El pastís de l’alegria (El Conte d’un dia)

Feia temps que no parlaven així, feia temps que sabien i que no deien.
Dies enrera ella li havia preguntat, amb la boca havia dit que no, però amb el gest li havia dit que si.
Ahir va ser diferent, havia canviat la direcció, les ganes venien de tu...les ganes de saber, de descobrir. Sabia que aquella conversa, que aquelles preguntes d’aquella nit, li havien obert la curiositat, però encara no sabia el que havia d’arribar...Potser el més bo. Tot havien estat regals, no materials, tampoc normals, però reals.
-Quedarem?- Vas dir-me.
Jo vaig respondre:
-Quan vulguis però a poc a poc.
La vida havia canviat, però nosaltres no. Sabíem com erem, com sentíem, el que havíem estat, i el que erem. També el que havíem estimat i el que estimàvem, i això ja no ens preocupava. No volíem amagar res més, allò passat, estava més que oblidat.
Vaig enrogir com feia temps que no feia. Sentia com feia temps que no sentia, i mai havia deixat de sentir. I tu, i els teus nervis, aquelles mirades penetrants, aquells canvis de temperatura..
Quelcom comú, que la distància mai havia separat. Ja ens havíem destapat, amb allò bo, i allò no tan bo. No necessitàvem cadenes. (la vida ja ens en dóna de penes!)
Tu m’explicaves allò que pensaves…Sabíem que voliem ser lliures, però notàvem el que sentíem. No volíem fer mal, i que ningú ens en fes. Volíem gaudir.
La despedida, aquesta vegada va ser diferent. Va ser especial. Van ser unes paraules que vas deixar volar...i que tant t’havien costat pronunciar. I cada vegada t’apropares més...Els cossos es fonien, les pors desapareixien...
Sabies com era, sabies com sentia...i amb el temps tot creixia. Res no volíem. Sinó volar. Havíem trencat les presons, havíem oblidat les pressions…Ja no hi havia murs, tampoc parets...Ens havien regalat el pastís de l’alegria.


Febrer 2012 (Escriure i ser lliure) Pels somnis vius, hi ha molts dies que rius!