El Setè Emissari (7)

Un relat de: Karles
7


El dia següent es llevà ennuvolat. En sortir de la seva cabina Jan Marc guaità el cel i saludà els seus homes amb allò d’“avui pot ser un dia meravellós!”. La resposta de la tripulació acostumava a ser un crit arrossegat i inintel·ligible que ofegava el “bon dia” de l'Anzu. El ritual estipulat pel capità començava amb una ronda per coberta. Li servia per comprovar l'estat del vaixell i el dels seus homes. Aquell dia hi havia una gran novetat. El capità s'aturà davant del pal major. És plantà a pocs metres del pres; amb les cames més obertes que tancades, els braços prou flexionats per creuar les mans a l'esquena, traient pit i el cap lleugerament caigut al costat.
- Què, noi! Com has passat la nit?
- Quan em tornareu la llibertat que meu robat?
- Quan la sàpigues apreciar!
- Ja en sé!
El que mai no t'ha mancat, mai no ho valores com cal —li digué el capità, cofoi per la frase però conscient que agafava la idea del Lletrat, com ja havia fet altres cops.
- No entenc per què em castigueu.
- Et sembla poc haver embarcat sense permís i haver mentit al capità? Ets un noi consentit i malcriat, pedant i fanfarró: el teu comportament i les teves paraules són reflex d'un tarannà capriciós, pretensiós i poc respectuós, gens acostumat a l'esforç, a cedir, ajudar i, ni molt menys, a agrair. Si vols ser respectat has de canviar algunes coses, i si vols ser un de nosaltres n'hauràs de canviar moltes.
- Així, em podré quedar?
- De moment, no et podem tornar a casa. Això vol dir que haurem de suportar el teu perfum fastigós i la teva beneiteria, com a mínim, un parell de setmanes.
- Us prometo que canviaré!
- Només crec les promeses quan es compleixen. N'estic fart, de sentir gent que s'omple la boca de promeses que mai no troba el moment de complir.
- Doneu-me una oportunitat. Us asseguro que puc canviar, puc ser útil. Si em doneu una oportunitat no us defraudaré. Doneu-me qualsevol responsabilitat, segur que hi ha tasques de les que em podria ocupar. En un vaixell sempre hi ha feina i la tripulació del Drac Vermell és més aviat justa, no creieu?
- En això tens tota la raó. Potser ens anirien bé un parell de braços més... Estaré molt pendent dels teus progressos —respongué el capità mentre es girava per continuar la seva ronda.
- Però, si no em deslligueu, no puc demostrar res!
- T'equivoques —el va contradir Jan Marc sense ni girar el cap ni deixar de caminar. Però, encara no havia fet ni quatre passes que, de sobte, el capità s'aturà i, com si tingués clavats els peus al terra, girà només la part superior del cos—. Escolta... Com és que vols enrolar-te?
- Tan bon punt vaig tenir ús de raó vaig començar a interessar-me per la navegació. Escoltava amb atenció les històries, gestes i desgràcies de tot el que surava. Vaig sentir parlar d'aquest vaixell com de molts altres, però des del primer moment les aventures del Drac Vermell em van despertar un gran interès.
I es pot saber quin motiu despertà aquest inusual interès? —va interrompre el Lletrat.
Segurament per les seves diferències amb tots els altres vaixells; no té pàtria ni bandera de país, com tots els vaixells pirates, però no és un vaixell pirata com els altres: és un buc de guerra, però petit i poc armat; ràpid com pocs, això sí; transporta queviures i tot tipus de provisions sense ser un mercant, i, per acabar-ho d'arrodonir, resulta que el seu capità es dedica a resoldre enigmes i trobar gent desapareguda. Sempre he somiat ser el capità d'un vaixell així. Vull ser famós, senyor. Vull ser conegut arreu dels mars, aconseguir gestes i ser admirat.
- Veig que tens les idees ben clares i això és bo... Epicur, què en penses tu? —li demanà en veure'l amatent a la conversa.
- No es pot volar sense saber fer anar les ales.
- Ja ho has sentit: encara n’has d’aprendre molt, si vols arribar on somies.
- Per això sóc aquí, senyor.
- El capità va redreçar el cos. Mentre iniciava el seu peculiar caminar murmurà un “mmmmm” de preocupació que pocs van poder sentir. El pres va donar per suposat que no queia bé al capità, el motiu era ben evident, li tenia por. El veia com un rival, com algú que no trigaria en fer-li ombra. Si caminava així d'estrany era per l'angoixa que l'acompanyava de dia i que no el deixava dormir de nit. Es va prometre a ell mateix que faria mèrits per guanyar-se l'afecte de la tripulació però no es lluiria en excés per evitar enemistar-se encara més amb el que, de moment, havia de ser el seu cap.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer