El Setè Emissari 13 i 14

13


Un cop al vaixell, i tan bon punt el gran cul de Gerom deixà de ser el centre d'atenció, Jan Marc decidí convocar l'assemblea.
Ja era fosca nit quan, després de deslligar i baixar el senyor Smith a la bodega, es reuní tota la tripulació a coberta. Començà el capità exposant el primer tema, la copa negra. Tots els mariners van dir-hi la seva respectant el codi; la veterania marinera i l'edat condicionaven l'ordre d'intervenció. Nembé cedí el seu torn i l’oportunitat de parlar arribà fins al Panxut.
Aquella bruixa no és de fiar. Qui pot fer cas una dona que viu tota sola en un illot, vestida amb draps i mocadors, parlant com parlava? I, poders, quins poders ens ha demostrat? Cap, ja us ho dic jo; no en té cap, de poder. Aquella dona no està bé! A sant de què ens ha de donar, a nosaltres que no ens coneix de res, un objecte per fer-nos més rics i feliços? Creieu-me, aquesta pedra no ens durà més que desgràcies. El millor que podem fer és llançar-la per la borda.
Es deixà parlar a tots els que tenien alguna cosa a dir. Les opinions anaven en diferents direccions, però finalment es constatà que la més generalitzada era tractar la porció de copa com un bé comú. Jan Marc claudicà en les seves aspiracions d'apropiar-se la pedra màgica però afegí una condició que va ser acceptada: ningú, excepte el capità, no en podria fer cap ús que no comptés amb el vistiplau de la majoria i, si ell ho feia, havia de ser pensant en el bé de tota la tripulació. Se sentí orgullós de l'esmena que va poder colar. De moment, es guardaria al bagul de roure de la seva cabina de nau.
El segon punt del debat era el senyor Smith. Què s’havia de fer amb el polissó? Les opinions inicials, també en aquest cas, van ser força contradictòries.
L’hauríem hagut de tornar a casa seva just quan el vam descobrir —digué en Gerom.
Sí home! A sobre hem de perdre temps duent-lo a casa. El deixem a qualsevol port i que s'espavili —plantejà Caterina.
No! El tirem per la borda —proposà el Panxut, que feia del llençar per la borda un remei infalible per fer fora tots els problemes.
De fet, llençar les coses per la borda era un recurs ràpid i molt efectiu per dir adéu als problemes, cosa que havia provocat que s'acabés convertint en un costum ben arrelat al món mariner. L'oceà feia de monstre menja merders capaç d'arreglar-ho tot, i segurament això explicava la poca traça que demostraven els pirates per solucionar els conflictes quan eren a terra.
Afortunadament pel Sr. Smith, però, alguns mariners preferien afrontar els entrebancs enlloc d'evitar-los:
Voleu dir que, si tantes ganes té d'enrolar-se, no el podríem acabar d'ensinistrar? I si deixem que es quedi al Drac Vermell?
Jo penso el mateix —afegí Hug.
Sí home! —replicà el cuiner.
Penseu que ja li han baixat els fums. Està demostrant un cert interès per comportar-se com un de nosaltres —seguí argumentant el jove fuster.
No va ser possible arribar a un punt d'acord, però després d'escoltar totes les veus, es decidí donar-li una oportunitat. S'ajornava la decisió final del seu destí fins a la propera assemblea.
Jan Marc aprofità que tenia reunits tots els homes per desvetllar el motiu del viatge les Illes Maleïdes; hi anaven per feina. Tenien una important missió per complir: s'havia de treure l'entrellat del misteri que envoltava el Lliri de foc. Feia setmanes que ningú no en sabia res, ni del vaixell ni de la tripulació. L'última notícia que se'n tenia era que l'havien vist prop d'aquelles illes. Elisabet els encomanà trobar el vaixell i, sobretot, al seu estimat, l'amor de la seva vida, el contramestre primer. No podia suportar la idea d'haver-lo perdut per sempre.
