El segon cafè.

Cada matí s'havia establert la mateixa rutina. Llevar-se a les set, petonets, esmorzar, dutxes i tothom a vestir-se per córrer cadascú a les seves tasques. Sortosament la conselleria on treballava en Salvador era a cinc minuts de casa i no calia treure el cotxe del garatge. Els nens esperaven el transport escolar just davant del portal i la Mercè podia anar a obrir la botiga tranquil·lament a les deu passant primer per casa els avis a veure si tot anava bé. La merceria familiar havia deixat de ser rentable tal i com la duien els seus pares, però abans no tanquessin, ella va decidir deixar la universitat i l'avorrida carrera d'empresarials per intentar que el seu hobby, la costura creativa, fes remuntar les vendes. Els sentiments que això va provocar foren contradictoris. La família havia dipositat en ella les ànsies de tenir algú llicenciat, amb estudis. Però se la veia amb ganes i potser així el negoci que havien iniciat els besavis i que tanta tradició tenia a la ciutat podria continuar. La vella merceria del passeig, es convertiria en la merceria restaurada i lluent que duria la Mercè.

Eren els primers anys de la moda del punt de creu, el patchwork i les labors que feien que la gent, la majoria dones a la trentena, es sentissin artistes sense ser-ho.

Va caldre una forta inversió, restaurar els vells prestatges, pintar, redecorar, comprar nous materials, fer-ne publicitat via radio i diaris, però va valdre la pena. La botiga en poc temps va donar guanys i va enganxar de tal manera la gent, que es va crear un taller a l'entressol i una segona botiga al barri de l'eixample on van decidir anar a viure quan es va casar amb en Salvador.

En Salvador va treure oposicions a l'administració pública i va començar treballant a Barcelona, però compartia cotxe amb altres treballadors i poc a poc es va anar apropant a la seva ciutat. El renom de la família, el fet de formar aviat una família, la bona presència física i la malaltia del seu sogre, (un alzehimer galopant), van fer que l'apropessin a bans que a d'altres companys. .

Tot i la hipoteca que pagaven per un pis ampli a la zona d'expansió de la ciutat, es podien permetre de dur els dos nois a una escola concertada als afores. Era de caire religiós i l'havien escollit perquè ells eren creients i practicants com les seves respectives famílies i amistats.

Però tornem a les rutines establertes. Abans d'anar a la feina i com tants altres funcionaris, en Salvador havia establert el costum del segon cafè al bar de la cantonada. A primera hora i a mig matí s'omplia de gom a gom, difícilment es trobava una taula i de fet ell preferia la barra. Capbussava el cap dins el diari del dia i es prenia aquell expresso tan bo que el despertava del tot. Fins aquell dia.

El maleït dia que un altre cafè es va vessar sobre el diari i va esquitxar-li el trajo. Se li va escapar un renec tan gran que ni ell sabia que el tenia al vocabulari. Qui gosava trencar aquell moment de pau i embrutar-lo a ell que era la imatge de l'elegància matinal....

Una dona es va disculpar immediatament mentre intentava eixugar aquell desastre. Ni se la va mirar en aquell moment. Estava molt alterat pensant el ridícul que estava fent, com hauria de travessar brut tot el local, com hauria de tornar a casa a canviar-se i per tant arribaria tard a la feina...ell que mai no hi havia faltat. La perfecció feta home, aquell dia es va esfondrar. Va ser un verdader moment de pànic. Va sortir del bar com si el perseguissin i com va poder, va anar a casa, es va canviar i finalment només passaven quinze minuts de l'hora d'inici quan va poder fitxar. Ah, i va prendre una dutxa freda, la necessitava. La seva secretària el va mirar estranyada però en veure la cara de pocs amics va desistir de preguntar. Les carpetes plenes d'expedients esperaven i no hi havia temps per perdre.

Van passar un parell de setmanes abans no tornés al cafè.

