Cinquanta

CAPÍTOL 1
DEIXADA !
Dos nois universitaris, una noia amb una carrera emergent al món de la moda, família amb nom i possibles...i on era ella?, a la platja com cada estiu. Però aquest estiu sola i abandonada, tirada a la sorra com una deixalla més.
Amb aquest darrer pensament va venir un sanglot. I molts de seguits que va intentar dissimular darrera les rayban última generació que li havia regalat l’Isolda, la seva filla. Si el desastre hagués tingut lloc uns anys abans, ara estaria envoltada de criatures i les amigues que com ella es reunien en aquell indret idíl·lic, parlarien de bajanades i no tindria temps per pensar.
Però el molt cabró havia esperat massa!, ja havia passat el temps de donar la culpa a la crisis dels quaranta i a la dels cinquanta també. Els nens ja no eren nens i la nena ja era una dona. Havien volat del niu feia molt temps i ella s’havia quedat tan sola...
Repassant esdeveniments, no trobava cap motiu de pes. El seu cervell no parava de donar-hi voltes però no trobava cap raó de pes per haver estat abandonada d’aquella manera tan sobtada.
I el pitjor encara no havia arribat. li havia jurat i perjurat que no hi havia cap altra dona, ni home. Però s’ensumava la mentida. El coneixia com si l’hagués parit. Aquells 35 anys al seu costat, frec a frec en tot, els havien convertit en dues ànimes bessones. No es prenia cap decisió a casa si no n’havien parlat, les coses de la fàbrica les hi consultava i ella podia parlar dels seus pacients amb la serenor de saber-se escoltada. El moment més temible arribaria amb cara i ulls de la dona que l’havia embruixat. Sí, embruixat. Només una bruixa podia haver interferit a la relació de dues persones que s’estimaven tant i trencar allò que sempre els havia unit. I que encara els podia unir,
n’estava segura. Ella el seguia estimant i encara n’estava enamorada, què caram!. No amb l’enamorament dels quinze anys quan es van conèixer, sino amb l’amor del pas dels anys que et fa estimar cada dia més el company de vida. Ell també l’estimava, li ho havia dit abans de passar la porta amb les maletes. Aquell joc de maletes que li havia cedit, segura que la tornada era un fet no gaire llunyà.
Havia estat un regal mutu. Des que les havien vist a l’aparador d’aquella firma de moda francesa al Passeig de Gràcia, se li va acudir que les omplirien per anar a fer la volta al món. Havien viatjat tant que ja només els quedava allò per fer. I era un bon moment. La fàbrica rutllava sola, ella tenia un personal de molta confiança a la clínica, els nens també i la família no els necessitava. Després dels mals moments que havien passat amb la malaltia de pare del seu home, havien decidit fer un gran viatge. La fàbrica havia passat uns moments delicats, però un gran grup empresarial del nord d’Europa n’havia adquirit un bon paquet d’accions de manera que havien salvat la situació i tot havia tornat a la normalitat.
Es va tornar a posar crema, el sol de juliol era traïdor. Malgrat la morenor que ja tenia, es cuidava molt. Per res del món aparentava els cinquanta que havia complert. Una xifra que no li feia por perquè tenia tot allò que sempre havia desitjat. ..fins feia poc. S’ho havia imaginat com un doble aniversari: els seus cinquanta i els trenta de casats. I culminar-ho fent un viatge de somni. Però no ha pogut poder ser. Amb aquest pensament i resolutiva com sempre, es va aïllar del món sota les Rayban, amb els auriculars de l’Mp3 a les orelles i el seu posat més altiu reservat per a les ocasions que ho requerien.
CAPÍTOL 2
UNA FAMÍLIA IDÍLICA
A
Així es podia definir la família Mes – Vilat. Els dos cognoms eren ben coneguts a la petita vila de muntanya on nasqué i on havia viscut tota la seva vida la Sita,
(Montserrat Vilat a la pila baptismal, i actualment , dona sola i abandonada a la platja). Els Vilat, per ser empresaris del tèxtil d’una nissaga noucentista que els va dur a viure a recer d’aquells paratges i mai n’havien marxat del tot. Els Mes, tot i que van anar a viure en un palauet de Barcelona una vegada arriada la fàbrica, passaven tots els estius a la vila on eren respectats i apreciats. Val a dir que la majoria de famílies reeixien gràcies als llocs de treball que ells havien creat i els altres, botiguers, pagesia,...gràcies a tot plegat, ja que el jovent no marxava del poble en tenir el pa assegurat.
