Cronos o el llegat del temps

Tot va començar una calorosa tarda de juliol...
L'Anna i les seves amigues, la Iolanda i la Carme, passegen pel casc antic de la ciutat. Uns carrers que ara romanen buits i amb la tristor que donen els vells murs, un xic bruts, però que per la nit es transformen en carrers d'oci i s'omplen d'adolescents que cerquen les primeres gresques nocturnes...
L'Anna gaudeix d'aquells carrerons plens d'olors i pudors, dels diferents matisos del gris de les pedres, dels petits finestrons pels que de tan en tan, anònimes veus sovint en llengües estranyes per a ella, donen vida al monòton retruny de les petjades dels vianants... s'imagina com seria viure en un altre temps, ple d'història i d'històries.
Són els seus carrers.
Però aquella tarda tan sols es deixa portar per les seves amigues. Fa molta calor, l'alta temperatura i la humitat fan que l'ambient sigui xafogós i irrespirable, i la passejada gairebé un suplici...
El gelat de llimona que amb prou feines aconsegueixen que no es desfaci a les seves mans, tan sols serveix per mitigar la set momentàniament. Aquelles cares juvenils, ara impregnades de restes enganxoses, esclaten a riure en veure's les unes a les altres.
De sobte, en tombar el carrer una suau melodia arriba nítidament...
Dolços i a l'hora vius, aquells sons omplen l'espai i colpegen suaument fins l'última cèl·lula de l'Anna, que se sent atreta irremissiblement...
Amb avidesa cerca la font d'aquella subtil melodia... l'oïda esdevé el guia per les seves retines, que al mateix temps fan de guiatge per la resta del cos que gairebé de manera inconscient es deixa dur, com si aquelles notes que embolcallen els seus sentits cerquessin quelcom en ella.
- D'on surt aquesta música? Pregunta la Iolanda, que també busca l'origen...
- Sembla que ve d'allà... és aquell vagabund! N'estic segura! Diu la Carme, al mateix temps que es dirigeix cap a la font de d'aquelles notes...
Les tres premen el pas per anar al encontre d'aquell vell, que assegut en un caixó de fusta fa sonar un petit instrument de corda...
Tan bon punt les noies són a pocs metres, el vell s'aixeca i amb pas cansat, gairebé ranquejant enfila el lleuger pendent del carreró...
La melodia penetra de manera suau i neta per tots els porus de l'Anna, amb una mena d'esgarrifança refrescant que envaeix el seu cos per complert.
En arribar a una cruïlla, el vell tomba a l'esquerra. Per uns instants el perden de vista i tan sols aquelles belles notes segueixen donen testimoni de la seva presència...
S'afanyen per arribar a la cantonada i la seva sorpresa és majúscula en veure que el vell vagabund ha desaparegut... però, la melodia segueix omplint l'atmosfera del carrer...
Es miren confuses... no entenen el què passa...
- On és...? pregunta la Carme aixecant els braços en senyal d'impotència...
- No pot haver desaparegut com si res! Encerta a dir la Iolanda, tan sorpresa com les seves amigues.
Mentre tant l'Anna, absorta encara amb aquella música, assenyala un petit establiment uns metres mes enllà...
- És allà dins...! d'aquella botiga surt la melodia...! diu l'Anna com si fos un autòmat.
L'establiment no té cap inscripció, tan sols un rètol fet a mà penja del pany de la porta indicant que és obert. S'aturen indecises.
La petita botiga no convida pel seu aspecte a traspassar el llindar; intenten esbrinar que s'amaga darrera la porta mirant a través de l'aparador, però l'escassa llum de l'interior i el fet que els vidres necessiten qui els faci nets, les deixa tan confuses com abans.
Finalment l'Anna agafa el pom amb la mà trèmula i empeny la porta... s'obra amb una dringadissa que anuncia l'entrada de clients.
La claror de l'exterior xoca amb l'escassa il·luminació de la botigueta, fent que les retines triguin uns segons a acostumar-s'hi...
Davant seu s'estenen una infinitat de figures de materials i mides diverses, però totes elles tracten el mateix tema: nans... petits i grans, de colors diferents i en totes les possibles postures, però a l'Anna no li passa desapercebuda la circumstancia de que tots aquells nanets d'una manera o altra assenyalen el mateix indret o com a mínim en la mateixa direcció, si més no això li sembla...
De la rebotiga els arriba l'enrenou del anar i venir de capses, potser no les han sentit entrar...
- Què hi ha algú? Deixa anar la Carme com si res...
- Bé, si més no poden anar potinejant... no creieu? Diu la Iolanda al mateix temps que agafa una de les figures.
L'Anna segueix el rastre dels nanets... al seu pas, l'estret corredor sembla eixamplar-se i en els rostres de pedra, cristall o fusta de les menudes figures es dibuixa un somriure, un somriure enigmàtic si més no.
De sobte el passadís que deixen els innumerables nanets arriba a la seva fi, no hi a res, tan sols una petita capsa de fusta treballada...
- Bona tarda joves... puc ajudar-vos?
Una veu cansada, amb un lleuger accent, arriba de darrera el taulell.
Sorpreses per aquella veu, totes tres aixequen la vista i quina no serà la seva confusió en veure's cara a cara amb ell vell vagabund del carrer...
- ... gràcies, diu la Carme, tan sols miràvem... els nanets...
Mentrestant l'Anna intenta obrir aquella misteriosa capseta que la té intrigada, de fons la suau melodia segueix flotant en el ambient...
El vell es planta davant i amb la mà atura els intents entossudits de la noia per obrir-la.
Els ulls serens del fins fa una estona vagabund, es troben amb uns ulls jovials i juvenils i un xic atemorits per la decidida actuació del vell.
- Aquesta capsa i el seu contingut no són a la venda... Diu el botiguer. Pots triar qualsevol altra cosa que et faci el pes...
- Gràcies... però, és tan bonica que ara mateix no sabria que més endur-me. Contesta fredament, encara que de manera cortès l'Anna.
El vell somriu sense deixar de mirar els ulls foscos de la noia, que ressalten nítidament però, en la escassa claror de l'establiment... poc a poc enretira la mà que impedeix obrir la capsa... s'allunya un parell de passes... l'Anna abaixa de nou la mirada envers la capseta de fusta, ara més encuriosida degut a la reticència del xaruc botiguer...
De sobte, de l'interior una llum blanca amb un resplendor que l'encega momentàniament, il·lumina l'estança... deixa caure la capsa que és agafada al vol pel vell, fent gala d'uns reflexes impropis per la seva edat. Busca la protecció de les seves amigues, però no hi són, és tota sola... no entén el que passa, torna a mirar al vell que l'observa amb un somriure...
- On són les meves amigues...? somiqueja l'Anna
- No tinguis por, elles també hi són aquí... però aquest moment és tan sols per a tu, xiuxiueja el vell... t'estan veient just abans d'obrir la capsa...
L'Anna no entén el que passa, fa uns moments era gaudint d'un passeig amb les seves amigues, però aquella melodia l'ha trasbalsat...
Com si estigues en un núvol, les paraules del vell botiguer li ressonen al cervell...
- Molta gent encuriosida a obert aquesta capsa al llarg dels segles, però poques han vist el mateix que tu... has alliberat un do... el do del temps... a les teves mans tens el poder de veure el futur immediat... Pots veure el que succeirà a curt termini i en llocs determinats... veuràs alegries i plors, amor i desamor, alleujament i dolor, vida i mort, pau i guerra... i el teu patiment serà no poder fer res per evitar-ho.
L'Anna escolta enmig d'un núvol de confusions les paraules del vell botiguer...
Angoixada, no pot creure's el que l'hi està passant, tan sols és un somni del que aviat despertarà, pensa amoïnada...
- Si això és cert, perquè no sóc capaç de veure més enllà d'aquesta botiga...? pregunta l'Anna amb veu tremolosa, però a l'hora temen la resposta...
- Tanca els ulls un moment... i sabràs el perquè...
Neguitosa pel que l'hi està succeint fa els ulls clucs, veu a les seves amigues creuant un carrer... un pas de vianants... de sobte un cotxe a gran velocitat... un xerricar de rodes i...
- No, no...! crida l'Anna obrint els ulls sobtadament. No el vull aquest poder...! és cruel i tan sols em farà patir ...!
Amb les mans cobrint-se el rostre, intenta fer fora aquella mena de malson que l'envolta...
Plora, ha obert els ulls abans del desenllaç final...
- A través dels segles aquest do a perdurat gràcies a la curiositat dels humans... generació rera generació, fins arribar als nostres dies i tan sols desapareixerà quan hom tingui la suficient voluntat per oblidar-lo. Mentre no hi pensis en ell, aquest poder no te cap mena d'efectivitat, tan sols la curiositat el fa perillós...
Si controles el teu subconscient, podràs dominar-lo... la consola el vell.
- Però, ja quelcom que pugui fer per alliberar-me d'aquesta tortura...? Insisteix l'Anna, sense acabar de creure el que li està passant.
El vell botiguer de nou cerca els ulls, ara plorosos de la noia, i la mira fixament...
-Aquest poder serà sempre amb tu... tan sols has d'aconseguir doblegar la teva curiositat i esbrinar que és el que hom necessita conèixer realment abans que passi... La teva curiositat m'allibera't del seu poder i ara ets tu qui la de dominar. Recorda el que t'he dit...
De sobte aquella melodia que per uns instants havia deixat de sentir, torna a omplir l'espai... i l'ennuvolada que l'envolta, gradualment s'esmunyies de la mateixa manera que a aparegut...
Les seves amigues són allà, potinejant entre els centenars de nanets que omplen els estants de la petita botiga. El vell botiguer darrera el taulell, li somriu com si res hagués passat... sens dubte ha estat un malson, una mena d'atordiment momentani fruit de la forta calor.
Surten de la botiga rient... l'Anna amb un somriure forçat.
- Què et passa...? estàs pàl·lida, com si haguessis vist un fantasma, diu la Carme sense deixar de riure.

- No res... anem! Hem quedat en divertir-nos, oi? Doncs a que esperem...! intentant dissimular l'angoixa per les paraules del vell botiguer.
S'acosten a una cruïlla, les seves amigues van per davant... un pas de vianants... un cotxe a gran velocitat... un xerricar de rodes i...
- ...Compte, enrera...! Crida l'Anna al mateix temps que les agafa pel braç...
- Uff...! si no arriba a ser per tu...! Diu la Iolanda abraçant-se a les seves amigues.
Mira enrera, el vell botiguer és al embat de la porta i li somriu...
L'Anna es queda pensarosa, tot a succeït tal com ho ha vist a l'interior de la botiga, però ha obert els ulls abans del desenllaç final i això la trasbalsa...
Realment ha lliurat a les seves amigues del accident? o ha capgirat el futur en conèixer la situació per endavant...?


Han passat gairebé deu anys des de que desafortunadament va entrar en aquella petita botiga, mai més a tornat a posar-hi els peus, però sovint es pregunta per què va ser ella l'escollida per rebre aquest suposat do, que més que un do per l'Anna és un patiment.
No n'ha parlat mai amb ningú del tema i encara que ho fes de ben segur que la prendrien per boja. Conviu amb el "problema" com ella ho anomena i els dies que s'aixeca de bon humor, al veure's reflectida al mirall és saluda a ella mateixa... Bon dia "filla del temps".
No ha tingut gaires ensurts degut a les visions al llarg d'aquest anys. Només situacions que qualsevol altre ho atribuiria a l'habitual... sembla com si ho hagués viscut abans, però que ella sap que son degudes a l'estrany do que va alliberar amb la seva curiositat. Tal com va dir el vell botiguer, aquesta curiositat que intenta reprimir és el principal aliat d'aquest do. Darrerament però, s'aixeca sovint amarada de suor i amb malsons terribles, uns malsons que recorren llocs coneguts per ella.
Quan té aquests malsons passa la resta del dia malhumorada i enganxada a una petita radio, pendent de les notícies i patint sense saber de cert per què. No ho sap ben bé, però té la sensació que hi ha quelcom que s'està coent en el ambient i té la seguretat que no és gens bo. Sensacions que la trasbalsen fins el punt de fer trontollar la seva manera de ser.
Segurament aquests pensaments o visions que li venen al cap cada cop més sovint, es troben arrelats en el seu subconscient degut al tens clima polític que es viu actualment.
Aquest neguit cal estendre'l a tota la societat, que ha vist com d'un estat d'eufòria contingut pels resultats electorals, s'ha passat a una por oberta deguda als darrers esdeveniments.
A les últimes eleccions, després d'un seguit d'anys de govern conservador, els ciutadans han optat per donar un gir de 180º i votar a l'esquerra nacionalista. Aquest canvi tan sobtat es deu al descontentament per part de la petita burgesia i la classe mitja, que veu amb recel com cada cop més es retallen per part del govern central, les competències autonòmiques. Si a tot això sumem l'aparició de grups d'extrema dreta amb consignes clarament xenòfobes, que en les anteriors eleccions van assolir representació parlamentaria i total llibertat de moviments, tenim el còctel perfecte per fer trontollar la societat del país.
Els polítics tot i volgué treure ferro a la convulsa situació, no amaguen el neguit produït pels darrers intents de l'extrema dreta, per tal de torpedinar el procés d'unificació de les esquerres.
Violentes manifestacions de grups incontrolats assolen la ciutat de cap a peus sense l'autorització governativa, fent que la policia autonòmica hagi de fer ús de la força per dissoldre-les.
L'Anna intenta mantenir-se al marge de qüestions polítiques, tot i veure amb bons ulls el gir cap a l'esquerra, més proper als seus ideals.
Però, aquest 10 d'octubre canviarà per sempre més la seva vida...

Val a dir que l'Anna és traductora d'anglès i que des de fa dos anys treballa en una important editorial de la ciutat. Es troba a gust en aquesta feina i està ben remunerada, la qual cosa fa que s'hagi pogut emancipar de casa seva sense patiments econòmics.
- ...Són gairebé les sis Anna, hora de plegar... Vols que anem a prendre alguna cosa?
Aixeca el cap, davant seu hi ha en Guillem, un company de feina que darrerament busca qualsevol excusa per parlar amb ella... la qual cosa no li desagrada. Sembla bon noi, potser massa xerraire, però això li va bé ja que ella és mes reservada i d'aquesta manera no hi ha buits punyents a les converses.
- D'acord... però, una estona només... Tinc feina a casa i no vull arribar tard!
-No et preocupis... han obert un petit local aquí a la vora! Crec que t'agradarà... diu en Guillem, al mateix temps que s'allunya amb un somriure als llavis.

