El rellotge de la vida

El principi...

Càlides aigües gronxen el teu cos menut, l'acompanya el rítmic moviment d'ones suaus.
Descobreixes per casualitat el tacte dels teus dits i gairebé sense adonar-te'n, apropes el polze a la boca i el xucles.
És una sensació que et fa pessigolles per dins i t'agrada.
T'estires i empenys amb els peus la panxa de la mare, reclamant la seva veu que fa vibrar el teu cor i es converteix en dolça melodia.
Pots percebre l'escalfor de les seves mans que t'acaronen, encara que us separi una curta distància i sents el seu feliç somriure travessant el cordó que t'alimenta.
T'adorms plàcidament i la respiració dels seu pit i els batecs del seu cor són la teva cançó preferida, el ritme vital del teu propi cos que creix pas a pas.
El petit oceà que compartiu, et repeteix que no estàs sol i t'arrauleixes segur en el teu niu, que es fa més i més petit cada dia...
El rellotge del temps aviat començarà a contar de 0, del punt de partida i quan esclatis a la llum com una flor, despertaràs al món exterior, envoltat de llums feridores, de veus desconegudes, d'estranys sorolls, desprotegit del teu petit univers càlid i calmós, que t'ha gronxat en el llarg trajecte de nou mesos.
I moltes mans et remenaran i tocaran el teu cos tendre. Una sensació de neguit, angoixa, por i fred, solcaran el teu cervell immaculat i començaràs a lluitar per no morir, escoltant la teva pròpia veu que plora i crida.
Quan et deixaran en braços de la mare, t'abraçarà sense distàncies que us separin i la seva veu et portarà de nou i com per art de màgia a la mar tranquil·la.



La fi...

Navegues per una mar de miralls trencats i els reflexes queden esmicolats com un trencaclosques inacabable.
Aquells records emmagatzemats, que ara formen remolins d'imatges en la memòria i es detenen uns instants esmaperduts per tornar-se a escapar fugissers.
El llit està envoltat d'ombres sense rostre concret, veus sordes i apagades que semblen el ressò llunyà de la campana de l'església.
El cos és una massa única, un tot, que s'enfonsa cada cop més i les senyals d'alarma del sistema nerviós envien missatges gairebé imperceptibles que fan endevinar que les forces s'acaben, el darrer avís de l'aturada imminent i propera del rellotge de la vida.
Sents que encara voldries dir moltes coses, però els mots fan un intent infructuós de saltar cap a enfora i lliscant resignats gola avall, cauen de nou al bell mig del cor, on es fonen en un tapís de fulles i flors seques, de petons i sentiments escampats...
Notes vagament un petó a la galta, tèbia pluja d'aigua amb sal que llisca lleugera i l'aferrada forta d'una mà que subjecta la teva.
Arriba el moment del comiat i saps que t'acompanyen fins a la porta del llindar tots aquells a qui estimes, encara que no els veus ho saps i un àlbum de cares passa pàgines dins del teu cap, que ja no sap si dorm, somia o desvarieja.
Veus somrient a la mare, jove com un matí de primavera que et duu dins la panxa i els records s'esvaeixen, com si retornessis al punt 0, al punt de partida...
En un racó del seu ventre, embolicat entre heures verdes i lianes de llum, t'enlaires volàtil i amb una pau indescriptible. Envies la darrera senyal d'un somriure plàcid i enamorat de la vida, just quan el rellotge s'ha aturat i el cervell rep l'últim batec que es perd silenciós, minúscul i dèbil, en una mar tranquil·la.



El principi i la fi...

El principi i la fi del rellotge del temps, del rellotge de la vida...
L'equilibri des de que l'home és home, dos fets tan naturals com plens de misteri.
Un creuar el llindar del desconegut, un principi que indubtablement esdevindrà final. Potser un final que esdevindrà principi?
I si en aigües tranquil·les és on comença i on acaba tot?
Com si fos la línia difuminada, immensament llarga i subtil de l'horitzó, allí on neix i es pon el sol.
El primer raig de llum i el darrer de cada dia.
Una mare universal i el seu ventre d'infinites pessigolles d'aigua, terra i cel i un impuls poderós i fort, que empeny amb mans d'infinits estels el cicle vital de la vida...