D'un temps ençà, el capità era més conegut com a investigador que com a pirata, i aquest tipus de tasques començaven a ser habituals. Concretament, ja feia un parell d'anys que havia decidit canviar el rumb de la seva vida i de la dels seus. Fou just el dia en què el Lletrat li confessà que la seva fogositat aventurera havia donat pas a un impuls vital més assenyat. “No et passa el mateix, a tu?” Jan Marc no respongué, es dedicà a reflexionar sobre el que havia fet fins llavors, on es trobava en aquell moment i com volia afrontar el futur. Tenia un bon vaixell, però més aviat petit, ben equipat però amb molt poc armament, tenia bons homes, però insuficients per fer abordatges o grans gestes. Tampoc l'entusiasmava fer el paper de malvat la resta de la seva vida. I és que per fer de dolent se n'ha de ser de mena. No es pot dir d'un dia per l'altre ara seré cruel, pervers, mesquí, detestable. Tot i que, també és veritat, sembla més fàcil apropar-se al costat fosc que fer el bé. Ell ja s'hi esforçava, ja, per aparentar una agressivitat que no tenia quan la situació ho requeria. S'havia de fer i prou. Un capità pirata sense caràcter era carn de canó. Així que, després de rumiar-s'ho molt, havia decidit canviar el rumb de la seva vida. D’entrada no sabia cap a on havia de girar el timó, però Guillem l'havia ajudat. L’havia convençut que, aprofitant la seva experiència i reputació, es podia dedicar a activitats més profitoses i menys arriscades que les de la pirateria tradicional. I quines podien ser aquelles noves ocupacions? El Lletrat havia fet una inacabable dissertació sobre les sortides de la pirateria per adaptar-se als nous temps. La conversa s'havia allargat més de dues hores entre tasses de te i gots de rom rebaixat, però havia valgut la pena. Hi havien trobat una sortida digna, factible i esperançadora.
Ens podem dedicar al comerç. Transportar mercaderies valuoses amb un vaixell veloç d'aparença pirata —fou la proposta. Però aquesta només era una de les vessants del negoci que els ocuparia. El Lletrat donà una segona línia de treball per assegurar l'èxit de la nova empresa—. Hi ha molta gent disposada a donar el que sigui per resoldre desaparicions, robatoris, misteris... A partir d'ara, el capità Jan Marc escoltarà els que tenen un enigma per resoldre.
Guillem no havia pogut aguantar el riure quan contemplà els moviments còmics del capità, que amb les mans, el cos, la boca i els ulls preguntà: i això com es fa? Caldrà parar l'orella a l'explicació del fet misteriós, molts cops, escoltant bé el plantejament de l'enigma ja queda mig resolt, cal donar-li la importància que es mereix escoltant amb interès la gent i garantir que es farà tot el possible per resoldre'l. Deixar molt clar que només es demanarà una compensació, a mena d'honoraris, en cas de trobar la solució. Jan Marc havia fet un senyal d'aprovació. Ja s'hi veia. El segon punt fort dels ingressos vindria de la comercialització de mercaderies de valor. Avançant-se a la pregunta, Guillem li havia resolt els dubtes; per començar, sabem que l'Òscar, el bucaner, es torna boig quan aconsegueix una ampolla de rom de la taverna de l'Elisabet, que la carn fumada és un bé molt apreciat a tot arreu, que a la taverna de la Principal els xifla el pop, i moltes altres necessitats que podrem anar descobrint. Sabent això es poden aprofitar els viatges per dur rom, transportar carn o el peix que puguin pescar els Menéndez, entre altres coses. Mentre escoltava molt atentament, Jan Marc caminava amb passes curtes, el cap cot i les mans agafades a la part baixa de l'esquena. No sembla complicat, respongué en sec. A partir d'aquest moment, Jan Marc serà investigador i comerciant alhora, anuncià amb certa solemnitat. Però... llavors, ja no som pirates!? Al Lletrat li costà convèncer-lo que no podia renunciar a tota la seva trajectòria; la roba, el vaixell, la manera de fer, l'entorn, tot era propi del món pirata, i també era convenient seguir mantenint-se fidel al codi dels Germans de la costa. Podia ser molt arriscat moure's lliurement pel seu món amb un vaixell i una tripulació que no fossin pirates. Des d'aquest moment, Jan Marc pot ser conegut com un capità diferent, com un pirata especial, com el bon Jan, li proposà el seu home de confiança.
— M'agrada! —havia respost secament en senyal d'aprovació.
En poc temps, les qualitats d’investigador i de selecte comerciant ja eren conegudes arreu. La decisió de canviar d'estil de vida aviat es convertí en un èxit. No els anava gens malament. El Drac Vermell s'havia convertit en un vaixell de referència que gaudia d'un cert prestigi entre la Germandat de la costa. De fet, sempre hi havia pirates interessats a formar part d'una de les tripulacions més ben considerades de tots els mars.