Els Vilat, tenien un mas als afores i eren grans propietaris, la darrera generació formada per 8 fills, (pocs, si l’anterior i l’altre n’eren una dotzena, més els difunts), amb en Joan Vilat al capdavant, havien minvat les propietats, en vendre’n part per a construir urbanitzacions per als estiuejants barcelonins que trobaven el poble pintoresc però amb els serveis necessaris per no morir d’avorriment. A més hi havia el riu i les gorges que tan èxit tenien i on en Pere el segon de la nissaga havia muntat un càmping i un establiment de turisme rural restaurant un antic molí propietat de la família, és clar. I la botiga!, el tercer descendent dels Vilat, destinat a ser el veterinari de la casa, no acabà els estudis, però havia fet un bon casament amb la pubilla de Can Corda, l’única botiga del poble i per tant on calia anar sí o sí a comprar des d’unes bones tomates del mas, a una camisa d'importació, ( així ho deien). Els altres germans eren repartits pel món i de tant en tant es deixaven caure pel poble: un capellà, una mare superiora, un farmacèutic, un metge, un pintor mediocre i d’altres.
La Montserrat, Sita pels amics, va néixer de la parella formada pel Vilat amb la carrera per acabar i casat amb la pubilla dels queviures del poble. Filla única, contemplada per tots i extravertida, va encisar des de ben jove, el rebesnét dels Mes, els amos de la fàbrica. L’Amadeu, que passava hores avorrit als jardins de la casa pairal darrera les naus, amb una piscina on sempre calia convidar gent per omplir-la, canxes de tenis i cavalls a les quadres, tot a la seva disposició, era el noi més introvertit de la comarca i com no, l’empenta de la Sita el tenia meravellat. Sempre que podia la feia convidar. I és que davant del problema que suposava lla timidesa del seu fill, la mare, (disposada a tot pel benestar familiar), escrivia llistes de convidats per distreure’l i feia anar al xofer a recollir el jovent de la vila per dur-los a casa. A ell ja li estava bé ja que mai havia conegut el que era ser un jove normal amb una colla normal. A Barcelona, anaven de convit en convit, i de berenar en berenar coneixent així molta gent de manera superficial. A la facultat no tenia amics perquè els pares tenien habilitada a casa una biblioteca amb un professor que l’ajudava amb els estudis tan bon punt arribava.
La Sita era massa joveneta per ser convidada a les tardes de piscina, però un dia es va colar amb una seva amiga, la Berta, aprofitant que el germà gran d’aquesta era un dels privilegiats.
No sabria dir si va ser l’entrada als jardins de la mansió, o la visió d’aquell noi amb un vestit de bany de ratlles i un jersei amb coll i marca de llangardaix de color blau cel i cabell castany molt ben pentinat el que la va impressionar. Però es va quedar un moment sense respiració.
Si ell va quedar captivat en el mateix moment o no, és indiferent, el cas és que mai més se’n va voler separar. L'alegria contagiosa d'aquella vaileta, la seva intel·ligència natural per resoldre situacions tal com conèixer la "mamà" i caure-li d'allò més bé, tot plegat va fer que no es separessin mai més. Bé, fins feia poc.
Passejades a l’estiu, tardes de cinema, llargues cartes en període escolar, van anar fent escular els anys i així dels quinze als 21 de la Sita, quan aquesta va acabar els estudis d'osteopatia en que decidiren casar-se. Si bé els Mes haurien preferit emparentar amb la burgesia barcelonina, la Sra. Mes era una romàntica empedreïda i els va deixar fer. La fortuna ja la posaven ells i la qüestió era veure el seu fill feliç. Aquella noia no havia posat cap impediment al futur natural de la família: viure a la torre familiar a Barcelona, criar-hi els fills que vinguessin, passar els estius i els nadals a la casa pairal i el més important, havia empentat al somiatruites de l'Amadeu, a acabar la carrera d'enginyeria industrial per tenir assegurat el bon funcionament del negoci familiar. Què més podia desitjar?
Així, amb 21 i 25 anyets respectivament, la Sita i l'Amadeu, van protagonitzar una de les bodes més sonades de la comarca, ja que van escollir la petita vila on tot plegat va néixer pel casament i la festa. Gent d'arreu va venir a l'esdeveniment. Empresaris, noms coneguts de tot el país, la família Vilat al ple, (val a dir que l'oncle mossèn va oficiar la cerimònia) i la gent de la fàbrica, van ser els testimonis de l'esdeveniment, recordat durant molt temps.
S'estimaven i des seguida van arribar els nens. La gran, l'Isolda va néixer al cap de deu mesos exactes, fruit de la lluna de mel als Estats Units. En períodes de dos anys de diferència, van néixer l'Eloi i el petit Amadeu, que malgrat la resistència del seu pare a tenir dos Amadeus a casa, finalment va claudicar amb el nom,(com ho feia en gairebé tot, val a dir).
....................................
Aquest és el pròleg d'una història que tan malament havia acabat per a la dona deixada, abandonada, altiva i solitària que a banda de bronzejar-se, no tenia massa previsions de futur i molts interrogant sobre el que li acabava de passar. I sobre com solucionar-ho, off course!...
CAPÍTOL 3
MODEL A IMITAR
Ja portava dues hores en aquell racó de platja i notava massa escalfor. El dia era radiant i s’havia quedat endormiscada. Va agafar el cabàs, es va posar els shorts, la samarreta i les sandàlies, aquell equip de platja compartit amb la seva filla i que la rejovenia, i va decidir anar a fer un mos al xiringuito. No s’ho va rumiar gaire estona, amb una hamburguesa i un refresc en feia prou; després ja decidiria si se’n tornava cap a casa o es quedava a passar la tarda. Va notar les mirades d’una colla de joves a la taula del costat. Italians!, no tenia massa mèrit que quatre italians miressin una dona, però es va sentir afalagada. Potser es quedaria a passar la tarda..., després de tot a casa no l’esperava ningú.
.....................................................
Sempre hi ha un perquè de tot plegat, però per més que hi rumiava no el trobava.
Només havia compartit la seva desgràcia amb dues íntimes amigues. Dues dones que com ella, no pertanyien a la classe alta abans del seu casament i per tant amb molts
punts en comú. La Ma Dolors, havia acabat la carrera de mestra i abans de decidir el que volia fer, havia conegut un noi que va resultar ser fill d’empresaris del tèxtil i com ella, va entrar a formar part del “cercle”. La Marta, metgessa a l’hospital del Mar, una nit va rebre al servei d’urgències, una colla de nens bé, que s’havien accidentat amb el seu bòlid. D’aquest mal tràngol en va sortir una relació de metge-pacient, que va acabar en casament.
Si bé l’Amadeu mai havia tingut amistats més enllà d’un coneixement superficial, amb l’entrada de la Sita a la família, aquesta va formar un cercle cada vegada més gran d’amics i coneguts. Entre ells, amb qui més es trobaven era amb les dues parelles abans esmentades.
Totes havien seguit amb la seva carrera professional, amb més o menys grau d’implicació. Malgrat el seu home no hi estava d’acord, la Marta va seguir amb la seva feina. La Ma Dolors va obrir una llar d’infants que tenia llista d’espera per la bona reputació del sistema educatiu. La Sita en un principi va fer especialitzacions i viatges per ampliar coneixements i entre part i part, va obrir un centre d’osteopatia amb personal molt qualificat a qui dirigia i amb qui compartia les sessions de treball que la família li permetia.
L’Amadeu va estar qui la va convèncer d’establir-se i la va ajudar a buscar els millors professionals per tirar endavant el projecte. Malgrat els seus sogres li havien fet notar que hauria estat millor a casa fent de “senyora de”, es va mantenir ferma i la cosa va sortir bé. Molt bé de fet. Mai va posar una cosa al davant de l’altra sino que havia aconseguit compaginar-ho. En Toni Constants, el cap de servei, era qui portava la clínica de manera que ella podia acompanyar el seu home als viatges que la feina ho requeria i portava la vida familiar com un rellotge.
Sis anys de festeig i vint-i-nou de matrimoni...haurien celebrat els trenta la primavera següent, Una vida junts perquè gairebé només tenia records de la seva vida al costat de l’Amadeu. Ell, el seu home, havia estat l’home de la seva vida i ho seria per sempre més, tant si tornava a casa com si no. No podia imaginar una vida sense ell. Havien nascut per estar junts, el destí els havia unit i ningú els separaria. El dia que li va anunciar que marxava no va reaccionar, va quedar petrificada, va passar de la sorpresa primera, a l’espant, el tremolor, el plor i quan va quedar sola recordava haver cridat. No havia cridat mai, ni a la mainada, ni a l’Amadeu, ni un crit de dolor. Era de mena discreta i soferta. Però aquell dia la casa va ser l’ únic testimoni del seu crit desesperat, d’ofec, d’impotència, de pànic,...només va sortir una paraula
:Noooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooo!
No li podia estar passant allò. Havien parlat milers de vegades de separacions més o menys properes, però sempre com un fenomen llunyà i aliè. En alguns casos eren justificades perquè en coneixien l’entrellat i d’altres les males llengües s’encarregaven de fer quedar pitjor una part o l’altra depenent el grau d’implicació en cada cas. Però ells s’ho miraven de lluny perquè allò que compartien era un lligam tan fort que eren una sola persona. I ara...
Els dies havien passat lentament. La casa era buida perquè no havia permès als seus fills, anular cap dels plans que tenien per a l’estiu. L’Amadeu, en un intent egoista de deixar-la en bona companyia, els havia demanat que no la deixessin sola, però ella s’ho havia ensumat i els va convèncer que estaria millor sola que acompanyada. Com cada any des de feia ja temps, els demanaven només una quinzena d’agost a la casa pairal o feien una sortida: llogaven un veler per sortir a navegar uns dies tots plegats, l’Amadeu havia reservat vols per un viatge sorpresa, un any van llogar una autocaravana i van fer la ruta 66 als EEUU . La resta, cadascú feia la seva.
Què passaria aquell estiu?. Treia el cotxe per anar a fer la compra i com aquell dia, a la platja. No sabia cap on tirar, es llevava i es vestia d’esma, amb la sort que tot li quedava bé, però s’estava convertint en l’ombra del que havia estat la Sita de sempre. Els sogres, contrariats amb el seu fill, li havien fet costat en tot moment protegint-la de comentaris i companyies no desitjades, quan algú trucava a la porta de la torre, corrien a mirar qui era i miraven d’acaparar l’atenció de la visita en qüestió inventant una excusa perquè no la molestessin. Vivien des de bon començament en dos grans apartaments independents i aquesta solució havia funcionat. Els unia una relació de respecte i mai es va trencar la sensació d’harmonia que es respirava en aquella casa. Compartien sostre, servei i la fàbrica que de ben segur en un futur portaria el “petit” Amadeu, ara estudiant idiomes a l’estranger.
No es mouria de casa malgrat les invitacions rebudes d’amistats i família que la compadien i no podien entendre el que havia passat. Per a molts, eren el model a imitar. A més si l’Amadeu decidia tornar, la trobaria esperant, com si res no hagués passat i podrien reprendre allò que havien deixat en “standbye”. La Marta l’havia volgut preparar pel moment de trobar-se’l amb una altra dona, però ella va dir que posaria la ma al foc que no hi havia ningú més. No concebia que l’hagués substituït per ningú, s’estimaven massa, seguien gaudint del sexe, mai s’havien plantejat la necessitat de buscar-lo fora de casa malgrat i havia hagut ocasions. Les darreres
paraules de l’Amadeu havien estat: “d’una cosa has d’estar segura, t’he estimat i t’estimaré sempre”. Preferia quedar-se amb aquell record que amb l’afegitó: “...però ja no estic enamorat, no m’agrada el que tinc i necessito trobar-me a mi mateix, saber què sento, què em passa i com vull el meu futur”.
CAPÍTOL 4
TENS UN e MAIL
Al despatx de casa hi havia un ordinador, però només l’utilitzava l’Amadeu. Ella havia pres la determinació de deixar la feina a la clínica i ho havia respectat, és clar que el nivell de responsabilitat era diferent; de l’empresa en depenia la família, la clínica era el seu objectiu professional . Quan els nois vivien a casa, tenia cadascú el seu racó de treball així que quan el dimarts va decidir passar per la clínica, malgrat s’havia agafat unes vacances forçades, el primer que va fer va ser obrir el portàtil. Tenia un munt de missatges que es va disposar a llegir, però un li va cridar especialment l’atenció i no per bé. Assumpte: “Anònim, urgent”. L’obria?, l’ignorava?, seria millor prémer la tecla
Suprimir? . Sabent que no seria res de bo i intuint del que podia tractar, el va obrir respirant profundament.
Per a: [email protected]
Assumpte: Anònim, urgent.
De: desconegut
“Benvolguda Montserrat, sóc agosarada escrivint-li aquestes ratlles, però sé el que està passant en aquests moments i espero que llegir-me la tranquil·litzi o minvi el seu dolor. No sóc el motiu dels seus mals, o no voluntàriament. Jo vaig passar aquest mal tràngol fa molts anys i cregui’m no li ho desitjo a ningú. He viscut el dolor, la por, la vergonya, la rancúnia, la desconfiança que vostè sent ara., en primera persona. Estimava tant, que no perdia el temps pensant que la vida se’m podia esfondrar d’un dia per l’altre. Estem preparades per comprendre el dolor, la malaltia, fins i tot la mort. Però ningú no ens prepara per patir l’engany de la persona que estimada, aquell amb qui dipositem tota la nostra confiança, les nostres il·lusions, el nostre futur, la nostra felicitat. I quan passa, fa tant mal,... tant! És un mal que només el temps alleuja i que deixa senyals: et fa desconfiada, no tornes a creure en falses promeses; encara que sembli impossible, es pot tornar a estimar perquè el temps cura les ferides, però les marques que han deixat, formen una cuirassa impedint-nos tornar a confiar en res ni en ningú. Aprenem a cops, que res no dura per sempre i que les roses tenen espines malgrat el seu perfum.
Es deu estar preguntant perquè li explico jo, tot això. Té raó, no sap el perquè de tot plegat. Ja deu suposar que si parlo de la meva experiència, és perquè en el seu moment el meu home va marxar de casa. Fa molts anys d’això, en aquell moment la gent no es separava;, el més habitual era, que homes com el meu amb un càrrec important a l’administració pública i per tant amb possibles, portessin una doble vida i fins i tot fos considerat “normal”; però el cas és que el pare dels meus fills , va enamorar-se d’una persona de la feina. En un gest “d’honestedat” ho va
confessar i va marxar de casa. En aquell moment, els meus fills eren petits, tenien tres i cinc anys i em va caure el món a sobre, no sabia cap on tirar. Amb els anys ho he assumit, -que no superat-. Fins i tot l’he arribat a entendre, però mai he tornat a dipositar la meva persona a les mans de ningú com ho havia fet abans d’aquella manera incondicional. No he estat capaç de tornar a compartir la meva vida i he pujat els nens sola, intentant educar-los en principis passats de moda com l’honestedat, la fidelitat, el treball, l’esforç. Però ara veig que no me n’he sortit.
Per què? Es deu preguntar. Doncs perquè quan la Mireia, la meva filla, va arribar a casa ja fa uns quants mesos, dient que es volia emancipar , no li vaig fer massa cas. Difícilment una noia joveneta amb una feina de secretària i un sou no massa generós, es podia pagar un lloguer i ja no parlem d’una hipoteca. Però quina va ser la meva sorpresa, quan un dia va agafar les maletes i va marxar: “a un pis compartit mare, no pateixis que entre tots pagarem el lloguer i serà tan divertit !”.
Jo volia veure’l aquell pis, però mai va ser un bon moment. M’ho vaig creure, li ho juro. Ja se sap que el jovent viu de dia i de nit i arriba un moment que els pares fem nosa. Però m’havien tornat a enredar. Em pensava forta i vacunada del mal de la mentida, però m’estava tornant a passar. El meu fill va confessar que sabia amb qui compartia pis la Mireia: amb el propietari de l’empresa on treballava, el senyor Amadeu, aquell de qui parlava sempre com si es tractés d’un vellet venerable... Ell havia llogat un pis de somni on es trobava amb la Mireia d’amagat i on suposo que ara ja conviuen. La meva filla, mal m’està el dir-ho, és alta, prima però ben proporcionada, ben educada, bonica de cara i dolça de caràcter. (Prou he vigilat de no encomanar-li la meva amargor). No li deu haver costat massa encisar un home madur, malgrat estigués al costat d’una gran dona com vostè. Són coneguts vostès, suposo que n’és conscient i sempre s’ha parlat de la jove senyora Mes que és el pilar familiar i potser de l’empresa també . (No pretenc ensabonar-la, em pot ben creure i si no ho pot preguntar a qui vulgui).
Ara que ja sap quin és el meu paper en tot això, li diré el que penso d’aquesta història: ell no deu ser mala persona, tampoc ho és la meva filla, però hi ha un
enlluernament mutu, es necessiten per superar junts les seves inseguretats. Sempre s’ha dit que els homes pateixin crisis d’identitat en complir anys i fan aquestes coses per refermar el seu paper de mascle que conqueridor. Si la noia conquerida és jove i bonica com la meva filla, els dona valor afegit davant la societat. Pel que fa a ella, fa poc ho va deixar amb un noviet que en feia córrer dues a l’hora i quan va notar l’admiració del seu cap, es va sentir tan afalagada, que li va seguir la corrent. Ara viuen als núvols, però no els durarà gaire. Conec la Mireia i es cansarà d’un home de l’edat del seu pare perquè necessita viure la vida a fons i no li seguirà el ritme. Ho sé. I sap perquè ho sé?, perquè ell, com el meu marit, veurà la llum i sabrà que no és estimat, que només l’utilitzen i que és massa vell per compartir els anys que li queden amb una noia que podria ser la seva filla. I com el meu marit, tornarà a casa necessitat del perdó de la persona que estima de debò, de qui es va enamorar i que li és indispensable. Però espero i ho espero sincerament pel seu bé, que vostè el pugui perdonar. Empassi’s l’orgull i accepti que tots ens podem equivocar. D’aquest sentiment nociu, no es viu, es malviu. L’amargor se’t menja i passes els anys en soledat, en la més absoluta soledat.
Esperi, tingui paciència, aguanti, només és sexe!, no creu que el sexe a aquestes alçades de la vida és una nimietat? Empassi’s l’orgull, pensi en els bons moments passats i els que vindran, i accepti’l com jo no ho vaig saber fer. Li demano perdó per no haver sabut fer prou bé la meva feina de mare, i espero que no em vulgui gaire mal, ja me l’he fet jo mateixa.
Els meus millors desitjos.”
Una desconeguda.
CAPÍTOL 5
ABANS AIXÒ NO PASSAVA
Després de llegir allò, va necessitar uns dies per reflexionar. Sent de mena resolutiva , calia tenir el cap fred per prendre una decisió. Estava molt dolguda. Saber amb què s’enfrontava, -per aquella dona que en absolut considerava culpable de res-, li havia obert una porta. Era hora d’actuar en algun sentit.
Es feia dur pensar en l’Amadeu amb una altra dona. Les primeres arrugues l’havien espantat?, necessitava carn jove entre les mans? O el pitjor, estava enamorat i formaria una nova família?
Malgrat tot, esperava que aquella dona anònima tingués raó i tot tornés a ser com abans. Si més no, esperava que la vida els donés una segona oportunitat. Havien lluitat tant junts que podien tornar-ho a intentar, n’estava segura.
Aquell dia havia estat ple d’emocions i se’n va anar a dormir d’hora segura que el coixí donava bons consells. L’endemà, després d’un cafè doble, ho va veure molt clar, calia reaccionar i per això havia de tornar la Sita de sempre: va demanar a la Rosa, l’administrativa, que localitzés el millor informàtic de la zona i el portés al seu despatx. Una vegada davant l’ordinador, les ordres van ser clares: localitzar aquell mail desconegut. En mitja hora teníem el remitent i dades personals tals com adreça i telèfon. Ara havia de pensar com actuar.
............................................
En tornar a casa, va escoltar els missatges del contestador. Tots eren dels seus fills preocupats per l’estat d’ànim de la seva mare i un de la seva sogra que la convidava a sopar. Els va trucar per tranquil·litzar-los i demanar més temps de tranquil·litat abans
de quedar amb ells. A la mare Mes, va decidir fer-li una visita que es va tornar en una conversa sorprenent.
Com sempre que rebia visites, es trobava a la gran sala , a la butaca al costat de la finestra i davant la xemeneia. Era una figura elegant, de pell fina i vestits foscos on les joies familiars lluïen discretament, tota una senyora de les d’abans. Per descomptat, el senyor Mes no hi era, obligacions “empresarials” el portaven tard a casa i tothom ho tenia assumit.
-Sita, estimada, crec que estàs preparada per saber una cosa. Prenem una copeta?
Sense demanar opinió, va cridar la senyora Carme, la persona de confiança de la casa que devia estar al cas de tot perquè portava una safata amb porto i dues copes-.
-...
-Podem parlar del meu fill?.Ja sé que no en vols saber res, però jo ho necessito dona. El meu fill estimat que ha perdut el cap. Mare de Déu!, no li perdonarem mai el que ens està fent passar, però cal trobar una solució, no podem seguir així. Per la seva culpa aquesta família està quedant en ridícul i no se n’adona!
-...
-Beu, beu primer que el que t’haig de dir és molt fort.
I mentre la feia beure, va acabar-se la copeta amb una energia que no semblava la dels seus vuitanta anys. La senyora Carme que es trobava en un racó de la Sala li va tornar a omplir la copa. Aquelles dues persones tenien una complicitat admirable. Amb raó deien les males llengües que eren germanes de pare però una reconeguda i l’altra no...La Sita sempre havia trobat injusta aquella situació, però d’altra banda hi havia tant respecte entre elles,...la Carme duia la casa però de fet era qui manava i la seva sogra la deixava fer, li era indispensable. Quines històries...
-Bé, ja he begut, ara em pot explicar això tant important que he de saber?
-Ai sí!,-mentre s’exclamava, va fer cara d’espant-, però no sé per on començar.
-I si comença per dir-me on és el pis que l’Amadeu comparteix amb la Mireia?
Silenci. Una copa suspesa a l’aire i la Carme que s’apropà ràpidament per sostenir-la. Copes de vidre venecià dels besavis com aquella, mereixien aquell gest.
-Ho saps?, t’ho ha dit ell?. El meu fill és més burro del que em pensava si t’ho ha confessat!. Jo li ho vaig prohibir. Abans no es parlava això i anàvem millor. Sempre hi ha hagut històries de faldilles sense importància, però l’esposa i la casa s’han de respectar caram!. Tornar a omplir-me la copa Carmeta si us plau!
-Vol dir senyora?
-Sí dona sí!, aquest jovent em desconcerta amb la seva manera de fer. Tanta sinceritat i tant saber-ho tot només ens pot dur al caos. Les dones vivíem més tranquil·les quan ens fèiem les tontes. No en tingueu cap dubte.
-Veurà mare, -l’estimació i l’admiració per aquella dona l’havia dut a dir-li així amb el pas del temps-, ho sé tot per un anònim i ara he de pensar què és el millor per tothom. Si ell està enamorat i vol formar una família li ho respectaré. L’estimo ja ho sap. Ja han passat els dies en que l’odiava i li desitjava el pitjor.
-No m’estranya filla. Però el temps ho cura tot i crec que si tens paciència, tornarà aviat a casa. No el veig bé, gens bé. Ha vingut alguna vegada a veure’ns trucant abans per estar segur que no hi series i empitjora per moments. Trajos i camises arrugades, prim, el semblant trist. Ja li ha passat l’eufòria dels primers dies i penso que ara el que no el deixa tornar és la por de saber què l’espera, creu-me.
- Doncs sincerament, no sé què l’espera.
-No?, n’estàs segura?
-No, estic confusa. És obvi que l’estimo i no sé viure sense ell. Era un episodi que no entrava en els meus plans de vida. Ningú s’ho espera això i sempre pensem que només passa a casa dels altres. Necessito pensar-hi. Només fa unes hores que sé perquè va marxar i no ho he paït. El trobo molt a faltar, era la meva vida i el necessito, però no li ho puc posar tan fàcil. Ni tan sols sé si vol tornar, això és el que diu vostè.
-I tant que tornarà!, d’això no en tinc cap dubte i si l’haguessis vist com nosaltres, tampoc en dubtaries. La noieta que el va enredar tampoc trigarà gaire a cansar-se’n, a hores d’ara només li deu estar buidant la cartera, i li estarà bé, mira el que et dic.
-No parli així, dona. Aquesta noia té una família i no sabem com ha anat tot plegat.
-Va, ara no et facis la tova, que segur que tu també els has desitjat els pitjors mals...
-Si bé, però hi tenia dret.
Es va llevar del sofà i fent dos petons a l’àvia Mes, es va acomiadar d’ella i de la Carme que s’havia quedat endormiscada en una cadira al racó de la sala.
CAPÍTOL 6
LA RESPOSTA
Gràcies a l’informàtic tenia les dades de la dona que li havia tret la bena dels ulls. Però què en trauria de posar-s’hi en contacte? Seria capaç d’estar sense fer res?, faria com el mite de Penélope que brodava mentre esperava la tornada d’Ulisses...
El seu caràcter emprenedor no li ho permetia de cap manera. No era de les que es quedaven quietes ella, i menys ara que sabia el que estava passant. Abans de la carta no sabia per on anaven els trets. Ara tenia tota la informació que calia i no pensava esperar a casa com li havia aconsellat la mare de l’Amadeu. Després d’intentar unes quantes sortides de dones que li havien enfonsat la moral més que no pas ajudar-la, la soledat dels darrers temps, la manca d’un perquè per tirar endavant, l’havien enfortit. S’ho jugaria tot a una carta, era ara o mai. No, l’orgull no li faria perdre els anys de felicitat que encara els podien quedar si l’Amadeu recapacitava. I si no ho feia per si sol calia posar-hi quelcom de la seva part. Per començar va trucar a tots tres fills per preguntar-los quines eren les millors dates per anar a fer una volta al món familiar. Si en un principi es van sorprendre, sabien del que podia ser capaç la seva mare i finalment van acordar la segona quinzena d’octubre com a les millors dates. La resta va ser fàcil: via internet, va concertar els vols, els vaixells, hotels, cotxes, etc. Tot plegat valia una fortuna, però què caram, allò s’ho valia.
El pas següent va ser anar al centre a una botiga de llenceria fina que li havien recomanat feia temps i on va pagar un dineral per un conjunt de seda negre i rosa, provocatiu però amb un toc xic que com li va dir la venedora: “faria embogir qualsevol home”. I amb el seu en tenia prou.
Després va concertar per telèfon, una sessió intensiva d’aprenentatge d’striptease. Era el darrer crit de la moda entre la jet de la ciutat des que una famosa cantant havia
encisat així un jugador de futbol famós. Li van donar hora l’endemà mateix. És clar que a l’estiu tothom era fora de Barcelona.
Acte seguit va enviar un missatge al mòbil de l’Amadeu:
Divendres 7, 19h. Hotel Mandarin, habitació 426, t’hi espero. T’estimo, et desitjo. Junts, podem fer realitat les nostres fantasies. No hi faltis.
..............................................
En el fons del fons, la Sita es sentia com si anés a prostituir-se amb aquell conjunt de roba interior que no feia gens per ella. Solia vestir de manera esportiva però elegant i allò no tenia res a veure amb el seu estil. Era una guerra i volia guanyanr-la perquè el botí s’ho valia. Després d’un bany d’escuma i perfumar-se, es va posar un vestit negre senzill i recte amb una llarga cremallera a l’esquena, collaret de perles llarg, sabates de taló de punxa negres també , el cabell recollit i una pashmina completaven el conjunt. Així va ser com va baixar del cotxe davant l’hotel, donant-li les claus i una generosa propina a l’aparca-cotxes. Va recollir la clau de la suite que havia reservat i en entrar va veure que tot era com ho havia ordenat: una glaçonera amb una ampolla de champagne esperava damunt la taula central.
Ara només faltava l’altre protagonista d’aquella escena tan somniada. Sabia que la curiositat portaria l’Amadeu. Podia pensar que seria la joveneta que l’havia encandilat o no, però els reptes li agradaven i apareixeria, n’estava segura.
Va apagar els llums i va preparar el decorat: només la llum d’una làmpara il·luminava suficient per caminar fins el sofà on el faria seure i el sorprendria. No li podria veure la cara i així el misteri era assegurat.
A les set en punt, just quan encenia l’equip de música, es va obrir la porta molt lentament. Pels gestos sabia que només podia ser ell. Tremolant d’impaciència, li va fer senyals que s’apropés i quan el va tenir assegut, va començar el joc de la seducció. Veient els seus ulls brillants, el semblant gairebé paralitzat i sentint el seu tremolor, el seu estupor, va iniciar el ball tal com l’havia après. Quan tota la roba havia caigut, el va tombar al llit d’un gest brusc. Aquella vegada era ella qui dominava la situació. En el sexe, s’havien tornat rutinaris i ell portava el ritme. El va despullar amb petons i massatges que el van sorprendre, i quan van fer l’amor ja no hi va haver dubte, l’Amadeu era seu i ho seria per sempre més. La nit es va fer curta per tant
plaer. L’endemà matí ella es va llevar abans i va marxar cap a casa on ara sí, l’esperaria.
ÚLTIM CAPÍTOL
L’ESPERA.
I el va esperar tot el dia, però només va arribar una nota per missatger.
“Estimada Sita, ahir vaig embogir. Mai havíem gaudit així i allò em vas agafar per sorpresa, però una grats sorpresa, com no!.
Necessito sincerar-me: vaig marxar de casa perquè em sentia un home vell dins un cos encara jove amb moltes ganes de viure. Aquesta segona joventut la vaig trobar amb d’una de les meves col·laboradores. En un primer moment, tot va ser furtiu i pensava que passatger, però compartim tantes coses que no havia compartit mai amb ningú, que em sento un home feliç. És com si hagués fet un gir a la meva vida: mentre estàvem junts anava envellint i donant pas a noves generacions, em resignava a veure passar la vida, em conformava perquè com solíem dir, “estàvem bé junts”. Era com si ja ho haguéssim fet tot, com si haguéssim arribat a la meitat de la vida on comença el camí de baixada, una vellesa prematura i no sabia cap on tirar. Sempre he fet el que calia, pesant i mesurant els meus actes fins que vaig conèixer la Mireia. Ara surto de nit, faig esport, em poso cremes, estic rejovenit, no sé si ho vas notar l’altre nit i tot per haver canviat de vida a temps. No vull fer-me vell al teu costat, vull fer-me jove amb la Mireia i el fill o filla que esperem. Bé, de fet bessonada, no és meravellós? No, suposo que per tu no. Tu sempre o has fet tot bé i no m’hauries deixat mai. Em sap molt greu el mal que t’he pogut fer. Sempre t’estimaré i has estat el més important a la meva vida tots aquests anys. Sense tu no hauria fet gran cosa. Voldria pensar que em
perdonaràs i que potser trobaràs algú que t’estimi tant com jo ho he fet to i et doni la felicitat que mereixes. Amb el temps potser m’entenguis.
Gràcies per una nit més de felicitat, no m’ho esperava. Vaig reconèixer la teva pell a l’instant i malgrat hauria d’haver marxat, em vas embruixar. Però amb la llum del dia he recuperat el seny i he tornat amb la nova família que he format i que he d’assumir perquè la Mireia i el fill que esperem són el meu futur. No puc fer un pas enrere i encara que sempre em quedaran aquelles hores meravelloses en el record, només poden ser això, un record.
Arreglarem el divorci de la manera que tu creguis millor. No et faltarà de res i als nois tampoc. Penso que el millor és que tu mateixa els ho expliquis tot i em pots deixar tan malament com vulguis, ho mereixo i intentaré recuperar el seu respecte en un futur proper.
Un petó.
Amadeu.”
..........................................
Va passar dies i dies tancada a casa. Va explicar que estava malalta i necessitava tranquil·litat i li ho van respectar. Quan es va recuperar, va anotar a l’agenda del seu mòbil: dia 7 de cada mes, a les 19 en punt, cita a l’hotel Mandarin amb el senyor Mes.
Sabia que ell hi aniria. Era seu i ho seria sempre, encara que només fos per unes hores i fins que les seves pells arrugades o els seus cossos vells ja no responguessin, el necessitava, l’estimava, el desitjava. Ho havia decidit. Per ell, seria l’altra, la cita furtiva, com deia la seva sogra, la mantinguda a qui la família no coneixerà mai però en sabrà l’existència. I amb aquell pensament, es va empolainar per anar a comprar un altre conjunt de roba interior a la botiga del centre. Ja faltava menys d’un mes per a la propera cita i s’havia de preparar.
FI
Epíleg :
L’Amadeu era un home i els homes ja se sap... Va assistir a aquelles cites furtives fins el darrer dia en que un atac de cor se’l va endur per excés d’activitat sexual en un home de gairebé vuitanta anys. L’hotel que ja havia canviat de nom i amos, va portar-ho tot amb molta discreció per respecte a aquelles persones de la burgesia barcelonina que ja eren un mite a les històries de l’establiment. La seva jove esposa mai se’n va assabentar i els fills van anar madurant veien sa mare amb un semblant feliç que no sabien d’on treia però mai la van qüestionar. Ara, dos d’ells dirigeixen l’empresa i la filla una vegada acabada la carrera de model, dirigeix la més prestigiosa agència de moda de l’estat.