La ciutat dels peixos

Un relat de: Montbau

Capítol I
A la platja

... Ja fa una estona que el sol ha deixat de pentinar amb raigs de llum i color el suau onejar de la mar, enlairant-se majestuós per tal de compartir el seu goig amb la natura...
La sorra blanca, neta i un xic humida per la rosada de la nit, es perd en la immensitat d'una platja sembrada de closques mig entaforades de crustacis i mol·luscs, que en baixar la marea romanen abandonades...
...El trencar apaivagat de les ones llepant la sorra suaument i lliscant de nou a les profunditats...
...Una torre de guaita fa equilibris dalt de tot d'un penya-segat, retallant el seu contorn sobre l'horitzó a l'espera d'un poètic i temible bergantí que hissant la bandera negra dels pirates s'acosti amenaçador...
Absent... amb la mirada perduda entre els grans de sorra que es precipiten al buit des del palmell de la mà, gaudeix de la brisa que de tant en tant li acarona els cabells fent-los voleiar...
Uns cabells lluents que amb la llum de l'estiu agafen una tonalitat vermellosa, donant-l'hi un aire entremaliat a aquell rostre pigat i de pell clara.
Ha matinat, no és corrent en ella... quelcom l'ha despertat a l'albada...
Les seves passes l'han dirigit inconscientment a la vora del mar.. el sol tot just acaba de despertar les primeres gavines, que amb el seu vol elegant planen per damunt d'una petita barca de pescadors que torna a port amb les xarxes plenes.
Ara és allà, agenollada... fruint de la salabror que desprèn l'aigua de mar i que impregna la marinada fresca del matí.
Uns ulls negres l'observen... uns ulls de parpellejar lent i cansat, que retenen encuriosits la refrescant imatge de l'Alba.
Uns ulls amagats sota una closca centenària... una mirada que es retroba amb la immensitat de la platja que l'atrau irremeiablement any rere any.
-Pssh...psssh...!
Per un moment, l'Alba sembla no sentir el lleuger xiuxiueig que arriba de la vora de l'aigua...però, quelcom l'hi fa alçar la vista.
No hi ha ningú... tant sols una vella closca de tortuga, que segurament la corrent en perdre el seu inquilí natural l'ha dut a la costa...- pensa l'Alba -.
- Pssssh...! Pssssssssh...!
Aquest cop ho ha sentit prou bé, s'aixeca i lentament s'acosta fins aquella closca aparentment buida...
-Has estat tu qui m'ha cridat...? - diu la noia al mateix temps que l'hi dóna uns petits cops sobre la closca-
-Doncs sí...! - diu una veu que ressona des de l'interior-
Però, no t'espantis...! -diu la veu en veure que l'Alba s'enretira de sobte-
Només vull ser la teva amiga...!
Al temps que diu això de la closca surt un petit caparró... els ulls amb expressió trista parlen per si sols...
L'Alba amb recança per haver-se espantat en un principi s'acosta...
Una tortuga que parla...! -pensa mentre es refrega els ulls incrèdula-
-Com és possible...? Si tothom sap que les tortugues no parlen... -li fa observar l'Alba-
-Jo no sóc com les altres, només sóc com a tu t'agradaria... -contesta la tortuga mirant-se de reüll la noia-
Tot dient això la centenària tortuga acarona amb el seu caparronet la sua pell de l'Alba...
-Vols dir que no ets real...? -l'hi pregunta arrufant les celles-
-Tan sols existeixo a la teva imaginació, només els teus ulls em poden veure... només tu pots fruir d'aquest somni... Gaudeix-ne!
respon el queloni -
N'Alba i la tortuga es fan de seguida, i com dues bones amigues s'expliquen els seus secrets...
