de ben segur que ja se l'hauria carregat.
- Caaaapità, amb aquest rumb maaaai arribarem aaaa Tortuga —comentà el timoner a la seva manera.
- Tens tota la raó. Però és que no anem a l'illa Tortuga —respongué molt sec el cap dels pirates.
- Taaaampoc nemmmbé per toooornar a casa.
- Tens tota la raó. Encara no tornem a la Principal —respongué el capità amb un lleu somriure, conscient que s'estava fent l'interessant.
- I on anem, capità? —demanà en Malacara.
- Ens dirigim a les Illes Maleïdes.
El soroll d'un fort cop anuncià la sortida del Panxut de la cuina. La seva poca agilitat féu que ensopegués i, en l'intent de mantenir l'equilibri, arribés tomballant fins al pal major. Allí s'hi recolzà amb les mans mentre obria les cames per no trepitjar el Sr. Smith. Va respirar tranquil, havia pogut evitar una caiguda que semblava segura. El terrabastall provocat cridà l'atenció de tots els seus companys, que no reprimiren el riure en veure l'escena. La cara del pres havia quedat just a tocar de l'entrecuix del cuiner.
— Amb la gana que té... vigila que no faci una queixalada! —l'avisà Caterina sense deixar de riure.
El cuiner s'allunyà del pal major i provà d'endreçar el posat.
- No entenc com podeu estar de broma. Heu sentit el que jo he sentit? De debò que anem a les Illes Maleïdes? —demanà el cuiner al seu cap amb més preocupació que sorpresa.
- Ho has sentit bé. El Drac Vermell va a les Illes Maleïdes. I si tot va bé d'aquí a cinc dies aquella porció de món tindrà l'honor de rebre la nostra presència.
- Ens hem salvat de morir esquarterats pels homes d'Oliver V, però ara resulta que anem a cercar una mort més segura. Ja veus! Només hem guanyat unes poques hores —la breu pausa que féu el Panxut l'acompanyà d'una ganyota provocada pel desencís—. Amb tots els respectes, no podem ajornar per més endavant la visita al cau de les sirenes? —intentà regatejar el cuiner desesperat.
- Hem d'anar-hi ara! El Drac Vermell no tem res ni ningú! Queda clar?
Guillem deixà de netejar-se les ungles amb l'estilet per llençar un dels seus comentaris punyents.
- Si és així, que no ho dubto, ens hauríem pogut estalviar la santa volta d'aquest matí per esquivar els bucs d'Oliver V, oi?
El capità tenia al Lletrat en molt alta consideració, el sabia més intel·ligent que ell i desitjava tenir-lo al seu costat. L'estima d'amic permet retrets imperdonables en altres. Per aquest motiu, passava per alt les extralimitacions dels seus comentaris. Qualsevol altre membre de la tripulació hauria patit un correctiu per qüestionar les decisions i la credibilitat del capità.
- La por no ha tingut res a veure amb les maniobres d'aquest matí. Si ens hem desviat només ha estat perquè anàvem malament de temps; no podíem entretenir-nos a donar la lliçó que es mereixen aquells depravats.
Gerom s'apropà al cuiner amb la intenció de fer-li costat.
- Jo estic amb el Panxut... Segur que aquest viatge no ens el podem estalviar, senyor? —demanà amb la seva veu aguda i pausada. Era gran i corpulent, però el seu cervell no seguia la mateixa proporció. Tenia grans dificultats per fer raonaments, i encara més per entendre'ls. La ignorància sumada a una gran bondat el feien molt innocent. Ser el menut de cinc germans no l'havia ajudat gaire a madurar. Sempre havia estat el petit i tractat com a tal. Sempre tenia algú per protegir-lo, per proporcionar-li el que li calia, per evitar caigudes, equivocacions... En definitiva, per aplanar tots els entrebancs que la vida li posava al davant. L'arraconaven on no pogués prendre mal, i només el deixaven sortir quan era inevitable. Gerom no va haver de decidir ni de patir. Als seus quaranta-dos anys intentava viure tranquil i sense complicacions. Preferia no haver de decidir i no volia preocupacions per no haver de patir.
- Us prometo que aquest viatge canviarà el nostre futur.
- Això segur! D'aquí, directes a l'infern —replicà el cuiner.
- No pateixis, no t'esperen tan aviat al crematori. Encara tens molta corda, et queda molt per endavant. Tots plegats tenim encara molt per fer i us ben asseguro que el millor encara ha de venir.