El local, no gaire gran, és una cerveseria i està decorada amb gust... a l'Anna li recorda més aviat una taverna anglesa a les quals hi va sovint amb companys de feina o amb les seves amigues, quan poden coincidir...
La barra ocupa la part central formant un quadrat, des de on es domina totes les taules. Al seu voltant tamborets d'aquells que més que seure t'hi recolzes...
Les parets del local estan guarnides amb pintures fetes directament sobre els murs, i que amb molta precisió reprodueixen els grans mestres de la pintura contemporània.
- M'agrada...! diu l'Anna plantada al bell mig del local.
- Anem a seure... somriu en Guillem assenyalant una petita taula de fusta.
Un quinqué amb una suau llum que no molesta als ulls, cosa que agraeix l'Anna, il·lumina els seus rostres.
Un cambrer, vestit de manera informal s'acosta fins la taula...
L'Anna demana un refresc de cola i en Guillem una cervesa.
- Sembla força agradable aquest lloc... és curiós el fet de les pintures directament a les parets... Comenta a l'hora que observa una reproducció del Guernica.
- Sí, la veritat és que l'autor és molt hàbil amb el pinzell... Suposo que si deu de dedicar.
En Guillem és un bon conversador, pensa l'Anna... això fa que l'estona passi ràpidament i de forma agradable, mentre escolta atentament les peripècies del seu company durant el darrer cap de setmana.
De sobte, un petit mareig trasbalsa l'Anna...
- Què et passa? pregunta el noi que la veu empal·lidir.
- No ho sé... ha estat com un miratge... Es fa tard he de marxar...
Es du les mans al rostre... La seva ment treballa a gran velocitat, imatges familiars i quotidianes...
Mai han estat unes imatges tan clares i amb tanta precisió, com les que ara fuetegen el seu inconscient...
...una plaça molt cèntrica... gran, amb molta gent passejant... el rellotge d'un edifici proper marca dos quarts de vuit... un monument a la mateixa plaça... bancs de pedra... un cotxet amb un nadó que somriu a la seva mare... De sobte una explosió... el monument de pedra salta pels aires... crits, plors, runa, fum i pols per tota arreu... tothom corre espaordit... el fum es dissipa... la imatge torna al cotxet del nadó, ara però, sota una pedra de grans dimensions... crits de gent embogida... les primeres sirenes se senten encara lluny...
L'Anna s'aixeca cridant davant la sorpresa d'en Guillem i la resta de clients... la petita taula de fusta es tomba amb l'impuls i les begudes cauen al terra estrepitosament.
- Però... què tens...? pregunta el noi espantat i sense saber que fer.
- Quina hora és? Ràpid diguem l'hora!. Crida l'Anna agafant violentament el canell d'en Guillem per esbrinar-la.
El rellotge de polsera marca un quart i mig de vuit...
- Ho sento...! he de marxar faig tard! Tinc només cinc minuts per evitar-ho...!
- Evitar què...! crida en Guillem, amb cara d'esglai veien el canvi sofert per l'Anna, que pràcticament ja és fora del local.
Rellisca i cau al terra en topar amb uns clients que volen accedir a la cerveseria... s'aixeca no sent el dolor que li fa el genoll...
Corre, la plaça és a prop... la coneix molt bé, hi passa cada dia per tornar a casa des de la feina, però resta poc temps per dos quarts...
Empeny a tothom el que si posa per davant... tomba a l'esquerra per agafar el passeig que du a la plaça... el semàfor és vermell i la circulació molt densa, no s'atura, creua pel bell mig... els cotxes frenen violentament deixant marcades les roderes a l'asfalt i els conductors l'increpen...
Ja és a prop, però ha de travessar tota la plaça per arribar-hi a temps...
Segueix corrent, el cor li batega embogit... sent l'impuls de la sang que li dispara el pols... instintivament aixeca la vista, sap perfectament on mirar... el rellotge de l'edifici marca gairebé l'hora fatídica, tan sols queda un minut per dos quarts...
Al mateix temps una dona amb un cotxet de nadó seu al banc de pedra que hi ha just davant del monument...
L'Anna arriba corrents, crida embogida...
- No, no...! marxi, no s'aturi...! Hi haurà una explosió...!
La dona no entén el que passa, veu atònita i al mateix temps amb esglai, com la desconeguda empeny violentament el cotxet allunyant-lo uns metres...
L'Anna rodola pel terra degut al seu mateix impuls, sent el plor del nadó que és dintre del cotxet i els crits aterrits de la mare que arriba neguitosa per agafar el nen. El rellotge comença a marcar els quarts lentament com si fos conscient d'haver d'allargar la seva cantarella musical...
Al voltant de l'Anna, la dona i algun vianant criden, no sent el que diuen... sembla com si aquells moments s'alentissin, ralentin el preciós temps necessari.
Un clac metàl·lic talla l'aire esgarrifosament, però només ella sap que significa...
L'explosió és impressionant, l'Anna veu horroritzada la bola de foc que s'aixeca durant unes dècimes de segon cap amunt...
Del cel il·luminat per la deflagració, cauen durant uns moments que semblen eterns, enormes pedres que en tocar el terra s'esmicolen i es converteixen en minúsculs i punyents projectils, causant doloroses esgarrinxades...

L'Anna amb prou feines es pot aixecar, el cos masegat i adolorit... busca amb avidesa el cotxet del nadó i horroritzada veu una enorme pedra que l'ha fet miques... es cobreix la cara amb les mans i plora... Es senten sirenes, encara lluny però...
Tot el patiment que li causa aquest maleït do, i no ha servit per res... pensa entre sanglots.
Una mà li acarona els cabells bruts i emblanquinats per la polseguera, una veu trencada i a la vegada dolça li dona les gràcies...
Amb ulls plorosos cerca aquella veu, ara acompanyada del plor d'un nadó... Aixeca el cap i la brillantor produïda per les llàgrimes, es converteix en un esclat d'alegria... Riu i besa aquell rostre minúscul, ple de pols, que mai sabrà que es viu gràcies a un do...
Multitud de curiosos s'apropen de mica en mica, entorpint les tasques de gent més resolta que intenta ajudar als ferits mentre arriben els primers auxilis.
L'Anna aprofitant el caos i el desconcert que hi als primers moments, s'allunya del lloc... difícilment podria donar explicacions de com sabia que hi hauria una explosió...
- Anna...! Anna!
Mig estabornida i amb els sentits encara embotits, no és capaç de reconèixer la veu d'en Guillem que la subjecta del braç...
- Què ha passat...? Estàs ferida, anem a un hospital...!
- No, no... estic bé! Tan sols unes esgarrinxades... Et fa res dur-me a casa?
- Però, has marxat tan de sobte que... Si és clar que t'acompanyo a casa. Segur que et trobes bé?
L'Anna no diu res, però sap que tard o d'hora en Guillem relacionarà el trasbals de la cerveseria amb l'explosió...
El noi calla, tan sols està preocupat pel seu estat.
- Vols que truqui algú per que es quedi amb tu aquesta nit?
-No, no...! t'ho agraeixo molt Guillem... Però prefereixo estar-me sola, tinc moltes coses al cap...

El raig d'aigua tèbia cau amb pressió sobre el cos nu de l'Anna relaxant-li els muscles masegats, pensa en el que ha succeït i per uns moments se sent satisfeta.
Pot ser que el destí, tan sovint cruel, l'hagi tocat amb una vareta per tal de salvar aquell nadó...? Ni tan sols sap com es diu...
Aquella nit dorm com mai a la vida.


S'aixeca aviat, ha dormit sense sobresalts i d'una tirada, cosa entranya i difícil darrerament...
Esmorza una torrada i un suc de taronja. Baixa àgilment les escales que l'ha duen fins el portal i es dirigeix com cada dia a la feina... a la cantonada hi ha un quiosc de premsa, s'atura per comprar el diari.
D'un cop d'ull veu les portades dels diferents diaris, tots sense excepció, amb titulars enormes parlen de l'atemptat del dia anterior.
Coneix massa bé aquelles fotografies, gairebé totes des d'un angle o altre centren l'atenció en la mare i el nadó... Totes menys una...
Una suo freda li recorre l'espatlla en veure's en aquella instantània... Recull el moment en que besa l'infant en veure'l sa i estalvi, el peu de la fotografia relata com una noia desconeguda salva de la mort aquell infant...
Llegeix amb avidesa el diari, no es fa esment més que de passada sobre l'historia de la noia desconeguda... sembla ser que va desaparèixer desprès de l'atemptat.
Això alleugereix l'Anna... tan debò la deixin tranquil·la.
Si bé ningú s'ha responsabilitzat de l'atemptat, sembla clar que tot apunta a l'extrema dreta, i més si tenim en compte que el monument era dedicat a un important dirigent nacionalista de la primera meitat del segle XX.
Quan arriba a la editorial en Guillem l'ha està esperant impacient...
- Bon dia Anna! Has descansat bé...?
- Sí... gràcies per dur-me a casa... La veritat és que no sé com hagués arribat. Diu l'Anna donant-li un peto a la galta.
Mentre pugen amb l'elevador que els du a la planta on es troba l'editorial, en Guillem mirant-la fixament als ulls...
- Crec que hauríem de parlar sobre el que va succeir... La teva marxa tan sobtada... la fotografia del diari... no ho sé, però hi ha quelcom que no encaixa.
- Guillem, millor deixar-ho com està. No vull parlar-ne més, ho sento!
Sap de cert que el seu company de feina no oblidarà el tema, però ara per ara no es veu amb cor d'explicar-li fil per randa tota l'historia.
Sens dubte el fet que la fotografia del diari sigui tan nítida, li durà mal de caps... Tan sols desitja que aquests mal de caps no passin de simples felicitacions. No suportaria haver d'aclarir els aspectes de per què era al lloc dels fets de manera tan providencial.
De mica en mica ha corregut la veu entre els companys i durant tot el dia la seva taula és un anar i venir, uns per felicitar-la, altres per interessar-se pel seu estat anímic, fins i tot el seu cap li ha tramés una salutació de part de la direcció... Tot plegat s'està fent una bola massa gran.
En Guillem s'ha passat el dia esquivant-la, sorrut i de mal humor... l'Anna es sent responsable, potser ha estat un xic brusca aquest mati, pensa per a si mateixa.
Les sis de la tarda. S'enredereix de manera conscient per tal de no coincidir amb en Guillem a l'hora de marxar. Poc a poc es dirigeix cap on va esclatar la bomba, si més no els seus pensaments la duen directament allà...
Tot està encara precintat per la policia i els curiosos que s'atansen fins el lloc, són convidats a abandonar la zona.
Des d'un extrem de la plaça, l'Anna observa com els cossos de seguretat treballen per esbrinar quelcom més sobre l'atemptat.
- Tens por que algú et reconegui potser...?
L'ensurt en sentir la veu d'en Guillem li fa bategar el cor de manera desmesurada.
- Ho sento... no m'he adonat que eres aquí...! Sí, no m'agradaria que amb reconeguessin... no és el moment. Contesta l'Anna ja recuperada del sobresalt.
No vol pressionar-la, però en la seva manera de contestar intueix que té ganes de buidar el pap...
- Quan tinguis necessitat de parlar de tot això, hem tindràs al teu costat... d'acord?
- Gràcies, t'ho agraeixo molt... però ara m'estimo més estar sola. Ho entens oi?
En Guillem la mira als ulls i amb un somriure abaixa el cap...
- Fins dijous, doncs. Recorda que demà és festiu...
- Adéu, ens veurem dijous...
L'Anna observa com en Guillem es perd entre els vianants passeig amunt. Potser sí que ha arribat l'hora de confiar-li el seu secret...
Però li fa tanta por el fet que no la creguin, que la prenguin per boja...
Per una altra banda hi ha una cosa que l'atabala. És cert que mentre era a la cerveseria el dia del atemptat amb el Guillem i de sobte li van venir al cap aquelles imatges de l'explosió, va veure el cotxet del nadó esclafat per una pedra de grans dimensions, però on era a les hores el petit...? en el cotxet o en els braços de la mare...? Potser la seva acció al intentar salvar-li la vida sigui part del rol de les visions...? o tal vegada pot intervenir en els fets, però sense modificar el resultat final?
Aquestes reflexions turmenten l'Anna i amb les mans a la butxaca segueix el seu camí vorejant la plaça.
L'endemà no hi ha feina, és una d'aquelles festes que ben bé se la podrien estalviar... pensa l'Anna.

Durant tot el dia els carrers principals de la ciutat s'omplen de manifestacions d'un i altre signe, que aquest any conten amb l'afegit de l'atemptat de fa dos dies i que clarament és una provocació per escalfar encara més l'enrarit clima polític.
Com era de preveure els incidents no triguen a aparèixer... les corredisses i les estomacades de la policia per tal de calmar els ànims dels més exaltats, es produeixen fins ben entrada la nit.

Els dies passen sense més ensurts per l'Anna... Tot i que en Guillem no ha tornat a treure el tema, si que ha notat un canvi en la seva manera de dirigir-se a ella... és més fred, més distant i a l'Anna li sap greu perquè en el fons n'està d'ell.
Un tomb a la vida de l'Anna, sense ella saber-ho, és a punt de produir-se. Tot un seguit d'atemptats es succeeixen a la ciutat, sempre dirigits cap a objectius més que significatius per l'atemorida ciutadania...
Els mitjans de comunicació tot i la llibertat de que gaudeixen, reben instruccions molt precises pel que fa referència als atemptats. Cal deixar que els cossos de seguretat treballen sense entrebancs. No és necessari espantar a una població, ja de per si atemorida...
L'Anna es troba enmig d'un dilema que afecta el seu estat d'ànim. Per què no ha tingut cap més visió? Els últims atemptats no han produït víctimes, tan sols destrosses materials. És possible que solament vegi el futur immediat quan hi han d'haver ferits o morts?
De ser així, cosa de la que no està segura, caldria informar a les autoritats? O potser és millor esperar a veure què passa?
D'uns dies ençà té una estranya sensació... com si algú la vigiles; quan arriba a casa inspecciona totes les habitacions i els racons més inversemblants, fins i tot escorcolla... escorcolla què...? ben bé no ho sap, però les cabòries augmenten cada dia que passa i els malsons també.
Es desperta de sobte, amarada de suor i l'estat d'ansietat no l'abandona fins a mig matí. Quelcom està a punt de passar... Però què...? un sisè sentit s'ha posat en marxa i l'adverteix... però realment quin és el lligam?
Els capvespres cada cop són més freds i el trajecte de la feina a casa s'escurça en funció de les baixes temperatures fent més lleugeres les cames, que busquen amb avidesa el recer de la llar.
Aquest vespre però, serà diferent als altres...
Camí de casa s'atura per llegir la cartellera d'un teatre; és dia d'estrena, ja hi ha persones fen cua per tal d'aconseguir les entrades... no és un dels seus autors preferits però...
Baixa la vorera per tal d'esquivar la cua que es va fent més llarga a mesura que va arribant la gent...
A l'altra banda del carrer una dona gran intenta travessar d'una manera prou temerària, pel bell mig, sense parar atenció als vehicles que circulen... L'Anna pateix
, els cotxes s'aturen gairebé al damunt de la dona, que amb tota parsimònia segueix caminant fen l'oïda sorda a les malsonants i grolleres pregàries que l'hi fan arribar els conductors...
No pot deixar de fixar-se en el cistell que duu a la mà... desfilat, brut i deixant veure els trossos de cartó i els diaris que de ben segur li serviran de recer per suportar el fred i la rosada de la nit.
El caixer automàtic que hi ha paret per paret amb el teatre farà de sostre...
Una esgarrifança produïda per un lleuger cop de vent fred i humit, li recorda la tebiesa d'un bany assaborint una tassa de cafè, allunyant dels seus pensaments el mal viure d'aquella dona...

Recolzada al capçal del llit, gaudeix de la lectura d'un clàssic. Els ulls li fan pampallugues però... la cançó que en aquells moments se sent a la radio, la deixa en un estat de catarsis on el cos per si sol s'abandona i el món irreal dels somnis la domina per complert. El llibre llisca de les seves mans...
El subconscient treballa al mateix ritme de la musica que segueix sonant, passejant-la per un núvol d'imatges idíl·liques que es sobreposen les unes a les altres, com si en el fons, els somnis competissin entre ells per aconseguir el somni ideal.
De sobte, un llampec... un feix de llum s'intercala entre les imatges, neguitejant el somni de l'Anna.
Inconscientment rebobina com si es tractés d'una cinta... sang, vidres trencats, runes... un cistell vell i desfilat que recorda haver vist abans... un sostre desplomant-se per l'efecte d'una explosió...
Com un zoom, la imatge s'allunya obrint l'angle i donant cabuda al teatre, ara ja sense cues... una emissora radiofònica tot just damunt d'un caixer automàtic... Una cançó antiga, que l'Anna coneix prou bé, s'esmunyies per una de les finestres de l'emissora de radio...
"...en la terra humida escric... nena estic boig per tu..."
fins i tot en somnis aquella cançó la captiva...
"...jo no puc arribar on ets tu..."
"...boig per tu..."
de sobte tot salta pels aires...
El sobresalt produït per les horripilants visions la desperta de cop, amarada de suor i amb els ulls desmesuradament oberts salta del llit... l'abric i unes esportives deixen el seu descans nocturn per començar abans d'hora les activitats pròpies de cadascun...
L'aparell de ràdio, agafat de volada, desgrana dolces melodies que l'Anna inconscientment taral·leja, desitjant no arribar a sentir la seva cançó preferida, si més no aquella nit...
Són gairebé les tres de la matinada, els carrers buits semblen encara més freds sense el caliu humà.
Tant sols és a un parell de travessies... S'atura a la cantonada, estacionat uns metres més enllà hi ha un cotxe de la policia. L'hi passa pel cap demanar ajut, però com? Com podria convèncer als policies de que tot és a punt d'esclatar? Amb la fila que fa difícilment la creurien... si més no perdria un temps preciós... un temps que no té.
Una nova cançó sona al petit aparell de ràdio, respira profundament en veure que no és la mateixa del somni... són uns minuts més dels que disposa.
Gira a la dreta, la marquesina del teatre es retalla sobre la foscor de la nit... Des de l'altra vorera domina la situació, és un calc de la visió.
El teatre, el caixer i al seu damunt l'emissora de ràdio... Forçant la vista distingeix l'embalum darrera les portes del caixer. De ben segur l'indigent que recorda haver vist al capvespre...
Les darreres notes de la cançó s'arrosseguen malenconioses fins arribar a la fi... instintivament mira al seu voltant... no hi ha ningú... una veu dolça i sensual, segurament gravada, trenca el silenci intentant captar la solitud d'algun oient noctàmbul... són segons tensos, el neguit augmenta quan el locutor dóna pas a la següent cançó.
La percussió prou coneguda per l'Anna, accelera el bategar del seu cor... "en la terra humida escric, nena estic boig per tu..."
Maquinalment taral·leja la lletra al mateix temps que les cames surten disparades envers el caixer. La porta és tancada i els gruixuts vidres fan que els crits per intentar avisar la dona que dorm en el interior queden esmorteïts...
Colpeja inútilment amb força. Amb la mirada cerca al seu voltant quelcom per trencar els vidres... d'un cubell ple de brossa sobresurt una barra de ferro.
La cançó ha passat el seu equador i sap que tan sols disposa d'un minut i escaig per intentar fer-la sortir.
Un cop més colpeja els vidres, aquesta vegada amb l'ajut de la barra de ferro. Cada cop es deixa sentir més el retruny a les dolorides mans de l'Anna. A l'interior del caixer la vella indigent s'incorpora maleint amb crits i gestos obscens...
L'última estrofa enfila l'ocàs de la cançó, l'Anna amb llàgrimes als ulls segueix colpejant, més per inèrcia que per voluntat. La dona acosta el rostre al vidre per encarar-se amb aquella cara jove que plora i crida alguna cosa inintel·ligible. Amb gestos intenta fer-l'hi entendre que obri la porta... els segons passen irremissiblement. Amb parsimònia passa el baldó... L'Anna empeny amb força fent que la porta s'obri de cop i la dona gairebé perdi l'equilibri. La cadència de les notes avisa clarament que la cançó arriba a la fi...
...boig per tuu...
Quasi de manera violenta arrossega l'atemorida vella que lluita per deslliurar-se'n.
El fatídic clac metàl·lic l'avisa de l'imminent explosió... unes dècimes de segon més tard tot salta pels aires. L'ona expansiva les llença amb virulència fins el mig del carrer, sota una pluja de minúsculs i tallants vidres que cerquen esgarrinxar la carn.
Obre els ulls, al seu voltant tot és un núvol de pols. Les alarmes dels vehicles estacionats a la vora es disparen al uníson ensordint la nit. De la foscor cauen escampats a dojo, tríptics induint a sol·licitar préstecs i prospectes anunciant una millor manera de viure... quin doll de quimeres...!
Un parell de metres més enllà jeu amb el cap acotat sobre el pit, com si fos un ninot de drap esperant que algú la sacsegi, la dona del cistell brut i desfilat.
S'acosta gairebé arrossegant-se fins al seu costat i l'abraça amb tendresa, la dona es deixa fer, no té esma per res. L'acarona i ella correspon amb un somriure. Les mans de l'Anna toquen quelcom viscós entre les vestidures, es mira les mans i horroritzada les veu xopes de sang... Un tros de vidre de considerables dimensions sobresurt, entre abundosa sang, del ventre de la vella.
- No t'amoïnes filla. Diu la dona al mateix temps que es dibuixa un somriure d'agraïment al seu rostre.
L'Anna plora i les seves llàgrimes besen el rostre d'aquella vella desconeguda... de ben segur feia molts anys que no es sentia estimada per ningú. Els seus ulls es tanquen per darrera vegada sense perdre aquell bell somriure.
Testimonis a l'endemà declaren haver vist una jove colpejant els vidres del caixer automàtic. Els crits i cops havien despertat els veïns més pròxims... Instants més tard amb la deflagració i la confusió dels primers moments van oblidar-la. Algú però, la recorda per la fotografia dels diaris...
La premsa es fa ressò de l'atemptat i el fet de que possiblement, la mateixa persona que va salvar el nadó setmanes enrera, també aquest cop hagués intentat salvar la vida de l'indigent.
La policia, segons el rotatiu, cerca la jove per tal d'interrogar-la i esbrinar el per què de les seves aparicions en el lloc dels atemptats instants abans de que es produeixin.
Ningú sap on trobar-la, ha desaparegut...

L'Anna confusa i encara atordida, vaga pels carrers sense rumb fix... no sap que fer, no sap ha qui confiar-se... El seu món, fins a les hores tan controlat, trontolla pels quatre cantons.
En Guillem la busca pels llocs on habitualment l'Anna es mou, però s'ha volatilitzat no hi ha rastre de la noia. Constantment deixa missatges en el seu mòbil, però no respon...
Per fi decideix anar a casa de l'Anna... En arribar al portal de l'edifici peta de cara amb tres homes malcarats. Puja les escales fins el tercer pis, segona porta a l'esquerra, però hi ha quelcom que no rutlla. La porta entreoberta fa que en Guillem s'aturi per tal d'escoltar si hi ha renou a l'interior. Empeny suaument, amb precaució... fins obrir-la del tot.
Una llum el du fins la sala d'estar i el que veu el deixa bocabadat. Tot és capgirat, no hi ha res al seu lloc... el contingut de calaixos i armaris, regirat i escampat per terra, el pis sencer sembla que hagi estat batut per un cicló...
-Hum...! en quin embolic estàs ficada Anna...?
Instintivament pensa en els homes del portal i decideix trucar a la policia. Un nou missatge al mòbil... Anna no tornis a casa, és perillós... truca'm aquesta nit. Guillem.
Uns minuts més tard arriba una patrulla. Contesta totes les preguntes que li fa la policia. Anat a fer una visita a una amiga que fa temps que no veu i...
Dedueixen que el propietari ha marxat de viatge, en Guillem els deixa fer... després d'una estona el conviden amablement a abandonar el pis i el citen per l'endemà a comissaria, cal formalitzar la denúncia.
No hi motius per retenir-lo, és una inspecció rutinària...
Té por per l'Anna, se'ns dubte hi ha quelcom que s'escapa a la seva comprensió i un cop més recorda el que va succeir al bar just abans del primer atemptat... Truca'm Anna, pensa en Guillem mentre es dirigeix a casa seva, entre tots dos traurem la llum d'aquest entrellat.


Entumida pel fred, l'Anna busca un lloc arrecerat on poder passar la nit. Els carrers... els seus carrers. Inconscientment es dirigeix envers un carreró fosc i humit. De sobte, la petita botiga on anys enrera va començar a viure aquest maleït malson està davant seu... S'acosta lentament, sense esma. La humitat cala fins el moll de l'os.
Amb ulls plorosos i tremolant pel fred, intenta obrir la porta... és tancada. Busca l'escalfor del seu propi co
s, s'arrupeix sobre si mateixa... el llindar de la porta farà de capçal.
Per enèsima vegada el mòbil amb el seu vibrar silenciós destorba els pensaments de l'Anna, aquesta vegada però, prem la tecla... Un cop més en Guillem l'hi ha deixat un missatge... Anna no tornis a casa, és perillós... truca'm aquesta nit. Guillem.
Què vol dir perillós...? És pregunta intranquil·la... Si més no, la policia l'interrogarà i de ben segur tot quedarà aclarit... o no?
Cerca el número d'en Guillem... prem la tecla de trucada...
Mentre la petita pantalla lluminosa parpelleja, l'Anna repassa mentalment els darrers esdeveniments i el fet que la seva vida hagi fet un tomb radical... es pregunta si tanmateix podrà suportar aquest canvi...
L'ensurt en sentir la melodia del mòbil, és el causant del terrabastall produït en caure els plats al terra. En Guillem espera la trucada de l'Anna i prem impacient la tecla per contestar... el visor delata el seu número...
-Anna... Anna! On ets? Contesta'm...! crida a l'auricular.
-Sóc jo... l'Anna. Estic espantada Guillem...! diu entre sanglots. Tot se m‘escapa de les mans... no sé pas que fer...!
-On ets...? ara vinc a buscar-te...! Però sobretot no vagis a casa, ja t'explicaré...
En Guillem, mentre parla amb l'Anna, agafa les claus del cotxe i baixa corrents les escales fins arribar al portal de la finca...
-Sóc a prop de la Plaça del Rei, crec... sí, al tombar...
-Bé, doncs espera'm a la cantonada del carrer Ferran amb la Via Laietana... D'aquí a deu minuts arribaré, però procura no cridar l'atenció...! Fins ara...
Enfila carrer avall... Tots els semàfors l'esperen per posar-s'hi en vermell...! pensa en Guillem prest per accelerar tan bon punt tingui llum verda...
L'Anna l'espera dreta a la cantonada... tot i ser entrada la nit i la temperatura força baixa, un seguit de gent desfila per davant seu. Ni ha de tota mena... sorruts amb el cap cot desitjant arribar a casa després d'un esgotador dia de feina... d'altres la miren de manera desvergonyida, buscant ves a saber què... i n'hi ha que amb un tarannà característic que els delata, fan de la nit el seu habitat natural.
Tots ells però, indiferents i aliens a l'angoixa de l'Anna, passen de llarg... de ben segur mai més els tornarà a veure, si més no el temps els allunyarà i aquells rostres desconeguts romandran en l'oblit.
En Guillem la veu de lluny, endevina la derrota i el mal cos de la seva amiga...
-Anna...! Anna! Crida baixant el vidre...
Sóc aquí...! puja... et quedaràs glaçada...
Sense gaire esma obre la porta del petit utilitari i s'esmunyies en el seient. L'escalfor la reconforta i per moments sembla recobrar la vivor als ulls. En Guillem no diu res, espera pacientment que l'Anna es decideixi buidar el pap... no paga la pena forçar la situació.
El trajecte és curt, però el silenci angoixant de la noia l'eternitza... l'Anna es deixa dur com si fos un autòmat.
-Pots quedar-te a dormir si vols... diu en Guillem a l'hora que obre la porta de casa.
-Guillem... no sé com agrair-te el que fas...
L'Anna es cobreix la cara amb les mans, el neguit la trasbalsa i les llàgrimes un cop més llisquen suaument pel seu rostre...
-Descansa, demà serà un altre dia... La reconforta en Guillem a l'hora que l'abraça.
Tot s'arreglarà i no haurà estat més que un malson.
-Tan de bo, Guillem... tan de bo.
L'aigua tèbia regalima pel seu cos, relaxant els muscles malmesos pel neguit i l'angoixa. Tot va massa de presa... i per si mancava res, ara és a punt d'involucrar el seu amic...

-He fet una mica de cafè... o prefereixes una altra cosa?
-No, ja m'està be... gràcies...
No sap com començar, ni tan sols està segura del que li ha d'explicar...
-Jo... bé, tot és tan estrany que de vegades dubto si es tracta d'un malson o si en realitat tot el que m'envolta és irreal i tan sols existeix a la meva imaginació...
-Anna saps que sóc el teu amic i res del que diguis em farà canviar de parer respecte a tu.
Les mirades es troben i l'Anna sap que diu la veritat, fins i tot li sembla esbrinar una mena de sentiment que va més enllà de l'amistat...
-... Tot va començar una calorosa tarda d'estiu de fa gairebé deu anys, mentre passejava amb les meves amigues i una dolça melodia hem va trasbalsar la vida per sempre més...
L'Anna relata totes les vicissituds des de les hores, fins i tot l'hi venen a la memòria escenes de la seva vida que romanien en el oblit.
En Guillem l'escolta en silenci i tant sols l'interromp per puntualitzar algunes dades... el que l'hi està explicant la seva amiga és realment sorprenent i al mateix temps, de ser veritat cosa que no dubta, força perillós.
-... I ara sóc la persona més buscada per la policia i qui sap per qui més... Acaba dient l'Anna amb una tassa més de cafè a les mans.
Un nou dia clareja i el relat ha deixat perplex en Guillem, que passeja per l'estança arrufant el nas...
-Pel que m'expliques, tant sols pots veure a molt curt termini el que passarà en llocs concrets... llocs que d'una manera o d'altre es relacionen amb tu i pels que et mous habitualment... Aquest do, com tu l'anomenes, tant sols és un element de la teva psiques que aquell vell botiguer va despertar en tu.
Per primer cop en tots aquest anys l'Anna ha tret tot el que duia dintre, i ara amb l'ajut d'en Guillem espera treure l'entrellat d'aquest malson.
-Però, si és veritat que puc veure el que passarà, perquè els altres atemptats no els he copsat...?
-Perquè la teva ment no ha estat en contacte amb la situació que l'envolta... per dir-ho d'alguna manera, en el disc dur de la teva ment no hi ha gravat l'arxiu pertinent.
La ment d'en Guillem treballa a prou fet, sap que tard o d'hora la policia trobarà l'Anna i que la situació si més no, s'anirà complicant...
-Crec que hauries de presentar-te a la policia i explicar el mateix que m'has dit a mi... potser en un principi no et creguin o simplement dubtin de tu, però al menys estaràs sota la seva protecció. Els tres homes que vaig veure sortir de l'edifici no hem van fer bona fila...
L'Anna indecisa pel que l'hi diu el seu amic, camina d'un costat a l'altre de la sala d'estar... la prendran per boja...
En Guillem endevina els seus pensaments...
-És el millor, creu-me... Els costarà entendreu, però tot és aquí dintre. Diu assenyalant-se les temples.
-D'acord, però necessito que estiguis al meu costat...
Decideixen que en Guillem anirà abans a casa de l'Anna, per tal de portar-li roba neta. Pel camí pensa en una excusa creïble per absentar-se de la feina.

El trajecte fins les estances de la policia el fan en silenci, saben de cert que els esperen unes hores força llargues.
L'accés a la comissaria, a través d'una porta giratòria, és el preludi d'un malson que els durà més enllà del que s'imaginen...
Ningú no reconeix l'Anna, que camina decidida fins el primer taulell al seu abast...
-Disculpi... Voldria parlar amb algú que dugui la investigació dels atemptats...
El funcionari aixeca la vista en sentir la paraula atemptat, i mira l'Anna amb recel...
Sense badar boca despenja el telèfon i de manera gairebé telegràfica, xerra durant dos o tres segons amb algun superior...
-Sí, sí senyor... sent l'Anna, al temps que el funcionari penja l'auricular.
-Ara mateix vindrà l'inspector... Mentre m'hauria de dir el seu nom... i el seu també, diu mirant de reüll en Guillem.
L'espera és molt curta, encara no han acabat de donar els seus noms, quan un policia els acompanya fins una porta. No hi ha cap rètol...
Els fa passar. L'estança és prou gran com per no sentir-se angoixat, tot i que el mobiliari és bastant auster, tan sols una taula, un parell de cadires i un armari arxivador... No hi ha ningú, la porta es tanca al seu darrera... l'Anna i en Guillem es miren i arronsen les espatlles, ben bé sembla tret d'una pel·lícula americana...
No hi són del tot sols... una petita camera en un extrem de l'habitació els observa...