El cambrer no va gosar preguntar-li si li havia passat alguna cosa, de tan mala cara va entrar al local. Semblava buscar algú, però finalment va seure al final de la barra i el diari i l'expresso el van aïllar una vegada més del món. Fins que...va entrar ella. Primer va anar a seure en un racó, però en veure'l es va apropar.

-Perdó...

-Si?...-qui gosava destorbar-lo en aquell moment de concentració matinal?- volia alguna cosa?

Tot un senyor, mai perdia les formes, però només parlava amb dones que no fossin la seva, a la feina. Les parelles d'amics ho eren, perquè les dones compartien moments amb les dones i els homes parlaven de les seves coses. Era el més natural i el que no podia crear conflictes, a més, tot plegat formava part de l'educació que havien rebut. Malgrat els governs socialistes i les modes, una gran part de la societat catalana burgesa de la que formaven part entenia així la vida i era la vida que volien per als seus. La selecció d'amistats per tant, sorgia de forma natural: els amics d'infància i les famílies de l'escola que per eliminació eren del mateix talant.

Però tornem al bar.

-Només volia disculpar-me per lo del cafè de l'altre dia. No sap el greu que em va saber i voldria convidar-lo.

No li sortien les paraules. El seu cos el va tornar a trair. Quin coi de poder tenia aquella dona a la que ni tan sols havia mirat a la cara la darrera vegada? Avui sí que en aquell moment de desconcert havia pogut observar-ne les faccions. I era guapíssima que coi! Alta, morena, elegant, un trajo masculí fosc i una camisa blanca lleugerament oberta deixant veure un escot...,maleït escot que segurament era el que li produïa aquell efecte. O era tota ella? Perquè l'altre dia ni se l'havia mirat. Era una bruixa? Quines bestieses, les bruixes no existeixen, però el subconscient el va trair novament i es va imaginar en un llit gegant amb aquella dona vestida de bruixa sexi...i va pagar el cafè i va sortir per segona vegada amb poc temps a prendre una dutxa freda, canviar-se de roba i arribar tard a la feina dirigint una mirada assassine a la pobre secretària per si se li acudia preguntar pel nou retard.

Va estar tot el dia pensant-hi. Qui era aquella dona per permetre's manipular-lo així?, no li havia passat mai allò i ho havia de dominar com fos. Ni amb la Mercè li havia passat de perdre el domini del seu cos. Com li havien inculcat, el que diferencia els homes de les besties és el domini del cervell i l'esperit. Estava decidit, havia de demanar al “padre” que el confessés. Aprofitaria quan anés al club d'estudi a recollir els nois aquell vespre. Però d'altra banda era tan vergonyós allò que li passava...La qüestió era no tornar a topar amb aquella dona. Evitar les temptacions, era la base cristiana i fonamental; però és que ell no la buscava, era ella qui com el dimoni es presentava per temptar-lo. Definitivament en parlaria amb el “padre”.

La Mercè tenia ajuda per dur la casa, però era ella qui omplia la rentadora. El primer dia que va trobar uns calçotets enganxosos al cistell del bany conjugal, no hi va donar importància. Una mica de fàstic sí que li va fer, però al cap i a la fi era el seu home i l'estimava en lo bo i lo dolent com va prometre un dia dalt de l'altar. I allò deuria ser lo dolent. Quin fàstic. Prou que ho trobava quan tocava fer “allò”, i ara...Pobre Salvador, potser tenia algun problema, esperava que si fos així anés al metge.
Però...altra vegada?, no passaria d'avui de preguntar-li si havia consultat amb algú. En algun moment del matí havia vingut a casa a canviar-se i allò ja no era normal. Què estava passant?


Va arribar la nit.

Aquella estona en que la parella tornava a ser-ho, quan els nois dormien i la casa estava tranquil·la. Era el moment en que es repartien la saleta; ella a la butaca amb reposapeus,- per a una botiguera era molt important estirar les cames al cap del dia i així també podia acabar alguna labor-, i ell estirat al sofà. Primer parlaven del dia i en cinc minuts quan la conversa ja no donava més de sí miraven si a la televisió hi havia alguna cosa que els interessés. Si no era així anaven al llit cadascú amb les seves lectures fins que s'adormien. Tots dos eren lectors empedreïts i ho havien contagiat al seu fill gran l'Albert, que nit sí nit també es deixava el llum de la llitera obert i s'adormia, fent que passessin a veure si estava tot en ordre i tanca la lampareta.

La Mercè notava que el seu marit estava intranquil, motiu de més per interessar-se per ell, però no sabia com abordar-ho.

...Moment de silenci. L'un pensatiu, l'altre pensant què dir.

-Salvador, estimat, hauríem de parlar no creus?

-Parlar de?

-Bé, és una mica incòmode de dir, però he trobat una cosa al cistell...bé dues vegades he trobat una cosa...

Quina situació tan incòmode!

-Que has pensat d'anar al metge? Que et passa alguna cosa que hagi de saber?

...

-Em sap greu, no sé què dir. Només puc dir que cercaré ajuda.

-No passa res, només volia saber si m'he d'amoïnar o tens el tema controlat. T'estimo i volia saber si va tot bé.

-Va tot bé. No t'has d'amoïnar per res.

-Dons ja està. Mirem quin programa fan?

Un gest desganat però afirmatiu va fer que la Mercè posés en marxa el comandament cercant desesperadament una emissió que els distreiés d'aquella conversa tan espinosa i rara.


Van passar exactament 9 dies.



Pensant que no li tornaria a passar i estalviant-se un mal tràngol, en Salvador no va demanar consell espiritual i menys mèdic. I van passar 9 dies.

Fins aquell dia que va ser ell qui va reparar en aquella dona asseguda en un extrem de la cafeteria i ensimada mirant la premsa.

Era ella. Esperava que no s'apropés a ell. Interiorment va resar una petita oració que li havia recomanat un padre per evitar les temptacions i semblava haver funcionat. Malgrat tot la curiositat i l'admiració, el van fer observar-la aprofitant que aquella vegada ella semblava no haver-lo vist. Vestia com l'altre dia, amb un trajo masculí que la feia molt atractiva. La cabellera morena li queia cap un costat. Portava anell de casada! Lo seu era més greu del que havia pensat. Baixos instints i mals pensaments amb una dona casada! No s'ho hauria imaginat mai. El dimoni finalment havia aparegut per temptar-lo i ell ho superaria. Quina llàstima que el dimoni tingués les formes sinuoses d'aquella dona però...però que cony estava pensant!

El cervell li anava a mil com la vista. Talons alts i fins, bossa de mà gran i elegant, una agenda de les que esclaten amb tants documents dins al damunt de la taula. Discretament pintada, deuria fer olor de perfum dels bons segurament, les vegades que se li havia acostat no hi havia prestat atenció, llàstima. Però quina llàstima! Què estava dient ! Salvador oblida-la, marxa, fes alguna cosa, li deia una veueta interiorment. Però no es va moure del lloc, tal semblava clavat al tamboret.

Tenia pensaments contradictoris martellant-li el cervell i no se'n va adonar fins que la va tenir al costat.

-Em dirà què li dec?

S'adreçava al barman, però adonant-se'n o no el va refregar suaument, com si li hagués llegit el pensament i li volgués deixar empremta del seu perfum.

-Ai perdó. Que l'he molestat? L'altre dia va marxar molt de pressa.

Silenci. Incomoditat. Li estava tornant a passar. Aquella dona o el que fos, tenia un domini total a les parts masculines del seu cos i no ho entenia.

-No, si, bé he de marxar. Adéu.

-Adéu.

Aquella vegada no va anar a la roba bruta, directament va anar amb una bossa del super al contenidor més proper. No volia deixar rastre del seu problema.



Diumenge a missa.


Els diumenges anaven a missa d'onze a l'hivern i el dissabte a la tarda a l'estiu. Tots quatre compartien aquell moment íntim i en sortir es trobaven amb altres famílies de l'escola, veïns i amics amb qui era agradable de fer-la petar tot tornant cap a casa. En Salvador va acompanyar els fills i la dona a combregar com si res no hagués passat, però el cap li donava voltes i darrerament, la migranya el deixava fet pols. No podia deixar de pensar en el tema. Definitivament hauria de cercar l'ajut del “padre”. Ell millor que ningú el podia orientar sobre com dominar els impulsos del cos.
Entre aquella gent, la gent del barri, les famílies com la seva, els avis i àvies, pares i mares de família amb els seus fills, gent de tota mena però gen com cal en definitiva, en Salvador sentia que la seva família es trobava segura, a redós de tots els mals del món.

Tot passejant anaven a casa dels avis a dinar i a la tarda en Joan, el gran, tenia partit i l'hi portarien tots junts, així podrien celebrar la victòria si n'hi havia o consolar-lo en el pitjor dels casos.

Al vespre,  pizza, preparar les coses per l'endemà i sant tornem-hi.



El “padre”.


L'escola era concertada, però per la seva llunyania de la ciutat i per les exigències religioses i de nivell, poques eren les famílies immigrants que hi portaven els fills. D'aquí que amb la llar, l'església i la feina, l'escola era un altre refugi dels seus ideals de família.

Era dilluns i els nois encara trigarien una horeta i mitja a sortir perquè tenien entrenament. Després els duria al club d'estudi però entremig podria mirar si el “padre “ el volia rebre. Va demanar-ho a consergeria i li van dir que esperés.

Estava neguitós. No era un tema agradable, tampoc un motiu de confessió. Necessitava uns consells d'home sant. Assegut a la butaca, va sentir unes passes ràpides, lleugeres i fermes que venien pel passadís. La sotana, tan inusual en els nostres dies, imposava i molt, però també infligia respecte i admiració, sobretot des de l'òptica d'un pobre pare de família. Es van donar la ma fermament tot i que en Salvador va abaixar una mica el cap en senyal de respecte.

-En què puc ajudar -lo senyor Falques?

-Primer donar-li les gràcies per atendre'm sense cita prèvia...

-No es disculpi, vostè és un home complidor amb els seus deures de pare i ha dipositat en l'escola, la confiança que ens mereixem. com d'altres famílies que tot ho troben malament. A més, pel que els seus fills em manifesten i cregui que els conec, la seva família està consolidada sobre una base cristiana com n'hi ha poques avui dia.

-Gràcies, no sé si em mereixo aquestes paraules.

-Bé, passi al meu despatx i expliqui'm el motiu de la seva visita.

Només havien estat quiets l'instant de la salutació, després sense adonar-se'n, aquell home de fe, inquiet i nerviós, l'havia conduït fins la porta del que deuria ser el seu despatx. Van entrar i quan van estar asseguts, en Salvador va veure que allò no seria fàcil. El “padre” acostumat a tractar amb tota mena de gent i situacions, va tirar pel dret:

-De què es tracta senyor Falques?, no ha de tenir por de res, no el confessaré però el que em digui quedarà aquí, d'això no en dubti.

Va veure tanta decisió a la mirada d'aquell home, que en Salvador es va descabdellar i al llarg d'uns minuts va explicar-li el problema fil per randa. La seva expressió era d'una angoixa tal, que l'interlocutor, a banda de desar el rellotge damunt la taula donant a entendre el valor del temps, no va deixar d'escoltar-lo en cap moment.

Quan va acabar, l'un tenia la cara enterrada a les mans, estava esgotat però s'havia tret el pes de sobre, que l'ofegava des de feia dies. L'altre semblava meditar en el que havia escoltat i cercar les paraules justes.

Es va produir un llarg silenci.

El va trencar el “padre”.

Realment tenim un problema sí, però no hi ha problema que no tingui solució. Vostè sap que el Padre encoratjava els homes a ser els millors, els més forts, a veure en els dificultats més grans, els reptes i les temptacions millors per superar amb la nostra fe cristiana. El que a vostè li està passant és que Satanàs no ha pogut resistir la visió d'una família cristiana tan perfecta i s`ha manifestat. La temptació en forma de dona és la forma més usual del dimoni. El que hem de fer és ajudar-lo a superar tot això, a vèncer el mal amb la fe. La fe mou muntanyes amic meu!

