El poeta i la lluna

EL POETA I LA LLUNA
Brandava de costat a costat intentant trobar el camí al matalàs que jeia al terra del cau on s'amagava de la gent durant les hores diürnes, unes golfes cedides pel seu millor amic on podia dormir la seva embriaguesa i escriure preciosa poesia per a un món que abominava des del més profund del seu ser.
Carrers, voreres i fanals ballaven al seu voltant una dansa mística sota l'amperatge de la intimitat de la nit. Un espectacle hipnotitzant ambientat per la deficient xarxa elèctrica de la ciutat i la claror de la lluna plena.
Això era! La claror d'aquesta lluna! Va aturar les seves erràtiques passes quan la lucidesa el va colpejar. Ara el veia clar, un raig de lluna es presentava davant seu com si es tractés d'una agulla de llum clavada a un coixinet. L'instava a apropar-s'hi. En ser-hi davant va veure com les partícules luminescents que conformaven la llum definien els graons d'una escala que s'elevava directament cap a la lluna.
Petjada rere petjada s'elevà per aquella sendera incandescent com guiat pel cant d'una sirena fins que va arribar a ella. No era aclaparadora ni freda com ell alguns cops s'havia imaginat, sinó càlida i reconfortant. Sabia que no estava boig o al·lucinant, ella li somreia amorosament i podia endevinar entre els solcs de la pedra una mirada amant i assossegada que el va deixar desarmat.Va seure a un dels seus sortints, hi va recolzar el cap i la va abraçar.
Tendra i sigil·losament els raigs de la lluna van irrompre en el seu infern personal. Una suau nevada de guspires de llum blanca queia sobre l'agressivitat de les flames del seu avern intern.I mentre els flocs de neu lunar apagaven la seva ràbia, la calma guanyava territori a la seva ment. Per primera vegada a la seva vida va poder sentir la bellesa i la felicitat sobre què tant escrivia.
Sota el cel estrellat, fusos en una abraçada eterna, els dos amants van contemplar les històries de la ciutat, la pugna de les muntanyes per tocar el cel i la fi del mar en l'horitzó.