-És ella...? pregunta l'inspector mirant la petita pantalla...
-Sens dubte... fa un parell de dies que la busquem, però s'havia volatilitzat... el noi, pel que sembla, és qui va cridar la policia quan ahir a la tarda van regirar el pis de la noia... Aquest matí, un dels policies que va redactar la denuncia, ha recordat el nom de la noia en veure'l al tauler d'ordres del dia...
L'inspector Vidal observa els moviments de la parella...
-Quina mena de relació hi ha entre ells dos...
-Sembla ser que tan sols companys de feina... Ell no ha anat a treballar avui, potser hi ha alguna cosa més. Darrerament els han vist junts més sovint, tot i que res seriós...
Deixen de mirar el monitor i enfilen cap la sala on es troben l'Anna i en Guillem...
-Filiació política... o simpatitzants d'algun grup radical...?
-No... pel que sabem de moment, res de res...
La porta de l'habitació s'obre de sobte.
-Bon dia... Disculpin per fer-los esperar...
-Seguin, seguin... no són gaire confortables, estem de reformes i...
-No... ja ens està bé. Gràcies.
Les seves mirades ens creuen en la de l'inspector Vidal i per un moment, dubten de si han pres la decisió més encertada.
-Som l'inspector Vidal i l'inspector Rovira... Segons sembla tenen informació sobre els atemptats...oi?
L'Anna mira en Guillem buscant ajut, no sap com començar... El seu primer impuls es aixecar-se i sortir corrents...
-...no tinguis por ens ajudaran... diu en Guillem al mateix temps que l'hi agafa la mà.
L'Anna agraeix el fet de que en Guillem utilitzi el plural...
-Jo... bé, és una història molt llarga... i la veritat és que no sé com començar... Fins i tot em resulta increïble a mi mateixa.
Els inspectors es miren entre ells i en Vidal assenteix amb el cap...
-La volem ajudar... Anna, és el seu nom... oi? Diu en Rovira.
Vostè és la noia que va salvar el nadó l'octubre passat i que també
va intentar ajudar la dona que va morir en l'atemptat contra l'emissora de ràdio de fa uns dies...
Una esgarrifança recorre l'espatlla de l'Anna en recordar el somriure de la dona mentre l'estrenyia entre els seus braços...
-No has de témer res, Anna. Et volem ajudar i volem que tu ens ajudis a nosaltres. Diu l'inspector Vidal, tutejant la noia per primer cop per fer-la sentir més còmoda.
Comença explicant el que li passa des de fa temps, el fet de poder veure el que succeirà gairebé d'immediat, sense temps pràcticament per reaccionar.
No interrompen l'Anna més que per puntualitzar alguna cosa, els resulta tan estrany com a ella mateixa.
Els inspectors es miren incrèduls davant del que senten, no saben què pensar. Per una part, creuen el relat de l'Anna, però per una altra banda dubten de si es tracta d'una doble personalitat, el que explicaria el per què de les seves aparicions en els llocs dels fets avanç no succeeixin.
En Guillem aclareix la seva relació en els fets i certifica la història de la noia a partir de l'atemptat d'octubre.
-...i això és tot, no puc dir res més... tan sols l'angoixa que sento esperant aquests malsons.
Uns instants de silenci, que semblen allargar-se pel buit de l'estança, en retornar el ressò de la respiració de cadascun d'ells.
-Bé... realment resulta una història com a mínim... estranya i tanmateix curiosa, pel que fa als inicis d'aquests malsons quan eres adolescent.
-Rovira... si més no hauríem de fer una visita a l'establiment que ens ha dit l'Anna. Potser en traiem alguna cosa... si és que encara hi viu el vell botiguer...
L'inspector Vidal clava els ulls en els de la noia. L'Anna es sent despullada interiorment, aquells ulls busquen quelcom en el seu interior. Uns segons que s'eternitzen... uns segons que cerquen la veritat...
-Et crec Anna... diu per fi l'inspector. Però comprendràs que necessitem fer-te algunes proves abans de continuar...
-Proves... s'espanta l'Anna. Quina mena de proves...?
En Vidal s'aixeca de la cadira i vorejant la taula es situa a les seves espatlles...
-No et preocupis, tenim un bon equip de psicòlegs... necessitem assegurar-nos... Ho entens oi...?
L'Anna assenteix baixant el cap, de fet s'ho esperava...
-Només una cosa, m'agradaria que en Guillem fos amb mi, si pot ser... diu mentre es gira per tal de cercar el rostre de l'inspector.
L'inspector mira en Guillem i somriu...
-Cap problema, si més no també es troba en aquest embolic... Ja veuràs com la doctora Castany et caurà força bé...
Precedits per l'inspector Vidal, recorren tot de passadissos fins arribar a una porta on es pot llegir... gabinet psicològic.
-Passeu, passeu... de seguida bé la doctora...
L'inspector els deixa sols un cop més, aquesta vegada però, en Guillem descobreix la petita camera que segueix els seus moviments...
-De ben segur que l'amic Vidal ara mateix està posant al corrent a la doctora, diu a l'hora que fa un petit gest amb el cap assenyalant l'angle del sostre on es situat l'aparell...
L'Anna està neguitosa, tot i que és conscient de que són necessàries les proves i que no té res a amagar...
-Tranquil·litzat, no has de témer res... Són professionals, saben el que es fan i amb el teu ajut potser s'evitaran més atemptats.
-Ja ho sé... però resulta tot tan irreal...
S'obra la porta. La doctora Castany pensen...
És jove, si més no encara no ha arribat a la quarantena... Una bata blanca oberta, fa que el seu aspecte sigui desimbolt a l'hora que inspira confiança. Una veu dolça es presenta...
-Hola sóc la doctora Montserrat Castany... vosaltres sou l'Anna i en Guillem, oi?. L'inspector Vidal m'ha posat al corrent...
-Si, suposo que li deu de semblar força estrany veritat...
-No és un cas tan excepcional Anna. Encara que no és una cosa quotidiana i evidentment qui el pateix moltes vegades no n'és conscient, creu o millor dit, té la sensació d'haver viscut els fets d'una manera vaga.
-Però, jo realment si que ho veig... Si no com podria saber on succeiria...
La doctora somriu, veu el patiment de l'Anna...
-D'això no tinc cap mena de dubte. El que fa excepcional el teu cas, és senzillament que els teus somnis, malsons o visions són catastròfics, és a dir, difícilment pots passar per alt una situació on el teu subconscient treballa de manera accelerada per tal d'evitar-ho.
-Guillem sé que est part interessada, però necessito que l'Anna es concentri en les proves que l'he de fer... T'agrairia que l'esperessis a fóra, no trigarem gaire.
El noi mira l'Anna, busca la seva aprovació...
-Estaré bé Guillem, no t'amoïnis...
La doctora espera a que surti de l'habitació per tal de començar amb la teràpia...
-Bé Anna, vull que et concentris en el que et digui. Jo et faré una sèrie de preguntes, preguntes que moltes d'elles et semblaran fora de context, però que necessito que contestis amb sinceritat... Si tot va bé, hi crec que anirà, podré ajudar-te i juntes podem fer que dominis els malsons... tan sols és qüestió de temps i un xic de paciència.
La sessió amb la doctora Castany, només és el preludi d'un seguit d'hores que passen de manera feixuga mirant un munt d'arxius per tal de reconèixer algun rostre, tot i que l'Anna insisteix en no haver vist cap cara en els seus somnis...
Uns tristos entrepans fan callar els budells que engoleixen sense gaire esma... Finalment deixen les dependències de la policia acompanyats per l'inspector Rovira...
En Guillem acompanya l'Anna fins al portal de casa...
-Segur que vols quedar-te sola...? Pots venir a casa, hi ha lloc de sobres...
-T'agraeixo tot el que estàs fen per mi... però, potser ara necessito tranquil·litat i m'agrada estar tota sola de tan en tan... ja ho saps.
Tanmateix tinc un inspector per a mi... diu l'Anna assenyalant el cotxe d'en Rovira, que a partir d'ara serà la seva ombra...
Efectivament, tot just avanç de sortir de la comissaria, l'inspector Vidal a volgut xerrar amb l'Anna...
A part d'assignar-li en Rovira com a àngel de la guarda, també l'hi a subministrat un petit transmissor desviat al mòbil i que comunica directament amb la comissaria.
-És important que ni tan sols en Guillem sàpiga que el dus...
Encara no tenen clar el fet de l'escorcoll del pis i molt menys qui el va dur a terme i per quins motius...


L'endemà, a primera hora, una trucada de l'inspector Vidal la neguiteja de nou... Han escorcollat la botiga on va començar el malson de l'Anna... El que han trobat, segons l'hi ha dit l'inspector, dóna un tomb a totes les especulacions fetes fins ara.
-L'inspector Rovira la passarà a recollir... Ah, una altra cosa... millor no involucrar al seu amic... de moment.
-No, prefereixo anar caminant... no és gaire lluny.
Uns segons de silenci...
-Bé, com vulgui... L'espero a la botiga. Vingui sola... Acaba dient l'inspector sabedor de que en Rovira és a prop d'ella.
En el to de veu, l'Anna s'ha donat compte de la seriositat d'en Vidal.. i per què no li pot dir en Guillem...? És estrany tot plegat... per què de sobte la tracte de vostè...?
El camí cap a la petita botiga es fa feixuc. Per primer cop en molts anys, sent que aquells carrers no la pertanyien i un buit esfereïdor s'apodera d'ella... Petjades que fins a les hores eren buides, que tan sols omplien l'espai, ara tenen ulls expressius que demanen el tros que els pertoca i l'Anna se sent petita dintre del seu món... Sembla com si una llum lluités per abandonar les tenebres del seu interior i abocar-se al món real...
Ara és allà, davant la porta que anys enrera no havia d'haver obert i que en fer-ho, va trencar la subtil línia que separa la realitat de la ignorància dels somnis...
-Dispensi... No pot passar... La veu d'un agent de policia la distreu dels seus pensaments.
-L'inspector Vidal m'espera... Sóc l'Anna...
Encara no ha acabat d'identificar-se quan al seu darrera...
-Agent...! Deixi-la passar...!
És la veu d'en Rovira. La pren suaument pel colze fent-la passar al mateix temps que amb el cap correspon a la salutació de l'agent...
- L'inspector Vidal l'espera dintre... al magatzem. Pel que sembla la botiga és abandonada des de fa temps, tot i que hi ha indicis de que algú l'utilitza d'amagatall...
L'Anna no sent el que l'hi explica en Rovira. La seva mirada es perd entre les ombres de la petita botiga... records que li vénen al cap en veure aquells nans masegats pel pas del temps i escampats per tot arreu, com si algú s'hagués desfogat de les seves cabòries fent-los pagar ves a saber el què...
Inconscientment busca la petita capsa de fusta tallada. L'inici d'un malson que l'ha dut gairebé a embogir... La mateixa curiositat que ara fa que la cerqui sense saber el per què. Si que ho sap, hi ha quelcom en l'ambient que sura per damunt de la pols i l'olor d'humitat... Imperceptibles pels altres, però l'Anna les sent. Les dolces notes d'una melodia que la va trasbalsar una vegada... com a les hores, la captiven fent-la sentir una esgarrifança que recorre tot el seu cos...
-Anna... ja és aquí... Acompanyem si us plau, hi ha quelcom que vull que vegi. La veu de l'inspector Vidal la torna a la realitat...
-Bon dia inspector... La seva trucada m'ha neguitejat. No entenc el per què no vol que digui res en Guillem, si més no, és l'únic que m'ha ajuda't fins ara... és amic meu i...
En traspassar el llindar de la porta que temps ença separava la rebotiga dels clients, quelcom la colpeja dintre seu... Un seguit d'imatges sense cap ordre llisquen per la seva ment, és tot massa confús... intenta aferrar-se desesperadament a alguna de les imatges, però no les reconeix... Homes llunyans i borrosos... potser. Imatges d'un temps que ella no ha viscut. Filats on mans gairebé esquelètiques s'aferren... rostres on l'expressió de la mort és palesa... De sobte tot s
alta pels aires...
Obre els ulls. No entén què passa... és al terra... algú intenta aixecar-la. L'inspector Vidal...
-Anna...! Es troba bé...? de sobte ha caigut al terra...
Aquella veu... si... l'ha sentit intercalada entre les fugisseres imatges...
Clava els ulls a l'interior del petit magatzem i el que veu la deixa estupefacte... Un seguit de pòsters posats de manera maldestra, cobreixen la descolorida i humitejada paret... Consignes xenòfobes, fotografies de camps d'extermini...
Gira el cap per apartar la vista d'aquells horrors propis d'altres temps... i veu els minúsculs homes... llunyans?
No...! són els nans... els nans masegats pel temps...! Mira un cop més les fotografies, ara en més fixació...! Filats d'extermini, filats de mort...!
-Fora...! Fora... hem de sortir... de presa...! Tot és a punt d'esclatar... Ràpid, no hi ha temps...!
En Vidal i en Rovira la miren incrèduls...
-Però... què li passa? Encerta a dir en Vidal.
L'Anna empeny els inspectors, que intenten frenar-la en la seva fugida...
-Sortim o morirem tots....! crida al mateix temps que enfila cap a la sortida de la botiga...
L'inspector Vidal reacciona i veient la determinació de la noia, surt al seu darrera.
-Anem...! crida girant-se cap el seu company, recordant de sobte el relat de l'Anna referent a les visions...
Aquell soroll metàl·lic, familiar per l'Anna, se sent amplificat en els cervells dels dos inspectors... El seu inconscient treballa acceleradament. Dècimes de segon després rodolen pel terra per l'efecte de l'ona expansiva. El clac metàl·lic és encara més fred i esgarrifós del que la noia els havia descrit... és sinònim de mort.
L'inspector Vidal, encara ensordit per la forta explosió, cerca l'Anna i la veu asseguda al mig del carrer amb el cap cot, cobrint-se el rostre amb les mans... Els llargs cabells negres, ara emblanquinats per la pols, cauen embullats damunt les cames...
S'acosta a quatre grapes, masegat i dolorit, tem per la noia... la sacseja per l'espatlla i crida el seu nom, però és incapaç de sentir-se a si mateix. Embotit encara, agafa el rostre de l'Anna entre les seves mans i la mira als ulls, uns ulls foscos que demanen ajut... llisquen llàgrimes d'impotència i desesperació. L'estreny entre els seus braços per protegir-la de les pors i el neguit.
Ràpidament són atesos per les assistències i traslladats a l'hospital més proper. L'inspector Rovira, el més afectat per l'explosió amb una forta contusió al cap, resta ingressat per fer-l'hi una exploració.
L'inspector Vidal tem per la seguretat de l'Anna i no vol que torni a casa, però davant la insistència de la noia opta per acompanyar-la, deixant dos agents per tenir-ne cura permanentment.

Ara és allà, assegut en el seu despatx, sense treure la vista del petit segell hexagonal que té al damunt de la taula... a l'interior, en relleu, el que sembla una xifra romana i pel desgast, de ben segur que és antic.
L'agafat de la rebotiga tot just abans de que saltes pels aires. No sap el per què, però en veure'l entre el garbuix de revistes xenòfobes i fotografies dels camps d'extermini que hi havia sobre una llitera, ha recordat haver-lo vist en algun indret, sense saber-ne on però. Se'l ha posat a la butxaca de la jaqueta i no ha tornat a pensar en ell, fins que ja a la comissaria en canviar-se de roba, ha caigut al terra.
Una melodia escarransida procedent del mòbil, el distreu dels seus pensaments...
-Si... digui'm... contesta sense gaire èmfasi.
-Inspector...? sóc l'Anna... sento destorbar-lo, però...
Pel to de veu de la noia, en Vidal nota el seu neguit...
-Digues, en què et puc ajudar...? necessites res...? diu a l'hora que s'aixeca de la cadira giratòria...
-No... gràcies... tan sols hi ha quelcom que voldria saber...
L'inspector pel poc que coneix la noia, creu endevinar la següent pregunta i la tem...
-L'explosió a la botiga... no crec que hagi estat un casual, oi...? Vull dir que qui ha posat la bomba sabia que hi seriem allà...
A través de l'auricular l'Anna nota el sospir del seu interlocutor.
-Bé... la policia científica és al lloc de l'explosió intentant esbrinar quelcom. Fins que no tinguem els resultats no podem aventurar-nos en simples especulacions... ho entens...?
-Si... però, qui ha posat l'explosiu, ignora el fet que jo puc avançar-me als fets, oi...?
L'inspector calla per uns moments... la noia té raó i això fa que el seu amic Guillem quedi descartat... de moment.
-És així Anna... qui ha estat desconeix el teu secret.
-Gràcies inspector per escoltar-me i sento haver-lo destorbat.
-No et preocupis... estarem en contacte. Adéu. Prem la tecla de fi de trucada i guarda el número.
És llesta, pensa l'inspector, se'ns dubte ha pensat que el primer sospitós seria el seu amic i ha volgut protegir-lo... però per què?
Agafa d'una revolada la jaqueta i es dirigeix a la consulta de la doctora Castany...
Truca a la porta i sense esperar contestació l'obre...
-Bona tarda doctora... Voldria parlar amb vostè si té uns minuts...
-De l'atemptat d'aquest matí potser...? Bona tarda... passi, passi i segui.
A en Vidal li sembla un xic sorneguera la manera de parlar de la doctora....
- L'estava esperant... Pel que sembla la cosa s'ha complicat una mica, no és així...? segueix dient...
Una ganyota i un renec gairebé imperceptible és la resposta de l'inspector a l'hora que seu al davant de la doctora.
La xerrada no dura gaire temps, el suficient per poder dirigir subliminarment la sessió de l'endemà amb l'Anna...
Tot just abans d'abandonar la consulta i quan ja és a punt de marxar...
-Inspector ha estat un bon intent, però com comprendrà l'interès per l'Anna està per sobre del seu... ho entén, oi...? De totes maneres procuraré ajudar-lo, sempre que no s'utilitzi en contra del pacient.
-Gràcies doctora... l'hi agrairé qualsevol ajut per desentrellar aquest embolic.
No anat del tot malament, pensa en Vidal amb un lleuger somriure per sota el nas, un cop surt de la consulta...
La mà torna a joguinejar amb el segell que du a la butxaca... decideix passar per la botiga d'un antiquari amic seu, li ve de camí a l'hospital on és en Rovira...

La botiga és petita i acollidora, per variar, amb escassetat de clientela... L'Oriol és un company d'universitat que va deixar penjades les classes a mitja carrera, per fer-se càrrec del negoci del seu pare en morir aquest.
-Caram... mira que et fas car de veure, Raimon! Diu l'antiquari en veure'l entrar per la porta...
És visita de cortesia o vens per feina... l'hi etziba picant-li l'ullet.
-Com et va Oriol...? tens raó, darrerament he desatès les antigues amistats...
Els dos amics s'abracen, fa un munt de mesos que no es veien...
En Vidal riu, no pot dissimular davant del seu amic, es coneixen força per saber que no poden anar amb embuts.
-Diguem que aquest segell, traient-lo de la butxaca, és l'excusa perfecta per fer-te una visita. Diu tornant-li la picada d'ull...
Mentre xerren de coses banals i intranscendents, l'Oriol amb una petita lent per amplificar la visió examina el segell...
-Vols dir-me on l'has trobat o prefereixes que t'enlluerni amb una lletania de les meves...
En Raimon se'l mira sorneguer i amb un gest sumis...
-Enlluernem amb la teva sapiència, si us plau... il·luminem, diu rient.
L'Oriol amb un posat exageradament estudiat...
-Per començar et diré, que tot i no ser autèntic, sí que és una reproducció molt bona i força antiga.
A l'hora que comença a explicar el seu anàlisi, es gira per agafar un del llibres que hi ha al seu darrera, en una prestatgeria...
-És una copia d'un segell del segle I, de l'imperi romà. La X que hi ha en relleu al mig, representa la desena legió, la més famosa de les legions romanes i de la qual Juli Cèsar fou l'artífex de la seva llegendària història. Després de la seva mort, perdurà la llegenda d'invencible i al llarg dels anys rebé els tres sobrenoms amb els quals ha passat a l'historia... Equestris, Gemina i Pia Fidelis Domitiana.
En Raimon escolta bocabadat la dissertació del seu amic, fent-se creus de la seva habilitat per identificar el segell.
-Veus, diu assenyalant amb l'índex el relleu central i fent-li mirar a través de la lent, tot i estar força desgastat encara es poden veure els tres sobrenoms i el de l'emperador en cada un dels extrems de la X.
En aquest punt de l'explicació obre el llibre que té al damunt de la taula, passant un seguit de fulles fins trobar una reproducció del segell.
-Es va utilitzar molt entre els maçons del segle passat, però sobretot va ser durant el nacionalsocialisme i més tard amb les organitzacions d'ultradretes d'Europa, quan és va estendre el seu ús per lacrar escrits entre alts mandataris d'aquests grups.
En Vidal parpelleja, estupefacte pel que l'hi explica l'antiquari...
-Potser he donat en el clau...? diu l'Oriol.
-Del tot, en el centre de la diana...! Però estàs segur que aquest tipus de segell només és usat per alts mandataris...?
-Era... per ser més exacte. Potser amb la proliferació d'aquests grups, també hagin canviat aquests costums... no ho sé.
Una estona després abandona la botiga del seu amic i es dirigeix de cap a l'hospital, on en Rovira es restableix de les ferides sofertes a l'explosió...

L'Anna pel seu compte intenta localitzar en Guillem... És tot tan estrany, la visió a la botiga l'ha trasbalsat... i té por que les seves sospites es confirmen... Per això necessita parlar amb el seu amic.
La vibració del mòbil la distreu dels seus pensaments...
-Si... digui... contesta sense gaire entusiasme, no coneix el número que marca la petita pantalla.
-Anna... sóc l'inspector Vidal, m'agradaria tenir una xerrada amb vostè... és important.
Un cop més deixa el tuteig de banda per tornar a parlar-l'hi de vostè. Pensa l'Anna abans de contestar...

-Deu de ser força important, inspector... però, estic molt cansada i ja me n'anava al llit... Menteix per tal d'evitar la possible insistència, esperant que doni resultat.
Una inspiració profunda l'hi arriba a través de l'auricular...
-...Doncs, l'hi sembla bé demà al matí després de la sessió amb la doctora Castany...? com l'he dit és important...
-Ho ha de ser, o no hem parlaria de vostè... oi? Quedem així doncs... Diu l'Anna, un xic irritada.
-Fins demà... Bona nit, que descansi... Encerta a dir, encara sorprès per la reacció de la noia.
Prem la tecla de fi de trucada i apaga el mòbil. Es queda pensarosa... no se'n recordava de la doctora Castany, de ben segur notarà el neguit que l'envaeix per dintre. I què voldrà l'inspector...? Potser té les mateixes sospites que ella...? Però, com ho pot saber...? en cap moment l'hi a dit res de la seva visió...


La sessió amb la doctora Castany ha estat força estranya, si més no força dirigida... massa potser. Tot i haver-ho fet de manera molt subliminar, gairebé totes les preguntes que l'hi feia es referien de manera molt específica, a intentar esbrinar si coneixia les possibles cares i veus aparegudes en la visió prèvia a l'esclat de la bomba.
Se n'ha sortit com ha pogut i per primer cop ha tingut la sensació d'estar-se traint a si mateixa. Però abans de res necessita parlar amb en Guillem i aclarir algunes coses.
Mentre camina indecisa envers el despatx de l'inspector Vidal, rumia quelcom deu voler aquest...

L'estrident so del telèfon sembla despertar l'inspector, absort en els fulls de paper que té sobre la taula i que li han arribat anònimament...
-Maleït sia...! Quan canviaran aquesta antigalla...?
Digui...! gairebé cridant a l'hora que despenja l'auricular...
-Perdoni inspector, si vol truco en un altre moment...
-Dispensi doctora... És aquest renoi de telèfon...! em treu de polleguera el seu timbre.
En Vidal endevina un lleuger somrís a través de l'auricular...
-Hauria de venir a la meva consulta de tant en tant... relaxis...
Bé, sembla que vostè té raó. L'Anna amaga quelcom referent a la seva darrera visió... El problema radica en que ha assumit el rol d'àngel protector.
-Vol dir que està encobrint algú...? pregunta l'inspector.
-No... he dit que intenta protegir algú... Si agafem les darreres visions de l'Anna veurem que sempre ha intentat socórrer a la persona o persones més indefenses. Fixis en l'atemptat on va salvar el nadó, havia més gent i de ben segur la va veure en la seva visió, però el subconscient de l'Anna busca protegir el més dèbil. El mateix passa amb la voladura de l'emissora de ràdio.
-Intenta dir-me que aquesta vegada va intentar protegir-nos a en Rovira i a mi...?
De nou en Vidal copsa el somriure de la doctora...
-No sigui tan vanitós inspector... L'hi asseguro que si vostè té mancança d'alguna cosa, no és precisament d'indefens... diu la doctora amb un to burleta.
Per uns instants l'inspector es sent ruboritzar-se...
-No... Tanmateix i com molt bé vostè va intuir, l'Anna va veure o va sentir quelcom que l'ha va trasbalsar més que la pròpia visió en si. Hem de tenir en compte que ja està avesada a tot tipus de visions i que aquesta n'era una més, malgrat que ella hi formes part activa. N'estic convençuda. Intenta protegir al més dèbil i en aquest cas podria ser una persona molt propera a ella...
-En Guillem... potser? diu l'inspector.
-Potser... Però, per què? Tinc entès que ell va ser qui la va convèncer d'acudir a la policia...
Per primer cop des de l'inici de la conversa amb la doctora es sent superior...
-Bé, això ja forma part de la investigació que duem a terme... Vostè limitis a esbrinar que barrina el seu cap, que jo m'ocuparé de la resta.
Aquesta vegada la doctora Castany és qui percep el to irònic en la resposta de l'inspector...
-Toucher...! el mantindré informat... Diu la doctora acceptant el desafiament a l'hora que penja l'auricular suaument amb un somrís als llavis.
Al mateix temps en Vidal, suavitzant el seu adust rostre amb una manyagueria, deixa l'auricular al seu lloc, gairebé amb tendresa.
No trigarà gaire l'Anna a trucar a la porta i l'inspector encara dubta de posar-la al corrent de l'informe que té sobre la taula, referent al passat d'en Guillem. Si més no, pensa, serà sincer amb la noia recíprocament...
El bisellat del vidre de la porta, delata la figura retallada de l'Anna, abans d'arribar-hi...
-Endavant... passi... diu en Vidal amb un to amical, en sentir el truc.
La porta s'obra lentament, gairebé amb parsimònia, com si a l'altra cantó es dubtés d'entrar-hi...
-Bon dia inspector... diu des del llindar l'Anna.
La manera insegura d'entrar de la noia i un cert neguit que salta a la vista, posa en guàrdia a en Vidal...
-Seu Anna... indicant-li la cadira amb la mà, al mateix temps que s'incorpora amb sincera cavallerositat.
El mira als ulls abans de seure... La descol·loca el fet de passar tan sovint del tracte seriós i respectuós, al tuteig.
-Vostè dirà inspector... ahir a la nit semblava que tenia quelcom important que dir-me.
-Si... però, primer vull saber com et trobes... deus d'estar passant un mal tràngol, no ha de ser fàcil conviure amb aquest malson.
L'Anna baixa els ulls, per un moment l'inspector tem que perdi la serenitat. Més aviat sembla una adolescent a punt de confessar alguna malifeta.
De sobte aixeca el cap, de nou torna a ser aquella persona segura i segons com, un xic arrogant...
-Estic molt millor... Sembla que ja me fet als atemptats, oi? intenta donar un aire de seguretat, que evidentment no té.
Com està l'inspector Rovira...? Sento el que li ha passat...
-Bé... d'aquí a un parell de dies l'hi donaran l'alta. No ha estat més que un ensurt. Però, de totes maneres no ha estat culpa teva... Si més no, et devem la vida.
L'Anna somriu... interiorment agraeix el fet que l'inspector actuï gairebé fraternalment.
Un cop més abaixa els ulls buscant la seguretat neguitosa de les seves mans, que no s'aturen en l'intent de cercar quelcom que faci de recer...
-Hi ha alguna novetat respecte a l'explosió d'ahir...? pregunta tímidament.
En Vidal busca els ulls negres de l'Anna, necessita saber fins quin punt pot confiar en ella...
Finalment decideix posar al corrent de les investigacions a la noia...
-Va tot per bon camí... crec que ben aviat sabrem qui ha estat l'autor dels atemptats. Si més no, el d'ahir...
-Vol dir que l'objectiu érem nosaltres, inspector?.
-No ben bé... Tot i que ha estat la casualitat el que ens ha dut a escorcollar la botiga, qui va col·locar la bomba hi estava al corrent. La qual cosa em fa suposar que hi ha un nexe d'unió entre tu i els terroristes, malgrat que no siguis conscient...
L'Anna sorpresa pel caire que pren la conversa, no encerta a badar boca...
-Però... no entenc que vol dir-me... jo... no...
La mirada penetrant de l'inspector sembla despullar-la dels secrets més íntims...
-Els homes que van regirar-te el pis sabien perfectament qui eres. Segurament les fotografies dels diaris els van dur directament a tu. Això vol dir que d'una manera o altra et coneixen... Tot hagués quedat en un no res, si no fos per que en l'atemptat de l'emissora de ràdio també vas aparèixer providencialment...
El rostre de l'Anna empal·lideix de sobte, no tant pel que diu l'inspector, com pel que fa joguinejar entre els seus dits...
En Vidal percep el trasbals de la noia i l'atribueix en un principi a la conversa, però en veure la fixació de l'Anna en les seves mans, compren immediatament a que es deu.
És clar...! exclama per si mateix... el segell...!
Lentament l'agafa entre el polze i l'índex, i el deixa suaument sobre l'escriptori, davant l'Anna...
-L'havies vist mai aquest segell abans d'ara... rumia-t'ho, és molt important...
No diu res, tan sols un lleuger moviment amb el cap negant el que els ulls delaten...
L'inspector insisteix convençut que va per bon camí...
-... potser en alguna de les teves visions o en algun altre lloc...?
Lluita interiorment. Sap que en Vidal no s'aturarà i tanmateix ella també vol acabar amb aquest malson...
Per fi un balbuceig s'escapa dels seus llavis...
-Gravat... diu titubejant. Gravat a la pell...
-Un tatuatge, potser...? l'ajuda l'inspector.
-Si... això, un tatuatge al pit... però la imatge era borrosa... es va girar d'esquena... no es veia gaire clar... jo...
En Vidal entén perfectament l'Anna i la seva lluita interior...
-No creiem que en Guillem estigui involucrat, si és això el que et neguiteja... al menys de manera voluntària. L'atura l'inspector, a l'hora que fa un gest amb les mans per calmar-la.
-Però... era la seva cara... n'estic segura, en Guillem... acaba dient entre sanglots.
-...o algú que s'assembla. Abans de continuar té d'explicar una curiosa història que ha sortit a la llum arran de la teva casual implicació en tot aquest embolic. Segueix l'inspector davant la cara de sorpresa de la noia.
El so estrident del telèfon omple el buit momentani que hi ha a la conversa. Amb una mirada assassina, l'inspector allarga la mà per agafar l'auricular...
-Vidal...! contesta amb un to força groller...
L'Anna observa com les faccions es relaxen a mesura que avança la conversa telefònica.
-Poseu-li vigilància... que no s'acosti ningú. Ara vinc cap aquí. Gràcies.
Penja l'auricular al mateix temps que s'aixeca de la cadira.
-Han trobat en Guillem. És a l'hospital... Algú li ha clavat una pallissa. Anem... diu en Vidal, agafant de revolada la jaqueta i el petit segell.
Gairebé sense temps per reaccionar, l'Anna segueix l'inspector que ja té un peu fora del despatx...
-Però ... qui ha estat?. Es troba bé...? crida mentre surt al seu darrera.
-Sí, sembla que no és greu. Pel camí t'explico els detalls del que he
m descobert i tu mateixa trauràs les conclusions...

A mesura que el cotxe d'en Vidal avança pels carrers de la ciutat, l'Anna escolta amb atenció tot el que l'hi explica...
-Suposo que el nom de Walter Hoffmann no et deu sonar de res, oi...? diu l'inspector mirant-la de reüll.
-No... la veritat és que no l'he sentit mai... contesta fent una mena de ganyota. És alemany, no...?
-Efectivament. Bé, com deus de saber abans de finalitzar la segona guerra mundial, i preveient el que succeiria un cop acabada, alts càrrecs del partit nazi varen fugir d'Alemanya buscant protecció en altres països amics. Evidentment en aquell moment molts es van refugiar en aquest país...
La noia escolta amb atenció l'inspector, que segueix explicant-li fil per randa, una historia que més aviat sembla el guió d'una pel·lícula, intentant, al mateix temps buscar-hi una relació amb els seus malsons...
Pel que semblava el tal Hoffmann i tenint en compte les facilitats que va trobar per arrelar en aquesta ciutat, va canviar la seva identitat, fins i tot l'administració el va ajudar. Tot era vàlid per tal de fer oblidar un passat d'horrors.
Els anys i el règim establert en aquest país varen fer la resta... tan sols petits records, com aquell petit segell, el relacionaven en el passat. Petits records que fins i tot perderen el seu significat en el passar del temps...
L'Anna intenta assimilar totes les dades que l'hi ofereix en Vidal i només de tant en tant, l'interromp per demanar-li algun aclariment...
Rafel Segarra era la seva nova identitat, seguia explicant l'inspector. Es va casar amb una noia del país i tingueren dos fills, en Joan i en Lluís. La mort del primer en un accident de cotxe, va fer que en Hoffmann perdés un xic el senderi i l'últim tram de la seva vida, fins la seva mort, fou un malson constant en reviure el seu obscur passat, que algú es va encarregar de recordar-li.
Una llum d'alarma s'ha encès en el cervell de la noia en sentir el cognom Segarra i comença a neguitejar-se...
L'inspector segueix el seu relat...
Durant el sepeli de les restes d'en Hoffmann, algú es va acostar al seu únic hereu, en Lluís, i a cau d'orella li va xiuxiuejar quelcom que el va fer furgar en el seu passat familiar i el que va trobar no li va agradar gens ni mica... La seva mare, tot just abans de morir, li va confessar el que sabia. Fins i tot era un alliberament per ella el poder explicar-ho. No per què l'hi hagués dit en Hoffmann, sinó per notes que va anar trobant al llarg de la seva relació... Però mai es va atrevir a comentar-ho amb ell.
En Lluís, que ja tenia dos fills, es va tornar taciturn i malcarat i el que fins a les hores no era més que un record del seu pare, va passar a ser el seu malson que el duria també fins a la tomba.
-Inspector, l'interromp l'Anna... El cognom d'en Guillem és Segarra... Com és diuen els fills d'en Lluís Segarra...? pregunta convençuda de la contestació d'en Vidal.
-Efectivament Anna, l'avi del teu amic Guillem és el tal Hoffmann... però deixem que acabi la història abans de treure conclusions...
En aquest punt els ulls de la noia comencen a humitejar-se...
-Però en Guillem mai m'ha dit que tingues un germà... segueix raonant l'Anna, sense fer cas del que l'hi ha dit l'inspector.
Jo... el vaig veure a la meva visió, tot just abans de l'explosió...
L'inspector veient el trasbals de la noia, atura el vehicle. Val més acabar d'explicar aquesta història abans d'arribar a l'hospital... pensa per a si mateix.
-Com deia en Guillem té un germà, en Roger, i són pastats com dues gotes d'aigua, són bessons...
En aquest punt en Vidal la mira als ulls, sabedor que això que ha dit l'hi traurà un pes de sobra a l'Anna...
-A les hores a qui he vist a la visió és al seu germà...! diu gairebé amb un to infantil...
L'inspector somriu, però al mateix temps fa un gest amb les mans per tal de calmar-la i poder seguir amb el seu relat.
-La mort del pare d'en Guillem, no sols fou deguda pels malsons heretats d'en Hoffmann. En Roger de molt jove fou la seva gran preocupació per les seves idees, sense saber-ho el passat racista del avi prenia cos en ell.
-I mentrestant, què feia en Guillem...? pregunta l'Anna.
-En Lluís Segarra intentant que l'ombra de Hoffmann no arrelés en ell, el va enviar a estudiar a Anglaterra... i pel que sembla ho va aprofitar...
L'Anna assenteix amb el cap, el seu amic l'hi ha dit la veritat al menys en aquest punt...
El cap de l'Anna barrina pel seu compte a l'hora que segueix el relat de l'inspector...
En Guillem va tornar d'Anglaterra per assistir a l'enterrament del seu pare i un cop més la història es va repetir...
Durant el sepeli algú s'hi va acostar i va xiuxiuejar quelcom a l'oïda d'en Roger. L'inspector creu que aquesta persona és la mateixa que va desvelar el secret a Lluís Segarra, segurament algú que va conèixer el Hoffmann nazi i que no volia deixar el passat i els seus horrors en el oblit. Però aquesta vegada no va encertar...
-La diferència, continua en Vidal, és que ja en Roger apuntava en la mateixa direcció que el seu avi, i aquest descobriment encara el va enfortir més en les seves conviccions, fins el punt que va adoptar el cognom original, és a dir Hoffmann... No cal dir que les portes de totes les organitzacions d'ultradreta es van obrir de bat a bat.
-I en Guillem que pinta en tot aquest embolic...? pregunta l'Anna.
-Ha intentat per tots els mitjans que el seu germà torni a ser el que era, però salta a la vista que no ho ha aconseguit... i l'única manera que té d'ajudar-lo, és intentant encobrir-lo, malgrat el perill que corre.
L'Anna arrufa les celles, hi ha un punt que no entén.
-Si el que vol es protegir-lo... Per què va avisar la policia quan van regir-me el pis...?
-Aquí és quan entrés en escena. De manera involuntària en establir la relació amb tu, t'ha posat en contacte amb en Roger, que de ben segur vigila els seus moviments... En aquest punt, en Guillem, encara no sospitava la teva relació amb els fets. No oblidis que la teva fotografia als diaris era molt nítida, per això et van localitzar abans que nosaltres...
La noia segueix sense entendre que vol dir...
-Quan l'hi expliques el teu secret a en Guillem, immediatament relaciona els homes que va veure fugir del teu pis amb el seu germà, i l'única manera de protegir-te d'ell es convencent-te de que acudeixis a la policia. Al mateix temps i per una coincidència entre mil, la petita botiga on sembla que vas aconseguir aquest do, és la mateixa que ara servia d'amagatall en Roger. Per tant, en Guillem fa un doble joc en avisar-lo, per tal de que pugi fugir. El que no vol acceptar en Guillem és que el seu germà ha perdut per complert el senderi i s'ha convertit en un criminal sense escrúpols ... per sort el teu do, del qual evidentment no n'està assabentat en Roger, ens ha salvat la vida...
-... i en Guillem va fugir sabent que vostè sospitaria d'ell... acaba dient l'Anna.
L'inspector mou el cap afirmativament i posa de nou en marxa el cotxe per seguir camí a l'hospital... efectivament era el primer sospitós, recorda en Vidal. Però tot va fer un gir en poques hores, quan algú l'hi va fer arribar uns fulls escrits a mà, una mà tremolosa, que sospita pertany a la persona que durant tots aquests anys no ha deixat que s'oblides el passat d'en Hoffmann, generació rere generació...


Dresde, 1935.
S'ha entretingut més del compte xerrant amb la resta de músics, un cop acabada la seva actuació en aquell local de mala mort, en el cor del casc antic.
Camina pels carrers solitaris i molls, degut a la pluja caiguda fa una estona. El soroll de les petjades, adquireix una dimensió desconeguda, que omple la nit i el cos esporuguit d'en Josef, camí de la pensió que l'hi fa de recer.
Intenta xiuxiuejar la primera música que li ve al cap, per tal d'allunyar el neguit i la por. No bufen vents de bonança pels jueus a l'Alemanya del nacionalsocialisme.
Mira al seu darrera, qualsevol ombra és sospitosa del recel de qui tem per la seva vida, els ulls cerquen allò que no hi és i el cor batega accelerat.
Un parell de travessies més i el salconduit que l'hi ofereix la llòbrega pensió per poder veure un nou dia, serà al seu abast.
Accelera el pas, un sisè sentit des de fa dies el té en constant alerta... però, no succeeix res d'estrany, ni res més enllà de lo habitual... Potser, pensa en Josef, tot és degut al neguit que el persegueix... el neguit i aquells malsons que de tan en tan l'hi obstrueixen la ment... i la maleïda capseta que li va donar la seva mare en el llit de mort... Te això, des de temps immemorials aquesta capseta ha estat el malson constant a la nostra família...conserva-la, però sobre tot no la obris... deixa que desaparegui amb tu el seu poder... no cometis el mateix error que jo o viuràs la resta de la teva vida sotmès als malsons...
.... perquè no li va fer cas? La curiositat va poder més que l'ultima voluntat de la seva mare...
Un altre cop aquell mareig, pensa per a si mateix...
-No, ara no...! diu a l'hora que ambdues mans es prem el cap intentant deslliurar-se d'aquell malson...
La pedra freda i humida, rep el cos torturat pels flaixos que turmenten la ment d'en Josef...
Unes petjades que intenten suavitzar l'estrident só que produeixen... un home solitari duu quelcom sota el braç... de sobte, un xerricar de rodes i una potent llum que l'enlluerna... Homes de gris esbatussant l'infeliç... jueu... La imatge s'acosta al rostre... no és ell...! Del cotxe surten primer unes botes, enllustrades i encara amb la fressa que produeix la pell nova, donant pas a uns ulls farcits d'odi que brillen en la foscor del carrer... du quelcom a la mà... la mort...!
-...no...! crida en Josef, a l'hora que deixa caure al terra l'estoig que conté el violi amb el que es guanya la vida...
Surt corrents... és a prop, potser encara és
a temps d'avisar-lo per que busqui un lloc on amagar-se...
Tan sols uns metres i en tombar la cantonada podrà veure l'home que camina en la solitud de la nit...
Un soroll al seu darrera el fa girar-se... el carrer és fosc, però sap que són allà, el ralentì d'un motor que xiuxiueja la mort...
Les penombres l'ajuden a desaparèixer, fonent-se amb un portal al seu abast...
Els veu passar lentament. Avancen poc a poc, buscant l'ànima en pena on poder abocar l'odi, que la ment emmagatzema a punt per ser lliurat.
No respira, l'hi va la vida... No era ell...! es repeteix una i altra vegada. Aquell rostre entumit pels cops rebuts, no era el seu...! Però, ara és allà, amagat... fins i tot sent el fred contacte de la pistola que du l'home de les botes enllustrades, a les temples d'aquell infeliç...
El cotxe gira a la dreta, crits i xerricar de rodes en prémer l'accelerador... S'imagina l'escena, fins i tot la cara aterrida de l'home, il·luminada pels potents fars, intentant fugir dels seus depredadors...
En Josef vol fugir, però no sap per què, les seves passes busquen la cantonada on quedarà visualitzada la cacera de l'home...
Amb ulls plorosos i tement el que veurà, recolza l'espatlla envers el mur, el cap cerca el contacte fred de la pedra... i els dits s'aferren a la paret...
La galta llisca per la humitat del mur cercant l'angle recte que enfila la macabra escena... Una suor freda recorre l'espinada, és la suor produïda per la por... Els ulls clucs i el cap acotat, avergonyit de si mateix...
Gira sobre el seu eix, el cos arrambat a la pedra per cerciorar-se de la seva invisibilitat... Obre els ulls, és allà, la maleïda visió és al seu davant i ell no pot fer res...
La gola d'en Josef lluita per deixar sortir un crit en la nit, un crit que potser és el suport que necessita aquell infeliç jueu... però l'instin egoista de supervivència el fa emmudir...
El pobre infeliç rodola pel terra intentant fugir de les puntades de peu i els cops de porra que l'etziben els homes de gris... Crida cercant l'ajut que mai arribarà... mai!
Estoicament veu aparèixer les botes enllustrades del botxí... el cos masegat estès al terra... moviments convulsius donen fe de que encara és viu... L'assassí mira a dreta i esquerra, els fars del cotxe il·luminen un rostre que mai oblidarà en Josef, per uns moments aquells ulls semblen buscar-lo a ell... Un somriure maliciós i una mirada plena d'odi. Aixeca el braç en un funest angle de quaranta cinc graus... la mà es prolonga amb un reflex metàl·lic, fins recolzar-se a les temples del comdemnat...
En Josef tanca els ulls... el soroll sec, esmorteït per la cridòria dels sicaris, arriba però, net a la seva oïda...
Amb un xerricar de rodes, desapareixen carrer avall. Ningú a vist res, cap finestró s'obre... rostres anònims emparats en la seguretat de la seva llar, són testimonis nit rere nit, de la disbauxa a la que estan sotmesos.
Ell també, amb el cap cot, abandona l'escena del crim...
Les primeres clarors es filtren per les escletxes del finestró, mentre en Josef arraulit en el seu jaç, no aconsegueix desfer-se'n d'aquell rostre. Tan mateix, és pregunta si aquella cara aterrida podria ser, per què no, la seva...
I el rostre del assassí, tantes vegades portada dels diaris...
Hoffmann... Walter Hoffmann és el nom d'aquell depredador... el terror dels jueus de Dresde...
Dies després, aconseguirà un passaport fals per poder fugir del país de manera clandestina...


A l'hospital, tot i el dolor que l'hi produeixen les costelles trencades, un somrís es dibuixa en el llavi entumit d'en Guillem en veure entrar l'Anna. Un somriure que es converteix en rictus de dolor en aparèixer al seu darrera l'inspector Vidal...
-Hola Guillem...! encerta a dir l'Anna per tal de trencar el gel.
Estaven molt preocupats per la teva desaparició...
Amb un gest, en Guillem dóna la benvinguda a la noia i mira amb recel a l'inspector Vidal, que pren la iniciativa per deixar clar que tot i la simpatia que desperta en ell la parella, no es tracta d'un joc...
-Escolta'm noi... estic al corrent de tot aquest embolic i sincerament crec que seria millor que col·laboréssim... Plegats podem resoldreu... no creus...? Tots en sortirem guanyant... l'Anna no mereix passar per aquest tràngol.
Un lleuger cop de cap assentint, és suficient perquè l'inspector deixi als joves tots sols a l'habitació...
El mòbil d'en Vidal sona amb una melodia carrinclona, mentre espera al passadís de l'hospital per poder parlar amb el noi.
-Si... digui'm... Contesta amb un to ensopit, a l'hora que saluda amb un gest als dos policies de paisà que vigilen les anades i vingudes a l'habitació d'en Guillem...
-Inspector...? Sóc la doctora Castany... he rebut el seu missatge i també una còpia del document anònim...
-Si... sento no haver-li pogut lliurar jo mateix, però sembla que els esdeveniments es precipiten i necessito saber la seva opinió. Crec que ens trobem en un cas similar a les visions de l'Anna, tot i que no s'esmenta res al respecte... M'agradaria saber si pot haver-hi alguna connexió més enllà de la casualitat.
Silenci a l'altre cantó de l'auricular... finalment la doctora amb un lleuger sospir, que arriba nítidament a l'oïda de l'inspector...
-Pel que he pogut llegir i sospito que vostè hi està d'acord, sí que hi ha una connexió entre la historia de l'Anna i els escrits anònims que li han fet arribar... Si més no, qui ha redactat els fets que s'esmenten en el document i el vell que fa deu anys va conèixer l'Anna a la botiga que ahir va saltar pels aires, podrien ser la mateixa persona...
Silenci un cop més, però aquesta vegada per part d'en Vidal...
-Inspector... em sent...? la veu de la doctora ressona en l'aparell, que en Vidal l'utilitza per tamborinejar amb els dits...
-Sí, sí... la sento! Disculpi'm... estava pensant en el que m'ha dit... Vol dir això que hi ha dues persones amb el mateix do, doctora?.
-Si la història que ens ha explicat l'Anna és certa, el vell botiguer l'hi hauria tramés el do en obrir la capseta... ho recorda, oi...? Per tan hem de pensar que solament la noia té aquest suposat do. No hauria de dir això, però fins que no trobi una explicació més científica és el que hem de creure...
-Gràcies un cop més doctora... Si descobreix quelcom més entre línies... l'hi estaré molt agraït.
-Serà el primer en saber-ho inspector. Contesta la doctora a l'hora que prem la tecla per tallar la comunicació.
De nou entra a l'habitació, necessita un parell de respostes d'en Guillem per començar a lligar caps...
-Ho sento... diu en veure l'Anna besant els llavis del noi... Necessito parlar tot d'una amb en Guillem...
-És clar inspector... serè a qui fora... contesta l'Anna un tan avergonyida per l'escena que ha presenciat l'inspector.
Una baixada d'ulls per part d'en Vidal acompanya l'Anna, a l'hora que l'hi obra la porta...
Fixa la mirada en el rostre del noi... no cal anar amb romanços pensa per si mateix...
-Algú va avisar de l'escorcoll a la botiga... i en Roger, el teu germà, va poder fugir... Sabem per les dactilars que s'amagava en aquell lloc.
En Guillem tomba el rostre i clava la mirada en l'infinit que s'estén més enllà del finestral...
-Coneixem el teu passat familiar i sincerament crec que t'has ficat en un bon embolic sense saber-ho...
El to d'en Vidal fins a les hores adust, pren un caire més fraternal...
-El teu germà a perdut l'oportunitat que l'hi has donat. Has de triar entre el present d'en Roger i el futur amb l'Anna... Pensa-t'ho detingudament...
En Guillem torna a mirar a l'inspector i amb un balbuceig, prou clar però...
-Jo vaig avisar en Roger de l'escorcoll que anava a fer la policia i suposo que ara m'he convertit en encobridor, oi...?
Per tota resposta en Vidal acota el cap assentint...
-Tanmateix, ja havia fet la tria abans que vostè entrés a l'habitació... diu en Guillem amb un lleuger somrís als llavis.
En Vidal mira al noi directament als ulls, decididament farà el que pugui per ajudar-lo... pensa a l'hora que l'hi torna el somrís.
-He posat vigilància per tal de que no et passi res... i tampoc tinc ganes de tornar-te a buscar... l'etziba en Vidal fent-li l'ullet.
L'inspector obra la porta per marxar... de sobte...
-Per cert, com ha pogut en Roger localitzar-te...? l'hi pregunta en Vidal.
-Vaig anar a la botiga, el vaig seguir en una ocasió, i després d'avisar-lo de l'escorcoll, em vaig amagar per saber el seu proper cau... tenia que saber-ho per seguir protegint-lo. Acaba dient, al temps que arronsa les celles.
-Però, et va descobrir i en lloc d'escoltar-te, va clavar-te una pallissa... M'ho havia d'haver imaginat... acaba dient l'inspector, al mateix temps que tanca la porta al seu darrera...
L'Anna torna a entrar a l'habitació, mentre en Vidal llença un lleuger xiulet a l'aire...
-Cada cop hi ha més peces en aquest trencaclosques...! Ja és hora de començar a encaixar-les...! va dient al mateix temps que enfila el corredor que duu a l'elevador.


No gaire lluny d'allà, unes mans nervades traginen entre fils conductors i dispositius electrònics.
-Maleït sia... Qui et mana ficar-te on no et demanen, Guillem...? crida en Roger, etzibant una puntada de peu a un munt de llibres que hi ha al terra...
Ningú respon, tan sols un gat esporuguit sembla escoltar la lletania d'adjectius malsonants que llença a l'aire... El soterrani insonoritzat és un dels molts amagatalls utilitzats per l'organització, abans no fos desmantellada pel seus superiors. Ara, tan sols serveix de cau per en Roger i uns quants membres que no han seguit l'ordre d'abandonar les accions terroristes. L'odi encès en el seu interior ha fet que fins i tot antics camarades, com s'anomenaven entre ells, l'hi hagin girat l'esquena.
-Però aquest si...! diu amb una sonora rialla,
a l'hora que acarona l'artefacte que hi ha al damunt de la taula.
Posseït d'una estranya brillantor produïda per l'odi, llença un jurament...
-Pagareu ben car, el mal fet a la meva família durant tots aquests anys...! Jo, Roger Hoffmann faré ressorgir de les tenebres la desena legió...! crida fora de sí, saludant amb el braç estès cap a la paret on hi ha pintada una X gegant...


Com fa gairebé setanta anys, en Josef, arraulit en el seu jaç segueix veient, nit rere nit, el rostre de l'infeliç jueu al que no va tenir el valor d'ajudar.
Ara ja no té esma per seguir amb la seva particular croada, però se sent ufanós del fet fins el moment. Ha arribat l'hora de deixar el destí lligat i en mans de la policia.
Els ulls plorosos i plens de melangia, es tornen freds i amb espurnes d'odi, pensant en l'assassí que va manllevar la vida d'aquell home i de ben segur, la de molts més...
Una vida posada al servei de la venjança, quan anys més tard després d'haver fugit d'Alemanya, va retrobar-se en el passat passejant per la ciutat que l'havia acollit...

