LA NOIA PERDUDA

Un relat de: relatsdanimals
LA NOIA PERDUDA
Plantada enfront un prat d'herba alta que ballava la dansa del vent, estava la noieta perduda amb els seus cabells recollits en una cua alta i una motxilla lleugera a l'esquena preguntant-se desorientada com podia de ser dalt de tot de la muntanya aquell paratge.
En lloc d'un cim de pedra pelada al final del prat s'alçava un bosc d'arbres alts, espessos, foscos, d'enormes branques i arrels recaragolades. La seva lúgubre presència no invitava pas a entrar, però la noia perduda va sentir que si s'hi endinsava trobaria les respostes que no tenia.
A cada passa més foscor, més silenci, més arrels tosques i imponents que semblaven voler parar el pas. Malgrat això, ella segura continuava avançant moguda per una certesa absoluta que aquell era el seu destí.
De sobte ho va sentir, una lleugera corredissa frenètica l'aguaitava, l'envoltava, seguia el seu rastre. Va aturar-se, va tancar els ulls i va alçar els braços invitant a la presència a mostrar-se. La corredissa es convertí en unes passes ensordidores i pausades que van deturar-se davant seu.
A l'obrir els ulls la va veure. L'immensa aranya, una taràntula que quasi ocupava tot el seu camp visual. La noia perduda restava tranquil·la. La mirada de l'aràcnid no era agressiva, sinó pietosa, la instava a seguir-la.
Rere les seves passes es va deixar anar i va anar perdent l'enorme càrrega: responsabilitats, preocupacions, obligacions, complexos... marxava lleugera, com si volés.
A l'indret més recòndit del bosc, on les branques eren tan atapeïdes que no permetien el pas dels raigs del Sol va finalitzar el seu camí. Colossals aranyes eren a qualsevol punt on dirigia la mirada. Teixien tranquil·les, calmoses uns enormes capolls dels quals emanava una encegadora llum blanca espurnejada amb els colors de l'arc de sant Martí.
N'hi havia un que era per a ella, senzillament ho sabia, sentia la seva crida. S'hi va internar deixant-se embolcallar per l'immensitat del recicle i la calidesa de la llum. Va començar a badallar, a estirar els músculs, un profund esgotament s'apoderà d'ella. Es va estirar a terra utilitzant un dels seus braços de coixí per a dormir en la més profunda pau.

Comentaris

  • He gaudit al perdrem [Ofensiu]
    Poesia catalana | 10-06-2024 | Valoració: 9

    Enginyós text, imaginació productiva, increïble jardí de flors literàries. Gràcies

l´Autor

relatsdanimals

3 Relats

1 Comentaris

134 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00