El pes de cada nou gest (2 de 2)

Un relat de: Jofre

Sí: vam començar a construir el nostre projecte. Aquest nosaltres hi posàvem les dates i vam procurar que els neguits no ens hipotequessin constantment la vida.
En un equilibri d'intensitat desmesurada, deutors d'allò més singular i extraordinari, vam decidir fer possible un horitzó d'il·lusions i esperances. Hi cabria tot, les temences i les temeritats incloses.


D'això en seguim essent conscients ara. Si convé ens arraulim tots dos xops a l'andana i pugem delerosos en un nou trajecte. Obrim les portes sempre que cal: adés ella, adés jo.
Entre moltes altres coses que compartim és que no suportem veure algú que defalleix quan li fuig de les mans el tren. Tanmateix, de fets sorprenents només en passen de tant en tant, i això la Verònica m'ho féu veure molt clar.

Per cert, sovint encara anem en tren, sobretot quan volem visitar plegats la Capital o enfilar-nos nord enllà i així revivim aquest vaivé que ens gronxa i que tan enamora.


***

L'home que domina l'empresa ens deu estar observant des de rere el vidre.
La mirada dissimulada de la seva secretària té el privilegi de recollir una primera galerada d'informació directa sobre com anirà la jornada. Per aquest motiu, abans de venir a saludar-nos de bon matí, amb intencions de supervisió i un deix de proximitat, necessita complementar i contrastar la seva informació amb la que la diligent secretària ha anat capturant amb una subtilesa que amb els anys es torna més eficaç i preuada.

Durant aquests anys també han canviat altres aspectes. Suposo que tots són igualment importants. No obstant, no ens afecten a tots de la mateixa manera i això és totalment comprensible; per tant, n'esmento un de ben senzill.
El fill del director, per exemple, fa dos anys que és a l'estranger. Ell li va enviar com a preparació per a una transició o successió sense sotracs, per entendre'ns.
Tots dos s'avenen amb una cordialitat i formalitat habituals però no era costós endevinar, tal com em comenta la Verònica que ell ja percebia que els anys no farien cap distinció. Porta el cabell cada vegada més curt i s'hi mira més en el vestir, com si volgués evolucionar pausadament afuant la percepció però no pas mostrant senyals susceptibles d'una indeguda interpretació.

Així i tot, sap que quan torni el seu fill començarà una nova etapa.

***

Avui és l'aniversari de la Verònica.
Vivim junts no gaire lluny de la feina i fem el trajecte caminant. Ens és difícil, no us penseu, però intentem parlar dels nostres projectes personals més que dels empresarials; i, creieu-nos: és una acrobàcia que val la pena viure.
Al pati, un cop ja a dins, alguns companys i companyes la feliciten. Alguns que tenen massa informació també em donen uns copets a l'espatlla i accepto de tot grat els petons de les meves companyes. Però avui correspon felicitar-la a ella.


A mig matí, ell ens ha demanat que anéssim tots dos al seu despatx. Ens hem mirat bastant sorpresos, ens hem tret les bates i l'hem acompanyat.
He tancat la porta mentre amb el seu silenci reclamava de mi una celeritat explícita per poder començar la conversa. Rarament ha seguit aquest procediment - per explicar-ho amb la seva terminologia- i, per tant, ens mostràvem expectants i encuriosits.

Tanmateix, si bé per a la Verònica, el que ens pogués comentar aquell home deuria ser tant o més previsible que el detall que jo li havia regalat; era ben evident que, quan ha mogut la mà per posar-se el cabell rere l'orella, a banda de comprovar que li esqueia força he entès que sol·licitava la meva complicitat. No pas per feblesa, en absolut, sinó per fer front a unes paraules deliberadament concatenades, precises i gens atzaroses.
De nou, el petit gest, és convertia en la més preuada de les aliances.

Així que m'he avançat a les seves paraules i li he demanat atentament per quin motiu volia parlar amb nosaltres. Llavors ell ha apartat la seva mirada, que exhortava tàcitament la Verònica a començar la conversa, i s'ha trobat amb la meva.
L'atmosfera que s'havia creat era vagament tensa, i ja que ens coneixem perfectament, i amicalment (fins a cert punt), l'ha esvaït dient que no ens amoïnéssim: allò no era una partida d'escacs.
Al capdavall, una resposta genuïna de qui pretenia estendre sobre la taula algun assumpte vital però volia plantejar-lo inicialment com una nimietat.
Una visió reductiva i com a mínim indecent, que només podia néixer de qui era capaç de nodrir-se de les formes més estrictes i protocol·làries, sense marge per a allò més fortuït.

Veritablement, si mai ho havia dubtat, aquell home havia deixat d'escriure en vidres entelats per por que dels seus pensaments en quedés cap rastre.

Va obrir un calaix de la mateixa taula i hi va treure uns quants fulls.
Eren els nostres currículums amb el sobre grapat amb la carta que hi adjuntàrem.
Ni la Verònica ni jo hauríem pensat mai que aquell home encara els conservés.
El meu havia servit per entrevistar-me amb aquell home. Feia molt de temps que els l'havia tramès i vaig necessitar uns instants per respondre amb gens d'ambigüitat aquelles primeres preguntes per telèfon. Naturalment vaig acceptar i, com he comentat, tot i que era mitja jornada, hi vaig entrar amb molta il·lusió. Per fi, podria aplicar alguns dels coneixements que amb tant d'afany vaig aprendre a la facultat. Potser, al capdavall, hi havia alguna excepció en aquella llei no escrita que assegurava que acabes treballant en tot allò més inversemblant i inimaginable, excepte en allò que amb tant d'entusiasme t'ha ocupat durant anys importants de la teva vida.

Ell l'inspeccionava i ens va confessar que era la primera vegada que ho feia realment amb rigor. Normalment deduïa moltes més facetes de la persona mitjançant el pes i tipus de sobre rebut inicialment; després del to de veu, els ulls, els gestos i finalment les paraules emprades que no pas del que hi havia redactat en aquell document.

Per tant, la situació, així com els nostres moviments no li havien passat inadvertits.

Llavors va adreçar-se específicament a la Verònica.

- A ell el vaig contractar perquè sabia que treballaria correctament, és clar, però, sobretot, perquè intuïa que després vindries tu. I no anava errat.
Tres anys després vaig rebre un correu electrònic teu, Verònica. Sol·licitaves una entrevista. No vaig fer cap moviment; ni tan sols quan vaig rebre després per escrit un document, segurament semblant. Al cap de poques setmanes, tal com suposava, un dia de novembre plujós i ventós, vau arribar tots dos junts. El que ve a continuació ja ho coneixeu. Va ser per atzar, sí; però havia valgut la pena esperar: un al costat de l'altre formaríeu un equip complementari i gairebé perfecte. El que no té un de vosaltres, ho aporta l'altre. Si no creieu que cap dels dos és prou versat en el tema, plegats us en sortiu. I quan és algun tema que tots dos ja domineu, l'efecte encara és més prometedor.
Estic segur, que si jo hagués desestimat alguna de les vostres peticions, tard o d'hora també hauríeu coincidit en algun moment, en algun lloc, en algun vagó de tren de qualsevol novembre.

Ha acabat felicitant la Verònica i també a mi (després de tot el que havia escoltat era inevitable).

- I... ¿El seu fill tornarà aviat pel que sembla? li he preguntat tot d'una.

La seva resposta ha vingut precedida d'un rictus facial que combinava una imperceptible tensió ocular amb un contracció comissural que després s'ha transformat en un breu esbós de somriure. Tot un quadre, que amb el temps, fins i tot els més ingenus sabem interpretar.

Buscant confort recolzant-se en la seva cadira ha contestat afirmativament.

En aquest cas, li hem suggerit que seria més prudent tractar la nostra situació, més endavant, amb el seu fill personalment. Atès que estem segurs que serà més realista, tolerant i comprensiu.
Ens vam aixecar molt educadament, i vam comprovar com acabava de llençar a la paperera dos sobres sense obrir. Probablement, les seves darreres cartes.

***

La Verònica tenia raó.
Vam ser prudents i no ens vam precipitar, sense perdre en cap moment el coratge.
En arribar el seu fill, quinze dies després de la nostra conversa - gairebé estranya i metafísica - sobre una qüestió que convenia afrontar i tractar sense cap pressió innecessària ni subterfugis impropis de la normalitat, vam assistir a una successió esperançadora.
Malgrat tot, ell ho tenia ben clar i, afortunadament, a diferència del que hem pogut constatar en d'altres situacions similars, el canvi fou molt ben administrat i gestionat, fent servir la terminologia del nostre nou director.

No descarto, que comptat i debatut, aquestes paraules vulguin dir el mateix que les anteriors, però jo en això ja no hi entenc, només sé que la nostra situació contractual és la correcta i ha contemplat totes les variacions i eventualitats més humanes. I, és precisament, en aquest vessant més humà, en la qual, des del nou de novembre d'enguany (ves qui ho havia de dir!) tot el nostre amor, s'ha vist gratament nodrit per aquest tresor generós i esplèndid; talment, com el dia que vaig descobrir que el somriure de la Verònica podia apaivagar aquell so recriminador i intermitent d'un tren, que estic convençut, cap dels dos podia perdre.

Comentaris

  • Original[Ofensiu]
    qwark | 27-08-2005

    Un dels llibres que més m'han impressionat comença precissament a partir d'un gest. Gestos que es repeteixen al llarg de diferents personatges. En el teu cas, es veu que valores els detalls, com si fossis el calculador analista del teu relat.

    M'agrada que tinguis un estil tan personal, si bé he de confessar que de vegades em costa seguir-te a través de les linies. Un dubte: on hi diu "partida d'escacs" hi podriem llegir "partida de pòquer"?

  • molt subtil...[Ofensiu]
    ROSASP | 21-08-2005

    Quantes vegades cada nou gest, per petit que sigui, ens va obrint les portes de nous camins.
    El relat arriba calmós, ple de detalls i sentiments, on cada personatge i cada pas que dóna cadascun d'ells enllaça els moviments constants de la vida.
    Deixes veure una mena de força còsmica que ens va deixant missatges als llocs i en els moments més inesperats, encara que molts d'ells ens passin desapercebuts.
    Obres àgilment però amb subtilesa, un camí per on fer drecera, ple de possibilitats.
    Dolçament, a cau d'orella sembles xiuxiuejar que gairebé res és casual.
    Almenys a mi m'ha semblat escoltar-ho molt fluixet, potser ha estat el vent...

    Em fas entrar de ple dins de cada relat i he de deixar reposar les sensacions que em trasmet.

    Una abraçada molt gran i fins aviat!

  • Estel d'argent | 21-08-2005

    I gràcies per continuar mirant-me! no t'amoïnis, sempre que ho facis, estaré somrient. :-)

  • Com sempre...[Ofensiu]
    Estel d'argent | 21-08-2005 | Valoració: 9

    un relat molt elaborat, Jofre.

    Perdona per no dedicar més temps a llegir els teus escrits, malgrat que tu sí que ho fas amb els meus...

    Sí, m'ha agradat força, molt del teu estil, vaja. M'agrada el teu estil, tan detallat, amb tants adjectius, amb aquest vocabulari tan ben cuidat que practiques amb diligència.

    És cert que cada gest té un pes que moltes vegades ni tan sols podem imaginar i en aquest relat ho suggereixes molt bé. És un relat que insinua, no diu explícitament, al meu entendre, i et felicito per aconseguir-ho, perquè és una tasca força difícil.

    Si féssim una radiografia de la nostra vida veuríem que el que ha anat modificant la nostra existència són els gests i el pes que han tingut.

    Una abraçada ben forta! espero que estiguis passant un bon estiu!

    Estel

  • l'he llegit[Ofensiu]
    peres | 19-08-2005

    amb gust, de debò.

    Una crítica constructiva: potser se m'ha fet una mica llarg. És una crítica constructiva que alhora és autocrítica, perquè mira que posar-me jo a parlar d'allargar-se...

    Una segona crítica constructiva: no acabo de veure clar el paper del fill de l'amo. Pot ser problema meu, però m'ha semblat poc perfilat.

    M'agrada la manera pausada d'anar arrossegant la trama, com aquell qui no vol. Cal estar molt atents a tots els detalls, però després hi ha detalls que no eren importants, però com que no saps quins seran importants i quins no... m'agrada aquesta manera que tens d'amagar l'ou i crear un clímax en una situació d'allò més corrent.

    En fi, que m'ha agradat, ja ho he dit. L'he trobat força original. Ara veig que tinc pendents tres o quatre relats teus que encara no he llegit. Un altre dia tornaré.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: