Recanvis

-Aquest vespre he d’anar a la inauguració, m’hi acompanyes?
-Ja et vaig dir que no podia.
-M’ho vas dir, però esperava que t’ho arreglaries.
-I amb qui deixem la mainada?
-Amb els avis potser?
-La meva mare té prou feina amb el pare, per haver de posar a dormir dos marrecs. No poden quedar-se els nens. D’altra banda la Maria no hi és i no sé quin dia donaran l’alta al seu germà. Quan pugui tornarà a la feina però trigarà uns dies encara.
-D’acord, doncs hauré de mirar un hotel per dormir a Lleida, no voldràs que torni sola amb el cotxe de matinada...
-I no t’hi acompanya cap de les teves amigues?, has d’anar-hi sola?. No ho entenc, sempre presumeixes d’amistats i sempre envoltada de fans i avui t’han deixat sola?
Va respirar profundament perquè l’estava buscant, però no la trobaria. Una vegada més, li feia retrets per ser més popular. A ell difícilment l’aguantava la família i poc més. En Pep podia ser encisador, però de curta durada; en un moment o altre sortia la seva verdadera personalitat: era dèspota, malfiat, envejós, malcarat, llunàtic i encara quedava curta amb aquells adjectius. Ella, més extravertida i espontània va gaudir els primers anys d’enamorament, marejant aquell noi taciturn i reservat, però relació s’havia anat deteriorant i ara passaven uns moments molt crítics.
-És que el més normal, seria que m’hi acompanyessis tu carinyet. Però no passa res, hi vaig i punt. Ara bé, no esperis que condueixi de matinada. Hauré de buscar hotel i quedar-m’hi a dormir.
Dit això, va obrir el portàtil per fer la reserva. Ell mirava de concentrar-se a la novel.la que tenia a les mans. Tant li feia on dormia la seva dona. Ja no li importava aquella relació on l’única cosa que valia la pena era dos nens preciosos.
................................................................

S’havien conegut a la feina. En Pep, advocat de l’empresa, era un home d’èxit: havia acabat la carrera mentre treballava a les oficines i per tant coneixia els ets i uts de tota aquella maquinària. En tenir el títol, els propietaris es van assegurar la seva permanència oferint-li un càrrec de responsabilitat poc definit, però amb un bon sou. Feia les funcions de director quan els caps s’absentaven, gestor, comptable, mediador, viatjant...Potser per això havia complert els quaranta i seguia solter. Havia tingut una novia però ningú va saber què havia succeït en desfer-se el compromís, just, quan semblava que anunciarien la data del casament. Allò l’havia deixat molt tocat i a banda dels sopars de feina, que es sabés, tot el seu temps el dedicava ala feina, a l’empresa que havia passat de ser local, a tenir franquícies a reu de l’estat.
La família estava molt orgullosa del primer membre que obtenia llicenciatura. El pare era un alt funcionari del ministeri d’hisenda, que no va tenir accés a la universitat de jove i es va assegurar que els fills tinguessin estudis. Tots havien acabat la carrera: medecina, lleis i magisteri. Ara era el jubilat més feliç del barri i es dedicava a veure créixer els nets, mimant-los tant com el seu estat li permetia. Una diabetis mal diagnosticada, l’havia deixat sense visió, però no es deixava vèncer i s’havia apuntat a l’organització dels cecs on anava cada dia a per aconseguir fer-se més autònom, amb l’il•lusió d’un infant. Tenia el cos vell però l’esperit jove; no volia ser una carga per la Margot, la seva dona ni per ningú de la família. Eren creients i havien après a convertir en reptes les dificultat que la vida els proposava. En els temps actuals, semblava estrany anar a missa, assistir a reunions parroquials, celebrar batejos i comunions, però ells no afluixaven i de fet l’església del barri era força plena els diumenges. Vivien en una zona benestant, amb els veïns de sempre i semblava que allò enfortia una certa manera de viure, una classe social burgesa, de cercle limitat. En Pep era el gran dels tres fills d’en Juli i la Margot, des de ben petit havia estat molt bon estudiant. Sempre es buscava alguna feineta per les vacances i durant el curs no els demanava mai diners per sortir amb els amics. Després no va acceptar que el seu pare li pagués la carrera; es va posar a treballar a la fàbrica d’uns coneguts i ho feia seguir tot, feina i estudis.
Els seus germans també havien acabat la carrera, la Carme era mestra de vocació i ho compaginava com podia amb la família. En Pere, el petit dels tres germans, els havia sortit altruista i en acabar la carrera de medecina es va afegir a un grup de joves que treballaven al tercer món. Ara era a Somàlia i tot i la feina admirable que havia triat, patien molt, a casa vivien pendents de diaris i televisions.
Semblava que tothom havia trobat el seu camí a la vida, però darrerament patien per en Pep. Cada vegada era més habitual veure’l per casa, sol o amb els nens. Semblava buscar refugi en la família. Sortint de la feina, passava a veure’ls i moltes vegades arribava amb els seus fills; es quedaven a sopar amb l’excusa de no donar feina a la Raquel, la seva dona. Feia temps que s’havien adonat que alguna cosa no rutllava en aquella parella, però no hi podien fer gran cosa. Era molt reservat i no li traurien res si no volia parlar. Quan el va deixar la novia de tota la vida, el van veure enfonsat, però ho va voler passar tot sol. I ara certament hi havia algun problema però no ho volia compartir. Si els feia patir, no li demostraven perquè no el volien capficar més. Miraven d’estar pels nens que encara eren petits i malgrat sabien per on podien anar els trets, no opinaven. Intuïen per on anava la cosa.
...............................................