-Saps Tomassa... - que així es diu la tortuga- el que més m'agradaria es poder ser com tu per anar al fons de la mar...!
-I doncs...? puja al meu damunt i podràs complir el teu desig...! -l'hi respon la tortuga-
Sense pensar-ho dues vegades, l'Alba s'enfila a la closca de la Tomassa i amb el seu cadenciós tarannà, s'endinsen lentament en la immensitat de la mar...
Això és fantàstic, pensa l'Alba, mentre l'aigua llisca suaument per la seva pell i de mica en mica s'enfonsen.
El fons arenós de la badia poc a poc va deixant pas a roques de mil formes, farcides de petits animalons que en sentir la presència de les nostres amigues s'esmunyen per qualsevol forat al seu abast.
Caragols de mar, musclos... algues que més aviat semblen enciams gronxant-se com fulles al vent... Tot un món meravellós s'obra als ulls de l'Alba, on la llum esmorteïda del sol es reflexa en els bancs de peixos convertint-los en lluents miralls multicolors...
La tortuga baixa envoltada de petites meduses fins el fons, on un grup d'eriçons amb les punxes sempre a punt escorten un parell d'estrelles de mar...
-Glups...! -fa l'Alba a l'hora que un munt de petites bombolles s'escapen de la seva boca...-
-No tinguis por -diu la tortuga- és com si estiguessis a l'interior d'una enorme bombolla...
Recorda que aquest somni només existeix a la teva imaginació...!
Els suaus cabells roigs de l'Alba suren amb la lleugera corrent com si volguessin escapolir-se...
L'Alba conscient que cal aprofitar el somni al màxim s'acosta bussejant fins un escull format per coralls de diverses formes i colors, que serveixen de refugi per a moltes plantes i animals marins...
-Tomassa... què són aquelles ombres...? sembla que s'acosten, oi? -pregunta l'Alba a la seva amiga en cara de preocupació-
La tortuga deixant escapar un rosari de bombolles la tranquil·litza...
-Ah..! És en Perdut i la seva colla... una mica entremaliats, però...!
-Entremaliats...?! Tomassa són taurons!!!-diu l'Alba, intentant amagar-se rera la closca-
-No et preocupis... si més no, ja han esmorzat...je,je! -riu la tortuga-
Els taurons que semblen lliscar entre les aigües passen molt a prop d'on es troben les nostres amigues, que per si de cas busquen la protecció de l'escull de corall...
En Perdut que las ha vist s'acosta lentament...
- Veig que tens companya Tomassa...!- l'hi diu-
-Sí... és l'Alba, una bona amiga...! -contesta la tortuga-
L'hi estic ensenyant les meravelles del nostre món...!
Aquells petits ulls foscos no donen cap mena de tranquil·litat i l'enorme boca farcida d'esmolades dents provoca esgarrifances...
-Hola...! -el saluda l'Alba encara una xic atemorida-
-Si tens cap problema - diu l'enorme tauró amb veu fonda- només ens has de cridar...!
I tot picant-l'hi l'ullet gira cua i torna a reunir-se amb la resta de taurons...
La Tomassa desprès de l'encontre amb els taurons segueix fent d'amfitrió, explicant-l'hi a l'encuriosida Alba totes les magnificències del fons del mar...
A mesura que s'endinsen el paisatge marí es va transformant... roques de formes capritxoses degut a l'erosió amb infinitat de cavitats que serveixen de cau als pops, morenes i tota mena de peixos grans i petits, que esperen el seu torn a la cadena alimentària...
L'aigua cristal·lina i neta es deixa acaronar pels raigs de sol que li donen l'energia per seguir creant vida...una vida silenciosa, però a l'hora fresca i multicolor.

Capítol II

La llegenda del tresor

A través d'un pas estret entre cingleres, deixant-se portar pel corrent que circula per la gorja, arriben fins una gran plana on petites obertures en el sòl fan que l'aigua es barregi amb el gas de sofre que prové de l'interior de la terra i provoquen brolladors d'aigua calenta.
-Ves amb compte, -diu la tortuga- aquesta aigua és molt calenta...
La Tomassa amb l'Alba a la closca, es dirigeix cap a una muntanya marina que es dibuixa a la llunyania...
L'aigua cada cop és més freda i la llum del sol s'esmorteix de mica en mica, fins deixar-les gairebé a les fosques...
De sobte, unes espurnes de llum s'acosten fins on es troben la Tomassa i l'Alba...
-Què són aquestes llumenetes?
-Són peixos que duen una mena de llanterna per poder-se orientar i a la vegada per atraure les possibles preses... -l'hi explica la tortuga-
-Sembla molt trist el fons del mar, oi...? -diu l'Alba- Hi ha menys peixos i amb prou feina vegetació.
-Això es degut a que els raigs solars ja no arriben fins aquesta profunditat, les plantes no poden créixer i per consegüent els altres éssers vius no es poden alimentar...- diu la tortuga-
Aprofitant les corrents marines les nostres amigues cobreixen la distància en poca estona i aviat arriben al vessant de la muntanya submergida...
Lentament, la tortuga amb l'Alba a coll s'esmuny entre l'escull de corall que l'encercla...
-Això és un volcà marí... - explica la Tomassa- Fa molt de temps que s'extingí i en el seu interior es va fundar la Ciutat dels Peixos, on hi viuen milers d'espècies sense cap mena de problema...
-Vols dir que ningú coneix la seva existència...? -pregunta l'Alba-
-En seràs la primera...!
L'Alba queda amb la boca oberta, l'antic cràter és enorme i el seu interior sembla de conte de fades...
Infinitat de peixos petits i grans, mil i una espècie diferents conviuen plàcidament lluny del perill de les xarxes dels pescadors...
Un atol.ló rera d'un altre, formant petits habitacles que serveixen per arrecerar-se de les fortes corrents quan hi ha turmenta a la superfície... fins i tot a la part més profunda del cràter on la llum natural no hi arriba, petits bancs de peixos com si fossin cuques de llum, il·luminen les parts més fosques.
-Ara t'ensenyaré el secret del volcà...! -diu la tortuga a l'hora que s'endinsa en un petit bosc d'algues-
Soterrada per un munt de vegetació marina, la proa d'una galera fa la seva aparició exhibint orgullosa la resta de l'antic vaixell, que sembla esperar que algú la torni a fer solcar pels set mars.
L'Alba bocabadada encara pel que esta veient, tant sols encerta a dir...
- Això és meravellós...! -xiuxiueja-
Tot i els anys passats al fons del mar la galera és conserva en perfecte estat, fins i tot els canons
segueixen emplaçats al seu lloc i els pals que en un temps llunyà enlairaven les veles, ara sembla que vulguin reptar les fortes corrents per tal de mantenir l'orgull de glòries passades...
L'Alba acompanyada de la tortuga, ressegueix el casc de la nau per tal d'esbrinar el nom de l'antic vaixell...
El que fora el terror dels mars, ara és només el cau d'infinitat de peixos que utilitzen els ulls de bou com a porta d'entrada i sortida...
-Aquí hi ha quelcom escrit...! però cal fer-ho net...!
Amb paciència i molta cura, l'Alba aconsegueix treure el verdet que cobreix la inscripció...
Es deixa dur per la suau corrent per tal d'enretirar-se uns metres... ara ja es veu clarament el nom de la galera...
L'Albada!
La tortuga s'acosta a la seva amiga de cabells vermells...
-Quina casualitat, oi?
Es diu com tu... -l'hi xiuxiueja a cau d'orella-
L'Alba amb suaus moviments s'acosta al casc del vaixell i l'acarona, com si en el fons aquella troballa fos quelcom que li pertany...
-Tant de bo fos real...! -exclama pensarosa-
-Serà tant real com tu vulguis que sigui, -diu la tortuga- gaudeix d'aquest somni i aprofita el moment...!
De sobte per un dels ulls de bou apareix una família de peixos lluna...
-Bon dia Tomassa! Veig que vas ben acompanyada aquest matí... -diu el senyor Lluna-
-Bon dia...! -contesta la tortuga- Us presento l'Alba, una bona amiga...
Moguts per la curiositat tots els membres de la família s'arrengleren al costat del senyor Lluna...
-Són els vigilants del vaixell... La senyora Nova, i els seus fills Creixent i Minvant...
-Vigilants...? -pregunta l'Alba- que potser hi ha quelcom interessant dins la galera...?
A les hores na Tomassa en un to seriós l'hi explica la dissortada història de la galera...
-Fa molts i molts anys, - comença la tortuga- en un petit poble de pescadors hi havia una noia pèl-roja molt bonica, de nom Auba, com tu...
Un dia, mentre era a la platja passejant, uns temibles pirates assolaren el poble i la segrestaren...
Els pescadors demanaren ajut al rei, que dolgut pel que havia passat els va deixar una galera per intentar rescatar la pubilla...
Els pirates varen demanar un elevat rescat en joies i monedes d'or a canvi de tornar la noia.
Llavors els pescadors anaren a cercar-la a l'illa on s'amagaven els malfactors, però aquells bergants els pararen un parany per tal de prendre'ls l'or que duien...
El combat va ser ferotge... els pirates eren més destres en els afers de la lluita i enfonsaren el vaixell...
-Pobra gent...! -Xiuxiueja l'Alba-
Aleshores els pirates els van prendre els diners i no pogueren salvar-la, oi?
-No, no...! -diu la Tomassa-
Els pescadors en veure que aquells lladres no anaven a complir la seva paraula, llençaren tot l'or per la borda.
Encara quan la llum del sol deixa a les fosques la mar i la lluna pren el relleu per il·luminar les cristal·lines aigües, se senten els crits dels pescadors lluitant amb els pirates...
-Quina història més trista...! -diu l'Alba- Aleshores el senyor Lluna i la seva família el que vigilen és el tresor, oi?
-Efectivament - diu la tortuga- com tenen l'oïda molt fina, de seguida saben si algú s'acosta...
L'Alba es queda pensant una llarga estona, sens dubte si algú arriba a assabentar-se de la llegenda hi haurà problemes.

Capítol III
Cabrioles

La lluentor produïda pels raigs de sol vista des de el fons del mar, és un espectacle senzillament meravellós i l'Alba en gaudeix força estona deixant-se gronxar per la suau corrent...
De sobte com sortits del no res, tot un seguit de dofins envolten la nostra amiga...
Agradables, simpàtics i de gràcils moviments, es deixen acaronar per l'Alba.
Tanmateix - pensa- sembla que estigui en un circ... tot un seguit de cabrioles, tombarelles i salts com si fossin saltimbanquis, fan les delícies de la resta d'habitants del mar...
S'aferra a l'aleta d'un dels dofins i es deixa portar... a velocitat increïble solca per damunt les petites ones que el lleuger vent provoca. Salts i més salts, els dofins com si l'Alba fos una pilota juguen amb ella... la nostra pèl-roja riu, contenta d'haver trobat uns amics tan juganers.
La tortuga Tomassa els segueix a poca distància...
Un renou encara dèbil i llunyà arriba nítidament a través de l'aigua, són les ones acústiques d'un motor...
Ràpidament els habitants del mar emprenen la fugida buscant la protecció del fons marí.
L'Alba i la Tomassa romanen plegades l'arribada d'aquells homes que amb els seus enginys destorben la plàcida vida de l'indret...
-Potser tan sols la casualitat els ha dut fins aquí...- comenta l'Alba-
-Potser...però, fa molt de temps que els humans ens deixaven tranquils... tan debò tinguis raó i hagi estat un casual, sinó tindrem forces problemes.
Mentrestant el petit iot s'acosta amb el motor apagat... la inèrcia fa la resta...
L'àncora cau a pes a les tranquil·les aigües, les talla sense pietat deixant al seu pas un seguit de nafres entre el corall... s'atura en arribar al fons enterbolint l'aigua momentàniament...
Dos homes es preparen per capbussar-se amb equips de neoprè i ampolles d'aire... baixen lentament, seguits amb la mirada per les nostres amigues.
Els homes en rastrejar el fons marí malmeten part d'una colònia de coralls, que resten al fons.
De mica en mica s'acosten perillosament a les restes de la galera... immediatament tota la Ciutat dels Peixos es posa alerta, cal preservar el secret o els envairan els humans.
Unes ombres ja familiars per l'Alba s'acosten silencioses i amenaçadores... Són les primeres defenses dissuasives...
En Perdut i la seva colla encerclen els bussos, que sorpresos per la presència dels taurons intenten fugir entre les roques i la vegetació...
Tots els habitants del cràter observen estupefactes la persecució a que son sotmesos els intrusos.
Com si es tractés d'un joc, els taurons empaiten els dos homes i quan els tenen a l'abast reculen, per tornar a encalçar-los de nou... Els ulls d'en Perdut brillen maliciosament cada cop que s'acosta als submarinistes i l'ombra de la seva aleta dorsal queda gravada per sempre més a les retines d'aquells homes.
L'ensurt és enorme, en la seva follia per fugir dels taurons perden tots els estris que duien... per fi, i gairebé sense alè poden enfilar-se a la petita embarcació. Mentrestant en Perdut i la resta de taurons encerclen el fora borda per tal de seguir intimidant als intrusos, que amb el motor revolucionat fugen a corre-cuita.
La Ciutat dels Peixos per primer cop en molts anys corre perill, ràpidament el rumor passa de boca en boca i les diverses colònies de peixos convoquen els seus representants.
L'Alba observa tot l'enrenou i copsa la semblança amb el món del que ella ve.
Es convoca una assemblea urgent a la que assisteixen tots els habitants...
Per tot arreu es formen petites rotllanes de les més variades espècies, intentant cercar mil i una solucions per tal d'allunyar els intrusos que a ben segur tornaran.
Na Tomassa com a membre més antic i presidenta del consell intenta posar ordre entre els assistents, neguitosos pel fet de veure perillar la seva manera de viure.
-Amics, una mica de silenci...! Cal trobar la manera de preservar La Ciutat dels Peixos allunyant als éssers humans del cràter que ens serveix de recer.
Tots a l'hora hem de fer cara als intrusos que destorben la tranquil·litat de la nostra comunitat.
Un assentiment general recorre la multitud congregada, que escolten atentament els diferents parlaments...
Força estona desprès, s'arriba a un acord per tal de fer front al perill que representa la coneixença per part dels humans de la idíl·lica Ciutat dels Peixos, i preparen un pla d'atac...
La primera mesura es traslladar una petita part del tresor, tant cobejat pels humans, lluny del cràter i deixar-lo al seu abast per tal d'enganyar-los.
Aquella mateixa nit una interminable columna de tortugues i crancs aprofitant les seves poderoses closques, arrosseguen petits cofres de joies i monedes d'or al lloc acordat en el consell.
El pla consisteix en dur als intrusos al lloc escollit pel tresor i deixar-los fer-se amb el botí i després atemorir-los per tal de que no tornin mai més.
L'Alba segueix els preparatius en molt d'interès i dóna un cop de ma en el trasllat del tresor...
-Tant de bo surti bé el pla! -diu l'Alba-
-Esperem-ho...! -comenta la tortuga, que va atrafegada de un lloc a un altre dirigint les operacions -.

La nit s'ha fet fonedissa... ni tan sols s'han donat compte amb l'enrenou dels preparatius, que els primers raigs daurats del sol comencen a escalfar la superfície de la mar...
Mentre part del tresor l'han traslladat de lloc les tortugues i els crancs, altres espècies com els taurons, les balenes i els dofins han escarbotat amb les seves poderoses cues una mena de trinxeres al voltant de La Ciutat dels Peixos, que l'Alba de moment no sap per què serviran...
Més enllà de l'anella de corall que envolta el volcà enfonsat i per tal de protegir l'antiga galera, infinitat de peixos de petites dimensions fan arribar tot d'algues multicolors per recobrir-la i fer-la si més no, invisible a l'ull humà...
Peixos espasa que fins a les hores l'Alba no havia vist, fan tot de forats al voltant del tresor-trampa on s'hi atansen petits crancs amb unes pinces enormes...
Al mateix temps desenes d'eriçons s'afanyen per enfilar-se damunt d'enormes rajades, que estenent tot el seu cos com si fossin catifes, els serveixen d'improvisat transport fins el cim d'una petita elevació del fons marí on els esperen infinitat de cavallets de mar formats en rengleres.
El sol reflectit a l'aigua dóna un toc vermellós als cabells de l'Alba, que sacs
ejats per la corrent formen una teranyina al seu voltant, mentre ella s'ho mira tot embadalida i amb la innocència pròpia d'un infant.
Sembla que ja tot és a punt, si més no, l'enrenou dels preparatius va minvant gradualment, el tràfec i el neguit de fa una estona es tradueix de mica en mica en una tranquil·litat que tan sols es pot trobar a la mar...
La nostra pèl-roja s'oblida per uns moments de tot el que l'envolta i es deixa portar per la suau corrent, que la duu surant a través de paratges de somni... indrets meravellosos, plàcids i a l'hora salvatges...
Per moments les tonalitats de la mar canvien, d'un blau intens passa de sobte al verd maragda i més enllà, el capritx de la natura i els reflexes solars fa que les gelatinoses i transparents meduses es sotmetin a un autèntic joc de colors... sembla un arc de Sant Martí en constant moviment sota l'aigua.
Lliscant suaument per damunt la superfície, pot veure a l'horitzó una petita illa on les ones trenquen plàcidament a l'escullera natural formada pel pas del temps i l'erosió.
Inconscientment s'hi acosta, quelcom la reclama des d'aquell indret que a primera vista sembla ser un paradís perdut enmig de la immensitat de la mar.
Una petita cala d'aigües transparents i un fons arenós, que es prolonga amb una platja de sorra blanca i brillant, dóna la rebuda a l'Alba que hipnotitzada per tanta bellesa no dubte en endinsar-se a través la frondosa vegetació.
Camina lentament gaudint dels diferents aromes i perfums, milers de colors i tonalitats fan d'aquell indret una mena de paradís on la bellesa és sinònim de natura.
Tant sols el refilet constant dels ocells trenca la pau i el silenci de l'illa...
En el seu rostre es reflecteix la joia i la felicitat d'un moment que només ella pot fruir.
Des de la platja, na Tomassa segueix amb la mirada la seva amiga pèl-roja i al mateix temps es pren un merescut descans... han estat unes hores molt agitades i cal refer-se per tal de poder fer front als humans.
Mentre tant l'Alba passejant per l'illa, no se n'ha dóna del temps transcorregut i poc a poc el sol va perdent-se en el horitzó... Torna enrera desfent el camí recordant tot el que l'hi ha succeït darrerament i es pregunta a si mateixa si realment és un somni o tal vegada és el que ella desitjaria en realitat que passes...
Quan arriba de nou a la platja, la claror ha minvat considerablement i el cel rogent a l'horitzó delata la fi del dia.
La tortuga fa estona que l'espera impacient, un sisè sentit l'adverteix que quelcom està passant a la ciutat dels peixos...
-Ràpid Alba, tinc un mal pressentiment! Alguna cosa no rutlla bé a La Ciutat dels Peixos.
Immediatament inicien el viatge de tornada, aquesta vegada sense aturar-se per res.
Efectivament, mentre l'Alba i la Tomassa han estat fora, els humans han tornat al lloc on varen estar foragitats per en Perdut i la resta de taurons, però aquesta vegada ha vingut un grup més nombrós i amb més mitjans.
Les nostres amigues arriben quan la foscor ja és total i travessen pel mig de les embarcacions. Senten les rialles dels homes que faran nit al ras per tal de començar la seva tasca destructora amb les primeres llums del dia...
Mentre eren lluny de La Ciutat dels Peixos, en Perdut s'ha fet càrrec de les tasques per tal d'enllestir els últims preparatius.
Tothom és a les seves posicions...Tot és a punt...
La tortuga Tomassa revisa un cop i un altre els punts més febles, res no pot fallar...
Les trinxeres fetes al voltant de La Ciutat dels Peixos es van omplin de centenars d'anguiles i peixos globus, que mig soterrats, esperen pacientment el moment d'entrar en acció.
Per una altre banda els eriçons i els cavallets de mar son d'alt del petit turó que domina la plana, on part del tresor ha quedat al descobert per tal d'enganyar als intrusos.
Els crancs també són a punt, tot esperant a que els humans es posin a tir de les seves grans pinces...
En Perdut i la seva colla són a reraguarda com a últim recurs per si les coses es capgiren i s'ha d'utilitzar la força bruta.
Més enllà la galera ha quedat totalment coberta d'algues, de tal manera que no es pot veure a primera vista.

Capítol IV
El so de les caragoles

Els primers raigs de sol travessen suaument les tranquil·les aigües...
Res no fa pensar que aquell serà un dia diferent dels altres.
D'alt del petit turó els cavallets de mar vigilen la superfície, atents a qualsevol moviment...
Tothom ha passat la nit en vetlla. L'Alba com si fos un peix més, fa costat als seus nous amics i també és a punt per fer front si cal als intrusos...
De cop i volta, arreu es deixa sentir el so de les caragoles que els cavallets en senyal d'alarma fan sonar per tal d'avisar que els humans es capbussen...
Immediatament la tortuga Tomassa, l'Alba i la resta d'amics es preparen per defendre el seu tresor més preuat: La tranquil·litat.
Els bussejadors, gairebé una vintena, comencen a rastrejar el fons marí... Encara són lluny, però poc a poc s'acosten al lloc del tresor.
A mesura que avancen destrossen tot el que troben, no tenen cap respecte per la natura.
L'Alba observa intranquil·la com es comporten els éssers humans, la seva espècie...
Aviat un dels bussejadors troba les primeres monedes d'or, aleshores la bogeria fa presa en la resta de humans...
Tots a una es llencen posseïts d'una irrefrenable cobdícia...
Omplen i omplen sacs amb les monedes d'or i joies que han deixat els peixos per tal d'enganyar-los...
De sobte, la tortuga Tomassa fa un senyal amb la caragola, un senyal imperceptible per la oïda humana però molt clar per la resta d'habitants de La Ciutat del Peixos.
Aleshores els cavallets de mar fan rodolar per la suau pendent del turó centenars d'eriçons, que a mesura que baixen agafen més velocitat... Al mateix temps les anguiles que hi ha a les trinxeres, converteixen el seu flexible cos en una improvisada catapulta, llençant amb gran potència els peixos globus com si fossin projectils per sobre dels intrusos.
Els humans no entenen el què passa... Per tot arreu els arriben eriçons amb unes pues esmolades, que degut al seu gran nombre no poden esquivar i les punxades sofertes els causen un fort dolor.
Quan intenten recular per evitar els eriçons, entren en joc els crancs que amb les seves grans pinces fan estralls entre els submarinistes... estan rodejats, l'única sortida es tornar a la superfície... però els peixos globus els barren el pas, són tants que quan s'inflen formen una gran bossa vermella que es balanceja al compàs de les corrents sense deixar cap escletxa per on poder fugir.
En Perdut i la resta de taurons esperen impacients el seu torn per foragitar els intrusos...
Per fi els submarinistes desprès de molts intents i moltes esgarrinxades, poden trencar la forta resistència dels habitants de La Ciutat dels Peixos i pujar a la superfície. Ara és l'hora dels taurons...
Quan els humans ja creuen haver-se escapolit, unes ombres s'hi acosten perillosament... el neguit un cop més s'apodera d'ells... els iots encara són lluny i els taurons els envolten, però tot i això no deixen els sacs amb les joies.
Les esmolades dents els semblen encara més sinistres vistes de tan a prop... paralitzat per la por, un dels submarinistes romana embadocat mentre en Perdut si acosta perillosament...
Els ulls d'un i l'altre es troben en la immensitat del fons marí... uns ulls petits, foscos, profunds i amb la inquietant mirada del caçador fent front als desmesurats ulls per la por i el neguit de la pressa, quan és conscient del seu final.
Durant uns eterns minuts els taurons juguen amb els intrusos, empaitant-los, fen-los saber que aquell és el seu hàbitat i que el defendran costi el que costi...
Els bussejadors per fi semblen entendre el missatge... conscients que la propera vegada no sortiran tan ben parats, pugen amb cautela a la superfície acompanyats per les terrorífiques ombres que un cop més deixen la seva signatura mostrant-los les esmolades dents.
Per fi, la seguretat dels iots els retorna la calma i allunya el neguit...
Na Tomassa i l'Alba s'hi acosten en silenci... S'han d'assegurar de que no hi tornaran.
-Ha estat una immersió molt perillosa...! -comenta un dels humans.
-Sí, encara sort que hem pogut arreplegar tot el tresor...! Però ens ha anat de ben poc...!
-No hi penso tornar mai més en aquest indret...! Una mica més i servim d'esmorzar als taurons...! -diu un altre.
Amb el que han sentit les nostres amigues en tenen prou, tornen a les profunditats amb la resta de peixos, no sense haver deixat als taurons amb la missió d'empaitar-los una estona més.
Tothom està de festa aquell dia al fons del mar, segur que els humans els deixaran tranquils durant molt de temps...
L'Alba sap que aquell món no és el seu i que aviat haurà d'acomiadar-se dels seus amics els peixos, però ha estat una experiència meravellosa i mai l'oblidarà.
La tortuga Tomassa l'espera prop de la galera enfonsada, tampoc ella oblidarà la noia pèl-roja de cara pigada...
No diuen res, els ulls parlen per si sols... L'Alba puja a la closca de la tortuga per tal de tornar al seu món...
El trajecte ara sembla més curt, el meravellós món aquàtic va quedant enrere i les inoblidables aventures en ell viscudes romandran per sempre més en el cor de l'Alba.
La platja ja és a prop... el suau trencar de les ones els hi arriba nítidament, és l'hora d'acomiadar-se.
La sorra humida de la platja, tan familiar per la nostra amiga, és el senyal del fi d'un somni indescriptible...
-Ens tornarem a veure? -diu l'Alba.
-Sóc a la teva i
maginació, sempre que vulguis serè amb tu... però recorda que els somnis tant sols són somnis.
L'Alba observa el lent i cadenciós tarannà de la tortuga... l'aigua llisca suaument per la closca... de mica en mica s'allunya per tornar al fons marí...

Fi


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Montbau

3 Relats

1 Comentaris

3998 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00