El rellotger de Creixells (Capítol I)

El rellotger de Creixells. A priori, un rellotger. Alt i escardalenc com una fulla d'espasa. Quan s'ajup, l'esquena se li recargola d'una manera que fa patir. Catacrec... mai se li acaba de trencar, però. Home de poques paraules, aquest catacrec acompanyat dels cataclocs i els cric-crics de les peces dels rellotges que desmunta, són de vegades els únics sons emesos per la seva llarga, esquerpa persona. Un bon jan, però trempat. No es fa esperar quan el criden. Es presenta a l'hora i, amb un minuciositat sorprenent, mai vista a la comarca, doncs... això, arregla els rellotges. Ho fa bé, qui el va parir. Mai la caga.

En Menut de Pins. A priori, un sastre. Baixet i rabassut, un tap d'ampolla. Camina amb els braços deixats penjar, com dues botifarres. Els ulls, petits i negres, són vius com una sageta. Lluents, el malparit. Com es fica els clients a la butxaca... Que si aquests pantalons us treuen deu anys de sobre, que si el color sembla fet exprés per vós. Ai, manyac!. Al vespre es passeja cofoi, balancejant els braços grassos per la plaça.

Diumenge a la tarda. Al cafè, hi crema llum. Des de fora, es veu un núvol de fum que s'escampa d'una banda a l'altra de la sala. I cares. I barrets. I mans que juguen a les cartes. També se senten veus, algunes fortes, carregades de mala llet.
- Contro!.
- No em fotaràs pas, aquesta vegada.
- Carai, sí que s'ho tenia amagat, aquest marrec...

Els ulls dels que s'asseuen al costat de la taula es van tornat vermells. El vi es va escolant sense saber com, del got a la gola. Renecs. Alguna escopinada.

S'ha obert la porta.

I l'enrenou de suara, sense saber ben bé com, s'ha esmorteït. Les boques que abans remugaven sense parar, els llavis xops, ara estan badades. Són com un forat gros i fosc que tot ho abraça... La pell fina. El front altiu. Amb els ulls vidriosos sembla que es vulgui agafar la mà, que mig tremola. Qui ha entrat és una dona.
-Han agafat els lladres. Els penjaran a l'Onyar, demà al matí.

Primer, el silenci. El fum de les cigarretes sembla mig suspès en l'aire, és com un núvol dens que ja no avança. Que resta estàtic fent de sostre a un món petit i incert que ja no és el mateix món de fa tan sols un minut. Les cartes mal tirades. El vi dels gots. I les boques que es comencen a tancar.
-Òstia! Ja ho deia en Menut, que els agafarien.

El silenci, espès i sord, es va transformant en un reguitzell de murmuris inintel·ligibles. Tothom té el cap tapat i vol abocar preguntes cap enfora. Costen de sortir.
-I els quartos, els han trobat?
-Això, això!
-Com vols que trobin els quartos, pallús, a hores d'ara ja se'ls deuen haver polit!
.....
-Al pobre rellotger de Creixells li van fotre la mesada

Al rellotger de Creixells. Al Menut de Pins. Al flequer de cal Frare. A en Pitu alt. A l'alcalde.... Acluco els ulls i els veig a tots. Als homes que fa poc jugaven a les cartes. El front amarat per gotes de suor. Les mans que es mouen per sota de la taula. La mirada que es perd en el no res.

Fa temps que un lladre, fi com una mostela, es passeja d'una casa a l'altra. No fa soroll. La nit, companya del silenci, el sotja amb sornegueria. Coneix l'amagatall. L'armari, la rajola... No li cal temps per furgar en el que hauria de ser per a ell el desconegut , la casa d'altri. Treballa bé i s'emporta moltes coses. Però en deixa d'altres, com si no volgués traspassar una barrera d'antuvi ja marcada.

-El diable... - havia dit el rellotger de Creixells.

Aquesta paraula, tan rogallosa en la boca d'un home dur com una pedra, va impactar en el seu moment en els qui ara s'asseien al voltant de la taula com una pedregada. I es va anar estenent per la comarca. Implacable. Constant... Passada pel sedàs ineludible del temps, la pedra es va fent una mica més petita, però més cantelluda.

-Els han agafat... - va repetir l'alcalde. I en un rampell, es va alçar.