En el seu primer i únic fracàs de parella, es va capbussar a la feina. Era l’única manera de no pensar i matar el temps. Havien començat a decorar el pis on pensaven viure i ell s’hi havia quedat. Li va fer una transferència pel valor de la meitat de la propietat, ja que l’havien comprat a mitges, i s’hi havia establert de manera espartana, amb el poc que hi havia. Tot li recordava la Maria, però s’hi va haver d’acostumar. Mai més en va voler tornar a parlar i no creia poder enamorar-se mai més. S’havia vist traït per la dona amb qui pensava formar una família, per qui ho hauria donat tot. Mai hauria pensat que ella hagués reprès una relació amb un company de l’institut i haguessin fugit amb una beca a Suïssa. Què havia fet malament?, a la carta que li havia deixat explicant-li els motius de la fugida, li deia coses inversemblants. Coses que no eren certes com que era massa possessiu, que l’avorria , que volia veure món i malgrat l’estimava no imaginava un futur al seu costat.
No era cert tot allò. Des de bon començament havien fet plans de futur, i si li resultava avorrit potser era pel fet que treballava molt per aconseguir el millor pels dos. Possessiu?, potser volia dir que no li agradava que sortís amb amigues i amics perquè el poc temps lliure que tenien li agradava compartir-lo amb ella? No l’havia entès potser?, però perquè no li ho havia dit abans de fugir així? Aquella manca de confiança, aquella infidelitat, traïció o com se vulga dir, el va marcar per a futures relacions si és que ni havia, cosa poc probable.
Però a l’oficina faltaven mans i va arribar la Raquel.
Com que ell feia una mica de tot, la va entrevistar i si es va sentir impressionat per la bona presència d’aquella noia amb excel•lents referències d’una empresa de Barcelona d’on havia marxat per obligacions familiars, no ho va demostrar. La va contractar perquè era la persona idònia per a la recepció: dominava els sistemes informàtics i era relacions públiques diplomada. Així va ser com al cap d’una setmana ella començava a dur aquella secció que els faria ser els primers a saludar-se cada dia, i durant molt temps.
Va saber que era soltera i tenia com a única càrrega familiar la mare impossibilitada, perquè ella ho va exposar com al motiu que li havia fet deixar el darrer lloc de treball, però la vida personal de la gent que tenia al seu càrrec li interessava poc si no interferia a la feina. Es mostrava fred i distant. La seva vida professional era des de feia un temps el més important. Els sentiments només portaven mals de cap, així tot era més fàcil.
Coneixent-lo, la família es va resignar a veure’l en comptades ocasions i els pocs amics que tenia, ja no el trucaven perquè declinava les invitacions. Es va anar aïllant i el pis s’havia convertit en una extensió del despatx. Treballava, dormia, i així passaven els dies.

………………………………………………………..

Quan la Raquel va entrar en aquell despatx per l’entrevista de feina, estava tremolant. Feia tant temps que treballava a la mateixa empresa, que tenia por de començar de nou. El dia que el seu pare va morir d’un vessament cerebral, va perdre l’ésser estimat, però també la seva independència.
Filla única, inquieta, amb ganes de veure món, en acabar els estudis de turisme i relacions públiques, va marxar a la capital per buscar feina. I la va trobar. Gràcies a la seva empenta i per què no dir-ho, la seva bona presència, va entrar a treballar a la recepció d’una multinacional, amb seu a l’edifici d’oficines més emblemàtic de Barcelona. En poc temps era la coordinadora d’aquella secció i tenia moltes amistats entre els companys i companyes. Tenia l’agenda plena i era feliç amb aquell tipus de vida. Fins que va rebre la trucada. Aquells dotze anys no els oblidaria mai, però va haver de deixar-ho tot.
Els seus pares sempre havien viscut al dia. No hi havia estalvis d’on tirar per trobar una persona que cuidés la mare i tampoc es veia amb cor de deixar-la sola. Eren pocs de família pel que s’havia de fer càrrec de la situació. Sempre havia estat una persona positiva i va decidir tirar endavant com fos. Per això quan va veure l’anunci de feina on demanaven algú amb les seves característiques, s’hi va presentar sabent que estava sobradament preparada. Les oficines no eren gaire lluny de casa i allò resoldria els seus problemes. Un accident de cotxe havia deixat la mare en una cadira de rodes i el pare sempre l’havia cuidat, però ara li tocava fer-se’n càrrec. Les coses eren així, calia afrontar-les.


ELS ANYS NO PERDONEN


Els anys no perdonen i la Raquel estava contenta al nou lloc de treball, però la seva vida havia canviat i no per bé. Anava de casa a la feina i de la feina a casa, sortint només a comprar. Rebia la visita de les seves amigues de sempre però la majoria tenien família i ella s'havia de fer càrrec de la mare així que no tenia vida social. Enyorava tant aquells anys a Barcelona...; el pis compartit, la independència, les sortides, els companys que s'havien convertit en amics i que ara gairebé no veia... Però havia fet el que tocava. Veia la mare tan feble, tan poqueta cosa..., els papers s'havien invertit i aquella dona que li havia donat tot a la vida, ara era com una criatura; la necessitava i li volia donar la millor qualitat de vida que li fos possible. Algun diumenge podia sortir perquè una parenta llunyana, venia a casa i la feia fora. Prou veia que s'estava enterrant en aquella casa, però malgrat la neboda li havia proposat d'anar a viure amb elles, (per una banda perquè s'estava fent gran i es veia sola, però també una mica egoistament per compartir la càrrega), estimava massa el seu hortet, els seus animals, per deixar aquella vida que la satisfeia. No, encara no.
Pel que no hi havia temps era per tenir una relació amb ningú. No podia quedar, no podia obligar ningú a viure amb ella i com ella. Sabia que agradava als homes, però les coses eren com eren i no hi havia volta de full.








ADMIRACIÓ MÚTUA

A la nova feina, no van tardar a arribar-li històries d'aquell cap tan misogin. Ella, franca i sense embuts, de bon començament va explicar la seva situació actual, d'altra banda ben senzilla d'explicar. Alguns l'admiraven, d'altres no entenien massa bé aquella en els temps actuals, però la respectaven i va fer amistats ràpidament. Era optimista, vital, tenia una alegria contagiosa que atreia la gent i no va trigar a fer-se indispensable.
Per contra amb el seu cap, només intercanviava un "bon dia", "bona tarda" i res més. Li semblava que ni se la mirava, perquè en entrar recollia el diari, els expedients del dia que li tenia preparats i en sortir marxava cansat, com si portés tot el pes del món a les espatlles. Malgrat saber que eren d’edats properes, semblava més gran.
Però contràriament al que creia la Raquel, en Pep sí que s'havia fixat en aquella noia que havien contractat i que cada dia el rebia amb un somriure. Era d'una bellesa clàssica: alta, prima, amb el cabell castany recollit de manera molt formal, vestits elegants i uns talons de vertigen amb els que caminava de manera àgil, com si desfilés en una pasarel.la. Ho havia remarcat quan sortia del despatx després de deixar-li algun document. En entrar no aixecava el cap per allò de mantenir les distàncies, però en sortir li clavava unes mirades...a l’expedient constava que era dos anys més jove que ell i que no tenia una vida massa fàcil. Li estava agradant més del que es podia permetre aquella dona.
Però el cor no sap de raons i en una de les entrades de la Raquel al despatx, aquesta va tenir un ensurt. El Sr. Sánchez no va agafar l’expedient com era habitual, sense aixecar la vista de la feina, aquell dia es va llevar tot ell de la cadira del despatx.
-Raquel...
-Sí?, senyor Sánchez? Vostè dirà.
-Veurà, Raquel, no sé ben bé com començar.
-Digui, digui el que sigui sense embuts. Sóc la darrera persona que ha entrat a treballar, no ho faig prou bé?, va per aquí la cosa?
-No, no!, de cap manera. Segui si us plau. El que li haig de dir és una mica delicat.
La Raquel temia un comiat, però no semblava que fos allò el que volia tractar el seu cap. A veure on volia anar a parar.
Semblava nerviós. Per primera vegada li podia veure els ulls i els tenia verds. Va aprofitar aquells segons en que ell semblava rumiar el que volia dir, per observar-lo. Habitualment veia una presència que entrava i sortia, no gosava mirar-se'l per aquella àuria que duia al damunt de mala maror i solitud. No era un guaperes, però tenia el seu punt. Una calvície incipient el feia més gran, els trajos de colors foscos també, però no estava malament. Gens malament. Segurament anava al gimnàs, perquè sota la camisa, la musculatura es marcava i no hi havia ni un gram de greix. Deuria tenir les dones que volia malgrat la seva fama d'esquerp.
-Miri, li agrairia que per un moment m'escoltés i que quan acabi em respongui amb sinceritat. Li demano si us plau ja que de cap manera la meva intenció és d’ofendre-la.
-...
-El cas és que sempre he rebutjat barrejar feina i amics o qualsevol altra relació cordial. Aquí es ve a treballar. Però sóc un home, i vostè no és transparent. Sé pel que em va explicar, que com jo, no té parella i determinats problemes familiars. És d'admirar el seu optimisme, com tracta a la gent, no ha faltat mai, i he pensat...,-després d'aquell discurs ràpid i atropellat, en desfer-se una mica el nus de la corbata, es va fer més evident el seu nerviosisme i a la Raquel li va fer una mica de pena-, doncs he pensat i digui'm que no si vol, que no m'ofendré i no canviarà res a la nostra relació laboral..., que potser podríem fer un cafè junts.
Ja ho havia deixat anar. Feia dies que tenia el discurs preparat però mai trobava el moment. Ja ho havia fet. Era com si s'hagués llençat d'un trampolí, però ara no sabia si hi havia aigua a la piscina i quan es va treure el mocador de la butxaca del pantaló per eixugar el suor de la cara, va sentir la resposta.
-Si només és un cafè...no em faria res quedar. Però la meva vida és complicada i no voldria que pensés que jo puc ser algú que no sóc.
-Ja ho sé. L'he estat observant que no espiant, i sé tenim molts punts en comú i potser en podríem parlar, només això.
La Raquel no va respondre immediatament perquè li calia reflexionar, però un cafè no suposava cap perill i li havia deixat clar que allò no havia d'interferir a la feina. Per què no?
-M'agradaria, però sense sortir junts de l'edifici, no cal que es sàpiga d'acord?
-D'acord, quedem a les vuit a....

Van quedar aquell dia i molts altres. Al principi per fer un cafè. Algun diumenge per anar a dinar, a passejar, al cinema. Només parlaven, però ho feien hores i hores. En Pep escoltava els somnis de la Raquel: triomfar en el món de les relacions públiques, cosa que quedava només en un somni donades les seves obligacions. La Raquel les males estones passades per en Pep, culpa del primer i únic amor, les aventures de curta durada dels darrers anys, la família i el més preocupant :la seva manca de somnis; als quaranta, la vida s’havia convertit en un anar fent. Sense adonar-se’n, aquelles estones junts es van fer indispensables. Ell passava la setmana comptant els dies i pensant on es trobarien a la cita següent. Ella esperant la trobada.
Eren prudents i desconfiats, només feien que jurar i perjurar que allò quedava en una amistat i així ho van fer saber a la gent de la feina quan els van començar a veure junts. Però s’enganyaven. El primer petó els va dur en un espiral vertiginós cap al que tothom esperava: el casament. Feien bona parella, no eren jovenets per esperar i ambdues famílies ho van veure com a un final feliç a dues històries que no anaven enlloc.
La Raquel va convèncer en Pep de vendre el pis perquè hi havia massa records i entre els dos, van trobar un dúplex en una zona molt ben comunicada. La mare de la Raquel els va convèncer que amb una persona rellogada a casa, tindria ajuda a canvi de la vivenda així que tots contents.
Es casaven convençuts que ho sabien tot l’un de l’altre i res no podia fallar. La Raquel, més romàntica, no va preveure que l’amargor podia desaparèixer temporalment, tant com podia tornar a fer acte de presència. Es va parlar durant temps del seu vestit de núvia tret del taller d’una famosa modista, de com eren d’eixerits aquella parella i de la festassa que van protagonitzar. Es sentien en un globus. Un globus que va tardar uns anys en començar a perdre aire.


INCOMPATIBILITATS

Van passar uns mesos de somni. Anaven junts a la feina, seguien en els seus respectius rols i dedicaven els caps de setmana a convertir el pis en un refugi de comoditat on feien realitat les seves fantasies. Quan van saber que esperaven bessonada, va ser el moment més feliç de les seves vides, tot i que l’embaràs es va fer feixuc i per l’edat de la mare, els metges van recomanar repòs absolut. Va deixar vacant el seu lloc de treball calculant que podria tornar-hi al cap d’un any. Li agradava la feina i no descartava provar, quan la mainada li ho permetés, engegar un negoci propi de relacions públiques, tal i com sempre ho havia desitjat. Ara amb l’ajut d’en Pep se’n veia capaç.

Obligada a passar moltes hores a casa, es va informar dels requisits per a crear empreses del sector, les possibilitats, el màrqueting, les despeses, el treball online, locals, etc. Tenia dossiers i dossiers que anava desant als prestatges del despatx. Al vespre quan en Pep era a casa, es dedicava només a ell. L’esperava amb el sopar a taula, l’escoltava i el feia feliç sense cap mena de dubte. El globus encara es mantenia intacte.

En néixer els bessons, van venir uns mesos de feina i cansament, dels que va participar durant unes setmanes en Pep, agafant el permís de paternitat. Tot anava bé, però els projectes d’ella van quedar aparcats al prestatge. En Pep mirava d’avançar feina a casa i ara l’espai era compartit. No va fer massa cas dels dossiers, malgrat la Raquel havia parlat de les seves intencions. No veia el projecte factible amb l’arribada dels nens; ella mateixa se n’adonaria.

Va estar a punt de llençar tot allò al contenidor de paper, perquè li mancava espai, però s’ho va repensar i ho va desar al cistell de les revistes, no tenia més importància.
Si la Raquel va advertir el canvi, no ho va dir pensant que ja feia prou en Pep d’arribar més aviat i treballar a casa per passar més temps junts, però les poques estones que podia li hauria agradat disposar de nou de l’ordinador i un racó de treball. Quan ho va expressar, en Pep li va treure ràpidament del cap. Aviat tot tornaria a la normalitat, no calia fer canvis, prou n’hi hauria dissenyant l’habitació infantil.
Va passar el temps previst per a la tornada a la feina de recepció, però sempre sortia una raó per allargar el permís de maternitat. Finalment en Pep va acceptar que tornés a mitja jornada.
Les coses els anaven bé econòmicament parlant. L’empresa havia començat una expansió al món asiàtic i els viatges d’en Pep sovintejaven, cosa que havia fet augmentar els seus honoraris de manera vertiginosa. Van parlar de canviar el pis per una casa més gran als afores, però en això la Raquel no va transigir: volia viure al centre i el dúplex era prou gran per tots quatre; fins i tot per tenir una persona per ajudar-los a casa si calia.
Van estudiar les llars d’infants properes i finalment van matricular els seus fills, en un centre privat on de ben petits farien una immersió en diferents idiomes. Això va donar les tardes lliures a la Raquel que va decidir reprendre els seus projectes darrerament abandonats. També es va decidir a fer trucades a les seves ex-companyes de feina i quedar amb elles a Barcelona de tant en tant, i recuperar així la vida social que tant va gaudir uns anys abans.

Quan aquell ritme es va tornar habitual i per tant va deixar de ser l’esposa estimada que esperava en Pep, amb el plat a taula dia rere dia, alguna cosa li deia que el seu matrimoni se’n ressentia.
En repetides ocasions va provar una aproximació, una xerrada, però notava que amb aquells canvis, ell reaccionava allunyant-se de casa. Era com si no volgués parlar, o és que ja no en sabia?
De fet, les converses que ella recordava, eren llargs monòlegs d’ell expressant com havia estat desgraciat i incomprès; l’havia escoltat realment, a ella?

Finalment va reunir tots els papers necessaris. La inversió era mínima i la podia assumir amb els seus estalvis ja que sempre havia estat formigueta i tots els mobles cars i obres d’art a la casa, eren regals d’en Pep. Ho tenia decidit, treballaria des de casa, intentaria fer-se un nom al món de les relacions públiques, preparant esdeveniments amb l’ajut d’una llarga llista de contactes i col•laboradors de qui tenia bones referències. Les darreres anades a la capital, havia aprofitat per entrevistar-los, visitar càterings, pastisseries, floristeries i tota mena d’empreses del sector. En Pep pensava que seguia veient les seves amistats ignorant les novetats.

Li ho va fer saber de la manera que li semblava més divertida: enviant-li una invitació com a tota la gent que havia convidat a la presentació de l’empresa, als jardins d’una casa modernista, llogada a tal efecte. Allà faria la seva primera presentació en públic i els possibles clients veurien una petita mostra del que era capaç. La majoria de col•laboradors li proporcionaven els seus serveis a preus mòdics o gratuïtament a canvi de la publicitat resultant. Seria una sorpresa per a la persona que més estimava després dels seus fills, encara que darrerament es veien poc.


EL “SOBRE SORPRESA”


Quan la secretària li va portar el correu, va obrir el més urgent, perquè havia d’anar a l’aeroport a rebre uns clients xinesos que venien a visitar els tallers. Hi havia un sobre gran, quadrat, d’un to verd grisós molt curiós i amb el nom d’una empresa que no coneixia però li va cridar l’atenció pel disseny del logo: modern, però amb un no sabia què elegant. Realment la gent del món publicitari encara el podia sorprendre . Però de sobte la cara se li va desencaixar. Al logo ho deia ben clar: “Raquel Puig. Organitzadora d’esdeveniments”. Aquella novetat empresarial era cosa de la seva dona i no n’estava assabentat !. Com es podia conviure amb algú i desconèixer-la fins a tal punt?. Allò era un punyal per l’esquena. Feia temps que la Raquel s’allunyava del model de dona de qui s’havia enamorat, però allò superava totes les previsions. Esperava que la renúncia al seu lloc de treball a la recepció que havia tingut lloc feia unes setmanes, fos una manera de dir-li que volia dedicar-se en cos i ànima a fer de mare i esposa, però allò,...Amb allò sí que no hi comptava. L’havia descol•locat, es sentia abandonat, estafat, trist i abatut, cap de les reaccions imaginades per la Raquel. Traït per segona vegada.

Va llegir millor el tríptic que hi havia a dins i encara el va trobar més ofensiu. Havia creat una empresa ella sola, i la llista de col•laboradors no era gens menyspreable. No hauria imaginat mai que la Raquel també el podia enganyar. Hi confiava cegament. És clar, que havia barrinat la possibilitat de crear alguna cosa, però no la veia prou preparada pel món empresarial i esperava que el pes de la casa i la família la fes desistir. Sovint era de viatge, i s’havia adonat que cada cop hi havia més canvis a casa. Alguns previstos, com l'habitació dels nens que ocupava la cambra més gran; els mobles fets a mida, la convertien en l'espai ideal per jugar, treballar quan ho necessitessin, dormir o reunir els amics. Però també hi havia hagut canvis al despatx: ara era ple de carpetes, amb molts més prestatges i una taula de vidre de mida generosa que ocupava l’espai davant la el finestral. Fins l’ordinador era nou. Era clar que sense adonar-se’n, la Raquel ho havia convertit en la seva pròpia empresa.

No sabia què fer, on anar, ni tan sols amb qui parlar-ne. Fins i tot sentia vergonya del que havia passat. No havia estat avisat d’aquella bogeria que ara ja no podia aturar. Li faria saber que no hi estava d’acord, però necessitava tranquil•litzar-se
abans de tornar a casa i enfrontar-s’hi. A més hi hauria els nens i per res del món tot allò els pogués afectar, ja trobaria el moment.



......................................



La banyera encara era plena d’escuma i tot el pis havia quedat impregnat d’aquella olor que fa la mainada abans d’anar a dormir. Li agradava tant aquell moment..., res com vetllar el son d’un infant per retrobar la tranquil•litat. No sabria explicar perquè ni com es va tombar al costat de la llitera dels seus fills, damunt la catifa de colors i va quedar completament adormit.
La Raquel gairebé hi ensopega quan va anar a fer l’últim cop d’ull a l’habitació infantil, però el va veure tan cansat, que no va gosar despertar-lo i cansada també com estava, va anar a dormir.

L’endemà els nens estaven contents per la novetat d’haver despertat el pare del terra. A la cuina però, la tensió es notava i l’esmorzar va ser en silenci trencat només pel soroll de la mainada. No sabia si preguntar-li si li havia arribat la invitació. Darrerament s’havien vist poc, però com que ella solia ser a casa les tardes i vespres com a ell li agradava, (la majoria de gestions pel negoci que estava a punt d’engegar, s’havien fet online o per telèfon), darrerament vivien tranquils, en un ambient de pau i benestar que els convertia als ulls de tothom, en una parella feliç. Els caps de setmana els ocupaven fent esport i organitzant sopars amb els amics, la setmana era rutinària, una mica com les seves relacions de parella, però ja els estava bé. Cap dels dos tenia edat per a fogositats ni les buscava.

Aquell matí, asseguts a la taula on esmorzaven, notava que en Pep li dirigia mirades interrogants com si la desafiés, com si ella hagués d’esbrinar alguna cosa. No havia canviat gaire amb aquells anys, no parlava, li costava expressar les emocions, era reservat, al contrari d’ella que no amagava res. Perquè la creació del seu somni empresarial era una sorpresa no un secret, tot i que...intuïa que si hagués fet públic el projecte, en Pep segurament l’hauria fet desistir. La volia a casa, al costat, mai al davant ni a fora. Encara que no n’haguessin parlat mai, el coneixia prou per saber-ho i segura que tot allò no afectaria la vida familiar, havia seguit endavant. Li demostraria que podia amb tot.

Quan es van acomiadar, hi va haver el primer canvi dels molts que havien d’arribar. El petó de comiat va ser a la galta, no als llavis com havia estat sempre des que es van casar. La casa va quedar en silenci ja que ells duia els nens a la llar, i va intentar oblidar aquell petit incident començant a trucar proveïdors apressant-los ja que només faltaven dos dies per a l’esdeveniment que portaria tants canvis a la seva vida. Es sentia realitzada, s’havia casat amb un home que l’estimava, tenien dos fills encantadors, vivien en un lloc idíl•lic, la família els respectava i ajudava, portaven una vida social agradable, sobretot per l’ampli ventall d’amistats que ella havia aportat al matrimoni i ara assoliria consolidaria un projecte que compatibilitzaria amb tot lo altre perquè res no canviés.

Amb aquests pensaments va posar mans a la feina i el dia va passar volant.
Aquell vespre va ser diferent dels altres. Amb la casa recollida i els nens al llit, ell li va demanar que anés a la sala. No van encendre el televisor, en Pep havia posat música de fons, “Something stupid”, de la Nicole Kidman, la cançó que havien ballat al seu casament i que els agradava tant a tots dos. Li va servir un martini i la va convidar a ballar amb un gest de la ma.

Ella es va deixar fer. El que va començar amb un ball innocent, va passar a ser un joc amorós lent i apassionat. La roba va anar caient al ritme de la melodia i van fer l’amor sobre la catifa, al bell mig de la sala. Les copes havien quedat en un racó de taula i la roba escampada al seu voltant, els va fer de llit fins que de matinada es van despertar, van compartir una dutxa per acabar al llit amb un son profund i reparador.

L’esmorzar no va tenir res a veure amb el del dia anterior. Creuaven mirades com dos adolescents enamorats. Feia temps que no passaven una nit com aquella. Potser mai havien estat tan apassionats, ni a la lluna de mel. Aprofitant aquell moment de dolçor, va decidir fer la pregunta:
-Has rebut alguna coseta meva darrerament?
...Silenci. La tassa al plat en un moviment lent. En un instant tot va canviar. L’aire es va tornar tallant. Els nens van notar alguna cosa perquè van desaparèixer de la seva vista. En Pep va agafar el tovalló i es va netejar els llavis d’una manera lenta, mirant el plat i la tassa, com si busqués les paraules que necessitava per contestar la pregunta que li havia fet.
-Pep?
-Sí. Vaig rebre una cosa sorprenent, una mena d’invitació a no sé quin esdeveniment. Suposo que era una broma. Vull pensar que era una broma i que el que ha passat aquesta nit és la realitat.
-Aquesta nit?, què té a veure el que ha passat avui amb el que t’he enviat?, no hi veig la relació. ...És que no puc continuar sent la teva dona, mare dels nostres fills i fer realitat un somni?, utilitzar els coneixements i la creativitat que crec tenir per dur a terme un projecte que em fa molta il•lusió? Tu ho sabies que feia temps que hi pensava.
-Una cosa és pensar-hi i l’altra que sense demanar-me’n l’opinió, de cop i volta em trobi que ja ho tens tot fet i planejat. No hi ha dret a que la persona que hauria de fer-me costat en tot, em clavi aquesta punyalada. És la segona vegada a la vida que em passa i creu-me, no hi haurà una tercera. Creia que eres diferent, t’estimava i de fet t’estimo, però no ho mereixes. No saps apreciar l’estabilitat, el benestar que sense necessitat de treballar, jo et dono. Els nostres fills podrien ser uns privilegiats i per culpa teva, seran uns més dels pobres desgraciats que no tenen la mare a casa per donar-los el que necessitin.
-Però què dius?. Si l’empresa la duré des de casa!, si precisament tindré el privilegi de tenir un horari a mida! I pel que fa a punyalades,...mai, mai t’he traït!, senzillament et conec, veia com no respectaves els meus projectes quan me’ls trobava a la paperera on en caixes arraconades, com si així ho pogués oblidar. Les vegades que m’has fet por, perquè m’has fet por,...han estat quan he intentat treure el tema i se t’infla la vena del coll, t’estires, la cara se’t transforma i si poguessis, em tancaries a pany i clau com es feia antigament amb les dones. Aquí el que té un problema ets tu, no te n’adones?, estem al segle 21 per l’amor de déu!
...
-Ara he d’anar a treballar. Si vols en parlem en un altre moment. Suposo que ets a temps d’anular la festeta en qüestió...
-No!, no l’anul•laré perquè tot plegat tirarà endavant, tant si hi vens com si no. Tu mateix.
-Molt bé, doncs parlaré amb un advocat per no tenir més sorpreses en un futur...
-Un advocat? De què parles?
-Parlo d’una dona amb qui confiava i veig que he de prendre mesures legals per poder conviure amb ella sense tenir més ensurts.
-Ara no et segueixo.
-Ja ho veuràs.
Acabant el cafè de la tassa, va agafar el maletí i va tancar amb un cop de porta molt fort, que no presagiava res de bo. La Raquel es va quedar desconsolada. Es volia separar?, li trauria els nens?, anul•laria el seu projecte?, què era el que tramava?



.......................................




LA MILLOR DEFENSA ÉS UN BON ATAC


Quan en Pep va arribar al despatx, es va afanyar a enllestir els assumptes més urgents per posar-se a treballar en el que realment era important: el seu matrimoni. No es volia separar, això era el més important. No volia que els seus fills visquessin en una família “desestructurada” com molts dels seus amiguets. Que si et porta la mare i et recull el pare, que si avui dormiu aquí o allà...no era el que volia pels seus fills, d’això n’estava segur.
Però els dies anaven passant i veia que la Raquel tenia raó. Amb molt esforç tirava endavant el seu somni, malgrat la família seguia sent el primer per ella.
Arribaren encàrrecs cada vegada més dificultosos, però les felicitacions per la bona feina i nous reptes que assumia amb il•lusió, van obligar la Raquel a contractar una col•laboradora a temps parcial.
Al cap d’un parell d’anys, la Raquel Puig es publicitava als diaris, tenia col•lapsada la llista d’encàrrecs i l’agenda. Havia llogat un apartament al mateix edifici per poder disposar de l’espai on rebre clients i treballar sense interferir amb la vida familiar.
Se la descrivia com a dona de talent, de tracte deliciós i idees innovadores en el camp de l’assessorament i organització de festes, congressos i altres esdeveniments. Els fills havien crescut i la persona que havia començat ajudant a casa, ara hi dormia i es feia càrrec de la intendència. Ella era la mare perfecte: veia poc els nens, però sempre estava de bon humor, darrerament la vida de parella era escassa però no tenia temps per pensar-hi. La veu de la consciència era la seva mare. En les escasses visites que l’horari apretat li permetia, aquesta li recordava que el primer era la família, la parella i que al seu parer ho estava descuidant.
Hi havia temps per tot, n’estava convençuda i en Pep semblava resignat.


LA CALIDESA DEL TRÒPIC.

Els primers èxits de la nova empresa, van ser compartits. A la Raquel li agradava sortir a sopar amb ell per celebrar-ho. De mica en mica les sortides a sopar ja no eren de dos sinó de gent amb qui hi havia possibilitats de negoci. Finalment la seva dona anava sola a esdeveniments multitudinaris on compartia amb altres èxits i nous reptes. Tornava esgotada, el llit era gran i no es tocaven des de feia temps. L’únic àpat del dia que la família compartia era l’esmorzar tot i que la Maria, el motor de la casa, era sempre allà perquè res no faltés.
Quan es sentia sol anava a casa dels pares. No parlava, però li notaven que no estava bé. Gaudien de les estones que portava els nens i sovint sopaven en aquell pis on es respirava aire de família.
Al despatx havien contractat gent de fora, concretament dues noies dominicanes que amb simpatia, atenien les trucades i rebien els clients. Parlaven català amb un deix castellà però treballaven amb dedicació i el caràcter amable les va fer sobresortir entre el personal.
En Pep, que quan era al despatx baixava cada dia a la mateixa hora a fer el cafè de mig matí, es va trobar un dia sense saber com, assegut amb una d’elles a la taula, La Jessica Maria. El cafè era ple i van compartir l’espai aquell i dia i molts més. Ella li va explicar tot el procés d’emigració de la seva pàtria i ell escoltava seduït per la veu dolça, els llavis pintats i les nombroses qualitats físiques que dia a dia l’anaren embadalint.
Un nit que es va quedar fins tard, va sentir que trucaven a la porta del despatx. Només podia ser el personal de neteja a aquella hora. Però no comptava amb el que va passar després. Tota la sensualitat del carib li va caure al damunt en obrir la porta. La Jes, (així li havia demanat ella que la nombrés), va aparèixer nua al mig de la semi foscor i els seus llavis brillants i esplèndids el van atrapar. Van ser unes hores boges. Ni en somnis havia practicat les postures que l’obligava a practicar aquella bellesa caribenya, mai l’havien mossegat, besat i tocat en llocs com aquella noia ho feia i alhora, mai havia gaudit d’aquella manera d’una dona, de tots el racons del seu cos. Suats i exhaurits, van dormir al sofà i amb les primeres hores de llum, van decidir retornar a les seves vides avorrides. Allò es va repetir molt sovint i els remordiments no deixaven viure en Pep. Cada dia estava més malhumorat en arribar a casa. Ho pagava tothom: la Maria per no planxar bé els colls de les camises, els nens feien massa soroll, la Raquel..., bé a la seva dona ni la veia.
Per la seva banda, la Raquel es creia feliç i realitzada. En Pep no participava dels seus èxits, però la família funcionava com un rellotge. La seva parella, com moltes, estava passant per un moment d’estrès però quan les coses s’estabilitzessin, trobarien temps per tornar a estar junts.



LA BOIRA

Aquella nit, a l’autopista que anava a Lleida hi havia molta boira. La Raquel no va veure el camió fins que el seu cotxe es va encastar amb el darrera d’aquell monstre amb motor i dèbils llums vermelles. No va sentir res. De sobte havia deixat d’existir. Per res van valdre la reanimació dels sanitaris que arribaren en pocs minuts. Els bombers van treure el cadàver d’aquella dona jove, del cotxe esportiu que havia quedat fet miques, com van poder. Les trucades a la família es van convertir en plors de matinada, crits, incredulitat. Només un home, en un primer moment sorprès, va dibuixar un maliciós somriure que va canviar per la tràgica expressió del marit destrossat en anar al lloc dels fets.