El primer dia d'escola

Tot eren nervis el primer dia d’escola; però no nervis de patiment , sinó nervis d’emoció i d’impaciència. Tot era a punt : la bata ratllada, la motxilla , l’agenda de colors, l’entrepà petit de pernil dolç i formatge, la bosseta amb el recanvi de roba, la jaqueta d’entretemps i les bambes noves grogues. Era precisament pel fet de tenir-ho tot a punt, que semblava que els minuts s’allargassaven...
Amb regust de llet encara a la boca, va sortir de casa amb la pressa de les coses noves... el carrer era un enorme preparatiu ; era com si el món sencer s’hagués confabulat secretament, per estar atent en aquella anada matinal a l’escola. A vista d’ocell deuria semblar un reguitzell de colors llampants que s’adreçaven a un punt comú. De tots ells, per a la petitona i per a la seva mare, n’hi havia un que brillava més que tots, tot i que això ho deurien pensar tots els nens i nenes i tots els pares i mares.
I com qui no vol s’hi van trobar entre rialles i presses ; la porta de l’escola bullia, com quan bull l’aigua a punt de tirar-hi l’arròs...
A poc a poc les emocions es van trastocar, algunes llàgrimes van treure cap i després els plors i fins i tot per alguns, la cridòria per la separació... entre el murmuri de veus i gent, la petita es va obrir pas fins la porta, agafada de la ma de la mare, fins que ella ja no va poder passar més... un petó , una abraçada ràpida... i ja era dins ... i la mare fora...
Va ser el primer dia de molts que van venir després, en que les dues es van entrenar en el difícil però increïble aprenentatge de l’amor.

Glòria Vendrell i Balaguer
Setembre del 2013