- M'agradaria creure-us senyor, però em costa molt —es queixà Gerom amb tanta sinceritat com innocència—. Prefereixo enfrontar-me tot sol als pirates dels Mars de Sang que anar a les illes de les dones peix.
- Que en sou de babaus: no n'hi ha de sirenes —s'interposà amb la contundència i convicció que caracteritzaven la Caterina—. No existeixen! Us ho dic jo!
- No patiu més, d'aquí cinc dies estarem afartant-nos de pop en alguna preciosa platja de les Illes Maleïdes i cap dona ni peix ens ho impedirà. Oi que no, Caterina?
- Jo segur que no ho faré, senyor, però què hi anem a fer allí? —demanà encuriosida—. Suposo que no hi anirem només a menjar pop...
- És evident que no. Tenim una missió per complir: hi anem a resoldre un misteri.
- I no hi pot anar algú altre, a resoldre aquest misteri? No! No senyor! Hem de ser nosaltres —insistí burxant el Panxut, per intentar dissuadir el seu capità—. Tot bon pirata sap que hi ha dos perills a evitar: els huracans i les sirenes... En tots dos casos els vaixells acaben enfonsats i tota la tripulació a l'altre món!
- Torna-hi! —es queixà Caterina.
- Quants vaixells coneixes que s'hagin enfonsat en veure les sirenes? —li preguntà Jan Marc.
- Jo... Cap. Però tots els pirates saben que les dones peix són malèfiques i tenen poders. Només divisar-les en la llunyania cal virar per fugir-ne tan lluny com es pugui. Tothom sap que la seva bellesa és proporcional a la desgràcia que provoquen a qui es rendeix als seus encants.
- Tothom sap, tothom sap! L'única veritat és la realitat, oi que sí, Epicur?
- Així és, l'única veritat és la realitat! —va repetir el jove.
- I si veritablement existeixen, dubto que tinguin intenció ni coratge per enfonsar el Drac Vermell. A més, si fos així, m'agradaria saber com ho pensen fer —el capità seguí la seva argumentació cada cop més altiu—: si ens volen cap mal, primer s'hauran d'enfrontar a Jan Marc!... i jo sé qui en sortirà perdent. Segurament, elles també ho saben.
Ningú gosà obrir boca. Qui s'atrevia a contradir el capità? Qui estava disposat a qüestionar la seva vàlua? De moment, ningú.
- Segur que la llegenda de les sirenes és falsa. Algú se la inventà per atemorir els pirates d'alguna manera —afegí el Lletrat.
- Au va, Panxut, no siguis tan cagueta. Si fos per tu mai no podríem fer res —li replicà Caterina amb un to més amical.
- Bé, doncs, ja no diré res més! —va deixar anar resignat el cuiner—. Però després no digueu que no us he avisat.
Tota la tripulació va entendre que amb aquelles paraules es donava per tancada la conversa. Però ningú va deixar la ment en blanc durant la llarga estona que el vaixell navegà en silenci. La majoria dels mariners cercaren un racó per perdre's. Gerom es quedà a coberta treballant la fusta, un tros d'olivera que li havien dut de la Mediterrània. La tripulació donava voltes a les paraules del capità. Uns desitjaven enfrontar-se a l'aventura que els esperava, tot i no tenir-les totes; altres pensaven que si aquell havia de ser el seu destí, doncs endavant, i els més porucs creien que no se'n sortirien, que s'hi deixarien la pell. Però Nembé no era en cap d'aquests grups. Les preocupacions que angoixaven el timoner eren unes altres. No parava de donar voltes al comentari del seu capità referent al marge de temps que els quedava per arribar a les Illes Maleïdes. Ell sabia que en condicions normals, en tres dies podien arribar-hi tranquil·lament. Per què havia dit cinc dies, el capità? Tampoc tenia gens clar que en aquell indret hi poguessin trobar pops. I, per acabar-ho d'adobar, sabia que el rumb no era el correcte. Potser el corregiria més endavant.

Passades unes dues hores aparegué l'Anzu provinent de l'illa de Santa Margarita amb un petit pergamí lligat a la pota dreta. El capità agafà el document per guardar-se'l dins la camisa i entrà a la cabina. No trigà en sortir amb un plàtan a la mà per premiar l'esforç de la seva estimada mascota. El guacamai ja descansava en una de les branques més baixes del seu arbre. Malacara no podia suportar que aquella bèstia cridanera amb plomes de colors tingués tants privilegis. El capità, al cap de poc de fer-se amb l'ocell, va fer pujar una petita palmera que es col·locà a la torre de popa, plantada en un barril ple de sorra. Però el guacamai voltava per tot l'arbrat del vaixell, utilitzant més aviat poc el que havia de ser la seva residència habitual.
