El ritme silenciós del món

Un relat de: filladelvent

relatsencatala.com adverteix que aquest relat contè llenguatge que pot ferir algunes sensibilitats. No recomanat per menors de 18 anys.

I

-Així… - el Xevi va encendre el cigarret- penses venir aquesta nit o no?
-Els meus pares… - cara de ràbia al pensar-hi, sense deixar-se acabar la frase de "els meus pares no em deixaran".- És clar que vindré. No penses oferir-me tabac?
Abans que ell respongués, ella va agafar l'encenedor i el cigarret d'un cop sec, i va treure un gran núvol de fum després de la primera calada. Li parlava sense mirar-lo,
fent-se la dura.
-Anem amb el teu cotxe? - va dir ella.
-Ja t'ho vaig dir… fins d'aquí a un mes no estarà llest. I això si m'ho puc pagar.
-Va... però si només va ser un copet!
-Si, per això vam acabar tots dos a urgències, oi? A vegades no t'entenc... -va dir ell impertinent.
I ella va tirar-li l'onada de fum a la cara, i amb la mirada l'avisà de que se l'estava jugant. Però en realitat és l'únic que esperava, que la cagués, aconseguir la última excusa per dir-li que ja se n'havia cansat.

Va agafar la bossa - feta per ella mateixa, una roba lila lligada en forma de sac i amb un cordill passat per forats - i es va aixecar amb el cigarret a la mà i aquelles dues
rastes dobles i llargues movent-se-li per l'esquena al caminar. Abans de sortir, mentre la mirada d'ell restava clavada a la seva esquena, ella va dir:
-Marxo a casa, quedem d'aquí a una estona al local.

II

La casa era buida. Va passar pel rebedor, envoltat de miralls, i de perfil no va poder evitar de mirar-se; no hi feia gens de joc en aquell context. Els seus pares tenien pasta, i ella era la ovella negra de la família, tal com deien els veïns quan havia acabat de passar. I és que era ben curiosa la seva imatge al caminar per davant de tots aquells xalets de la zona residencial. Els seus pares, malgrat tot, havien arribat allà on eren per mèrits propis, amb la suor del pare empresari i la mare secretària, i amb una bona dosi del que alguns en diuen bona sort i altres atzar. Per tant, ni que sense perdre's els petits plaers que el luxe podia atorgar-los-hi, van donar als fills l' "oportunitat" de conèixer la vida real des de l'educació pública, i no el petit món ideal creat en l'escola privada.
De les dues germanes, la Txell sempre havia sigut la més intel·ligent, la més ordenada i eficient. Però al fer-se gran va veure's en un món del qual no volia formar-ne part, en un
món amb una indiferència assumida i un passotisme real; va atorgar a la seva família el qualificatiu de petita burgesia benestant que no altera el sistema, i va començar a odiar tot allò que per ella havia sigut quotidià.
Així, cansada de ser la bona nena que no trencava mai un plat i de sentir els pares com parlaven d'ella com "la noia ideal: tranquil·la, bona estudiant, molt de casa", va voler conèixer un altre tipus de vida que sabia que existia i sabia com aconseguir: va començar a fumar tabac i marihuana, a sortir pels locals més foscos i marginals, a beure cervesa i a escoltar dia i nit punk, skà, oi, reggae, metal, hardcore...
Era llesta, així que va ser molt fàcil. Amb no res s'apoderà de la imatge de marginal, antisistema i inconformista rebel i punk que ella volia.
Després d'un mes del canvi ja tenia allò que se'n diu una colla, un nou armari a base de propis dissenys, una col·lecció sencera de discos i una habitació totalment canviada.
Pels pares va ser tan sobtat que no van saber com reaccionar, i tret de petits comentaris sobre la vestimenta, el volum escandalós de la música i els nous horaris, van optar per no fer-ho.
De tot això ja feia un any; quants nois haurien passat per les seves mans des de llavors? Era continu. Cada nit de festa un de diferent... el d'ara ja feia massa que durava, dos mesos.

Va passar de llarg sense voler pensar en aquell tema interminable del descontext. Se'n va anar de dret a la seva habitació: una "comuna de porcs" segons els seus pares, tot un món inabastable i alhora inexistent per ella. Les parets blanques amb tot de pinzellades negres i liles, pòsters dels Sex Pistols, de Metalica... una llitera amb llençols negres, un mirall davant, un petit escriptori amb munts de llibres i roba i cd's, i un gran armari pintat de verd.
Es va posar les malles negres, la mini lila i tres cinturons penjant-li per la cintura; també una samarreta i una jaqueta esportiva estreta damunt; al final, les Marteen's negres amb punta de ferro. Va treure una bosseta amb maria de sota els trastos d'un calaix, se la va posar a la bossa, va agafar el palestí, se'l va embolicar al coll i se'n va anar.
El local era una altre jungla inexplorable. Un parell de sofàs i unes quantes cadires repartides sense ordre ni concert per una sala d'uns set o vuit metres quadrats, amb una
barra mig destrossada i alguns tamborets com a relíquia del que algun dia va ser un bar.
Les parets no eren de cap color en concret però de tots n'hi havia rastre. Una petita porta entreoberta, la única ventilació d'aquella latrina, ensenyava un wàter que no
s'havia dignat ningú a netejar i una aixeta que gotejava.

No hi havia ningú. Millor, va pensar. Es va ajeure al sofà, va treure la maria, el paper i el tabac, i es va liar un porro.
Només se sentia la seva respiració, el fum entrant i sortint de dins seu. I quina bogeria més gran la de posar fum als pulmons! Bé ho sabia ella, però aquell plaer tan gran no li
treia ningú, pensava. Quan se'l va acabar tenia mal de coll. Ja feia dies que li durava... fumava massa.
Va sentir les claus al pany. Va entrar el Xevi.
-Ja ets aquí? D'aquí a mitja hora vindran la Mure i el Pol amb la furgoneta. - deia mentre caminava cap a ella. Es va asseure al seu costat i va somriure mirant-la- Estàs molt maca...
Se li va acostar i li va començar a acariciar el cabell a poc a poc.
-Va, gira't, que et faig un massatge.
Ella se'l va mirar incrèdula fins que finalment es va girar poc convençuda.
Aquella història durava massa, i aquest noi era tan vulgar... però valia la pena aprofitar el que potser seria l'últim massatge concedit per les mans grans, fortes i prou destres del Xevi.
-Treu-te la jaqueta.
Se la va treure, encara amb el silenci a la boca. Ell començà a tocar-li l'esquena passionalment, suau però amb pressió als dits. Ella gaudia.
-Estira't al sofà.
Va ordenar. En certa manera tenia ganes de ser oprimida, esclavitzada, potser violentada. Sempre l'havia atret el sexe dur... admirava els homes que sabien ser els amos, i admirava les dones que sabien ser les esclaves, però no esclaves, no... sinó reines i mestresses de la situació real, ja que eren elles les que havien ordenat al petit home que es mereixien un càstig... però amb el Xevi? El Xevi era poc atractiu, i per ser clars, mai havia aconseguit arribar a cap orgasme amb ella tot i que no paraven d'intentar-ho, dia i nit al sofà del local.
Es va estirar d'esquena al sofà i ell va seure sobre el seu cul. Va continuar el massatge pel coll, per l'esquena... quan va tenir les mans al final de la seva esquena no va poder
evitar aixecar-li la samarreta i sentir que s'estava excitant, i que era molt probable que ella ja ho comencés a notar. Va continuar el massatge tocant-li la pell suau i bruna,
permetent-se arribar a tocar les malles, i al tornar a pujar, els seus dits sols s'aproparen cada cop més als laterals de l'esquena, sota els pits, fins a tocar-los amb desig. Es va
sentir un petit gemec femení, i ella va donar el tomb fins a tenir-lo de cara. Ell se li va acostar fins que es van tocar els llavis, juganers, amb delit, amb llengua i dents, amb
pauses, amb passió retinguda, sense pressa fins que el foc es va fer més gran. Ell ja no podia aguantar més i la seva mà es va perdre entre les mini faldilles, per sobre les
malles. Ella va respirar més fort...
-No, prou. Va... deixem-ho estar, que arribaran...
-No et veus? Vas tant o més calenta que jo, per què hauríem de parar? Encara tenim una bona estona...
I se li va apropar al coll. La va llepar i petonejar fins a arribar al lòbul de l'orella... no va poder contenir l'esgarrifança.
-Prou -va dir fluixet, ja que encara li durava el mal de coll.
-Xxxt... no veus que et quedaràs sense veu? -va dir maliciós, mentre es bolcava sobre ella.
I allò que era tendre i sensual es va convertir en desenfrenat. Ell es va afanyar a apujar la mini i tots els cinturons de la seva companya, i a abaixar-li les malles negres fins als genolls. Ella intentava dir-li que no s'embalés, però ja no li quedava veu ni tan sols per a l'orgasme que s'anticipava de les mans i la llengua del Xevi. Ell va aixecar el cap entre les seves cames; ella va contemplar el seu somriure còmplice mentre es tornava a
ajeure damunt d'ella, que notava a ran de pell el membre erecte del seu amant. La Txell es va sorprendre descordant-li els botons dels texans massa ofuscada pel desig com per tornar a intentar parar l'inevitable. I va ser ell qui es va treure de la cartera de la butxaca un condó mentre ella el masturbava. Se'l va posar ràpid només amb el pensament de penetrar-la, i ella amb una necessitat inimaginable de sentir-lo a dins, de sentir-se plena d'home i de desig.
Van fer-ho com a desesperats, com si fos l'única cosa al món, com si fossin sols al món.
Ell es movia tan bruscament que ella sentia dolor, i va intentar frenar-lo, però li fou impossible de parlar, i el tenia damunt, com una càrrega inexplicable de pes acoblat en
ella. Ell es va aixecar, i dret, li va treure d'un cop les malles i les calces que encara duia als turmells. Ella el va mirar des de fora, com si contemplés un quadre imaginari, amb
expressió de dolor a la cara, però sense poder ni voler suplicar, i ell sense mirar-se-la , estranyament encegat per la força del sexe. La va agafar per la cintura i la va incorporar, ella va caure com un pes mort agenollada damunt del sofà, d'esquena a ell que estava dret. I la Txell, humiliada i analment penetrada, en un moment de feblesa i silenci totals, amb les botes i la samarreta encara posades com una burla de la seva condició, va pensar que aquella nit la "chica del batzoki", la cançó de la noia
basca de Betagarri, sonaria a noia violada i mutilada pel moviment antisistema, anarquista i anti-tot que tant li agradava pregonar. I amb això se li va acudir que la "chica del batzoki" sortia de missa, però que ella ja no hi tenia res a perdre...
I la seva força de dona rebel van fer-la actuar amb decisió, i va agrair haver pagat aquella pasta per les botes.

III

La Mure no ho acabava d'entendre:
-A veure si ho he entès... quan ha arribat al local l'havien enganxat uns nazis i l'havien apallissat? Però quins nazis? Si aquí no n'hi han...
-No ho sé, Mure... deurien ser d'algun poble de per aquí, que havien vingut a passar el dia a la ciutat... -deia fluix la Txell dins la furgoneta, maleint el mal de coll- No ho sé.
-Jo el que no entenc és com no li han fotut la pasta, o com no l'hi han tret la navalla... -deia el Pol- És que fotre-li una petada als ous amb les botes! Ja és mala llet, noi! ...Si no
es queda impotent ja serà molt... -reia mirant-la pel retrovisor- Ja el voldràs si no se li aixeca?
La Mure somreia. La Txell se la mirava agressiva.
-De tot això ni paraula, i menys amb ell, que m'ha dit que no us ho expliqués. -silenci mentre s'encenia un piti.
-Per cert, -aspira el fum del tabac- ell i jo hem acabat.

IV

-És diumenge, i hem d'anar a dinar a cals avis. Fes via, vols!
La veu de la mare sonava llunyana, però amb l'ull obert veia com aixecava la persiana i entrava una llum encegadora.
-Què coi és això! - deia la Txell tapant-se els ulls amb els braços.
-Se'n diu diumenge al matí assolellat! I què vol dir aquesta veu? Nena, que no se t'entén!! És que ja no sé com fer-ho per què no fumis, dona! I al damunt deuries anar tota la nit en dansa, amb el fred que ha fet!
El sermó continuava, però ella només el sentia com s'allunyava escales avall. Notava que tenia una set terrible, però al intentar aixecar-se va adonar-se que tenia
completament perdut l'equilibri.
-Merda, encara em dura la borratxera... -parlava fluixet per ella mateixa.
L'aigua calenta de la dutxa la va fer tornar en sí, recordant la mirada absent i obsessiva del Xevi quan li treia les malles amb fúria i la feia agenollar al sofà, remembrant la
sensació de tristesa quan el va veure estirat al terra amb les mans agafant-se-la...
"Ho sento Xevi, però l'únic que espero és que et recordis tota la vida de les meves Marteen's quan tinguis una tia davant decebuda per la teva poca virilitat..."
Sí, després de tot, havia triat unes paraules encertades perquè el Xevi no oblidés.
També va recordar la nit, el concert de Betagarri, la borratxera tant gran que va pillar, al final plorant com una histèrica en braços de la Mure, dient-li que era una desgraciada...
Les llàgrimes es confonien amb l'aigua que rajava de la dutxa avall.

V

Va quedar-se molta estona fixada en aquella ratlla negra que havia fet convençuda de si mateixa feia un parell d'anys a la paret. Era horrible, en realitat. I per què doncs? Per què ho va fer?
El seu cap no parava de xisclar-se la mateixa pregunta cada cop més fort: Per què? Per què?! Per què havia fet tot allò? On l'havia portat tot allò? ... Perdre el temps, perdre
dos maleïts anys... i tot per la decisió d'una nena pija que només volia fer-se la rebel...
Com s'havia pogut fer això?
I ara ho veia més clar que mai. Des de feia dues hores ho veia més clar que mai. En les parets blanques de l'hospital hi era escrit en lletres majúscules, per tot arreu:
EL TEMPS ÉS VALUÓS...
...L'HAS PERDUT COM UNA CRIATURA...
...T'HAS FET CREURE QUE ERA AIXÒ EL QUE VOLIES...
...NOMÉS TU T'HAS ENGANYAT, NOMÉS TU HI HAS PERDUT...!
Les parets eren ben clares; la seva ment era directa.

I ara... encara contemplava la ratlla negra asseguda al llit, inclinada sobre ella mateixa, com un pes mort i inert. I el seu cap cridava fins que no li quedava veu, i ella no es movia, ni ulls ni expressió canviaven.
La porta era tancada amb pany, i la seva mare feia una estona que havia decidit deixar d'insistir i deixar-la sola, no prou convençuda però resignada. I per la finestra el sol
començava a baixar, i una llum vermellosa es filtrava pel vidre, mentre les fulles dels arbres es movien al ritme silenciós del món. Al ritme silenciós, va pensar, al ritme
mut...

I va recordar les paraules del doctor i després les que ella ja sabia: un càncer de laringe, extirpació de les cordes vocals... quedar-se muda.
I aquell cos inert va convertir-se en una explosió d'ira: va esclatar amb totes les seves forces, va xisclar, va plorar, va aixecar-se del llit, en va arrencar els llençols d'un cop,
va empènyer tot el que cobria l'escriptori, va llançar-ho tot a terra, va estripar les cortines fins que van transformar-se en draps...
I de tant de cridar i plorar i somicar li féu mal, molt de mal la gola... i pensà que era ben bé un cruel preludi del futur que se li anticipava.

VI

Ja no va tornar a agafar el telèfon als seus amics. Formaven part del passat, i aquell passat volia esborrar-lo d'ella, volia calar foc i que no ressuscités mai més l'etapa de la seva vida que va deixar escapar, que va disfressar de nit i jocs per a fer-la més interessant, creia llavors; per a anul·lar-la i anul·lar-se, creia ara.
Els dies, després d'ingressar-la, es feien llargs i obscurs: tots tenien la mateixa olor i el mateix color, les mateixes cares de falsa rutina dels pares, la mateixa cara d'absència al mirall. L'únic que canviaven eren els pacients... alguns marxaven, altres no tornarien.
La operació havia anat com esperaven, deien els metges. Així que tots ho sabien? Així que aquella mutilació era un èxit? No es va queixar mai, malgrat tot. Va deixar passar
els dies, va deixar que els psicòlegs entressin i marxessin sense treure'n res, va deixar que la mediquessin amb antidepressius, va deixar que els seus pares creguessin que els estava escoltant, que a poc a poc tornaria a ser ella.
I quan li van donar l'alta i va ser a casa no va entendre res. Tot era diferent, tot havia canviat... no ho volia entendre en realitat. Va decidir que aquell curs no tornaria a l'institut, que no estava preparada. Van passar setmanes només reflectides als calendaris, van canviar estacions només en la caiguda del sol i en els graus del termòmetre. Ella no canviava. No es comunicava amb els seus pares, que cada cop s'acostumaven més a aquell silenci que de primer era infernal. No es movia del sofà, amb aquella manta tapant-la mentre mirava la televisió, o escoltant música estirada al
llit. Però no llegia ni escrivia, no estudiava ni contestava les cartes que els seus amics van enviar-li al saber que ella ja no podria agafar el telèfon; les esquinçava abans
d'obrir-les.

Una matinada de cel net i estrellat va aixecar-se del llit després d'hores d'intentar adormir-se en va. Va asseure's davant la finestra i va passar-se una llarga estona contemplant el cel nítid, la vida passant, el ritme silenciós del món. Va pensar com feia temps que no feia, i va adonar-se de que no hi havia diferència d'allò que més odiava en
la seva vida a allò que ara feia: quan va fer-se una rebel perdia el temps, i ara hi tornava, de forma diferent, per orígens i camins molt diferents, però el que a ella li sabia greu era veure la vida passar.
Però va voler deixar de pensar. Feia temps que no se sentia tan bé com ara. No li calia pensar. Va obrir la finestra i al passar-li aquell aire de finals d'estiu per la cara va somriure. Va sentir-se pura i bé amb si mateixa, va sentir-se aprop del món, o millor encara, va sentir-se del món. Va sentir-se útil contemplant el món, i va sentir-se en el deure d'ensenyar als altres, de presentar als altres el que observava; només hi havia una manera de fer-ho..

Va agafar un full en blanc i un llapis, i amb una força inalterable i suau que l'empenyia, va escriure sabent que ja no deixaria de fer-ho:

"M'he adonat de la pròpia existència una nit estrellada d'agost.
Vaig adorar la meva veu dolça només al perdre-la en un cau fosc.
He omplert els braços quan abans me n'ha caigut tot.
Ho he perdut tot, i ara, en la meva obligació, en la meva pèrdua, hi trobo el millor dels dons.
Aquí hi ha la màgia de la meva vida: maledicció i benedicció al mateix temps, la d'escriure."

Comentaris

  • Lídia Raventós Rigual | 06-08-2007 | Valoració: 10

    no he pogut parar d llegir... linia rere linia mhe les he tragades totes...

    M'ha agradat molt...

    petons!

    Lídia

  • rbbarau | 29-11-2005

    M'ha agradat molt, m'ha fet pensar.

  • La chica del batzoki[Ofensiu]
    llibertària | 22-09-2005 | Valoració: 9

    Com canviem és impressionant, el fet de volguer deixar la persona que erets, pot ser radical. L'he trobat la ostia el teu relat, sols una cosa que molta gent no sap, la chica del batzoki no és de betagarri sinò de dr. Deseo, tot i que betagarri la versionesin.

  • aquet te'l mereixes[Ofensiu]
    apendreaplorar | 10-08-2005 | Valoració: 10

    cada cop que el llegeixo m'agrada més, i m'ajuda a pensar que soc com soc i tinc el que tinc, i s'ha d'aprofitar.
    És molt bo,és ràpid de llegir ni que sigui llarg, enganxa, t'ensenya a apendre a aprofitar cada moment.
    et valoro molt ni que no ho sembli.

Valoració mitja: 9.67