Aquell matí assolellat, recorda en Josef com si fos ara mateix, amb les mans a les butxaques i sense altra cosa que fer després d'una esgotadora nit treballant a l'impremta, passeja per un dels tants carrers aixecats per les obres del metro... Es mira les sabates enllustrades la nit anterior abans d'anar a treballar, ara emblanquinades per la pols i la calç de les obres... somriu, pensant que al capvespre tornarà a fer l'acció rutinària de l'enllustra-les, tot just perquè es tornin a emblanquinar...
El quiosc de premsa és a l'altra banda del carrer i es disposa a creuar-lo... no ha mirat si ve algun vehicle, absort com va en les seves cabòries...
Baixa la vorera i comença a creuar pel bell mig... de sobte com sortit del no res un cotxe negre, un d'aquells que la gent anomena pato, es llença al seu damunt... Tan sols té temps per intentar-se protegir instintivament la cara.
Dret, com un estaquirot, cobert de pols de cap a peus... i d'una peça...! el conductor ha tingut el temps just per esquivar-lo i aturar el vehicle uns metres més enllà.
La gent s'amuntega al voltant de l'escena i invariablement pren partit pel més dèbil, tot i ser el culpable...
Però en Josef, tan sols té ulls pel conductor que s'acosta delerós de complaure'l...
-Disculpi...! No l'he vist...! ha creuat sense mirar...jo, ho sento...
En Josef no bada boca... no pot ser... Aquell rostre, han passat els anys, però és ell...
-No ha estat res... ha sigut culpa meva... estic bé, estic bé...
Sol·lícit aquell home intenta treure-li la polseguera del damunt... en Josef mira per sobre l'espatlla del home i veu al costat del cotxe negre una dóna i dos nens...
-Ens tornem a veure... l'hi xiuxiueja a cau d'orella...
-Disculpi... com diu? Pregunta intrigat l'home del cotxe negre, mirant els ulls d'en Josef, que brillen d'una manera enigmàtica...
Per tota resposta rep un lleu somrís a l'hora que...
-Ha estat tan sols un ensurt... ningú ha patit cap mal, oi? Contesta maliciosament...

Encara després de tants anys i ple d'arrugues, en recordar-ho, el mateix somrís es dibuixa en el seu rostre...
-Va ser el destí qui de nou ens va retrobar... Hoffmann.
No li va costar gaire un cop memoritzada la matrícula del vehicle, saber-ne la resta... Rafel Segarra era el nom amb el que ara feia aquella aparent vida normal. Fins i tot, en Hoffmann s'havia introduït el suficient entre la petita burgesia, per tal de dur una vida còmoda i al mateix temps sense cridar gaire l'atenció, no fos el cas que algú descobrís el seu esgarrifós passat...
Recorda també, com va començar a fer-li arribar missives on li recordava qui era realment. Mai ho va fer en persona, mai es va donar a conèixer... el volia mantenir en constant tensió, amb la certesa que en Hoffmann no faria cap passa que pogués esbandir el seu passat.
Ell, el jueu fugitiu d'en Hoffmann, veia com aquells ulls plens d'odi, es transformaven en la mirada esporuguida dels que temen per la seva vida... L'hi feia la torna, ara ell era el depredador...
Podia percebre el flaire de la por...
Tot es va precipitar quan va morir el fill gran d'en Hoffmann en un accident de trànsit... La tristesa per la seva mort, va fer que els últims anys de la seva vida, els passes reclòs entre les quatre parets de l'elegant casa on vivia...
Fins i tot, va assistir al sepeli per les despulles d'en Walter Hoffmann o Rafel Segarra, com deia el recordatori...
Va ser a les hores quan decidí prolongar la venjança en el seu hereu, en Lluís Segarra...

El matí plujós sembla voler acompanyar la comitiva que duu les despulles d'en Rafel Segarra... al seu darrera la vídua i en Lluís, agafats del braç escolten la tirallonga de benaurances amb les que el mossèn l'acomiada d'aquest món...
En Josef, segueix a distància com l'home que va ser el terror dels jueus a Dresde, se'n va d'aquesta vida sense haver pagat tot el mal fet...
-...no has patit el suficient, Hoffmann... no! Murmura mentre s'acosta cap on és en Lluís Segarra...
Ningú repara en l'home eixut que s'acosta i l'hi xiuxiueja a cau d'orella...
-...era un depredador, un assassí de jueus...!


Un llamp trenca la foscor de la nit i per un moment fa que l'Anna, recolzada a l'ampit de la finestra, arraconi les cabòries que la neguitegen... Plou, els núvols sacsejats per l'esclat dels llampecs, s'alliberen de la seva càrrega.
Amb el dit ressegueix les gotes de pluja mentre llisquen pel vidre, en una atziaga cursa per tal de formar un minúscul rierol en arribar al cap de baix de la freda superfície...
Es duu la tassa als llavis. L'amargor del cafè la fa tocar de peus a terra...
- Si tot fos tan senzill... si pogués desfer aquesta mena de nus gordià, en el que s'ha convertit la meva vida... murmureja, a l'hora que xarrupa un glop de cafè.
De reüll guaita el rellotge que hi ha a la prestatgeria... dos quarts de dotze, badalla...
Arrupida sota l'abrigall i un edredó de plomissol, s'abandona a la son que de mica en mica se la endú al irreal món dels somnis... La pluja segueix amb la seva cantarella, repicant en el celobert...

Mentrestant l'inspector Vidal, a casa seva, segueix aferrant-se al manuscrit anònim per tal de desentrellar tot l'afer...
-És possible que tot es resumeixi a un maleït malson de fa gairebé setanta anys...? renega per sota el nas, a l'hora que remena de nou entre els fulls.
Cada cop està més convençut del nexe d'unió entre l'assassinat del jueu, aquella nit a Dresde i els darrers atemptats que tenen atemorida a tota la ciutat...
Si realment qui l'hi a fet arribar aquest document i el vell botiguer de l'Anna són la mateixa persona, a les hores tot plegat condueix a un joc de venjances, que s'escapa per moments de les mans dels seus protagonistes.
-Pot ser que l'afany de venjança d'en Josef, hagi desembocat en un odi exacerbat per part d'en Roger envers la societat...?
Està convençut que el germà d'en Guillem i la seva bogeria són al darrera de tots els atemptats i més tenint en compte, que les organitzacions conegudes d'extrema dreta s'han desvinculat de les accions terroristes comeses darrerament.
Es fa creus de pensar que tot sigui un simple trencaclosques on les parts implicades no han sabut encaixar les peces a temps.
Pensa amb l'Anna, per una d'aquelles casualitats, el fil conductor de tot aquest embolic.
Tota la policia és al darrera d'en Roger, però ell està segur que serà a través de les visions de la noia que el podran enxampar.
-Necessito una visió de les teves... xiuxiueja en Vidal, a l'hora que creua les mans per darrera el clatell, per tal d'estirar l'ossada...
Somriu en pensar el que està dient, si la doctora Castany el sentís es faria un fart de riure...
S'acosta a la finestra... L'aigua de la pluja regalima pel finestró i es queda mirant com cau al buit, perdent-se en la foscor de la nit... Un cop d'ull al rellotge de polsera... instintivament badalla. És tard, pensa mentre enfila cap el dormitori...
Algú però, xop de cap a peus, ignorant per complert l'aiguat que cau, camina pels carrers ara desolats de la ciutat.
Amb la mirada perduda i la ment en un altre temps i un altre lloc, en Roger desafiant les inclemències del temps, és a punt de concloure amb el desfici que l'hi va ocasionar el conèixer el seu passat familiar. Al seu parer, ningú va entendre el servei que el seu avi havia fet a la societat.
Aquella societat a la que va haver d'amagar una part de la seva vida, degut a l'incomprensiu món en el que vivia. Però ell, en Roger Hoffmann, restituirà el seu nom allà on pertoca...
-... i tu m'ajudaràs...! riu, mentre acarona la motxilla que porta amagada sota l'abric, ajustada al seu pit, per tal de protegir-la de la pluja.

Obre els ulls sobtadament. Immòbil, cap muscle del cos ha tingut l'audàcia de contraure's... tan sols les parpelles amb el seu tic rutinari gosen contradir l'ordre emesa pel cervell...
-... no ha estat un somni... murmureja.
Aprofitant la llum produïda per un fanal del carrer, que s'esmunyies per una escletxa del finestró, en Josef intenta veure l'hora en el despertador...
-... tres quarts de quatre... xiuxiueja, mentre s'incorpora pesadament del llit.
Tot i ser hivern, esta amarat de suor... encén la llum del capçal i recolza les plantes dels peus en el fred terra, sentint un alleugeriment immediat a tot el cos...
A la tauleta de nit hi ha una petita botella d'aigua mineral, amb un got girat cap avall, fen-li de barret...
La tremolor de la mà fa que l'ompli, fins gairebé fer-lo vessar...
S'aixeca... es calça les espardenyes de pelfa i mig encarcarat s'acosta fins la calaixera adossada a la paret... Al damunt, l'espill, l'hi retorna la imatge amb una fingida alegria...
-... que espera
ves, ja ets un vell... somriu sense gaire esma.
Una teranyina el rep un cop obert el primer calaix...
Al fons una petita capsa de fusta tallada sembla mirar-se'l, a l'hora que l'hi retreu l'abandonament de tots aquests anys...
Amb suavitat l'agafa, deixant la silueta retallada per la pols a la base del calaix...
Recorda el dia en que la va desar, no sap ben bé el per què... o si, potser en el fons sabia que l'hauria de tornar a menester...
En veure aquells ulls negres, va saber que per fi podria desfer-se'n d'aquell maleït do...
-... aquesta capsa i el seu contingut no són a la venda... Dient-li això es va assegurar la insistència de la noia en obrir-la... i de passada el poder trametre-li el do...
Sí, el penediment de l'últim moment va fer que optes per no donar-li la capseta. No va jugar net.
-...ara em tornes la jugada. Potser és el moment de fer quelcom per aquell infeliç... Murmura amb la mirada perduda en el temps.
-No ha estat un somni... es repeteix una i altra vegada.
Ho ha vist molt clar... El nét d'en Hoffmann, entre aquells guerrers de pedra... sota les estrelles... i la noia d'ulls negres, corrent escales amunt per tal d'evitar-ho...
-He de donar-li un cop de mà...! Crida amb un to viu, gairebé infantil.

Fa estona que es remou entre les flassades. El neguit queda palès en el rostre adormit i a l'hora enfurismat.
El llit sembla un camp de batalla i les cames de l'Anna entortolligades amb els llençols, lluiten per alliberar-se de la pressió.
El subconscient lluita amb les imatges desdibuixades i confuses, com si no pertanyessin només a aquell malson... com si somnis aliens, es disputessin el seu domini.
Sinuoses ondulacions... escales... Algú intenta fondre's entre les ombres del metall forjat... algú que s'esmunyies per entre portes i cambres...
El vell botiguer ranquejant al seu darrera... què hi fa en el meu somni....? Hi passo pel seu costat... està més envellit... duu quelcom a les mans... més escales... La capseta de fusta tallada... hem pertany...
Escales amunt, molt amunt... guerrers de pedra escampats a dojo... estels que brillen... mans que traginen neguitoses fils elèctrics...un dispositiu digital anuncia l'hora... l'hora de què? El clac metàl·lic anuncia... l'hora de la mort...!
Salta del llit amb els llençols fen-li la traveta... cau i lluita per desfer-se'n d'ells.
Cul a terra es posa les esportives, no pot perdre més temps. De reüll mira el rellotge i atura els moviments, gairebé convulsius, que la fan funcionar... Obre el llum.
És estrany, pensa... sacseja el rellotge per assegurar-se'n. Tres quarts de quatre... El dispositiu del somni marcava les 05.00...
Intenta pensar fredament, aquesta vegada té temps per fer-ho, potser fins i tot d'evitar-ho...
Agafa el mòbil i busca el telèfon de l'inspector Vidal. Prem la tecla de trucada... intenta tranquil·litzar-se mentre espera que algú contesti a l'altra banda.
-Si... contesta una veu clarament adormida.
-Sóc l'Anna, inspector... No sé com començar... He tingut una nova visió i he cregut que l'havia d'avisar.
En Vidal no diu res per uns moments, el que fa pensar a la noia que s'ha tallat la comunicació.
-Inspector Vidal...? Em sent, inspector...? diu a l'hora que s'encara amb el mòbil per tal de veure si segueix en línia...
-Sí...sí... Sóc aquí! Però em sorprèn que m'hagis trucat... Pel que m'has explicat de les teves visions gairebé no deixen temps per reaccionar...
-És així... però aquesta vegada, el dispositiu de l'explosiu marca les 05.00 h. i el més estrany... també he vist en el somni a...
A l'inspector, desvetllat per complert no li cal sentir res més. A aquestes alçades també ell té premonicions...
-...el vell botiguer...oi? llença al aire convençut del seu encert.
Ara és l'Anna qui calla de sobte. Sorpresa... però l'inspector ho ha dit amb un to força seriós, la qual cosa vol dir que fins i tot una persona tan escèptica com ell, creu en les seves visions.
-Per cert...! no m'has dit el lloc visualitzat en el somni... segueix dient l'inspector..
La cara d'en Vidal es transforma en sentir el lloc que l'hi descriu l'Anna i deixa anar un xiulet d'exclamació...
-... sssff... està ben sonat...!
- D'aquí a deu minuts et passo a buscar...! diu sense deixar-la reaccionar i tallant la comunicació.
L'Anna agafa de revolada l'anorac que vesteix la cadira i guarda el mòbil en una de les butxaques... Dóna un cop d'ull al seu voltant per cerciorar-se que no es deixa res...
Tanca sense fer soroll la porta de casa, no cal despertar a la resta de veïns... més d'un ja la mira amb recel quan es troben al replà, pensa amb ironia...
Baixa les escales fins el portal i espera sense sortir al carrer a que arribi l'inspector Vidal. Fa fred i busca l'escalfor a les butxaques... palpa alguna cosa embolicada amb cel·lofana...
-Uf...! deuen estar fins i tot revingudes. Exclama mirant l'embolcall del paquet de galetes.
Cerca amb la mirada quelcom per desfer-se'n, però no hi ha res a l'abast i decideix tornar-les a la butxaca de l'anorac...
-...després les llençaré a la brossa.
El neguit fa que les mans de la noia no s'aturin i tornen a joguinejar... aquesta vegada els dits furguen en el butxacó on és el mòbil. Se'l mira... no hi ha cap missatge... Dubte uns instants, després cerca un número i prem la tecla de trucada... espera impacient que el senyal obtingui resposta, mentre fita a través dels vidres, com el cotxe de l'inspector s'atura en doble fila al davant del portal...


El cotxe amb el senyal lluminós de la policia al sostre, circula a gran velocitat pels carrers encara molls per la pluja caiguda, fent cas omís de la llum vermella dels semàfors que troba al seu pas... L'Anna s'aferra ben fort a la nansa que hi ha a d'alt de la porta , mentre l'estómac s'enfila fins la gola a cada revolt...
En Vidal mira de reüll el rellotge que hi ha en el davantal, tot just al costat del comandament de l'emissora de ràdio...
-Encara tenim cinquanta minuts...! Temps suficient per evitar-ho...! exclama, intentant distreure l'Anna que té el ulls oberts com taronges, resseguint la cursa entre els diferents vehicles de policia que es van incorporant a mesura que s'acosten a l'objectiu...
-Vol dir que arribarem sans i estalvis...?! crida l'Anna amb un somriure forçat, a l'hora que ambdós peus intenta frenar el cotxe, com si fos ella la conductora...
Amb una derrapada gairebé de pel·lícula, l'inspector atura el cotxe al mig de la cruïlla. Per uns instants l'Anna se'l mira de reüll i es pregunta interiorment, si era necessària o si tan sols ha estat per impressionar-la...
Baixa del vehicle i al seu davant s'estén tota una catifa de llums de tots colors que provenen dels cotxes de policia i altres cossos de seguretat.
L'inspector, pel que dedueix l'Anna ha donat ordre de no deixar passar ningú més enllà del cordó establert per la policia.
-Això passa gaire sovint...? pregunta sorneguerament dirigint-se cap en Vidal.
Aquest se la mira i amb el mateix to de veu l'etziba...
-La veritat és que no en tenim d'endevins a comissaria, per això quan ensopeguem amb algú com tú, aprofitem per treure les llums de Nadal...
La noia se'l mira i arrufa les celles, acceptant el regany...
Mai havia vist La Pedrera amb una il·luminació tan multicolor, pensa l'Anna, al mateix temps que segueix a l'inspector que la duu del bracet, com aquell que diu...
Escolta les instruccions que en Vidal dóna als policies, sobretot la de no entrar a l'edifici... però no entén la seva insistència en saber si hi havia cap vell pel voltant...
-N'esteu segurs que no n'hi havia cap de vell per les immediacions...? segueix insistint.
Finalment un dels policies, que ha estat dels primers en arribar, diu que l'hi ha semblat veure algú que ranquejava a la mateixa cantonada de l'edifici, però que immediatament ha desaparegut...
En Vidal no respon i l'Anna presumeix que l'inspector busca al vell botiguer, però per què?

