El secret d'Avallach

Les golfes... el lloc ideal per perdre el temps de la manera més tranquil·la i sense que et destorbin, és el lloc somiat per tot aquell que busca quelcom per passar l'estona.
Fins i tot, la pols i alguna teranyina es fan imprescindibles per una mansarda que es preui, si més no, cal allunyar granera i ànsies de fer dissabte...
De fet gairebé ningú de la família se'n recorda que hi ha a les golfes, sols la mare s'enfila de tan en tan per fer net i val a dir que no hi posa gaire interès, dues passades de plomall i enllestit.
Aquella tarda és de les que conviden a quedar-se a casa, el cel gris amenaça pluja i com la granja és un xic allunyada del poble, resulta agosarat aventurar-se pels camins.
En Marc va d'un cantó a l'altre, no sap que fer, s'avorreix i no aconsegueix concentrar-se en el llibre que descansa sobre l'escriptori, obert per enèsima vegada...
En dies com aquest, és quan enyora realment la vida més atrafegada de les grans ciutats... tanmateix, ara podria gaudir d'anar al cinema amb els amics, sense preocupar-se pel temps que farà... o passar una estona fent unes cistelles al polisportiu... fins i tot, perdre el temps davant la pantalla de l'ordinador amb un d'aquells jocs per tanoques, com diu el seu pare, sense patir pels talls de subministrament elèctric, que en dies de tempesta estan més que garantits a la granja...
Decididament, la tranquil·litat del camp, és ben bé pels pixapins de cap de setmana...!
De sobte sent un lleuger fregadís per damunt del seu cap... para l'orella... tan sols silenci. Es queda mirant el sostre i com si una llumeneta s'hagués encès en el seu cervell, somriu...
Ja sap que és el que ha de fer per no seguir avorrint-se. Les golfes...! el lloc ideal per una tarda com aquella.

Clic... clic... la bombeta il·lumina tènuement l'estança i mig a les penombres, cerca amb la mirada quelcom que el tregui de l'ensopiment. Un munt d'estris i d'andròmines arraconades, a quina més inversemblant, l'esperen per tal de fer-lo gaudir una bona estona...
Gira sobre si mateix per descobrir qualsevol cosa fora del corrent, esperant si més no, o això voldria, que els mil i un objectes emmagatzemats tinguin alguna mena d'encanteri...
Capgira de dalt a baix el traster dels vells records, com l'anomena la seva mare...
Si trobés quelcom que el fes somiar una estona seria feliç, però no hi ha res que desperti la seva curiositat, tan sols un vell bagul, entaforat entre un munt de trastos, cobert de pols i amb clars símptomes d'abandó... no paga la pena molestar-se en obrir-lo, de ben segur és ple de roba feta malbé per la humitat...
Dóna mitja volta... tot i no haver trobat res prou interessant, al menys a passat una bona estona regirant el petit caos allà emmagatzemat... que hi farem...! pensa al mateix temps, mentre és a punt d'estirar de la cadeneta per tancar la llum. De sobte sent un xeric que el fa aturar-se... un altre cop el lleuger fregadís d'abans... l'oïda a punt per descobrir d'on ve... potser després de tot encara hi traurà quelcom profitós de les golfes...
Un cop més el sent, aquesta vegada el soroll és sec i més clar...
El bagul vell i atrotinat...! Somriu. Segur que guarda algun secret...!
S'acosta expectant, com si en qualsevol moment s'hagués d'obrir tot sol, per tal de deixar sortir ves a saber què...
No passa res, el renou d'abans sembla haver-se aturat en sentir-lo acostar-se... El pany rovellat i ple de verdet, no sembla que sigui fàcil d'obrir... Cerca una barra per fer palanca, mentre el seu cap barrina que pot haver produït el soroll que sens dubte prové del interior.
Els primers intents per obrir-lo, resulten infructuosos degut al rovell causat per la humitat i els anys transcorreguts, però de mica en mica va cedint... Per fi després d'una bona estona de forcejar, venç la resistència del pany.
- Ara veurem quin és el teu secret...!
Com si volgués gaudir del triomf, dempeus davant del bagul, assaboreix el moment i somriu... Les mans l'hi tremolen en posar-les al damunt...
Potser, és a les portes d'un secret perdut en el temps que pot canviar-l'hi la vida per sempre més... Amb un somrís enigmàtic, a l'hora expectant i neguitós, comença a aixecar la pesada tapa.
La fusta cruixien per efecte de la humitat, sembla queixar-se pel seu abandó, mentre que de l'interior l'hi arriba una tufejada de floridura i d'arnes revingudes que el fa arronsar el nas... per un moment l'hi passa pel cap deixar-la caure, però la curiositat i les ganes d'aventures vencen el tuf.
Els ulls tafanegen amb més rapidesa que les mans, mentre s'endinsa en el que sens dubte per ell representa aquell bagul... un pou a vessar d'aventures!
Llibres, llibres i més llibres... antics, molt antics pel que sembla...En Marc és un lector compulsió, convençut de que tot el que cau a les seves mans es mereixedor de ser llegit.
Meravellat per aquella troballa deixa volar la imaginació i es prepara per gaudir si més no, del plaer de reviure les més inversemblants histories.
N'agafa un, malmès per la humitat i el pas del temps, que de ben poc no es desfà entre els seus dits. Amb molta cura l'obre...
Manuscrit, amb una cal·ligrafia acurada i força polida, seria el deler d'en Marc si pogués llegir-lo, però no entén un borrall del que posa... intenta desxifrar-lo tot i que està escrit en un idioma força estrany i realment desconegut per ell.
Per el que s'intueix a les escasses il·lustracions mig esborronades, dedueix que es tracte d'un llibre de cavalleries. Llàstima no poder-lo llegir... pensa en Marc.
Amb molt de compte segueix treien els llibres del bagul... És una troballa, un tresor que cal preservar.
De sobte d'un d'ells cauen al terra un munt de fotografies en blanc i negre.
Les cull i se les mira amb atenció. En primer pla, un senyor amb grans bigotis...de fons un llac amb una petita illa al bell mig... Gairebé al dors de totes elles, hi ha escrit el nom, l'any i el lloc on han estat fetes. Totes són del mateix indret, Glastonbury (Gales).
-El tal senyor Ildefons de ben segur era un aventurer de principis de segle. Quina enveja li fa...!
De sobte queda bocabadat, una de les fotografies duu el nom... i el cognom! És el seu cognom...!
-Així doncs, som família directe senyor Ildefons...! L'hi hauré de preguntar al pare...
De reüll, veu al fons del bagul quelcom.
-...Ah! Sembla que encara guardes més tresors...!
Un petit cofre de fusta tallada, amb guarniments i figures geomètriques, atreu l'atenció d'en Marc.
No pesa gaire i malgrat el temps que deu de tenir, no sembla que la fusta estigui deteriorada. Però el que més crida la seva atenció és el fet de no trobar cap pany per obrir-lo, ni tan sols cap ranura per on furgar.
L'hi passa pel cap utilitzar la palanca amb l'ha que ha obert el bagul, però el petit cofre quedaria malmès...
El sacseja, hi ha quelcom dintre que es belluga i això fa que tingui encara més ganes de saber què hi ha.
El gira i el regira, per dalt, per baix, d'un canto i un altre... sembla inaccessible. De sobte una petita inscripció gairebé esborronada, just on teòricament hi hauria d'haver el pany, fa que s'il·luminen els ulls d'en Marc...
-Aaah...! aquí ja quelcom escrit, potser és la clau de tot l'embolic.
L'acosta a la llum de la bombeta per poder llegir la inscripció...
-Sembla llatí... no n'estic segur, però. No es veu gaire clar...
Amb un tros de roba intenta fer-lo net, per tal de poder distingir amb més claredat la llegenda.
A poc a poc, com si tingués por d'equivocar-se, repeteix en veu alta la enigmàtica frase...
- "Es fidelis populo et habebis potentiam..."
Tot d'una, un renou procedent de l'interior l'espanta i el deixa caure...
És allà, als seus peus... No sap que és el que passa, però hi ha quelcom de misteriós en aquell petit cofre.
De sobte, comença a obrir-se tot sol... bocabadat i esbalaït no reacciona, tanmateix sembla un estaquirot palplantat al bell mig de les golfes.
... aquella petita joia cobra vida, si més no, és el que sembla.
Un feix de llum blanca surt de l'interior. Cames ajudeu-me és el primer pensament d'en Marc en aquells moments, però hi ha quelcom en el seu interior que el paralitza, com si un lligam l'obligués a esbrinar el misteri del cofre.
-Això és massa...! xiuxiueja obrin uns ulls com a taronges...
La llum que emergeix del petit cofre s'esmorteix i des de la seva base comença a formar-se un tel gelatinós que remunta el feix lluminós...
De sobte, un seguit d'imatges tridimensionals envaeixen l'espai, encerclant per complet un atònit Marc, que entre incrèdul i neguitós assisteix a l'espectacle...
Imatges transparents que canvien de forma en funció dels seus moviments. Donzelles, cavallers, espases, castells llunyans i éssers fantàstics prenen forma embolcallats per una aurèola, lliscant al seu voltant.
-Segur que només és un somni...! encerta a dir en veu alta, a l'hora que es refrega els ulls...
Amb les mans es tapa la cara, com per donar temps a que les imatges desapareguin del subconscient...
Poc a poc es descobreix... no és un somni! les imatges són reals...!
Gira sobre si mateix repetidament, amb els braços oberts, rient i volen estrènyer-les...
-Qui sou, marrec...?
En Marc s'atura en sec. Una veu gutural trenca el desenfrenat ball entre el garbuix d'imatges...
Poc a poc, arronsant les espatlles esporuguit, fa mitja volta fins quedar encarat amb un vell de barba blanca i celles arrufades, que el mira fixament...
No pot creure's el que veu... Les imatges del seu voltant han desaparegut. Allà, davant seu, tan sols hi ha el vell malcarat...
Estira el braç i amb la mà intenta tocar-lo...
-Sou agosarat per ser tan jove...! Digueu-me el vostre nom...! diu el vell amb un to autoritari...
Tot i la sorpresa in
icial, sent una tranquil·litat interior. Aquella veu fonda i a l'hora encoratjadora, té la virtut d'asserenar el batec incontrolat d'en Marc.
-Em dic Marc i això és casa meva... Contesta amb seguretat... tot i la incredulitat que encara es dibuixa en el seu semblant.
-...qui ets tu? L'inquireix al mateix temps, volen aparentar una tranquil·litat que no té.
Un somriure s'escapa del sever rostre del vell malcarat...
-Sóc en Myrddin, El Gran Senyor de la llum... diu a l'hora que torna a arrufar les celles.
No surt de la seva sorpresa... Merlín, el mag Merlín...! Utilitza una llengua totalment desconeguda per ell, potser si es qui diu ser, alguna de celta... però, l'entès perfectament, com si el seu cervell efectues una traducció simultània.
Tanmateix com si en Merlín lleguis els seus pensaments...
-Obrint el cofre has alliberat l'esperit d'Ogmius, la divinitat celta del do de la paraula... a partir d'ara estarà sempre amb tu...
Això no pot ser real. Pensa per a si mateix. De ben segur que tot és fruit de la meva imaginació i tan bon punt desperti...
-No Marc, no...! tens molta imaginació, és cert, però el que està a punt de succeir va més enllà de la realitat i l'atzar t'ha triat per acompanyar-nos.
Tot ell és un embolic, no entén un borrall d'aquella història...
Un cop més en Merlín amb un somriure sota el nas...
-Fa moltes centúries que esperem algú que ens alliberi del sortilegi al que ens va sotmetre Morgana.
En Merlín capta l'atenció d'en Marc per complert. L'escolta embadalit i amb la certesa de que només es tracta d'un somni del que en qualsevol moment despertarà.
-...i aquesta és l'empunyadura de l'espasa del rei Artús, és l'únic que resta de l'Excalibur. Segueix explicant mentre amb molt de compte desembolica el tros de lli que conté el puny de l'espasa.
En Marc no treu l'ull de la joia que el mag sosté amb molta cura, com si aquella espasa o el que queda d'ella, fos el que resta d'una època d'esplendor perduda en el temps.
-Tot just abans de morir, Artús fou prou assenyat per ocultar el tresor del regne, de tal manera que tan sols qui fos designat pel poble com a legítim rei, tingués dret sobre ell.
-Però si això és cert, com pot saber el poble qui està realment capacitat per seguir les passes del rei...? Pregunta intrigat en Marc.
El vell mag sotja els ulls del noi que te al seu davant abans de respondre...
-El poble és savi i lleial... No se'l pot enganyar i decebre gaire temps... contesta de manera fugissera, esperant que el noi per si sol dedueixi la resposta...
Pensarós pel que ha dit en Merlín i encara confús per tot el que està vivint, en Marc segueix en els seus raonaments...
-Vols dir que el fet d'haver obert el cofre i desfet l'encanteri, és la clau per trobar el legítim successor al tron d'Anglaterra...?
En Merlín per tota resposta allarga la mà amb un somriure...
-Vine, vine amb nosaltres i viuràs la més trepidant de les aventures.
De sobte el tel gelatinós i transparent embolcalla en Merlín, que fent-li l'ullet al Marc, l'hi ofereix la mà perquè l'acompanyi.
Dubte uns segons, però a la fi pren la mà del mag i al mateix temps el tel s'estén per tot el seu cos. L'envaeix una sensació de transparència i netedat, fent-lo sentir eteri i intangible.
Un calidoscopi de colors i formes s'obre al seu voltant. Minúsculs punts lluminosos l'encerclen, traslladant-lo a un altre dimensió on el temps no compte.
Una dimensió, on una amalgama de personatges de totes les èpoques conviuen de manera incorpòria, i on l'agulla que marca les hores s'ha atura't per deixar que el temps llisqui lliurament.
Tot un seguit d'herois i celebritats que desfilen pel seu voltant, ignorant-los per complert...
Churchill i l'almirall Nelson conversen amigablement, de ben segur de les seves batalles, un amb el cigar entre els dits i l'altre en el seu posat seriós i altiu...
Macbeht, Othello i Hamlet, escolten embadalits al seu mestre i mentor Shakespeare... com si esperessin les directrius i correccions per la propera estrena al the Globe Theatre...
De sobte cavalcant en un corcer, Tirant lo Blanc i una donzella un tant eixelebrada, passen pel seu costat fent un seguit de cabrioles... No en sabia res de les aventures d'en Tirant per Anglaterra, pensa en Marc...
L'aurèola de minúsculs llums s'esvaeix i al seu voltant s'obre un paisatge idíl·lic... una catifa de gespa verda, humitejada i frondosa, que s'estén fins a la vora d'un llac, on es reflecteixen els fils daurats del sol mentre s'esmuny per l'oest, més enllà d'un massís rocallós.
Li venen a la ment les fotografies del seu avantpassat, el senyor Ildefons...
S'apropa a la riba, on en Merlín amb els ulls clucs i assenyalant l'illa que es troba al bell mig del llac, xiuxiueja repetidament una única paraula, Avallach... Avallach...
No el vol interrompre, sembla tan concentrat en aquells moments que fins i tot, el fragor ocasionat a pocs metres per uns soldats amb les seves cavalcadures al trot, l'hi passa desapercebut.
...Soldats a cavall?...!!! La ment d'en Marc treballa a preu fet. No pot ser real... fins i tot, els seus pantalons d'esport s'han convertit en unes calces ajustades, i la samarreta en uns parracs lligats a la cintura amb un tros de corda...
Una mà a l'espatlla trenca els pensaments i les cabòries que el neguitegen... És en Merlín intentant tranquil·litzar-lo.
-Marc, el destí t'ha escollit per posar fi al desordre i a les lluites internes que assolen les terres de Britania des de la mort d'Artús. L'hi explica mentre caminen de dret cap un petit poblat.
-Però, per què jo...? ni tan sols pertanyo a aquest temps... remuga amb el cap cot.
-És la teva ment qui ha canviat de dimensió... però, ara escolta el que t'he d'explicar...
Durant força estona en Merlín relata les vicissituds del regne d'ença la mort del rei i de com els cavallers de la taula rodona lluiten entre ells per tal d'aconseguir el poder.
-.... en aquesta lluita l'únic perdedor és el poble, ells son els legítims i veritables hereus d'Artús... i ells han de ser qui escollint el seu successor.
-El problema radica en que els cavallers han deixat de banda aquells a qui han de defensar, és a dir, la gent del poble... raona en Marc, comprenen la situació.
Els seus ulls brillen i el semblant delata que ha pres una decisió...
-D'acord... faré de mitjancer entre els cavallers de la taula rodona i el poble.
En Merlín se'l mira de reüll, no és això exactament... però de moment...
D'ençà la desaparició d'Artús, el castell de Camelot es troba en una total deixadesa i ara per ara, cau de tota mena de bestioles que busquen raser. En Marc vagareja erràtic per les diferents estances intentant posar ordre a tot allò que l'hi està succeint.
... Però, hi a quelcom que el neguiteja... no sap ben bé el què. Te la sensació de que en Merlín l'hi amaga alguna cosa.
Cerca la tomba del rei, però ningú bada boca... ningú l'hi dóna raó... tan sols cerquen amb la mirada l'illa del llac i desprès acoten el cap.
Sent l'alè constant d'en Merlín al clatell... omnipresent allà on va, tot i que no el veu, sap que és amb ell... vigilant, expectant...
Al capvespre, tot just abans d'enfosquir, l'algutzir fa llegir un ban al mig del poblat. A la proclama s'anuncia un torneig entre cavallers que tindrà lloc sota les muralles del castell, durant el solstici d'estiu.
El guanyador del torneig, el qual haurà vençut de manera justa a tot aquell a qui s'hagi enfrontat, serà proclamat i erigit successor al tron d'Anglaterra.
-...he de trobar en Merlín, no es pot elegir un rei només per la destresa amb les armes. Pensa en veu alta, a l'hora que gira cua per tal de cercar-lo.
El mag que no perd de vista al seu protegit, somriu... Ara ja sap que en Marc és sense cap mena de dubtes l'elegit.
Instintivament es dirigeix a la riba del llac, on unes dones aprofitant la darrera llum, carretegen poals a vessar fins el poblat. És allà, no sap per què... mira a dreta i esquerra. A certa distància un petit bot encallat en el sorral. No hi era abans, pensa per a si mateix...
Empeny la barca fins que sura per si sola... els rems, gairebé sense esforç, tan sols necessiten del guiatge d'en Marc...
Emboirada, l'illa es delata per l'espurneig intermitent d'una torxa que sembla jugar amb el bromós mantell blanc que l'envolta.
La fressa de l'aigua que llisca per les pales en aixecar-les per vogar, és l'únic renou que trenca el silenci quan la boirassa el cobreix.
Una esgarrifança recorre el seu cos. Somriu, és en Merlín... reconeix la seva presència, no és del tot sol...
Un seguit d'estaques fan d'improvisat embarcador. Salta del petit bot i l'amarra. Un camí estret i pedregós surt des de la platja enfilant-se, en un curt tram, una vintena de metres fins arribar dalt d'un turó rocallós.
L'ombra de la nit es referma i les penombres envolten el rocam, donant vida a formes ombrívoles en la imaginació d'en Marc.
Camina de dret, les guspires de la torxa que s'endevina entre la boirosa nit, el porten fins una cabana feta de pedra. Sembla abandonada, no hi ha ningú, però la torxa segueix il·luminant com si és tractes d'un far.
-...Es fidelis populo et habebis potentiam.
Inconscientment repeteix la inscripció del petit cofre, hi ha quelcom en el seu interior que li diu que el misteri és en aquella frase... però, com desxifrar-ho?.
-Sou prou temerari per aventurar-vos fins aquí en una nit com aquesta.
La veu aspre, potser deguda a la constant humitat de l'illa, sorprèn en Marc que es gira per encarar-se amb al seu propietari.
Davant seu, una ombra que cerca l'anonimat de la foscor, se'l mira.
Ulls que regalimen seguretat i al mateix temps donen confiança.
-Bé... és una mica llarg d'explicar... Ni tan sols jo mateix m'ho arribo a creure, però...
-Sé perfectament el qu
e heu vingut a fer a l'illa. El que vull saber és si sou conscient del que feu...
En Marc dubte. Es gira cercant l'ajut d'en Merlín, però no hi és...
-No us escarrasseu buscant al bruixot... Us ha dut fins aquí, però els seus poders màgics no serveixen a l'illa...
-Pel que sembla en aquesta dimensió tothom coneix els meus pensaments abans que jo mateix...! També deveu saber doncs que a Camelot els nobles cavallers de la Taula Rodona lluiten entre ells per assolir el poder, mentre el poble ha de suportar les misèries i abusos que comporten aquestes lluites...
El to dur de la resposta d'en Marc, ha colpejat al desconegut que arrufant les celles...
-... Conec perfectament les penúries del meu... vull dir del poble...! l'escridassa visiblement alterat i el semblant desencaixat...
Potser sou l'escollit per posar fi a la seva malaurança...? l'etziba amb sorneguera a l'hora que se'l mira de dalt a baix...
Què s'ha cregut aquest sorrut i eixut anacoreta...! pensa en Marc.
-Desconec qui sou i dubto que sigueu capaç d'ajudar-me! contesta irònicament, a l'hora que fa mitja volta i s'allunya unes passes...
-El meu nom és Pendragó, ermità de l'illa d'Avallach... i potser si que puc ajudar-vos...
No s'atura, segueix el camí pedregós que voreja la jacera...
-Fa una estona semblàveu força abstret mentre xiuxiuejàveu quelcom en llatí... es fidelis populo...
En sentir aquelles paraules la rigidesa sembla envair el seu cos i una fredor l'hi recorre l'espinada...
-...et habebis potentiam...! diu en Marc, acabant l'enigmàtica llegenda... Coneixeu el què significa...? l'interroga sense girar-se.
-Potser puc ajudar-vos més del que creieu. El to de veu, ara més temperat, trenca el glaç entre l'un i l'altre.
El temps passa fugisser i les primeres llums d'un nou dia s'enlairen més enllà de l'horitzó, mentre encara jeuen al voltant d'un foc que atien de tan en tan per mantenir-lo viu.
Ha estat una nit plena de descobriments per en Marc i aclaridores respostes respecte a la tasca que ha partir d'aquell moment durà a terme.
Ambdós, dempeus davant la barca que sura amarrada, saben que no es tornaran a veure. Les seves mirades es perden en les ondes que el lleuger vaivé del bot provoca en les tranquil·les aigües del llac.
-Fes el que te he dit. No oblidis mai que el vertader poder de tot home, té la seva arrel en el poble... es fidelis populo et habebis potentiam
El pergamí enrotllat que li ha donat l'ermità és el tresor més preuat que hom podria tenir. En ell, el nom de dotze prohoms i una contrasenya. Cadascun d'ells es posseïdor d'un tros d'acer pertanyent a l'Excalibur.
La conversa amb l'ermità li ha obert els ulls...
-Espero ser digne de tan gran empresa...! majestat...? Les sospites d'en Marc les confirma un somrís i el posat solemne de l'ermità.
En Merlín l'espera impacient a la riba... han succeït força coses durant la seva absència.
El bis a bis, de la sobtada aparició d'un jove vingut no se sap d'on, ha neguitejat als pretendents a la corona, fen-los recordar l'arribada semblant del que després fou el rei Artús.
-Tenim poc marge de maniobra. Hem de fer arribar la contrasenya d'Artús als dotze cavallers, per tal de que es posin al servei del futur rei d'Anglaterra. Comenta el mag, mentre prepara salconduits pels missatgers.
En Marc tot i les explicacions d'en Merlín, no acaba de comprendre del tot la seva presència a la Taula Rodona i molt menys després de confirmar les sospites respecte a la identitat de l'ermità.
Si realment, com creu, és el rei Artús... Perquè ha deixat el seu poble en mans de l'egoisme dels nobles, convertint-se en un anacoreta...? Pensa...
En Merlín que no vol defugir de les cabòries d'en Marc, se'l mira i a la fi...
-El rei Artús fou malferit en una batalla. El poble per evitar la mort del seu rei, va demanar ajut a la bruixa Morgana per guarir-lo de les mortals ferides. La bruixa acceptà, però amb la condició de que restaria per sempre a l'illa d'Avallach. L'estimació del poble pel seu rei era tan gran, que accediren a les seves demandes.
Artús però, en un rampell de coneixement i coneixedor del que volia realment Morgana, feu esmicolar l'Excalibur i repartir-ne els trossos entre els seus fidels per evitar que el poder de l'espasa fou a parar en mans maldestres.
En els ulls d'en Marc es veu l'agraïment per l'explicació del mag, que arrufant les celles, però commogut, torna a la feina.
Els preparatius pel torneig van a preu fet, esperonats pels rumors de possibles contrincants vinguts de més enllà de les fronteres de Britania.
Mentrestant els cavallers convocats per en Merlín, fan acte de presència i s'atansen al voltant de la mítica Taula Rodona...
El mag ha rebut un per un als cavallers, assignant-los el lloc a ocupar.
Ningú no diu res, tots són conscients de la importància de la convocatòria, d'altra banda esperada des de fa molt de temps. Tot just davant de cadascun d'ells, al damunt de la taula, el tros d'acer corresponen a l'Excalibur...
Mentre, en Marc assisteix embadalit des d'un dels finestrals que donen al pati del castell, a la cerimònia de la vetlla d'armes per part dels participants al torneig.
-Marc, el crida el mag en un to molt seriós, has d'ocupar el teu lloc al costat dels cavallers...
-Però... no sóc cavaller... ni tan sols pertanyo al vostre temps... jo no puc...
En Merlín amb posat impacient, gesticulant i arrufant les celles, l'acompanya fins el lloc assignat.
Envoltat del bo i millor del reialme, com si fossin àngels custodis salvaguardant les restes de l'espasa que temps ençà fou l'ànima de Camelot, en Marc escolta la invocació als déus per part del bruixot.
Cadascun dels presents pren el tros d'acer enlairant-lo ambdues mans per sobre el cap i amb els ulls clucs repeteixen per dos cops el conjur. Després amb molta cura el deixen al damunt de la taula formant un cercle al voltant de l'empunyadura.
No pot deixar de mirar al mag, que amb el semblant transfigurat i fora de si, invoca una darrera l'altra totes les divinitats celtes. De sobte, com obeint els sortilegis d'en Merlín, dels diferents fragments d'acer s'enlaira un fumerol blanquinós, formant un núvol que queda sospès tot just un metre per damunt del puny de l'Excalibur.
En Marc es refrega els ulls incrèdul, sembla tot tan real...
Una sobtada ràfega de vent ofega les torxes que il·luminen l'estança deixant-los a les fosques. Com si fos un senyal, del núvol tot un seguit de centelles es precipiten sobre els fragments de l'espasa cobrint-la d'un espurneig encegador.
Els cavallers i en Merlín inicien un xiuxiueig monòton i repetitiu...
-Avallach, Avallach, Avallach...
Mentre la fumera provocada per els minúsculs llamps s'esvaeix, el que abans no era més que un munt de restes d'acer, s'ha convertit en una enlluernadora espasa presta a ser empunyada... l'Excalibur, davant d'un atònit Marc, reneix per escollir un nou rei...!
-Es fidelis populo et habebis potentiam... criden tots a una.
En sentir aquelles paraules aixeca la vista que tenia fixada en l'espasa i cerca el rostre d'en Merlín, que amb un somriure mal dissimulat, busca la seva complicitat.
El mag sense deixar-lo de mirar, fa giravoltar l'espasa sobre el seu eix, a l'hora que els dotze cavallers acluquen de bell nou els ulls...
Gira i gira, l'Excalibur resplendeix llençant tot de reflexos que il·luminen les penombres...
Lentament, i amb la cadència d'un càntic iniciat per en Merlín, l'espasa s'atura cercant el que serà el seu amo i senyor i que haurà de vetllar per la unitat del regne...
L'espasa assenyala directament en Marc... tots els presents acoten el cap en senyal de reconeixement...
-Avallach... l'hi xiuxiueja a cau d'orella en Merlín, significa poma... l'illa d'Avallach és el lloc on es conserva el fruit que representa l'immortalitzat i la saviesa en el món celta. El seny és la virtut més preuada d'un rei i la fidelitat al seu poble, el nexe d'unió amb ell.
Encomanat de l'eufòria dels presents i d'un sopor hipnòtic, pren l'Excalibur amb molta cura... amb una mà aferra el pom i amb el palmell de l'altra sosté la lluent fulla d'acer.
L'aixeca per damunt del seu cap, acotat, en senyal de respecte.
-Ara baixa al pati d'armes i defensa al teu poble, de tots aquells que diuen tenir dret a la corona.
En Marc en sentir aquestes paraules, sembla despertar d'un somni...
-Però... però, jo no en sé de lluitar... ni tan sols sostenir l'espasa amb fermesa... Com puc defensar allò pel que no estic preparat...?
El bruixot se'l mira amb condescendència i a l'hora amb el respecte que deu al seu rei...
-Sou el rei que ha designat l'Excalibur, ella us donarà la força necessària i vos el seny que dureu per sempre més.
Perplex, es dirigeix, precedit dels dotze cavallers fins el sorral, on els diferents aspirants al tron esperen enllaunats en les seves armadures l'inici dels combats.
Els escuders enllesteixen els darrers preparatius i el públic, expectant per la transcendència que per ells tindrà el desenvolupament del torneig, suporta estoicament el sol que cau a plom.
Un gest de l'agutzil fa que els bel·ligerants s'apresten amb les seves muntures i les armes a punt per iniciar els combats.
En Marc pren les regnes titubejant. Recorda les paraules d'en Merlín, l'Excalibur et donarà la força necessària... es palpa el costat on du penjada del cinyell l'espasa i el reconforta. Esperona el corcer suaument, que obedient, inicià primer al trot i desprès al galop, una cursa desenfrenada envers el contrincant que al mateix temps s'apropa amb intencions d'abatre'l.
Les llances s'enlairen a punt per enfilar l'adversari, els renills dels cavalls omplen l'espai poc abans d'abraonar-se l'un contra l'altre. El xoc és brutal, les llances s'esmicolen en l'embat i els cavallers i les seves muntures rodolen per terra. Al voltant, l'escena
repetida un cop i un altre en diferents combats, deixa el terra cobert d'homes i cavalls que són retirats pels respectius escuders.
Només dos cavallers es mantenen dempeus, que s'apresten per iniciar un darrer esforç.
Una massa enorme s'acosta brandint una descomunal espasa ambdues mans... esporuguit en Marc vol retrocedir, però hi ha quelcom que el manté clavat al terra.
Cerca el rostre d'en Merlín, i el troba amb les celles arrufades i la mirada fixa en l'Excalibur que sosté inerme al costat...
De sobte, com si l'espasa tingués vida pròpia pren la iniciativa enlairant-se i aturant els terribles cops que l'etziba el seu contrincant... la lluita és feroç i acarnissada i tan sols el cansament fa que vagi minvat la intensitat del combat. Per fi l'enorme cavaller pretendent al tron, esgotat i amb el cos masegat abaixa les armes en senyal de rendició, davant d'un marrec que duu una portentosa espasa.
El públic dempeus victoreja al seu futur rei, que no solament a mostrat destresa amb les armes, sinó que ha demostrat tenir el seny necessari per no menysprear als rivals, ni aprofitar-se de la situació avantatjosa que sustenta.
Dies desprès és coronat rei d'Anglaterra, posant sota la seva protecció tots els reialmes i jurant salvaguardar la unitat entre ells.
No tot és venturós. Un cop més torna a ser a la vora del llac, les aigües tranquil·les baten la riba suaument...
Els seus pensaments són a la granja amb la seva família... té dubtes i no sap què fer.
La seva presència a Camelot és garantia d'unió entre els diferents senyors i la supervivència de la gent del poble que confia en ell, però serà capaç amb el temps d'oblidar qui és realment...?
Un calfred a les espatlles... somriu, en Merlín un cop més fent de sentinella dels seus pensaments...
-Sempre hi ets quan necessito del teus consells... diu en Marc sense girar-se.
Què he de fer doncs...? l'hi pregunta amb veu angoixada al seu amic i conseller.
Les característiques celles arrufades perden la seva seriositat quan veu un somrís d'enyorança en el rostre d'en Marc.
-Vine, acostat... diu assenyalant amb l'índex un petit remolí que s'ha format a l'aigua.
Un tel gelatinós neix de les aigües i s'enlaira davant d'ells...
-Sóc jo... a les golfes de la granja...! no entenc que hem vols dir...
Reflectit en aquella mena d'espill, es veu a si mateix llegint un dels llibres que hi havia al bagul. La imatge s'acosta lentament fins el llibre, just quan en Marc a les golfes el tanca.
-Uuaaah...! quina història...! no se encara com l'he pogut llegir, però ho he fet... He d'ensenyar-li al pare aquesta troballa... encara que de ben segur no s'ho creurà...
Al llac, a l'altra dimensió, en Marc mira incrèdul al seu amic...
-Marc, aquí tan sols hi ets amb el pensament... més que suficient per mantenir l'esperança d'un poble... però el teu cos, és allà a les golfes entre els teus i el temps que t'ha tocat viure.
Torna a mirar-se en aquell reflex d'ell mateix i la imatge es centra en el títol del llibre... somriu d'una manera enigmàtica en llegir-lo... "El secret d'Avallach".


Fi