El regust amarg de l'amistat

L’aire de tardor que entra per la finestra et fa voleiar els cabells a la cara mentre, un calfred envolta el teu cos. No saps del cert que és, però un sentiment de nostàlgia et recrimina que ja no ets la mateixa que eres llavors, que algo diferent ha passat i ha canviat totalment el clímax d’aquella relació. Que aquelles frases que creies tan sinceres com aquell “t’estimo, estaré sempre al teu costat”, s’han esvaït, han caigut i se les ha emportat el vent igual que a les fulles dels arbres caducs.
Recordes les vostres converses, aquelles quedades fins a altes hores de la nit xerrant. Les llàgrimes que havies eixugat i les rialles que havies fet esclatar amb la teva manera de ser i actuar. “Ets única!” et deien, i tu creies que realment aquesta vegada havies conegut la vertadera amistat. Que passés el que passés tindries una mà on agafar-te, uns braços per acollir-te...
Una llàgrima comença a rodolar davall la teva galta alhora que sents com a poc a poc els teus ulls s’entelen recordant allò que fou un dia i que ja no serà mai més. Una i altra vegada et preguntes el perquè, et jutges amb els seus arguments recriminant-te que no has estat l’amiga que esperaven, que les has fallat, que l’has escollit a ell abans que a la vostra amistat.
T’adones que el problema ha estat ell, el teu amor, aquell que dia rere dia omple el teu món de màgia i de color i que t’estima apassionadament. Analitzes els teus passos lentament. Recordes com vas dir les coses, si en algun moment vas mentir... Però per més que busques no trobes les proves per acusar-te de ser una falsa i jugar amb els sentiments dels altres. Et preguntes si realment pots està tan cega i no adonar-te’n de tot plegat.
El soroll de la cafetera et desvetlla i tornes a la realitat. T’omples les tassa de cafè mentre penses en com de rebuscades poden arribar a ésser les coses a la vida. Com d’una petita cosa podem fer-ne una muntanya... I és que aquest malestar que corre dins teu, si l’analitzes curosament, no té uns bons fonaments. Tot s’aguanta amb pinces; converses a mitges, paraules mal interpretades... Realment han canviat tantes coses o simplement l’únic diferent és que ets més feliç perquè has trobat algú a qui sempre havies estat buscant, que t’ha robat el cor i que cada dia que passa sents que l’estimes amb més força?
Et vas prometre que l’amor no passaria per sobre de l’amistat, però aquesta vegada ho ha fet, però m’han obligat a fer-ho. Les falses acusacions, els retrets... Perquè t’has de sentir culpable de ser feliç, de sentir-te més viva que mai? Empasses el cafè i el seu regust amarg et fa dibuixar una ganyota. Afegeixes una mica més de sucre i te’ls beus de nou. Si tot fos tan fàcil com el gest de posar el sucre per fer desaparèixer l’amargor... Però per més que hi penses t’adones que tu no has fet res, que ets la mateixa d’abans i que si quelcom ha canviat ha estat cap a positiu per a tu.
Llavors t’adones que una vegada més les paraules se les emporta el vent i que aquella promesa d’amistat que res ni ningú semblava poder trencar-la ho ha fet i ara tot queda en l’oblit, en un trist record del passat.