Mentrestant en Josef, que viu uns carrers més amunt, ja és a tocar d'una de les entrades laterals de La Pedrera... ha arribat al mateix temps que els primers cotxes de la policia, que sense saber ben bé el què passa es limiten a tancar la zona.
S'esmunyies per una petita porta de ferro colat que algú ha deixat oberta. Intueix que ha estat el nét d'en Hoffmann... La foscor és total i triga uns segons en poder acostumar-hi les retines. A les palpentes, tot i que la foscúria es torna més passadora, avança per un estret corredor... Intenta treure's del damunt les teranyines que l'embolcallen i que accentuen la sensació de claustrofòbia que l'envaeix... Per fi, les seves arrugades mans toquen de nou el ferro fred d'una porta, és tancada però...
Ressegueix amb els dits la gelada silueta de la porta, per tal de trobar la manera d'obrir-la...
-Maleïda...no pot estar tancada! renega, al mateix temps que estira de la maneta sense aconseguir que cedeixi la porta.
La suor, tot i la baixa temperatura, llisca pels doblecs del rostre d'en Josef, mentre intenta vèncer la resistència d'aquella entossudida porta.
Per fi, després d'un seguit d'escomeses, obté el premi a la seva insistència i la pesada porta s'obre...
Necessita recuperar-se de l'esforç fet i es recolza en el baranatge d'una escala recargola que s'enfila envers el pis de dalt.
Mentre recupera la respiració mig tallada per l'ofec, veu el resplendor de la llum produïda per les llanternes, segurament dels policies que accedeixen pel pati de llums, pensa en Josef...
-He de seguir... es diu a si mateix, a l'hora que ajudant-se del passamà comença a pujar l'escales...

Dos pisos més a dalt, en Roger observa des d'una de les balconades de ferro forjat, el desplegament de la policia encerclant l'edi
fici...
-Com és possible que hagin arribat al mateix temps que jo...? es pregunta incrèdul.
Es desprèn de l'abric i estreny la motxilla contra el seu cos, intentant no sacsejar-la més del compte...
-Tan se val... No podreu impedir que la faci esclatar...! escridassa d'una manera més semblant al bram d'una bèstia ferida, que a un ésser humà.
Sent enrenou a les escales i segueix en la seva eixelebrada cursa per tal d'arribar al terrat de l'edifici, abans no l'encalçin...
Per un corredor que surt des de l'escala principal, travessa una espaiosa sala fins topar amb una porta que el condueix fins una escalinata de sinuosos esglaons que s'enfilen fins el pis superior.
El retruny de les botes envers els graons de ferro sembla magnificat pel ressò que es produeix en el silenci de la nit.

En Vidal mira el rellotge de polsera... vint minuts escassos és el que queda per intentar frenar aquell llegat, que a través del temps ha arribat fins a les seves mans...
L'Anna el segueix sense fer cas dels gestos que l'hi fa l'inspector per tal de que no el segueixi i busqui un lloc per arrecerar-se.
Ara després de molts anys de servei, en Vidal du l'arma reglamentària fora de la funda i es pregunta, mentre puja els esglaons de dos en dos, si serà capaç d'utilitzar-la...
Uns metres per davant veu una ombra, s'atura i per uns instants dubte... lentament l'ombra es gira i pot distingir en la penombra, el rostre per ell anònim fins ara, d'en Josef. S'acosta ràpidament i l'agafa pel colze, a l'hora que mitjançant gestos l'indica que torni a baixar.
En Josef per tota resposta l'etziba un somriure tot dient-li...
-En Hoffmann m'espera allà dalt...! diu xiuxiuejant a l'hora que assenyala cap el sostre.
En els ulls d'aquell vell atrotinat, en Vidal veu la malícia de la venjança i sacseja el cap d'un cantó a l'altre en senyal d'impotència...
-... esteu tots ben guillats! Diu, deixant-lo estossegant i recolzant-se a la barana.
De sobte en arribar a un replà de les escales, l'oïda d'en Vidal capta el soroll que fan les botes d'en Roger en els esglaons de ferro...
-Ja ets meu...! murmureja, creuant l'espai que el durà fins l'escala d'on ve el remor de les petjades...
Comença a pujar els graons. Aixeca la vista i veu amb esglai com en Roger l'apunta amb la pistola... tan sols té temps, a l'hora que veu com del canó surt la foguerada, de deixar-se caure cap endavant per tal d'esquivar el tret mortal.
A les temples, li ressona l'esclafit com si un tro espetegués en el seu cervell i per uns instants per la noció del temps... Tan sols en sentir dolor a l'espatlla dreta, relaciona l'estrepitós retruny...
És palpa per sota la jaqueta i xopa els dits amb quelcom calent i viscós, mentre unes rialles s'allunyen... les rialles d'algú que ha perdut el senderi, pensa en Vidal serrant les dents per alleugerir el dolor...
Intenta aixecar-se, però els sentits s'enterboleixen per moments i les cames no li responen... Uns braços l'agafen per sota les aixelles i el recolzen contra la paret, intentant asseure'l... obre els ulls i per un moment, veu el rostre ple d'arrugues d'en Josef.
-Jo l'aturaré inspector... he de satisfer un vell compte pendent...! li diu amb la mirada perduda en el temps.
En Vidal veu entre tenebres com aquell vell xaruc porta la seva pistola a les mans i puja ranquejant els graons de ferro...

En Guillem ha rebut la trucada que l'Anna li ha fet des del portal de casa, mentre esperava que l'inspector la recollís.
Amb el cotxe passant de llarg els semàfors i sense respectar les senyals de tràfic, ha arribat tot just quan la policia tancava la zona.
El portal de l'edifici veí, obert de bat a bat, ha servit per que en Guillem pugés fins el terrat i després saltar la tanca que els separa.
Sap que tot aquest enrenou és a punt de tocar a la fi... Però, té l'esperança de poder fer entrar en raó al seu germà, abans no cometi una bogeria, que sens dubte no pot acabar bé.
Ara és allà, amagat darrera d'una de les xemeneies del terrat, esperant l'aparició d'en Roger i el seu passat.
El cap acotat i els ulls plorosos... és el seu germà bessó i a l'hora un complert desconegut... Li venen al cap els anys d'infantesa i intenta esbrinar el moment en el qual es va aturar el rellotge del temps...
De sobte una porta grinyola i sap que ha arribat el moment de fer front al seu avi... de fer front a un malson anomenat Hoffmann, que ha trasbalsat la ment d'en Roger...
-Aturat...! crida en Guillem, sortint del seu amagatall i barrant-li el pas.
En Roger en un primer moment és sorprèn de veure'l, però immediatament es recupera i amb un somrís...
-No vas tenir suficient amb la pallissa de l'altra dia...! li diu al mateix temps que deixa al terra la motxilla.
-Estàs malalt Roger... no ets tu mateix! Oblida el passat que no coneixes, no vulguis semblar-te a l'assassí que fou el nostre avi... Deixa'm que t'ajudi... Som germans... la mateixa sang corre per les nostres venes...
La cara d'en Roger ha anat canviant a mesura que escolta al seu germà... L'odi es reflexa en la seva mirada i en Guillem compren que no hi ha res a fer...
Intenta esquivar el puny d'en Roger, però el dolor que sent a les costelles el fa alentir els moviments... L'hi fa l'efecte d'haver perdut les dents en rebre el cop a la barra.
El segueix colpejant fins fer-li perdre l'equilibri i gairebé el sentit... des del terra amb la cara ensangonada, veu com en Roger oblidant-se d'ell per un moment, manipula un dispositiu electrònic que treu de la butxaca i l'adhereix a l'explosiu que hi ha a la motxilla. Després en molt de compte l'introdueix en un conducte de l'aire que hi ha a tocar d'un del guerrers de pedra d'escrits per l'Anna...
Intenta incorporar-se per evitar-ho, però en Roger ha perdut els extrems fa estona i l'etziba una puntada de peu a les costelles que el fan recargolar-se de dolor... El deixa mig estabornit amb dues puntades més i enfila de nou la porta que el durà fins el nivell inferior...

L'Anna ha sentit l'esclafit del tret, com si un terrabastall hagués sacsejat l'edifici... El silenci de la nit i la buidor de les sales han fet que l'efecte sonor sigui esfereïdor ...
Ensopega amb un cos estès al terra... El rostre il·luminat intermitentment pel reflexa dels finestrals, on la llum dels cotxes de la policia troba el seu aliat per multiplicar-se... un crit d'esglai, apaivagat per les mans que intenten ofegar-lo, intenta obrir-se pas des de la seva gola.
Allà davant seu hi ha el cos de l'inspector, inclinat grotescament sobre l'embalum format per la jaqueta, que algú ha preparat per recolzar-li el cap...
Intenta reanimar-lo en veure que el pols batega rítmicament... l'hi redreça el cap inclinat fins acotxar-lo entre els seus braços, al mateix temps que suaument li colpeja les galtes per fer-lo reaccionar.
Les parpelles primer i després la resta del cos semblen reaccionar als estímuls, fins que amb un rictus de dolor obre uns ulls esparverats sense saber on es troba...
Nota l'escalf del cos de l'Anna i per uns moments oblida el que ha passat, fins que intenta aixecar-se i el dolor de la ferida l'obliga a serrar les barres per alleugerir-lo...
-Hem d'aturar-lo Anna...! li diu recolzant-se en la noia per tal d'incorporar-se...
Busca l'arma amb la mirada, fins que la recorda en mans d'aquell vell... d'en Josef
-Maleït sia...! Tothom és boig en aquest embolic...! renega a l'hora que comença a pujar les escales ajudant-se de la noia i del passamà forjat.

Tot és a punt per la seva venjança... només cal esperar i en Walter Hoffmann veurà com el seu nom no ha quedat en el oblit...
-Ara sabran qui són els Hoffmann...! remuga en Roger, mirant-se el canell de la mà dreta on duu el rellotge de polsera...
Nou minuts resten per que un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, tan sols sigui una pila de runa...
El conducte de l'aire on en Roger ha col·loca't la motxilla amb l'explosiu, farà un cop sigui detonat, que la deflagració segueixi per l'autopista artificial, formada pels diferents corredors de ventilació fins el soterrani, on la llengua de foc creada per les corrents d'aire esclatarà just on es troben les canonades de gas...
Té calculada la sortida, però ha d'esperar fins l'últim moment per aprofitar el desconcert creat per la detonació inicial. A les hores, tindrà uns segons per, a través d'un envà de maons que hi ha tot just sota l'escala que dóna accés al terrat i en el que ha estat treballant durant les seves visites nocturnes per tal de preparar la fugida, accedir a l'edifici adjacent...
-Roger...! crida en Guillem, amb la mà al costat per tal de mitigar el dolor que l'hi produeixen les costelles.
No deixaré que et surtis en la teva...! segueix bramant, al mateix temps que amb un últim esforç es llença al damunt del seu germà.
En Roger se'l mira i amb un lleuger moviment atura l'escomesa... després l'agafa com si fos un farcell i l'estimba contra una columna que hi a la vora... S'acosta poc a poc fins tenir-lo al seus peus... en Guillem intenta aferrar-se a una de les botes... La mà d'en Roger treu la pistola del cinyell...
Uns metres més enllà algú esta pendent d'una escena viscuda fa molt de temps...
A peu del replà que dona accés a la sala, en Josef veu cop de nou el braç d'en Hoffmann inicia el fatídic recorregut, fins aconseguir un perfecte angle de quaranta cinc graus...
-No deixaré que ho tornis a fer... xiuxiueja, mentre ranquejant es planta al bell mig de la sala...
La gola d'en Josef lluita per deixar sortir el crit que durant setanta anys l'ha ofegat i que ha alimentat la venjança que s'ha anat covant en la seva ment...
-No ho tornaràs a fer Hoffmann...! crida com un posés a l'hora que ambdues mans sosté la pistola.
En Roger, sorprès aixeca el cap i clava la mirada en aquell vell atrotinat i somriu...

Per un moment, en Josef reviu el mateix neguit que aquella nit a Dresde va sentir en veure aquells ulls carregats d'odi...
-... ja m'has trobat, Hoffmann...! sóc jo, l'infeliç jueu que vas assassinar...!
En Roger no sap de que parla aquell vell sonat...
-Ets boig...! crida a l'hora que l'encanona amb la pistola...

L'inspector, recolzat en l'Anna, arriba a temps per presenciar el surrealisme de l'escena, a cavall entre el passat i el present...
Els ulls de la noia busquen una explicació en el rostre d'en Vidal, que posant-se l'índex a l'alçada dels llavis...
-shssss....! després t'ho explico. L'hi xiuxiueja per tal de no ser descoberts.
L'Anna arronsa les espatlles sense comprendre un borrall del que succeeix...
Dos trets al uníson trenquen el silenci de la nit... L'esclafit ensordeix a l'inspector i a l'Anna, mentre contemplen una escena més pròpia d'un Western que de la vida real ... El vell botiguer, l'home que va trametre el suposat do a la noia i que després de setanta anys és a punt de complir amb la seva venjança i un desequilibrat que busca reintegrar el nom d'un antic nazi a la societat actual...
En Josef ja és al terra quan l'Anna obre els ulls... estès, tot el llarg del seu cos sobre les espatlles i amb la mirada fixa cap on és en Roger, que agenollat al terra i encara amb la pistola a la mà, s'esquinça la camisa xopa de sang...
L'inspector i la noia deixen el seu amagatall i s'acosten envers en Josef... L'Anna acomoda el cap del vell botiguer a la seva falda i un somrís es dibuixa en el seu rostre...
En Vidal agafa l'arma que jeu al costat del vell i s'apropa amb precaució fins on és en Roger.
Com si es tractés del bram d'una fera, el crit escampa el seu ressò per tot l'edifici, glaçant la sang de qui l'escolta, en veure's el pit ensangonat.
De la X tatuada al cos, llisca un fil de sang i la Desena Legió d'en Roger veu arribar el final d'una embogida venjança... Aixeca els braços en l'aire, i busca l'últim alè abans de caure de boca terrosa amb els ulls en blanc...
-Un bon tret...! diu en Vidal dirigint-se al lloc on en Josef jeu ferit de mort...
Una llàgrima llisca per la galta de l'Anna...
-Qui és vostè...? l'hi pregunta mentre amb la mà s'escura les llàgrimes.
El vell botiguer somriu i busca els ulls foscos de la noia, amb una mirada plena de satisfacció...
-Sóc el meu propi passat... i ara per fi... he trobat el meu present... diu amb la veu trencada.
La mà d'en Josef, estesa al seu costat, lluita per adreçar-se envers el pit duent quelcom...
-Té... et pertany...!
Obre la mà i deixa a la vista la petita capsa de fusta tallada...
L'Anna l'agafa amb molt de compte, a les seves mans té la causa del seu infortuni...
-Fes-te un favor a tu mateixa... segueix dient el vell botiguer. Deslliurat d'ella... converteix en cendra aquest maleït malson.
L'Anna se'l mira indecisa i amb la mirada cerca una resposta...
-Que el llegat del... temps... trobi el seu final...! A les hores acluca els ulls i declina el cap sense deixar de prendre el somrís...
En Guillem, ja recuperat del seu estaborniment contempla la dramàtica escena, mentre l'inspector mitjançant la ràdio, crida els homes que han d'intentar aturat el mecanisme de l'explosiu...
-On l'ha posat...? pregunta l'inspector interrogant a l'Anna...
Queden tres minuts... gairebé no tenim temps...!
-Al terrat... a la conducció de l'aire...! crida en Guillem, a l'hora que comença a pujar encara mig estabornit, l'escalinata que duu al terrat seguit de prop per dos dels policies que l'han de desactivar, mentre en Vidal recolzant-se en una columna intenta mantenir-se dret...

Els dits tornen a joguinejar amb el petit segell, mentre li fan la primera cura d'urgències a l'espera que l'ambulància el dugui fins l'hospital...
-L'Oriol, n'estarà d'allò més content de lluir-te a les seves vitrines...! xiuxiueja, pensant en la cara del seu amic quan li dugui el segell.
Una mica més enllà, en Guillem també és atès dels cops rebuts per en Roger...
-Fan una bona parella...! pensa per sí mateix, recordant però, els càrrecs que l'imputaran...
Pel seu davant passa la llitera que duu el cos d'en Josef...
-Vell xaruc...! Potser tenies raó de no deixar en el oblit aquell assassinat a Dresde, però era necessari esperar setanta anys...? diu a l'hora que acota el cap pensarós...
-Segur que amb tota aquesta historia algú escriurà un llibre... fins i tot serà número un en vendes... pensa, mentre s'acomoda a l'ambulància...

L'Anna observa recolzada en un cotxe de la policia, com s'enduen els cossos sense vida del vell botiguer i del germà d'en Guillem...
Clareja el dia, els primers raigs de sol encara es faran esperar una estona, però en el seu interior sent com desperta una nova Anna.
Potser és la continuació d'aquella noia de setze anys, que va veure trasbalsat el seu món real, abocant-se en un somni i que ara a trobat el seu destí, clos en la petita capsa de fusta tallada.
-Que el llegat del temps trobi el seu final... murmureja les últimes paraules d'en Josef, a l'hora que la torna a desar a la butxaca.
Amb la mirada perduda a l'infinit, tan sols se'l hi acut una cosa...
-Tinc gana...! recordant el paquet de galetes revingudes que duu a l'anorac...
Treu l'embolcall de cel·lofana...
- ...No estan tan dolentes....! diu després de donar-hi un mos...



- FI -