Això és el que havia pensat, però necessito que em guiï. El meu cos em traeix. No puc dominar-lo quan apareix aquella dona i ni tan sols sé qui és ni d'on ha sortit!

-Ni cal que ho sàpiga. L'hem de fer desaparèixer de la seva vida i si no és així, hem de superar les forces del mal sent més forts.

I com es fa això?

Resant. Miri, la fe mariana és la base del cristianisme i li donaré una estampa de la verge Maria que durà sempre a la butxaca amb un rosari. Quan aquella dona se li acosti, estrenyi fort amb la ma aquests símbols cristians i resi, resi interiorment les oracions que de petit li van ensenyar. Això farà allunyar el diable. No en tingui cap dubte.

Dit això es va llevar, va obrir una vitrina i en va treure els dos objectes dels que havia parlat.

Agafi això. Està beneït. Li transmetrà tota la fortalesa que necessita.
Es van acomiadar amb poques paraules i en Salvador encara va haver d'esperar una bona estona que els nois acabessin les seves activitats. S'havia sentit escoltat i sortia
amb una energia nova, era un home més fort. Ara calia portar-ho a la pràctica.



La Mercè.


Feia dies que la Mercè donava voltes al tema de les dues “petites incidències”, així era com ho havia qualificat interiorment. No en sabia res de la tercera, és clar. S'havia amoïnat. Esperava que el Salvador anés al metge, allò era una cosa més pròpia d'adolescents que d'un home fet i dret. Els seus nois encara no havien entrat en aquesta fase perquè no havia trobat mai rastre de res. Ella no en tenia massa experiència, però sabia del tema pel que explicaven les seves cunyades, molt més extravertides. Cap de les tres teia miraments a l'hora d'explicar una mica de tot en els dinars familiars. Podien sortir anècdotes de veïnes, polítics locals o rastres als llençols dels seus fills que a l'hora del cava sortosament ja no eren a taula. Ella no cauria mai tan baix. A casa li havien ensenyat a moderar el vocabulari i a les xerrades del club de mares, en parlaven sovint d'això: el que passi a casa queda a casa, la família és un nucli sagrat.

D'allò d'en Salvador només podia esperar que ell ho arreglés. També entenia que un tema d'homes tan íntim el dura tenir neguitós i ella no el pressionaria. La seva vida sexual era satisfactòria. Dotze anys de casats i havien fet l'amor primer cercant descendènica, deprés quan tocava. I tocava gairebé sempre quan en Salvador ho necessitava. Al començament era ella qui duia el joc íntim i de vegades buscava el seu home, però notava que preferia ser ell qui manifestés quan era el moment. Un dia en van parlar. No va ser fàcil. Tots dos van confessar el que sentien. (En aquella època la Mercè encara no anava a les xerrades del club femení), en Salvador va explicar una mica per sobre el que li havien ensenyat de jove i el que encara parlaven els homes a les seves xerrades de grup de pares catòlics: el sexe tenia com a i la procreació o....resoldre les necessitats físiques dins del matrimoni amb el consentiment dels dos. Així que com que sempre havia entès que eren els homes qui tenien més la necessitat, era ell qui ho havia de manifestar. Es donava per suposat que les dones no tenien els baixos instints tan manifestos, a no ser que fossin pecadores, dones de la vida sense cap principi moral. La dona havia de ser mare i esposa o dedicar-se a la feina i a escampar la fe catòlica.

Aquell dia la Mercè va entendre el missatge. El seu home també li va suggerir d'anar al club femení on seria molt ben rebuda, (no ben rebuda, va ser rebuda amb entusiasme, les famílies catòliques i apostòliques eren cada dia més un bé escàs). Allà no es va parlar del tema explícitament però amb els anys li van anar interioritzar el missatge que en Salvador tenia tan clar. Ho va acceptar com a seu, tal era el poder de convicció de les xerrades. També hi havia la part còmoda: moltes hores a la feina, cada vegada més feina amb els fills i també amb els pares, la casa, el club...Semblava del tot cert que una dona amb un ritme de vida tan ple, no tenia temps de pensar en aquelles trivialitats.

Ja li estava bé tot plegat. Quan a la nit tancaven el llum i en Salvador no girava cap al seu costat del llit si no que girava cap a ella, entenia el missatge, es despullaven i amb el llum apagat feien l'amor. Amb els anys cada vegada més de pressa. Ella havia intentat jugar, que ell esperés el seu desig a punt, però en Salvador anava per feina, el seu aparell era a punt i apa, feia punteria i quedava descansat. Allò no li agradava gens però se l'estimava i va posar-hi paciència, es deixava fer pensant en altres coses. De fet ell era força respectuós. Gairebé sempre ho fien a la manera clàssica, ella a sota, ell dominant i no durava gaire. Acabaven amb un petó i una dutxa i a dormir. Si alguna vegada ella s'havia posat al damunt intentant gaudir de l'acte, tenia la sensació que l'experiència tot i que satisfactòria, era massa salvatge per la manera de pensar del seu home i no ho havien fet gaire vegades. No fos cas.

Ella tenia amigues no tan catòliques. Havia estudiat a l'escola del barri i hi havia gent de tota mena entre les seves coneixences, però des que s'havia casat, cada vegada més freqüentava l'entorn de famílies catòliques del barri, de l'escola dels seus fills i amics d'en Salvador. Per tant els temes de conversa no incloïen res d'aquell estil.
La vida estava resultant-li del tot satisfactòria. Tenia dos fills meravellosos, un espòs que l'estimava, una feina que l'entusiasmava i una família que malgrat la malaltia podia cuidar i donar-los la cura i l'estimació necessàries.

Pel que feia a la feina, el negoci estava tan arrelat a la ciutat, que tenia gent de totes les edats fent labors al taller i havia hagut d'agafar dues dependentes: una a mitja jornada per la botiga propera a casa i una tota la jornada per la que tenia al barri vell on ella anava a supervisar de tant en tant.


Dilluns sense cafè.


Aquell dilluns en que pràcticament s'havia confessat, ja no havia anat a fer el segon cafè, però l'endemà tenia una missió: superar la temptació.

Aquell dimarts es va vestir amb cura, va guardar a la butxaca de l'americana els dos objectes preuats i va anar amb decisió a la barra del bar a prendre el seu cafè. Però aquell dia la el dimoni no es va manifestar. Amb una barreja de descans i nerviosisme va anar cap a la feina. No havia pogut dur a la pràctica els savis consells. Entrar al despatx, despatxar amb la secretària, revisar l'agenda del dia, les reunions, les visites,...la feina una vegada començada era frenètica. Aquell matí havia de reunir-se amb la el regidor i el grup de treball de la conselleria d'urbanisme. La reunió era a l'altre conselleria així que cap a les onze va sortir i abans d'anar cap al seu destí, (a la ciutat es podien permetre el luxe d'anar a peu gairebé per a tot arreu), va anar a fer un tercer cafè amb el mateix resultat que el primer. Aquella dona havia desaparegut del mapa.

A la conselleria ja l'estan esperant. El conseller era conegut i amic. Despatxarien amb agilitat els temes pendents ja que a tots dos els agradava anar per feina. Van seure a la sala de reunions, cadascú va anar obrint la carpeta amb els papers que calia supervisar i quan finalment la cadira que presidia la taula es va moure, en Salvador va llevar el cap. I...no era qui esperava veure.

-Bon dia, permetin que em presenti: Rosa Mª Regual i González, sotsconsellera en funcions fins que torni el conseller que es troba de viatge. Si els sembla, he estat estudiant els assumptes a despatxar i podem començar.