Poc després, començà a ploure.


Capítol 9


El dia següent fou assolellat al matí i de tempesta tropical a la tarda. Malgrat tot, va ser una jornada relativament tranquil·la. Les activitats es realitzaven amb la poca esma que provoca la rutina. Se seguiren els torns de vigilància amb la naturalitat. El Lletrat aprofità el seu torn al capdamunt del vaixell per filosofar amb Epicur. A tots dos els agradava fer cabrioles amb els pensaments mentre llegien el que podien arreplegar. Guillem llegia de tot; ara bé, li encantaven els llibres d'història i sentia una plaent esgarrifança quan podia fer-se amb un text d'algun pensador grec, afecció que va transmetre des d'un principi al seu deixeble Hug Dalmau. El jove Hug descobrí la capacitat d'abstracció llegint Plató, escrits sobre Aristòtil i, per damunt de tot, els aforismes i les cartes escrites per Epicur. D'aquí el seu sobrenom. En el món pirata ningú conserva el nom que heretà dels pares: són els fets, les característiques personals i, gairebé sempre, els companys qui determinen com anomenar a cadascú. El pensament sobre el que Guillem i el jove fuster dissertaren aquell matí deia que qui no s'acontenta amb poc, no s'acontenta amb res.
També en el timó es van fer els relleus. Però, com acostumava a passar, el capità, abusant de les llicències que li permetia el seu rang, no va entrar a la roda quan era el seu moment. L'excusa que el justificava era la dedicació als afers de comandament. De manera que entre Nembé i l'oficial s'havien d'arreglar. Gerom ajudà l'Atlàntic i l'Índic a reparar el floc descosit, ja feia uns dies, per una ventada. El Panxut, tancat a la cuina, i ajudat per Pacífic, preparava un ranxo a base de peix, semblant al que havien menjat el dia abans i, segurament, semblant al que menjarien l'endemà. De fet, els gustos no podien ser gaire diferents si era cert el rumor que circulava entre la tripulació; mai netejava les cassoles. Però ningú ho volia acabar d'investigar, ni, evidentment, preguntar-li-ho. Ja se sap, qui pregunta corre el risc de saber la veritat.
Caterina, seguint les ordres del capità, deslligà el senyor Smith —així és com va decidir anomenar el polissó—. Li entregà un poal, sabó i un raspall.
- Has de netejar la coberta.
- Tota la coberta! És molt...! Tu m'ajudaràs?
- Jo? Jo només comprovaré que no et deixis ni un racó.
- Com a mínim estaré ben acompanyat... Quanta estona he d'estar fent aquesta feina?
- Fins que acabis.
- Aquest raspall no va bé! —es queixà el noi mentre feia una provatura.
- És clar que no, al malfeiner cap eina li va bé!
- Per on començo?
- Prou! Parles molt i fas poc. Comença ara mateix o te'n penediràs.
- Quin caràcter! No s'escau aquest temperament a una senyoreta tan bufona.
- Que no m'has sentit, tros d'ase?
- Em pots omplir el cubell?
La dona pirata es girà emprenyada i va cridar Gerom. El pas sempre lent del seu company donà prou temps a Caterina per agafar el cap que havia servit per lligar el polissó al pal de la major i fer-hi un nus corredís. Van agafar el noi.
- Què feu...? Però què esteu fent?
En poc temps, el senyor Smith va quedar penjat dels peus a un metre del terra. Gerom, després d'ajudar la seva companya, tornà amb els dos Menéndez. La dona pirata el seguí i s'assegué a fer-los companyia donant l'esquena al penjat.
- Per què no ens dius una de les teves endevinalles? —demanà l'Índic a Caterina.
- Us en diré una: em desplaço potes enlaire, tinc l'espinada als peus, el meu tresor és a la panxa i visc amb el ventre obert.
- Vols dir que no és de molt pensar? Per què no ens en dius una de més senzilla, per començar?
- Aquí en va una per ments poc àgils: quina planta no té ni fulles, ni tija, ni flors?
- Aquesta ja la sé! —respongué content el petit dels Menéndez.
Calgueren poc més de deu minuts perquè el senyoret es replantegés la seva actitud.
- D'acord, netejaré la coberta i no buscaré més excuses ni faré més preguntes.
Sense dir-li ni una sola paraula van deslliurar el pres del seu patiment i el van deixar caure sense gaires miraments. Un cop tornà a estar dempeus i la sang ja feia el recorregut habitual, el Sr. Smith començà a fregar el terra.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer