El Pol Nord

Un relat de: AVERROIS

EL SECRET DEL POL NORD!

La tempesta de neu fa impossible que pugi veure res. Estic a pocs quilòmetres d'on crec que ha caigut en Nobile. Potser he estat un temerari al sortir tot sol amb l'hidroavió, però ja fa molts anys que em trobo fora de tot contacte social. L'aventura i els meus viatges han fet de mi, un solitari. Ja veus com m'he de veure, tot sol en un hidroavió en busca d'un amic que les raons egoistes ens han separar. Sol en un hidroavió tan sols acompanyat en la part de darrera de deu gossos i un trineu. Aquesta és la meva solitària història. De que m'ha servit arribar al Pol Sud i travessar moltes vegades els gels dels Pols, si encara no he trobat el que busco? Però...què busco? ...Potser a mi mateix.
Maleïda tempesta! El gel s'està posant sobre les ales i cada cop pesen més. Estic tan a prop, no puc deixar-lo perdut en el gel...Què és això, merda! Estic perdent l'alçaria, estic caient, l'ala tocarà el gel i no el podré esquivar...
He ensopegat, tot dona voltes, el soroll dels ferros de les ales al trencar-se i els crits del gossos omplen l'espai. Pocs segons després la carcassa del hidroavió colpejant el terra i relliscant sobre el gel es fica dins de les meves orelles com si rasquessin mil forquilles a sobre mil plats. El fusellatge s'ha trencat i el vent gelat entra a la cabina mentre poc a poc s'acaba la carrera del que resta del hidroavió. Per un moment tot és silenci... Però de sobte els grinyols dels meus gossos i el xiular del vent gelat em tornen a la realitat. L'avió ha quedat de costat i estic penjat. Quan intento moure'm i em descordo el cinturó de seguretat caic i una punxada al costat em va comprendre que potser m'he trencat alguna costella. Com puc intento col·locar-me la roba d'abric extrem que està al seient del copilot. Amb prou feines em col·loco la roba i la resta del equipatge mentre segueix xiulant aquest vent tan conegut, però no per això menys perillós. Per sort l'aparell no s'ha incendiat i puc fer les coses sense pressa i amb calma, mentre sento com lladren i grinyolen els meus gossos. Els he d'anar a veure, d'ells depèn la meva salvació i potser també la del Nobile.
D'un parell de cops de peu trenco el vidre de davant de l'aparell i m'arrossego fins caure suau sobre la neu. M'aixeco i la punxada al costat em fa recordar que he estat un imbècil sortint tot sol. El vent llança contra mi tot el seu poder i mil agulles de neu es claven a la meva cara. Com puc me la cobreixo i poc a poc vaig al darrera del hidroavió per veure com estan els gossos. Obro la porta i sort que està a contravent puc inspeccionar l'interior. Uns udols d'alegria deixen pas a festes i carícies prou merescudes. Mentre entro i veig que realment tots estan bé, reflexiono sobre el que he de fer...Si surto ara morirem sense remei. L'hidroavió no deixa de ser un bon amagatall fins que passi la tempesta...Esperaré. Penso, mentre em fico entre els gossos i tanco la porta.
De cop em desperto, alguna cosa no va bé. El vent ha deixat de xiular i la claror entra per una petita escletxa. Obro la porta aguantant la fiblada que de sobte m'ha recordat que va passar i veig que el Sol llueix amb tota la seva intensitat. Estic contemplant l'espectacle quan escolto un soroll que no m'agrada gens...El gel s'està trencant!
Surto ràpidament i sense mirar res munto el trineu i poso al seu lloc als gossos. Arreplego les provisions tan per mi com per els meus companys i faig una ullada per saber cap a on he de fugir. Allí al meu davant una esquerda comença a formar-se, faig sonar el fuet i sortim cames ajudeu-me a corre. Quan fa tan sols uns segons que hem passat per la esquerda, puc escoltar el remor del hidroavió al enfonsar-se i el gel que gemega llastimós. Ara estic sol, si em venen a buscar no trobaran el hidroavió. He de prendre una decisió ràpida, segueixo buscant al Nobile o torno a casa amb la cua entre cames...La decisió està presa, Buscaré al Nobile!
...ja fa un dia que el busco i res! Tinc provisions per dos dies més i si segueixo cap el Pol Nord un dia més les nostres opcions de tornar vius es redueixen a la meitat...Però quan m'ha fet por l'aventura? Si més no arribaré al Pol Nord que encara no hi he posat els peus...
La meva brugola em senyala que estic a punt d'arribar-hi, no he trobat en Nobile i ja tinc poques esperances de poder aconseguir-ho. S'han acabat les provisions i si vull tornar a casa hauré de sacrificar algun gos. En aquets dies em passat de tot, però he de dir que estic seré i tranquil. No hem fa por morir i si ho he de fer moriré com sempre he viscut, quasi sol. Ara tan sols em queden pocs metres per arribar...No pot ser! Hi ha una esquerda i no puc parar, hauré de saltar...
Poc després estic dret al costat de l'esquerda que s'endinsa en el glaç com una boca oberta plena de fam i que ha engolit els meus fidels companys i el trineu. No tinc res que em pugi salvar. Miro donant una volta a mi mateix. La blancor és enlluernadora. Tanco els ulls i no sento res, el silenci m'envolta. Si deixo de respirar els batecs del meu cor ressonen compassats i puc notar com la sang recorre les meves venes desesperada per donar-me, la vida. Faig un llarg sospir i busco la manera de envoltar l'esquerda i arribar, si més no, al Pol Nord. És bo això, estic perdut i segur que sinó em troben aquesta nit moriré i, només penso en arribar a fer El Pol Nord ja que seré de les poques persones que hagin arribat als dos Pols. Ingenu Roald, i a qui l'importa que hagis arribat al Pol Nord. Què aconseguiràs? El teu nom en una plaça del teu poble? Plaça Roald Amudsen!
...he hagut de caminar tres quilòmetres per poder donar la volta a l'esquerda, però ara ja estic davant de la valisa que marca que he arribat. Aquesta valisa que sembla un caramel de nata i maduixa i que el Robert Peary va col·locar abans de que jo hi pogués fer res. Bé, no em queda res més que esperar. Si tinc sort em trobaran i sinó que més idíl·lic que morir aquí...
...han passat les hores repenjat a la valisa caramel i ara el Sol baixa tant que sembla que em vol dir adéu, però no! Llisca sobre el gel i torna a enlairar-se, es veu que no em vol deixar sol...... Ara està descarregant una tempesta de neu que m'està cobrint poc a poc, sense pressa......Ja no puc notar les meves cames, ni els meus braços, ni em fa mal el costat. En mig de la tempesta encara puc entreveure el disc del Sol, com l'espelma que em deixava la meva mare quan era petit perquè no tingués por a la foscor.........La neu m'ha cobert completament i per fi puc descansar............Noto com el gel es desfà i m'acarona, m'abraça. Suaument em porta a dins seu, a les seves entranyes, jo que l'he estimat tant, ara em torna el seu amor......................Tot és blanc i blau..................................Quins colors, quina llum...................................................... .........per fi he trobat el que buscava.
FI

Comentaris

  • Bellíssim![Ofensiu]
    brins | 18-10-2010 | Valoració: 10

    Una història colpidora molt ben narrada. Conté un ritme frenètic que enamora el lector. Ens parla de mort, tot descrivint-nos, l'amor a la vida.

    El temps verbal que has triat, el present, és encertadíssim per a aquest relat. Felicitats!


    Una abraçada,

    Pilar

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370407 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!