Arrugues

“Nuestro amor tiene arrugas tan antiguas como la Tierra.”
— Moses Yuriyvich Mikheyev
(que em perdonin els dermatòlegs si dic alguna bestiesa)

EPIDERMIS
Tot d'una me n'he adonat. Els solcs són petits però prou evidents. Segurament els processos biològics naturals estaven fent de les seves. No he estat prou atenta mentre la dermis anava gestant el que havia de ser. Tant de temps a còpia de l'immediat, tant de temps pendent de l'exterior!, sense preocupar-me de mi mateixa!... ara ja és massa tard.

DERMIS

L'epidermis es pensava que ho podia controlar tot i no era ni és així, però la veritat és que hagués fet el que hagués fet, el col·lagen minva i va desapareixent, els fibroblasts es fan vellets i treballen més lentament. He intentat retenir inútilment el que en quedava de la proteïna, però ja veig que a poc a poc es va fragmentant. Amb un ingent esforç, l'elastina ha plantat cara durant anys a totes les gesticulacions possibles, però amb la seva trista pèrdua, les coses ja no tornen al seu lloc. L'epidermis s'entristeix perquè a poc a poc es marquen línies permanents i les línies d'expressió es fixen... ai pobre!

HIPODERMIS

Diuen que soc l'òrgan més gran del cos i que proporciono protecció, regulació tèrmica i sensibilitat, i semblaria que per aquestes coses hauria de ser poderosa, però estic desconsolada perquè he descobert la meva feblesa, he deixat augmentar el dany oxidatiu, les cèl·lules que havia de protegir han entrat en senescència, no em sento capaç de reparar el teixit, cada cop hi ha més fibres desorganitzades, per culpa meva la dermis es va aprimant i fent menys resistent. Flacciditat, enfonsament, plecs gravitacionals... quin desgavell!

Mentrestant, els solcs de la pell, arreplegats i plegats en giragonses i fileres, han anat a la seva, no han escoltat el lament de les capes de la pell, que encara gemeguen, i han decidit ser autònoms, independents i per sobre de tot, trobar-se i reconèixer-se ben bells.

Glòria Vendrell Balaguer

Maig 2026