No ho podia creure. Era ella. La temptació ara era un càrrec superior. Notava com el seu membre estava entrant en acció. No sabia què fer. Aquella veu sensual, aquell cos, tant que l'havia esperat al matí pressionant els objectes de culte a la ma. Ara l'havia agafat desprevingut, no havia tingut temps de reaccionar i ja hi tornàvem a ser. No es podia aixecar. No podia fer res sense fer l ridícul. Li va semblar a ell que li picava l'ullet? No podia ser, s'ho hauria imaginat.

Va escoltar com va poder, va posar damunt la taula les propostes de la seva conselleria amb neguit i va resar per trobar una sortida digna quan acabés la reunió. I va acabar al cap d'una hora i trenta minuts de discussions. Quan estava pensant com fer-s'ho, la veu sensual que tan el trasbalsava, el va senyalar:

-Senyor Falques, que es podria esperar un moment? Hem de parlar d'un tema important en privat.
Va dir “privat” en un to que no admetia discussió. Tothom va marxar entenent la importància del tema.

Aleshores ella va anar a les dues portes que donaven entrada a la sala i les va tancar amb volta de seguretat.

Glups, que coi estava passant? Li volia fer xantatge?

La deessa, es va començara despullar, allò semblava un número d'striptease....En Salvador no es podia moure, semblava enganxat als seient de la cadira.

Ella mentre es despullava s'anava apropant al mascle. Sí , eren un mascle i una femella dominant en zel. L'una segura del seu paper i l'altre suant, espantat i en un estat febril.

-Tenim un tema pendent i ara és el moment de tancar-lo no creus?

Duia una roba interior sofisticada, el somni de qualsevol home. Pits grans i erguits, cos ben repartit que se li llençava al damunt mentre l'alçava i l'anava despullant també a ell.

-Jo....., no puc, sóc un home casat. No li puc fer això a la meva dona.

A la butxaca de l'americana que jeia al terra, quedaven oblidats la mare de déu i el rosari. Millor pobrets, així no veurien el que anava a passar.

-Però em què em surts?  no em vull casar amb tu jo. !, anem a fer sexe, S E X E . Sóc molt feliç jo amb la meva vida tal com és. Només et vull per això, per el que tots dos estàvem desitjant des de feia dies....Ja saps del que es tracta, va , home, fes tot el que et demana aquest cos fabulós que la natura t'ha donat!

El que allà va passar al llarg de mitja hora, va ser sexe salvatge, molt salvatge, dur, explícit, imaginatiu,  libidinós. Una experiència que ni en somnis en Salvador hauria imaginat. Quan tot va acabar, ella li va deixar clar que no es tornarien a veure i que allò tot i que molt satisfactori, no era necessari que es repetís. Ella ho tenia tot previst. Al servei adjacent a la sala es van poder empolainar i sortir com si allà no hagués passat res. Si algun funcionari havia sentit crits i cops, no va fer cap gest que ho manifestés. Aquella dona tenia massa poder a la conselleria. Cada cop que baixava de Barcelona hi havia canvis importants.


Tornada a casa.


Aquell vespre, hi va haver canvis importants a la llar dels Falques. La Mercè va pensar que en Salvador havia tingut un bon dia i potser havia anat al metge i podien estar tranquils. Se'l veia tan satisfet...

Uns dies més tard, la va sorprendre favorablement. Van fer sexe, i quin sexe...no havien gaudit mai així. No entenia què havia passat ni ho volia saber. La Mercè des d'aquell dia va ser la dona  més satisfeta del seu cercle d'amistats. Fins li havien marxat les arruguetes al voltant dels ulls. Talment un lifting d'aquells meravellosos de les actrius de cinema. Les vendes van augmentar perquè traspuava bon humor i ganes de viure. El mateix li passava al Salvador. Era amable però ferm amb tothom. I les dones de la feina li començaven a trobar un puntet...
Les anades als clubs respectius es van anar distanciant en el temps. La seva vida havia canviat i ja no tornarien a la monotonia d'abans. Les rutines socials no havien de canviar, però més d'una vegada, les amistats els preguntaven pel secret de tanta felicitat. Però era això un secret, com diu la fe catòlica, els afers del matrimoni es resolen dins la santedat del matrimoni.

Potser encara queda alguna parella feliç?