14


Florència, 7 de juny de 1652


Era poc més de la mitja nit quan el servent dels Vasari hagué de vestir-se d’una manera prou presentable per atendre algú que trucava. El so del picaporta es repetia amb insistència per la tardança del criat malgrat que ell ja feia els possibles per afanyar-se. Quan arribà, retirà el passador de l'espiera. A l'altre costat el canó d'una pistola l'apuntava. Hagué d'obrir la porta a la força. Entraren tretze homes que no van fer cap cas a l'oposició que oferia un pobre servent. No es van aturar fins arribar al saló principal.
Què passa aquí?
Senyor, he intentat impedir-ho —es disculpà el criat.
Què hi fan dins de casa meva entrant de males maneres? —demanà indignat Francesco Vasari.
Si no hagués estat necessari no hauríem fet ús de la força, cregui'm.
Qui és vostè?
El meu nom és Jacques Louvois.
He sentit aquest nom molt sovint darrerament.
Sí. Aquests mesos hem centrat l'obra del Sant Ofici en aquestes terres.
Les nombroses detencions, la popularització de la culla di Giuda1 com a eina de tortura i el perfeccionisme en les formes havien fet guanyar una gran reputació a l'inquisidor general. De fet, va ser aquesta reconeguda solvència a l'hora de censurar, castigar o eliminar els indesitjables que qüestionaven o s'oposaven als mandats de l'Església la que tingueren en compte els seus superiors per traslladar-lo a la Toscana. La missió encomanada era clara: acabar per sempre amb el complot que pretenia modificar la tradició cristiana per altres de paganes, canviar els deu manaments per altres d'heretges i qüestionar la jerarquia eclesiàstica. Si algú podia fer aquesta feina a la perfecció, aquest era Jacques Louvois.
Quin honor! Us heu dignat a venir vós en persona per arrestar-me.
No venim a arrestar-lo. Venim a complir els designis del Senyor.
Em voleu matar! Aquí? A casa meva?
Cregui'm que em dol senyor Francesco però la finalitat és el que importa i, de vegades, molt a pesar nostre, ens veiem obligats a utilitzar mitjans poc decorosos —digué l'inquisidor mentre un dels seus homes li lligava les mans amb un mocador de seda vermell.
Això en dieu mitjans poc decorosos? Això és un assassinat! Sou a punt de vessar sang d'un innocent. Això no contradiu un dels manaments de la llei de Déu? Sou uns assassins!
Som responsables de vetllar per la conservació de la fe i, de vegades, cal aquest tipus de sacrificis per eliminar els intents del Maligne per imposar la seva llei entre nosaltres.
Sacrifici, això és un assassinat! On és la vostra ànima cristiana? On és el respecte per la vida? La capacitat de perdonar?
No hi ha perdó per qui dóna l'esquena a Déu.
Podeu acabar amb la meva vida però no podreu aturar el destí. Set emissaris faran arribar la bona nova arreu. Una bona nova que canviarà el món i farà desaparèixer la gent que comet barbaritats com la que sou a punt de fer. Són persones molt influents i prou capacitades perquè el Decàleg del nou ordre s'estengui lentament però ferma per totes les comunitats, per tots els pobles, per totes les cultures. Ens cal una nova religió, més humana, més natural, més justa i sense jerarquies desitjoses d'enriquiment i preocupades per mantenir l'statu quo regnant. Gràcies a aquests set emissaris el nou ordre imperarà per tot el món civilitzat. La gent podrà viure en pau i harmonia, respectant els altres i la natura. És llàstima que jo no ho podré veure.
Em sap greu comunicar-li que només en queden tres, d'emissaris.
No! No pot ser!
Així és. Els meus homes ja han interceptat quatre enviats i cremat les seves pertinences.
Francesco Vasari no va poder més i es va posar a plorar. La ràbia, la impotència i la frustració feien caure amargues gotes de dol. La supervivència dels emissaris i de la seva obra estava tocada de mort. Potser hauria fet bé de traslladar-se a Amsterdam per tirar endavant el seu projecte, tal com li havien aconsellat les amistats; sembla que allí ningú podia ser perseguit per la seva religió o creença. Ara, però, ja era massa tard, tot estava perdut. L'únic que li quedava per fer era implorar al seu Déu que, d'una manera o altra, la seva vida no hagués estat en va.
Ara, feu el favor, agenolleu-vos!
Això mai!
Un fort cop al darrere dels genolls va fer doblegar les cames de Francesco Vasari tant si ho volia com si no. Li lligaren les mans, i el cap de la brigada del Sant Ofici digué les darreres paraules del ritual.
Per la pau del món i la glòria del regne de Déu!
Sense cap tipus de mirament estrangularen el petit mecenes altruista que havia dedicat la vida a intentar millorar el món per evitar situacions com la que li havia pres. Sobre el seu cos no hi deixaren cap serp. Això sí, abans de calar foc a l'edifici hagueren de fer callar per sempre més el criat, que havia presenciat tota l'escena.
L'incendi no es va poder sufocar fins a mig matí del dia següent, i no deixà cap rastre del que havia succeït aquella nit.